Josep Tomàs Cabot

 

El passat 12 d’octubre va morir l’escriptor Josep Tomàs Cabot. Tenia 94 anys i en feia uns quants que gairebé no sortia de casa. Alguns dels amics que l’anàvem a veure habitualment el vam visitar a finals d’agost, per acompanyar-lo en la celebració del que tots sospitàvem que seria el seu darrer aniversari, com així ha estat.

Va viure fins al darrer moment amb plena lucidesa, amb la capacitat íntegra de recordar anècdotes de joventut, amb la fermesa ideològica de qui sovint ha militat contracorrent, amb la solidesa intel·lectual de qui ha acumulat un bagatge transversal i ampli, amb l’ímpetu de defensar punts de vista que de vegades xocaven amb els dels seus contertulians i amics, i amb la pena de saber que la seva obra no era prou reconeguda. Sempre, això sí, conservava la cordialitat del savi que se sap en possessió d’un pòsit de coneixements tan extens i rotund que els visitants, encara que no combreguéssim amb alguna de les seves idees, no podíem fer més que rendir-nos a l’evidència i agrair la sort de comptar entre els privilegiats que teníem accés a un tal desplegament d’erudició i humanitat.

Periodista (va publicar milers d’articles a Destino, La Vanguardia o Regió7), novel·lista (era autor d’una quinzena de títols), melòman (sempre es va considerar musicòleg frustrat), amb gran coneixement d’història (va dirigir la revista Historia y vida durant més d’una dècada) i una sòlida formació científica (la primera carrera que va estudiar va ser la de medicina), Tomàs Cabot era un espècimen únic en el panorama cultural català. L’activitat professional i els interessos particulars el van convertir en un intel·lectual capaç d’escriure novel·les ambientades en diferents èpoques i diferents espais (des de la Umbria medieval de Bona nit, senyor hoste!, fins al món futurista de 2112, passant per l’Àustria de Schubert, la Rússia del transsiberià, els EUA d’Oppenheimer o la Catalunya de la guerra civil i la postguerra), d’introduir precises dades científiques en els seus relats (detallades descripcions d’anatomia a L’inesperat arcàngel del matí o els tractaments psiquiàtrics a L’últim experiment) o de recrear de manera versemblant matisos ideològics molt diversos (des dels dilemes morals i religiosos de La Reducción, fins a l’anarquisme que professen alguns personatges de El cercle tràgic).

Tenim el deure de reivindicar una obra que no sempre ha estat valorada com es mereixia i recordar que la seva Narrativa catalana completa, reunida i publicada per Edicions de l’Albí entre 2018 i 2020, i de la qual vaig tenir l’honor de signar l’estudi introductori, és a l’abast de tothom. Ara que ens ha deixat, el millor homenatge que podem retre a Josep Tomàs Cabot és llegir-lo.

(Lectura, Segre, 10 de novembre de 2024)