Llengua i Estat

És possible que un estat pugui assumir la incomoditat de mantenir, en termes d’igualtat, diverses llengües oficials? Sí, sobretot si la distribució és territorial. Això passa, per exemple, a Suïssa, amb el francès, l’alemany i l’italià com a llengües oficials. O a Bèlgica, on hi ha una part on la llengua oficial és el francès i una altra on ho és el flamenc (si bé a Brussel·les ho són totes dues). La ridícula obsessió d’identificar un estat amb una llengua, en canvi, ha portat més d’un ignorant a creure que els uns parlen “suís” i els altres “belga”.

 És possible, en canvi, que diverses llengües sobrevisquin en un mateix territori? Això ja és més complicat, si més no a llarg termini. Si hem de fer cas de la història, una situació de bilingüisme sempre ha desembocat, fins ara, en la substitució de la llengua feble per la forta (perquè sempre n’hi ha una que té més força política, econòmica i demogràfica que l’altra). Sense moure’ns de casa, bé que ens podem imaginar com les llengües preromàniques que es parlaven a Catalunya devien ser substituïdes pel llatí. La desaparició de centenars de llengües arreu del món, després de conviure amb la llengua que s’acaba imposant, n’és la prova més irrefutable. Hi ha llengües europees ben properes (com l’occità, el sard, l’aragonès, el bretó o el gaèlic) que, si bé encara tenen parlants, estan abocades a una desaparició més o menys imminent a favor del francès, l’italià, el castellà o l’anglès. També a Suïssa, que fa un moment posava com a exemple d’estat que respecta el plurilingüisme, el romanx (tot i l’estatus de llengua nacional) pot ser que tingui els dies comptats.

És molt difícil combatre la potència política, econòmica o cultural de llengües poderoses com l’anglès, el francès, l’alemany o el castellà... i la prepotència de molts dels seus parlants. No fa gaire, la inefable Carolina Punset es posava estupenda a les Corts valencianes i reduïa a la categoria de pagerols els qui s’obsessionen per dignificar aquelles llengües que molts creuen que s’haurien de limitar a l’expressió de meres manifestacions sentimentals. Des del seu punt de vista, que malauradament coincideix amb el d’una part important de la ciutadania espanyola, el català està molt bé perquè els curts de gambals reneguin o perquè els pagesos cantin cançons en les festes populars, però no pas per a que sigui el principal vehicle per transmetre coneixements a les escoles. La senyora Punset troba que el català és un entrebanc per al progrés. Aprendre català és perdre el temps. Tenint una llengua tan poderosa, eufònica i universal com el castellà, a qui se li acut pretendre que l’ensenyament es faci en una llengua minoritària, aspra i local com el català (per més que sigui la pròpia del territori on es parla)?

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 19 de juliol de 2015)

10 anys sense Moncada

                “Pilans i parets mestres van esberlar-se bruscament; una fragor eixordadora en la qual es barrejaven el cruixir de jàsseres i bigues, l’ensulsiada d’escales, trespols, envans i revoltons, l’esmicolament de vidres i la trencadissa de maons, teules, rajoles, va retrunyir per la Baixada de la Ferradura mentre la casa s’esfondrava sense remei.” Així comença Camí de sirga (1988), la novel·la amb què Jesús Moncada feia reviure, per a la literatura, un món (el de la Mequinensa dels anys quaranta i cinquanta) que de jove havia vist desaparèixer sota les aigües del pantà de Riba-roja. En aquesta novel·la, com en la majoria dels seus relats, Moncada reconstrueix, a través de les paraules, no tant la geografia urbana de la Mequinensa desapareguda, ni (encara menys) els fets històrics que s’hi van esdevenir, sinó l’ànima del poble i dels seus habitants, que també va desaparèixer engolida per les aigües del pantà. Moncada ressuscita, amb un llenguatge brillant i un estil carregat d’ironia, una Mequinensa on conviuen treballadors de les mines de lignit, llaguters que solquen un Ebre navegable, pagesos que cullen olives, cafeters de tarannà discret o apotecaris il·lustrats.

