Joves i literatura

                Hi ha un cert consens en afirmar que els joves, avui, llegeixen poc. Si més no, poca literatura. En realitat, ni els joves ni els adults llegeixen gaire. I, encara més: els percentatges de lectors a casa nostra mai no han estat, ni ara ni fa uns anys ni crec que mai, per tirar coets.

                Per altra banda, si bé, entre els adults, el nombre d’escriptors sembla que, més que disminuir, augmenta (si observem tot el que es publica un té sovint la sensació que hi ha més escriptors que lectors), entre la gent jove costa molt trobar vocacions literàries. Els nois i noies escriuen, quan ho fan, moguts per l’obligatorietat de la tasca escolar o, com a molt, per l’incentiu d’un premi literari que normalment els ha publicitat algun professor. Dues possibilitats que moltes vegades van de bracet, quan presentar-se a un certamen serveix per millorar la nota en l’assignatura de llengua.

 
               Sigui com vulgui, sort n’hi ha dels premis literaris destinats a joves, perquè representen pràcticament l’única plataforma per tal que els escriptors incipients puguin donar a conèixer el seu talent. Sense la pastanaga del premi, els joves literats (que n’hi ha, i de molt bons) farien com la majoria dels seus companys amb inquietuds creatives, que aboquen tota la capacitat artística en disciplines que puguin tenir una gran repercussió mediàtica a través de les xarxes, com ara penjar fotografies a Instagram o editar monòlegs (gairebé sempre en castellà, per augmentar el nombre de seguidors potencials) a Youtube. Val la pena, doncs, que ens fem ressò, si més no, dels premis que ens toquen de prop. Si teniu a la vora nois i noies entre 16 i 20 anys amb una certa inquietud literària, per exemple, feu-los arribar les bases del Premi Bages deNarrativa Juvenil (cliqueu aquest enllaç i les trobareu), que convoca Òmium Bages-Moianès en el marc dels Premis Lacetània i que pot servir, en primer lloc, per esperonar la seva creativitat i, de passada, per optar a guanyar 500€ amb un text de poc més d’una pàgina i, fins i tot, veure publicat el seu relat a Regió7. Hi ha temps de presentar textos fins al 18 d’octubre.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número d'octubre de 2019)

Llengües en contacte

                La Maria Va néixer en un poble petit, en una família catalanoparlant. A l’escola, la majoria d’infants responien a un perfil lingüístic molt similar al seu. Als 12 anys, a punt d’anar a l’institut, la Maria parla un català força genuí, amb alguns castellanismes incorporats a causa de l’entorn mediàtic, un castellà rudimentari i un anglès molt bàsic. L’Andrea, per la seva banda, va néixer a la ciutat, en una família d’origen equatorià. A casa i amb els amics del barri sempre ha parlat en castellà, però a l’escola ha après el català i, gràcies a això, s’hi defensa amb certa fluïdesa. A l’institut, la Maria i l’Andrea coincideixen a la mateixa classe i es fan amigues. Van juntes arreu, fan els treballs plegades i tot sovint l’una es queda a dormir a casa de l’altra. Entre elles i amb la majoria de companys, parlen habitualment en català.

                Al cap dels anys, amb els estudis de secundària superats i a punt d’entrar a la universitat, l’amistat entre les noies s’ha mantingut intacta. Totes dues són capaces d’expressar-se correctament en català i en castellà i es defensen prou bé en anglès. Això sí, el català de l’Andrea manté algunes interferències del castellà matern i, per altra banda, el català de la Maria ha perdut genuïnitat en relació al dels seus avis i els seus pares. De vegades, si no s’hi fixa, se li escapen coses com “això fa olor a...” i confon els verbs “anar” i “venir” (i diu “ja vaig” o “amb aquest paquet de cereals hi ve una joguina”).

                Si no haguessin estat amigues, és molt possible la Maria s’hagués estalviat algunes interferències i qui sap si l’Andrea s’hauria mantingut fidel al castellà amb el seu cercle d’amistats i hauria reduït l’ús del català algunes assignatures del seu entorn acadèmic. L’amistat entre aquestes noies ha fet, doncs, que el català de la Maria hagi perdut qualitat, però ha estat gràcies a aquesta amistat que l’Andrea utilitza el català de manera habitual.

