L'úter de la balena

            La darrera novel·la del manresà Joan Jordi Miralles (L’úter de la balena) va merèixer el darrer Premi de Narrativa vila de Lloseta, en el jurat del qual hi havia, per exemple, Sebastià Alzamora o Antònia Vicens.

Miralles ens situa en un futur indeterminat. Després de tres anys de pluja ininterrompuda, el món està cobert d’aigua i els supervivents campen desorientats en illes de runa, en pisos alts d’edificis que encara no s’han ensorrat, alimentant-se com poden i del que poden, entre la desesperança de constatar, dia rere dia, que allò no s’acaba, i la fe en un poder diví reparador. Enmig d’un paisatge apocalíptic (aigua per tot arreu, cases cremades pels llamps, carcasses de vaixells, cel tapat, pluja constant i un cabal que augmenta dia a dia), on el cicle de la vida s’ha estroncat i els ecosistemes s’han esborrat, tres germans (el gran, la noia i un deficient mental), s’esforcen per sobreviure i conservar un bri d’esperança.

Joan Jordi Miralles ens presenta una història insòlita en el panorama de les lletres catalanes. I això és bo, perquè demostra la varietat temàtica i estilística de la nostra literatura. El plantejament de L’úter de la balena em recorda La carretera, la impressionant novel·la de Cormac McCarthy, que proposa la peripècia d’un pare i un fill enmig d’un món eixut, congestionat pels núvols de cendra i on la majoria sobreviuen practicant el canibalisme. Allà, però, el llenguatge és d’una frugalitat i d’una senzillesa corprenedores. En la novel·la de Miralles, en canvi, abunda el vocabulari extrem i la prosa densa, sense concessions. Podem llegir-hi descripcions d’una gran força visual (“Estava tan prima que les vèrtebres li emergien de la columna com travesses d’un rail i els omòplats semblaven les ales esprimatxades d’un àngel desterrat”), al costat d’altres que difícilment podem visualitzar sense l’ús del diccionari (“grumolls de detritus d’una altra era refocil·laven embeguts i sadolls”), o d’algunes expressions que poden resultar redundants (“l’endemà següent”), o impròpies (“donar un petó”, “olor a pell”, “aveïnar-se”).

La duresa d’algunes escenes (violacions, nadons morts, tortura, canibalisme), i la cruesa amb què són exposades, converteixen L’úter de la balena en una novel·la que potser no és apta per a tots els públics. I no ho dic pas com a retret, ans al contrari, perquè penso que l’objectiu de l’autor és remoure entranyes, impactar en retines o, fins i tot, incomodar i torbar. Miralles té molt clar que si hi ha una sensació que no vol deixar en el lector és la d’indiferència, i us asseguro que ho aconsegueix.

(Article publicat per Llorenç Capdevila a El pou de la gallina, en el número de febrer de 2011)