                A través de la literatura, Moncada converteix en territori mític la Mequinensa que ell havia conegut i on havia crescut, la dels miners i els navegants. Converteix un racó de món en un espai universal. Darrerament, per exemple, els qui hem vist com els nostres pobles s’han fet fonedissos (a partir, sobretot, dels anys noranta) sota la voràgine del boom immobiliari, que va engolir els petits nuclis rurals envoltant-los amb carrers nous de cases clòniques arrenglerades, ens sentim identificats amb aquesta reivindicació de l’esperit soterrat que fa Moncada. L’ànima de la seva Mequinensa va ser engolida pel pantà, i l’ànima de pobles com Alpicat (on, fa trenta anys, la major part de la població encara vivia de la pagesia i que avui molts habitants consideren, en bona part, com un apèndix de la capital) s’ha esfumat sota el ciment de les noves construccions.

                Abans no l’ensorressin, Moncada va penjar el següent missatge a la porta de casa seva: “Enruna-la si cal / però sense escarnir-la. / El que els teus ulls prendran per argamassa i pedra / és dolorida pell d’uns altres dies; / allí on no sentiràs sinó el silenci / nosaltres i escoltem les antigues paraules.” El passat 13 de juny va fer just deu anys que va morir Jesús Moncada. La seva literatura, però, no morirà mai. I, gràcies a la seva obra, tampoc no moriran del tot els carrers i els habitants d’aquella Mequinensa de postguerra per on ell va créixer, ni, de retruc, l’essència de tants i tants pobles que, d’una manera o altra, s’han transformat al llarg dels últims quaranta anys.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 5 de juliol de 2015, i també al Pou Digital)

La Creu de la Culla

                La Creu de la Culla és, avui, una curiositat emblemàtica de la topografia urbana de Manresa. Es troba en un indret (just al costat de l’hospital i davant de la històrica casa de la Culla) per on tothom passa tard o d’hora i gosaria dir que, sovint, fa de punt de trobada. Antigament, aquesta creu del terme (l’actual és una rèplica de l’original, el capcer de la qual és al Museu Comarcal) donava la benvinguda als visitants que venien pel camí de Barcelona, una de les vies més transitades que arribaven a Manresa.

                L’any 1901 Jacint Verdaguer va escriure l’únic poema de la seva obra de temàtica purament manresana. Es tracta d’un poema dedicat a aquesta Creu, una de les més antigues de Manresa. Hi recreava, condensada en vint heptasíl·labs, una rondalla que possiblement havia sentit a mossèn Magí Cornet i Balet (manresà, que va ser uns anys auxiliar almoiner del marquès de Comillas), segons la qual un pare i un fill, camí de l’hospital on haurà de quedar-se el vell, s’aturen a descansar al peu de la Creu. El vell recorda com, anys enrere, ell mateix va aturar-s’hi quan duia el seu, de pare, a l’hospital; aleshores el fill, penedit, decideix fer-se càrrec del progenitor i se l’enduu de nou cap a casa.

                Com a estudiós acreditat de Verdaguer, el manresà de Folgueroles Joan Vilamala coneixia bé el poema del seu conterrani. Arran d’aquest interès, va decidir aprofundir en la seva base llegendària i el resultat va ser, primer, un ampli reportatge a la revista Dovella, i, més recentment, un petit volum (La Creu de la Culla) que, publicat per Zenobita, permet conèixer les diferents versions de la història. L’aportació de Vilamala no és tan sols la d’aplegar  variacions disperses d’aquesta rondalla. En realitat, la principal virtut del volumet és el fet que reivindica, i difon, l’existència d’un relat popular pràcticament oblidat. Així, a banda del poema de mossèn Cinto, Vilamala reprodueix textos de finals del s.XIX  (de Joaquim Sarret i Arbós, Norbert Font i Sagué i Jaume Maspons) o de la primeria del s.XX (de Marian Vallès, Ignasi Ribera i Enric Casassas), i n’afegeix tres de propis: una versió en prosa, una altra en vers i (com no podia ser d’una altra manera, en tractar-se de Joan Vilamala) l’auca de la Creu de la Culla, amb dibuixos de Jaume Gubianas.

(Article publicat a El Pou de la gallina, en el número de juliol-agost de 2015)

Recull de premsa (27-6-2015) sobre el premi Ferran Canyameres

Regió7

Segre

Diari de Terrassa

Un film (3000 metres)

                Club Editor ha recuperat, no fa gaire, un dels llibres menys coneguts de Víctor Català (nom amb què signava l’escriptora Caterina Albert). Es tracta de la novel·la Un film (3000 metres), que va aparèixer per primer cop, per entregues, als anys 20, i que no es reeditava des de la publicació de les Obres completes de Víctor Català, l’any 1972.

                Lluny de l’argument, carregat de clarobscurs, de la imprescindible Solitud –on la Mila, condemnada a viure en una ermita allunyada del món, descobria la bellesa de l’entorn alhora que en tastava també la maldat més cruel, per acabar desafiant el propi destí—, Un film (3000 metres) és una mena de paròdia del melodrama fulletonesc decimonònic. El protagonista es diu Nonat Ventura i és un bord criat a l’hospici. Convençut que el van abandonar uns pares acomodats, després de buscar-los sense resultats, decideix per tots els mitjans viure com creu que li pertoca, se’n va a Barcelona i, apartant de davant seu tothom que li fa nosa, acaba immers en la vida delictiva fins arribar a un final inevitable i efectiu, a l’altura d’una trama on l’atzar té una presència destacada. D’acord amb el títol, el ritme de la història, així com els girs argumentals i la plasticitat de les escenes, és molt cinematogràfic. Al marge d’una gran quantitat de personatges caricaturitzats per la ploma hàbil de l’autora, així com d’una certa fascinació per la pintura d’alguns habitants del costat fosc de la societat i de la moral (prostitutes, lladres, pederastes), el retrat del protagonista ens el va descobrint com un home envejós, ambiciós, insensible i dominat per l’egoisme.

                Però és especialment en el domini virtuós del llenguatge –l’eina que, molt sovint, separa la bona literatura de la dolenta— que Víctor Català ens recorda que som davant d’una narradora monumental. L’edició de Club Editor esmena “algunes errades flagrants” de les edicions anteriors, però no sotmet l’obra “als preceptes sintàctics i lèxics contemporanis”, per no trair la riquesa verbal i expressiva d’una artista que “constitueix un cim de la literatura catalana”. Sort n’hi ha. Entre les pàgines d’Un film (3000 metres) hi descobrim una gran riquesa de vocabulari genuí, tan poc usat com expressiu (remirgolat, esbalandrada, esbardellament...), al costat de castellanismes que hem de suposar ben vius a l’època en què la novel·la va ser escrita (cochero, empleu, recado, sombrero...) i que sovint apareixen en els diàlegs, per fer-los versemblants. De la riquesa fraseològica de la novel·la se’n podria fer tot un estudi. Des d’algunes expressions que encara es poden considerar vives entre les generacions més grans: “arribar a les tres pedretes”, “quines cebes et fan coure els ulls?”, “ser més gandul que el jeure”, “quan un hom pensa senyar-se es treu els ulls”, “suquejar la llet al bec”, “tenir tallat el tel de la llengua”, “portar-ne més al cap que als peus”... Fins a d’altres que un servidor, modestament, no havia sentit mai: “rodar la mola” (rumiar, pensar), “molta fressa de boixets i poques puntes” (molt soroll per no res)... O, naturalment, les que són pròpies del català de Girona, com “fer la camalleta” (la traveta).

                Un film (3000 metres) és una oportunitat per descobrir que l’obra de Víctor Català, si bé no manté la grandesa narrativa de Solitud, la sobreviu amb dignitat.

(Article publicat a Regió7, el dia 20 de juny de 2015)

Víctor Català

L’any 1869, en una família acomodada de l’Escala, va néixer Caterina Albert. Amant dels llibres des de ben petita, es va interessar també per la pintura i l’escultura, es va deixar temptar per la poesia (durant molt temps, sota la influència del gran Maragall, es va creure poetessa, fins que va descobrir que, en realitat, l’autèntica força literària l’aconseguia a través de la prosa) i la dramatúrgia, especialment pels monòlegs d’inspiració guimeraniana. Amb el nom de Víctor Català, va acabar per convertir-se en una de les narradores més importants de la literatura catalana gràcies, sobretot, als seus Drames rurals i a la poderosa novel·la Solitud, un clàssic indiscutible de les nostres lletres. De la seva vida privada se’n sap ben poca cosa. No es va casar mai. Va viure entre L’Escala i Barcelona, però es va deixar veure molt poc. Josep Miracle, que la va biografiar l’any 1978, li atribueix un desengany amorós mai confirmat i se centra, sobretot, en fer una crònica literària de l’autora. Qui va ser, doncs, Caterina Albert? Va portar “una vida reclosa”, com afirma l’Enciclopèdia Catalana? O bé, coneixedora de quatre llengües, va viatjar per tot Europa i coneixia els barris baixos d’algunes ciutats, com asseguren altres fonts?

                Després de llegir els seus textos, un es queda amb la convicció que devia ser una dona molt interessant. Disposada a retratar els plecs més recòndits i, per tant, més autèntics de la naturalesa humana, a l’hora de crear els seus arguments es deixava seduir per les situacions extremes que viuen persones senzilles, en entorns rurals, sovint fregant el límit de la violència i la crueltat. Infidelitats, violacions, odis, abandonaments, assassinats... Per explicar-ho, a més, utilitzava un llenguatge riquíssim i autèntic, poètic i descarnat, carregat d’expressions efectives i mots precisos. Llegir Víctor Català és un plaer per als sentits. Una delícia apta, especialment, per als qui tenen la capacitat d’assaborir l’essència artística d’un bon text literari, la poeticitat de descripcions i escenes, la riquesa lingüística i la força narrativa de l’anècdota. També és, és clar, una sacsejada per a l’ànima.

                Cal celebrar, doncs, que Club Editor hagi tingut la feliç iniciativa de recuperar una de les seves novel·les més oblidades i peculiars, Un film (3000 metres), que la crítica del seu temps va desacreditar –perquè s’apartava de les modes literàries de l’època—, però que, en canvi, permet al lector actual descobrir que Víctor Català, sense allunyar-se tant com pot semblar de la seva essència literària i de la capacitat per retratar l’ànima obscura dels personatges, coneixia els baixos fons de Barcelona tant com les escarpades muntanyes pirinenques i els habitants de la ruralia interior.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 21 de juny de 2015)

Misteri a Montserrat

                Només ho saben les muntanyes (Cossetània, 2015) és la primera novel·la de la manresana Imma Cortina. Un debut interessant.

El plantejament genera una notable sensació d’intriga en el lector: per una banda, la trama se situa a Montserrat, i recrea un episodi real que va tenir lloc a finals del segle XVI, quan el monestir depenia de la Congregació de Sant Benet, de Valladolid, i van començar a morir tot de monjos catalans, a la infermeria, atacats per unes misterioses febres; per l’altra, tenim el Pep i la Irene, que, cadascú pels seus motius, fan un recés al monestir, l’any 2010, i, mentre purguen fantasmes personals, es fan amics i reconstrueixen l’episodi intrigant viscut en aquell indret més de quatre-cents anys enrere. L’autora es mostra capaç de connectar, amb prou solvència narrativa i una destacable combinació d’estils (més formal quan se situa al segle XVI; més informal quan explica, en primera persona, fets ambientats en l’actualitat), el passat amb el present, fins arribar al (també doble) clímax final.

                El més destacable de la novel·la de Cortina, però, no és aquesta doble trama, o la recreació, versemblant i ben documentada, d’un episodi real força desconegut (les rivalitats entre monjos observants castellans i monjos claustrals catalans a Montserrat), sinó, al meu parer, les descripcions del paisatge, sovint envoltat per un marc de pluges i tempestes (que mantenen una forta càrrega simbòlica): “la nit era glaçada, tota ella un vidre amb trencadissa d’estels”; “un cel bonyegut de núvols negres que es deixaven anar venjatius i purificadors”; “no sabia si el cel s’havia vestit de roques o les roques s’havien vestit de cel, però tot era gris”; “un retall d’ungla lluent penjava dalt del cel”; “el Cavall Bernat es dreçava coratjós desafiant la nuvolada. A la seva dreta el temps havia queixalat les roques del Tàbor i en deixava al descobert la carn oxidada”.

                Només ho saben les muntanyes, que va merèixer el premi Sebastià Juan Arbó, és el primer tempteig creatiu d’una lectora veterana, i presenta, per això, un grau de maduresa narrativa que no sempre es troba en les primeres novel·les.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de juny de 2015)

Dedicació

                S’acaba el curs. Un altre. Els que vam deixar de ser estudiants per dedicar-nos a la docència i, per tant, mai no hem abandonat les aules, no comptem la vida en anys. Ho fem en cursos escolars. Som una espècie humana i professional ben curiosa. A diferència dels vells roquers, que arrosseguen el mateix públic durant dècades (i, com a molt, els més afortunats apleguen dos generacions en un mateix concert), els mestres i professors ens anem fent grans, però el nostre públic continua tenint sempre la mateixa edat: són joves. I això (si més no als qui han triat la feina per vocació, que són molts més del que la gent es pensa) ens manté connectats al món en la versió més actualitzada.

                L’experiència com a alumnes i, sobretot, com a pares, modela per a cadascú una opinió determinada sobre el col·lectiu docent. Hi ha qui en parla des de la gratitud i l’admiració, i qui ho fa des del ressentiment o la decepció. I encara hi ha qui, fins i tot, gosa parlar-ne des d’una mena d’enveja mal païda i mal documentada, i assegura que els mestres treballen molt poc i a sobre tenen més vacances que ningú. Només puc entendre un argument així si parteixo de la realitat d’aquells que es pensen que tothom és com ells i delaten (de forma més o menys inconscient) com serien ells si es dediquessin al ram de l’ensenyament.

                Hi ha qui no mou ni un dit si no és a canvi d’una compensació econòmica, qui creu que l’únic que importa són els propis beneficis materials. A l’altre extrem hi ha voluntaris de tota mena, que dediquen temps i esforç a tasques altruistes a canvi de res material, convençuts que allò que fan és necessari per als altres. En tercer lloc hi ha els professionals que inverteixen en la seva feina moltes més hores de les que els demana el seu estricte horari laboral. Segur que en trobaríem en molts oficis, però jo puc parlar del meu, i puc assegurar que (salvant comptades excepcions) la majoria de professionals del guix (o, cada cop més, de la pissarra digital) que conec s’aboquen de manera abnegada a la feina. És per això que truquen o concerten entrevistes amb pares fora de l’horari escolar; que no estalvien temps en les reunions, per parlar dels seus alumnes; que els acompanyen d’excursió i passen nits fora de casa (lluny de la pròpia família) pensant en el benefici pedagògic i humà que, gràcies al seu sobreesforç, l’activitat tindrà en els nois i noies. Rebo correus electrònics dels meus companys i companyes, per parlar de feina, en cap de setmana, durant les vacances, a hores absolutament intempestives... i estic segur que, si algunes persones sabessin (com, de fet, altres ja saben) que els mestres estan dedicant aquell temps a la formació dels seus fills, potser en parlarien d’una altra manera.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 7 de juny de 2015, i també al Pou Digital)

Sentit comú i normativa

                Quan, a finals dels anys 80 i principis dels 90 es va reeditar la polèmica recurrent sobre els partidaris d’un català genuí, fidel a la normativa fabriana (batejats, diuen que per Joan Barril, amb el nom de heavies) i els partidaris del “català que ara es parla”, oberts a tota mena d’incorporacions foranes (coneguts, en aquella època, com a lights), els qui estudiàvem Filologia Catalana a la UdL, que aleshores encara depenia de la UB, sentíem una clara simpatia pels primers. Hi tenia molt a veure el fet que, d’una banda, un dels principals abanderats de preservar la genuïnitat, Josep Murgades, ens havia estat professor i l’admiràvem sense condicions; i, de l’altra, que alguns dels defensors de la permeabilitat i d’obrir l’aixeta normativa a tota mena de castellanismes simpatitzaven amb postures ideològiques que intuíem clarament espanyolistes, com s’ha demostrat després, per exemple, amb els casos de Xavier Pericay, Ferran Toutain i Ivan Tubau (signants, tots tres, del manifest que el 2005 va impulsar la plataforma que va donar com a resultat la creació de Ciutadans).

                Com que el debat sobre si la normativa (controlada per l’Institut d’Estudis Catalans) ha de ser més o menys flexible, sobre si s’han de normativitzar usos àmpliament estesos entre els parlants, sobre si cal o no acceptar aquesta paraula o aquella altra, és cíclic, enguany s’ha revifat amb la publicació d’un llibre molt interessant, titulat Canvi d’agulles (RBA, 2015), que signen deu filòlegs que, amb una àmplia experiència com a divulgadors de la llengua, han destacat en la creació literària (Màrius Serra, Ramon Solsona), treballen com a correctors i assessors en la premsa escrita, ràdio i televisió (Ricard Fité, Rudolf Ortega, Ernest Rusinés, Magí Camps, Albert Pla Nualart, Agustí Mas) o que, al marge d’altres activitats professionals, sempre vinculades al llenguatge, s’han guanyat un nom en el camp de la divulgació lingüística (Enric Gomà, Pau Vidal). Aquesta vegada, però, la polèmica intueixo que es desenvoluparà en termes molt més civilitzats que no pas quan, 25 anys enrere, s’esbatussaven els heavies i els lights.

                Un pot estar més o menys d’acord amb els arguments que s’esgrimeixen a Canvi d’agulles i amb les aportacions que fa cadascun dels deu autors (n’hi ha que fan una valoració global sobre la necessitat i la possibilitat de canviar la normativa, i altres que es dediquen a fer propostes concretes de canvi), però en conjunt hi predomina el sentit comú, la voluntat de diàleg, de debat constructiu, de reflexió sana i necessària. A més, hi plana una constant admiració per la figura del mestre Joan Solà (a qui dediquen el llibre), sense oblidar que un dels autors, Màrius Serra, és membre de la Secció Filològica de l’IEC.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 24 de maig de 2015)

Actualitzar la normativa

                El debat cíclic entre els qui voldrien que la normativa s’adeqüés al “català que ara es parla” i els qui defensen una normativa que preservi un català més genuí, que a finals dels vuitanta i principis dels noranta va traduir-se en la polèmica entre “heavies” i “lights”, ha ressuscitat, ara, amb la publicació del llibre Canvi d’agulles (RBA, 2015), en què deu filòlegs (alguns també creadors) reflexionen, d’una manera que m’ha semblat força constructiva i assenyada, sobre la necessitat que la normativa del català s’acosti una mica més a l’ús real.

                Màrius Serra fa una valoració global sobre la necessitat i les possibilitats de canviar la normativa per acostar-la, en alguns casos, a la realitat. Magí Camps aporta algunes propostes per facilitar l’ortografia, que voldria més intuïtiva. Ricard Fité apunta propostes concretes de canvi en la sintaxi (reducció a “l’hi” d’algunes combinacions de pronoms febles com “la hi” o “li ho”) i valora positivament les incorporacions lèxiques dels darrers anys al diccionari, així com el paper dels llibres d’estil d’alguns mitjans o dels diccionaris que no són el DIEC. Pau Vidal se centra en condemnar la doble negació (“Mai no”), que considera interferida per l’espanyol. Ernest Rusinés analitza la situació actual entre partidaris de la comunicació i partidaris de la genuïnitat, assegura que el codi gramatical que ens regeix és massa antic, es remet a la bibliografia publicada sobre qüestions de llengua mal resoltes o no resoltes i planteja qüestions d’ús corrent que queden fora del codi. Rudolf Ortega se centra en la normativa de la dièresi i fa una proposta per eliminar-ne una part. Albert Pla Nualart s’inspira en la figura de Joan Solà (a qui, de fet, està dedicat el llibre), repassa alguns criteris que han de portar a millorar la sintaxi normativa, defensa la idea d’entendre la “correcció com a adequació al registre”, i renega de la voluntat fabriana de crear un estàndard a partir de barrejar dialectes. Enric Gomà denuncia algunes mancances inexplicables en el DIEC (el diccionari de l’Institut). Agustí Mas fa un retrat sociolingüístic d’Andorra i demana que l’IEC prengui en consideració els “andorranismes”. Finalment, Ramon Solsona se centra en les dificultats del català escrit (literari) per reflectir la llengua oral i col·loquial, i reivindica el “geni del català popular” dels avis, “connectats amb l’ànima profunda de l’idioma”.

Al llibre hi predomina el sentit comú. Les propostes no es presenten com a plantejaments unilaterals. Cada autor, de fet, es fa responsable únicament del que diu en el seu article, sense valorar el que diuen els altres. El llibre, al capdavall, només vol activar el debat, donant per fet que l’última paraula l’ha de tenir l’IEC.

(Article publicat a Regió7, el dia 16 de maig de 2015)