                El contacte lingüístic ens aboca, en el cas de l’àmbit lingüístic català, a certs dilemes. D’entrada, no sembla un mal negoci la pèrdua d’una mica de qualitat a favor de més quantitat. És a dir, és millor que hi hagi més parlants encara que la llengua hi acabi perdent qualitat. Ara bé, fins on podem o estem disposats a assumir pèrdues de qualitat a canvi de més catalanoparlants? Està molt bé que hi hagi un augment de parlants en una llengua que es troba en procés de substitució. Però hem de tenir present que el negoci se n’anirà en orris si la progressiva pèrdua de qualitat acaba convertint el català en un mer dialecte del castellà. El futur del català passa, doncs, per aconseguir sumar parlants, però també per intentar que l’autenticitat del lèxic i, sobretot, de la sintaxi, es vegi tan poc contaminada com sigui possible.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 22 de setembre de 2019)

D'Espinàs a Tarantino, passant per Tomàs Cabot

                Sóc un incondicional de les pel·lícules de Quentin Tarantino. Les he vist totes diverses vegades i, fins i tot, aquest estiu, abans de l’estrena de l'extraordinària Once Upon a Time in Hollywood (2019), vaig fer una marató i me les vaig mirar seguides, per ordre, des de Reservoir Dogs (1992) a The Hatefull Eight (2015). Me n’agraden els diàlegs i el pols narratiu, el tractament de la violència i, és clar, les referències cinematogràfiques que hi ha al darrere. I soc, també, un gran admirador de l’obra literària del savi incombustible Josep Maria Espinàs, capaç d’escriure sobre temes quotidians i propers amb efectivitat i ironia, amb una prosa nítida i expressiva. Fins fa poc desconeixia, en canvi, la trajectòria del director i guionista de Camprodon Julio Coll i trobo interessant la connexió que podem establir entre tots tres.

                Espinàs va escriure, els anys cinquanta, la seva primera i única obra teatral, És perillós fer-se esperar, la història d’una colla de delinqüents que, just després de cometre un atracament, van al lloc de trobada i esperen, en un ambient que es va tensant a mesura que avança l’obra, la compareixença d’un d’ells que no acaba d’arribar i que, per tant, comença a despertar sospites en cadascun dels membres de la banda. En el llibre El efecto Tarantino (Rebook, 2019), de Jordi Picatoste, he descobert que Julio Coll va dirigir una pel·lícula basada en l’obra d’Espinàs, Distrito Quinto (1957), una mostra de cinema negre més que digne que reprodueix el clima claustrofòbic de la banda d’atracadors tot esperant l’arribada d’aquell que s’ha quedat amb els diners i que recorda, en alguns aspectes (el fet, per exemple, que es mostrin els preparatius i les escenes posteriors al cop, però no el cop mateix), la tarantiniana Reservoir Dogs. Tot i el reconegut bagatge cinematogràfic de Tarantino, és molt difícil que el director americà conegués Distrito Quinto i, encara menys, la peça d’Espinàs. Segurament és tan sols una curiositat, però l’anècdota m’ha servit per recordar algun altre cas de possible connexió més clara. És el cas de la celebrada pel·lícula La misión (1986) de Roland Joffé, en la qual no costa gaire veure el rastre de la novel·la La reducción (1963), del manresà Josep Tomàs Cabot, que no n’ha rebut mai el reconeixement.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de setembre de 2019)

Tocar el cel (sobre l'última novel·la de la Marta Rojals)

Després de llegir El cel no és per a tothom (Anagrama, 2018) em veig amb cor de dir que hi ha ben pocs escriptors en la literatura catalana actual capaços d’escriure amb la naturalitat, efectivitat, veracitat i expressivitat que ho fa Marta Rojals.

