N’hi ha que necessitem un cert ordre, quan anem pel món. Ens cal saber, per no angoixar-nos, com hem d’actuar en cada moment. Per això m’aniria bé que fixéssim unes normes clares de què hem de fer quan ens trobem, coneixem o ens presenten algú. En aquesta part d’occident la societat és tan complexa, i el ventall de situacions i contactes socials s’ha diversificat de tal manera, que s’han desdibuixat totes les línies que pautaven aquesta mena de convencions.
No sé si també us passa, però jo cada vegada em perdo més quan em presenten una persona o quan em trobo un conegut a qui fa temps que no veia. Reconec que em guio per la intuïció per saber si amb una encaixada n’hi ha prou, si cal fer dos petons o si el més adequat és fer una abraçada (amb copets a l’esquena inclosos o no). De vegades ho tinc clar, sobretot amb els homes amb qui coincideixo habitualment. El grau de relació que hi tinc o hi he tingut em deixa dues opcions: encaixada o abraçada, tot i que també hi ha familiars i algun amic amb els quals, quan ens trobem, ens fem dos petons. Amb els homes desconeguts també queda clar: encaixada i prou. Amb les dones amb qui no tinc relació habitual és més complicat interpretar el context, costa saber si encaixar quedarà fred o si fer petons semblarà massa agosarat, i no és estranya aquella situació tan incòmoda en què un allarga la mà i l’altre acosta la cara. També se’m fa difícil d’interpretar què cal fer quan et trobes companys de feina pel carrer o durant les vacances. I què fas quan l’encaixada resultat massa distant i els dos petons massa invasiu? Un copet a l’espatlla? Si no hi posem remei aviat, correm el risc de fer un pas més cap al caos.
Durant l’època en què la Covid marcava les distàncies, tot era més fàcil, oi? No podíem entrar en contacte i, per tant, els dubtes sobre si encaixades, petons o abraçades s’esvaïen immediatament, tot i que tinc la sensació que, justament, el desgavell actual prové de quan, després de la Covid, vam començar a descongelar les expansions afectives i, mentre uns encara no les tenien totes, altres frisàvem per tornar-nos a tocar.
Ben mirat, podríem saludar-nos sempre, tots, a la manera dels milicians antifeixistes: aixecant el puny esquerre i dient «salut!» amb solemnitat. Ni abraçades, ni petons, ni encaixades. Fora contacte físic, que, a més de propiciar situacions violentes, no saps mai fins a quin punt t’exposes a un contagi perillós.
Però si us he de dir la veritat, m’estimo més, en cas de dubte, triar sempre l’opció més afectuosa: entre encaixar o fer petons, endavant amb els petons; i si el dubte és si cal fer una abraçada, llançar-s’hi sense pensar. En aquests casos, trobo que és millor –i més humà— passar-se que quedar-se curt.
Lectura, Segre, 22 de desembre de 2024
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada