Els convidats

(Ara que es parla tant de Pa negre, a ran de la pel·lícula d'Agustí Villaronga, deixeu-me que us ofereixi un article sobre l'última novel·la d'Emili Teixidor, Els convidats. El vaig escriure després de llegir la novel·la però no l'havia publicat, fins ara) 

           Amb Pa negre (Columna, 2003), Emili Teixidor va fer un dibuix, a cavall entre el retrat costumista i la denúncia històrica, de com es va viure la postguerra en les zones rurals de Catalunya. Es va centrar en el món que coneix, el de la Plana osonenca, un món de pagesos que vivien en masies, alguns com a propietaris i altres com a masovers, fins que, cansats, molts d’ells acabaven treballant a les fàbriques tèxtils de la conca del Ter. Sovint a través de les paraules (tupí, escó, pa negre...), Teixidor evoca aquest món que va conèixer de petit i que no vol que mori (perquè “els records també moren”), i ho fa a través dels ulls d’un noiet, l’Andreu, l’evolució personal del qual centra el vessant més profund del llibre.

            L’any 2010, Emili Teixidor va tornar a aquell món amb una trama coral, Els convidats (Columna, 2010), on un seguit de personatges (l’imminent alcalde franquista, amb una filla a punt de casar-se; el cap local de la falange; el mestre amb inquietuds literàries, suspecte de tenir poca afecció al règim; una curandera entranyable, que vol afillar-se una nena geperuda de l’asil; un orfe de guerra ambiciós i manipulable, seduït pels guanyadors, que vol ser mestre i integrar-se al sistema; el rector, amant de la música; el vicari, impertinent i reaccionari; un presoner fugitiu que busca la seva filla; o el poeta oficial del règim, un tal Ruy Santamarta) avancen a través d’un seguit de circumstàncies o motius argumentals (el canvi d’alcalde, el casament de la pubilla d’una de les cases més fortes de la comarca, una riuada que s’ho emporta tot, una festa literària, un secret que tothom amaga) cap a un final que s’intueix tràgic.

            Teixidor ens brinda un nou i excepcional exercici de memòria (particular i històrica), perquè, com diu al principi, “potser la memòria necessita imatges (···) per descabdellar tots els fets que d’una manera o d’una altra, de lluny o de prop, s’hi relacionen. Són les figures que menen i aixopluguen les històries petites que condueixen a la història gran”.

            Especialment interessant és el tractament que es dóna al punt de vista dels vencedors de la guerra, aquells que, convençuts que “el nostre govern és el dels millors”, tenen com a objectiu crear “una sola identitat, una sola idea, un sol destí”. Aquests (que “necessiten joves de confiança, sense lligams amb el passat, per fer-los combregar amb la seva doctrina i així ampliar la xarxa”) assimilaran l’estudiant més brillant del poble, el Narcís, que, amb el pare mort a la guerra i la mare vençuda per la història, considera que l’època de la República és “el jardí marcit del passat”, i que els supervivents (com el mestre o la mare) no són més que “nàufrags, vençuts, enfonsats...” que pertanyen al “passat mort d’abans de la guerra”.

            Però “els pobles tenen una memòria més llarga i més fonda que la història oficial”, i Teixidor, amb un llenguatge impecable i fluïd, ens presenta la memòria d’un poble que va viure en un món on tot es regia per “l’esperit de la por”.