El tema de El cel no és per a tothom són les relacions humanes (família, amors, desamors, infidelitats, traïcions). Al llarg de prop de sis-centes pàgines assistim al desenvolupament paral·lel, en dos temps (el present i diversos moments dels darrers quaranta anys), de la història de la família Costa, especialment dels tres germans, ben diferents: el Pep, que és el petit, i la Sara i l’Eva, dues bessones que mai no han viscut bé aquesta condició i que fa set anys que no es parlen. Al capdavall, però, els germans Costa es complementen: L’Eva, que viu arrelada a la terra (al poble on ha viscut tota la vida), acaba de saber que la seva filla està embarassada; la Sara, pilot de vols comercials, que viu desarrelada de tot arreu, sempre viatjant i lluny dels compromisos familiars, rep un missatge de la bessona; i el Pep, que acaba de tenir un fill i viu per fugir corrents de tot allò que li representi un compromís, es veu obligat a mediar en el retrobament de les germanes. Les relacions entre els germans (en el present i al llarg de la vida), les relacions amb els pares i les relacions amb les parelles respectives o amb els fills conformen la matèria primera de El cel no és per a tothom. La novel·la no explica, doncs, històries excepcionals, però és capaç de penetrar, gràcies a un exercici estilístic molt interessant i amb una precisió quirúrgica tan acurada que posa la pell de gallina, en la psicologia dels personatges, sense jutjar-los. De vegades fa estremir la capacitat de Rojals per exposar i construir situacions en què el lector s’hi reconeix. I això, una bona escriptora és capaç de fer-ho només amb paraules. Perquè Rojals demostra un gran domini de les tècniques d’ús del llenguatge per comunicar-se, a través de l’escriptura, amb una efectivitat expressiva que talla l’alè. I aquesta capacitat només pot ser innata. Per més que un s’esforci a estudiar tècniques d’escriptura, no podrà assolir determinats nivells de força creativa i narrativa. Perquè es pot aprendre a millorar, sí, i es pot adquirir segons quins recursos que faran que els textos creats per algú siguin prou bons, però si no hi ha un talent congènit és impossible posseir allò que s’anomena “el geni de la llengua”. I Marta Rojals el té, aquest talent. I per això en les seves novel·les, carregades d’ironia i de competència literària, trobem diàlegs vius i autèntics, descripcions esmolades i personatges que sovint se’ns assemblen tant que ens incomoden i, al mateix temps, ens fan sentir una mica orfes quan acabem de llegir l’última pàgina.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 8 de setembre de 2019)

Born to run

                Ja ho deia l’Springsteen en aquella mítica cançó: “we were born to run”. Hem nascut per córrer. El Boss, però, parlava de l’empenta vital, de l’esperança, de la necessitat de fugir, amb un cotxe, a tota velocitat. No es referia, doncs, a una de les pràctiques que s’han posat de moda els darrers anys: el running. Córrer està de moda. Potser perquè és una manera de fer pràctica esportiva sense haver de fer cap gran inversió en material. És, segurament, l’esport més democràtic.

                Des de fa un temps, però, s’observa un fenomen curiós en algunes zones urbanes: grups de gent que corren plegats. I no són un exèrcit de zombis perseguint la darrera persona viva sobre la terra. Per la disciplina amb què desenvolupen l’activitat –tots trotant al mateix ritme— i per la qualitat de la roba esportiva amb què van abillats –vambes llampants, malles i samarretes de marca—, es dedueix fàcilment que provenen d’algun gimnàs. És a dir, que paguen una quota mensual a un d’aquests centres d’esport perquè els treguin a córrer en ramat. M’imagino que en la major part del casos –si no tots— el programa d’entrenament que segueixen deu incloure alguna altra activitat. M’imagino que molts d’ells, a banda de sortir a córrer, deuen fer altres activitats conjuntes (spinning, pilates, fitness, zumba...) o individuals (bicicleta estàtica, caminar per la cinta...). No puc deixar de pensar, però, com n’és d’absurd –en molts casos— anar al gimnàs perquè et treguin a córrer per fora o per caminar sobre una cinta amb el mateix paisatge tota l’estona davant dels nassos.

                Amb això no vull pas dir que els gimnasos no siguin uns espais útils i necessaris. Sovint anar al gimnàs és la millor manera de practicar esports que no es poden fer a l’aire lliure, com la natació (tan necessària, diuen), de fer esport sense dependre de les inclemències meteorològiques o de trobar assessorament per millorar la condició física sense fer-se mal.

                El súmmum del que a mi em sembla una veritable ximpleria, però, arriba quan t’expliquen que hi ha qui va al gimnàs amb cotxe per no haver de caminar la mitja hora que hi té des de casa i, un cop allà, es dedica a fer uns quants quilòmetres sobre la cinta o s’apunta a un d’aquests grups que fan running (perquè de córrer, els esportistes moderns, en diuen així) per les voreres amples de la ciutat. Als qui fan això els faria la següent recomanació: que vagin al gimnàs a peu, o corrent, o en bicicleta... Un cop allà, si consideren que ja han fet prou exercici (comptant que la tornada cap a casa l’han de fer en les mateixes condicions), poden evitar d’entrar-hi. D’aquesta manera, a banda de fer l’exercici que farien a dins, podran presumir d’anar al gimnàs cada dia i, de pas, s’estalviaran uns calerons.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 25 d'agost de 2019)

La lluna, la pruna

Els que vam néixer l'any 69, tot i no recordar res del dia que l’home va arribar a la Lluna, hem viscut sempre amb l’estigma d’haver nascut l’any d’aquesta gesta i la sentim una mica nostra. El passat juliol va fer-ne 50 anys i és impossible que l’efemèride us hagi passat desapercebuda. Amb la sequera de notícies habitual de l’estiu, se n’ha parlar a tort i a dret en diaris, ràdios, televisions i xarxes socials. El record ha servit, per exemple, perquè les emissores de ràdio fessin sonar fins a l’avorriment (com a música de fons de la infinitat de reportatges que s’han dedicat a la commemoració) cançons com Man of the Moon, dels REM; Walking on the Moon, dels Police; Space Oddity o Starman, de David Bowie; a banda, és clar, d’himnes triomfals de ressonàncies èpiques. En els programes i reportatges especials que s’han dedicat a la conquesta lunar s’ha recordat la figura del pobre Michael Collins, aquell que passarà a la història per haver anat a la Lluna sense baixar de la nau; s’ha reproduït una vegada i una altra la coneguda frase de Neil Amstrong (“Un petit pas per a l’home, una gambada per a la humanitat”); o s’ha comentat el fet que el coronel Buzz Aldrin no havia de ser inicialment un dels astronautes de la missió Apollo XI. I, naturalment, també s’han tornat a posar sobre la taula les teories conspiracionals negacionistes (tan fàcils de formular com de rebatre) segons les quals l’home no hi ha arribat mai, a la Lluna. N’hi ha que afirmen, fins i tot, que va ser ni més ni menys que Stanley Kubrick (que acabava de rodar 2001: una odissea de l’espai) qui va filmar l’arribada de l’home a la Lluna en un plató de cinema.

Que s’hagin desmuntat de forma incontestable totes les teories sobre la conspiració, però, no les ha fet desaparèixer. Que no sortissin les estrelles a les fotos, que la bandera semblés que onejava, que no quedessin cràters sota els mòduls lunars... Tot ha estat desmentit pacientment per la NASA al llarg dels anys i, així i tot, sempre hi ha qui ho continua posant en dubte. No cal dir que Internet ha proporcionat, els darrers anys, una plataforma impagable a les teories estrafolàries d’alguns negacionistes, de la mateixa manera que també s’han difós, a través de la xarxa, teories tan còmiques com que la Terra és plana. Segurament, aquesta necessitat de posar-ho tot en dubte forma part de la mateixa naturalesa humana. Ens agrada especular amb la possibilitat que bona part del que ens expliquen sigui fals. Ens agrada pensar que, en realitat, existeixen els vampirs, o que els extraterrestres conviuen amb nosaltres però que a algun poder ocult no li interessa que ho sapiguem. Ens atrauen, les teories conspiranoiques. Però cal anar alerta i informar-se bé, perquè més d’un, intentant fer-se l’espavilat, acaba fent el ridícul.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 11 d'agost de 2019)

Nens famosos

                Què passa quan algú viu l’època més important de la pròpia trajectòria vital i professional entre els 12 i els 16 anys? Aquesta és la pregunta que un es fa després de veure el documental que Netflix ha produït sobre el grup infantil Parchís (Parchís: el documental). Cinc preadolescents (tres nens i dues nenes) van viure, en cinc anys durant els quals es van convertir en adolescents, una carrera meteòrica que els va catapultar cap a la fama, primer a Espanya i després, sobretot, en alguns països de llatinoamèrica durant la primera part dels anys 80.

                El cas dels Parchís té la particularitat que aquells nens no estaven especialment dotats per a la música ni, encara menys, pel ball. No eren, ni de bon tros, virtuosos (com podríem pensar d’altres casos d’artistes infantils coneguts com Marisol, Michael Jackson, que després van continuar amb èxit les seves carreres) ni, encara menys, nens prodigi. La maquinària mediàtica, una bona estratègia comercial, un grapat de cançons enganxoses i el moment adequat els va convertir, això sí, en nens famosos. Molt famosos: milions de discos venuts, concerts multitudinaris, samarretes, còmics, mitja dotzena de pel·lícules, jocs de taula amb la seva imatge... Els Parchís són una icona televisiva i musical de la infantesa dels qui ara rondem la cinquantena.

                El documental també apunta l’aparició d’un fenomen, el de l’explotació infantil a través dels mitjans, que ha generat grans fortunes de les quals, sovint, els últims beneficiaris han estat els infants i les seves famílies. De fet, apareix una de les famílies visiblement molesta pel que consideren, en aquest sentit, gairebé una estafa. La majoria de progenitors, però, resten al marge del documental. Moguts entre la ignorància empresarial i la vanitat de tenir un fill famós, en una època en què l’explotació dels drets d’imatge devia anar molt diferent de com funciona avui dia, aquells pares es van deixar portar pel miratge d’uns luxes efímers, sense pensar massa que els seus fills creixien envoltats d’un món irreal i allunyats de les famílies durant llargues temporades.

                El debat sobre quins són els límits morals de l’explotació infantil queda lluny, però, de Parchís: el documental. Si que deixa clar que aquells nens i nenes han arribat a la cinquantena amb prou dignitat, però amb l’estigma d’haver format part d’aquell grup infantil famós. Sempre han estat i seran aquell nen o aquella nena dels Parchís. Per tant, no deixa de ser una bona excusa per replantejar preguntes que, en el món exposat en què vivim des de la proliferació de les xarxes socials, caldria no oblidar: és lícit condicionar el futur dels infants venent la seva imatge a canvi d’una mica de fama, un pessic de vanitat i (no sempre) beneficis econòmics?

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 28 de juliol de 2019)

Hores de sol

El darrer cap de setmana de març, com cada primavera, hi vam tornar: una hora menys al rellotge, una hora més de sol a la tarda i una hora menys de sol al matí. Aquest cop, però, vam avançar els rellotges amb la incògnita de saber si serà l’últim o el penúltim cop que haurem de seguir aquesta rutina semestral.

Pel que diuen, sembla ser que el canvi d’horari a què se’ns sotmet un parell de vegades l’any passarà a la història ben aviat. Això vol dir que una de les nostres converses d’ascensor més habituals té (permeteu-me l’acudit fàcil) les hores comptades.

A partir d’ara ja no ens queixarem del canvi d’horari? Donats com som a no trobar mai res del nostre gust i necessitats com anem de temes poc importants sobre els quals debatre amb vehemència, crec que més aviat serà al contrari. No ens enganyem: la solució no deixarà ningú satisfet. Fins ara tothom dedica un parell de setmanes l’any (una a la tardor i una altra a la primavera) a queixar-se de com el canvi afecta el seu ritme vital, a proclamar com seria de meravellós mantenir la mateixa hora durant tot l’any i a demanar si aquell cap de setmana tindrem una hora més o una hora menys per dormir. A partir del moment en què es fixi un horari definitiu, sigui quina sigui la solució adoptada, el debat prendrà matisos potser imprevisibles, però continuarà generant opinions contràries, potser amb més força que mai. D’una banda, si es manté l’horari d’hivern, això provocarà que a l’estiu es faci de nit més aviat del que estem acostumats i, per tant, hi haurà els qui, indiferents a la sortida del sol (potser perquè sovint els ensopega en llocs tancats) lamentaran la reducció d’hores de claror al vespre i s’indignaran, a més, per haver perdut l’oportunitat d’allargar les tardes hivernals. Si, d’altra banda, es mantingués l’horari d’estiu, n’hi haurà que, matiners de mena, posaran el crit al cel només de pensar que, en algunes èpoques de l’any, no es farà de dia fins a quarts de deu del matí. A més, apareixerà un nou perfil, fins ara inexistent, de renegaire: aquell que enyorarà els canvis i, tot i haver-ho criticat tota la vida, ara trobarà que el millor sistema horari és el d’anar canviant cada sis mesos i es mostrarà indignat per la decisió de mantenir tot l’any la mateixa hora. Tinc la sensació que l’única solució que deixaria tothom satisfet seria aconseguir que el sol lluís durant més hores a l’hivern, però això ho veig molt difícil.

Fet i fet, doncs, res no canviarà: les hores de sol seran les mateixes de sempre i els comentaris (a l’ascensor, a la pastisseria o a Twitter) sobre com de malament es prenen les decisions en aquest país, seguiran sent tan abrandats i tan intranscendents com ho han estat tota la vida. Els humans, al capdavall, som éssers ben previsibles.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 14 de juliol de 2019)

Mort i contraban

                Llegir novel·les d’autors que publiquen una primera història de ficció quan ja compten amb una trajectòria vital i professional tan extensa com poc o gens vinculada al món de la literatura és un exercici interessant i, tot sovint, gratificant. És el cas de Morir a cavall dels vents, la novel·la de Jordi Corominas i Llorenç Planes que l’editorial Andorra acaba de publicar i que va ser presentada a l’Espai Òmnium de Manresa el passat mes de juny.

                Per una banda, s’agraeix l’honestedat amb què es planteja el projecte: és una història de crims i investigacions, una trama complexa amb mafiosos despietats, amb la vida i el clima pirinencs com a rerefons, amb pinzellades històriques sobre el món del contraban i els jueus que fugien del nazisme,  i amb un esforçat treball d’investigació al voltant dels procediments policials. La novel·la no té, i això és un encert, cap pretensió que vagi gaire més enllà de l’entreteniment intel·lectual de qualitat.

                D’altra banda, la maduresa dels dos autors aporta un bagatge d’experiència i de lectures que donen valor afegit a la novel·la. Gràcies a això , Morir a cavall dels vents presenta algunes virtuts que la fan una novel·la interessant més enllà del producte d’entreteniment. Així, per exemple, s’inscriu amb solvència en la tradició de la narrativa policíaca, amb referències i picades d’ullet a autors, sobretot europeus, com Andrea Camilleri, Donna Leon o Henning Mankel. També és molt reeixit el treball lingüístic: els diàlegs mantenen un alt grau de versemblança gràcies a l’esforç de reproduir un model d’oralitat adequat a cada personatge. Finalment, cal destacar la figura protagonista, el sergent Grabulosa, que és un personatge molt ben construït, complex, amb una personalitat extrema i interessant: rondinaire i malparlat, és alhora un home sensible i un investigador incansable. Un d’aquells personatges que, si els autors s’ho proposen, podria tenir continuïtat.

                Morir a cavall dels vents és, doncs, una novel·la ben escrita (una qualitat que, veient amb què ens trobem massa sovint, val la pena destacar), que es llegeix d’una tirada i amb molts ingredients (intriga, personatges ben dibuixats, llengua) que, més enllà de la trama, la fan interessant i la converteixen en una lectura ben recomanable.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de juliol de 2019)

Natilles mortals

A primers de juny l’Audiència de Lleida va condemnar a tres anys de presó una dona de Mollerussa que, el febrer de 2018, va intentar matar el seu marit. El matrimoni (que, naturalment, arran de l’incident es va desfer) portava més de trenta anys de convivència i comparteixen un parell de fills. Per la raó que fos, un bon dia la dona va decidir acabar amb la vida d’aquell amb qui havia compartit una bona colla d’anys i va posar antidepressius i relaxants musculars a les natilles, que el marit va trobar amargues i va rebutjar. Ella, però, decidida a consumar el seu propòsit, li va oferir un bany relaxant i, tot seguit, el va agredir amb una ampolla de cava que potser formava part de l’atrezzo seductor que havia preparat com a pla B. L’home, per sort, va aconseguir fugir i va trucar al 112. El fet en si no té gran cosa de particular, des del punt de vista de la crònica criminal. El que dona una pàtina d’originalitat creativa al cas és el mètode que l’acusada va fer servir per a la temptativa homicida: enverinament amb natilles i posterior agressió amb ampolla de cava.

La realitat no supera la ficció, però de vegades s’hi acosta o, fins i tot, la imita. I d’això, a ponent en sabem un pam. Només cal veure la quantitat de ficció narrativa criminal que genera Lleida i el seu entorn des de fa uns anys. L’assassina frustrada de les natilles, per exemple, és una aficionada al costat de les maquiavèl·liques protagonistes d’Instint de supervivència, la darrera novel·la de la Ramona Solé, capaces de manipular qui sigui sense embrutar-se les mans i passant per corderets. Tampoc no tindria res a fer davant la perspicàcia de l’Anna Grimm, la sergent dels mossos d’esquadra que protagonitza les novel·les de la Montse Sanjuan (La sergent Anna Grimm, El misteri del bressol buit i Memòria mortal), o del complex i turmentat sergent Salvador Rull i els seus col·legues, els personatges de David Marín que, des de Balaguer, no en deixen passar ni una. Precisament la darrera novel·la de Marín, Purgatori, que va merèixer el Premi Crims de Tinta, s’endinsa en una interessant trama on el pobre Rull, immers en una complicada crisi personal, investiga la mort d’un jesuïta que troben en una rotonda prop de Lleida, i entremig apareix una bruixa de la Vall Fosca i un ventall de personatges que semblen inspirats en la sòrdida història de la muntanya de Tor. Una narració ben travada, com les que trobem a les novel·les de l’Emili Bayo, el Carles Mentuy, el Ramon Usall, l’Alexandra Cuadrat o el Rafa Melero, per citar alguns ponentins que han tocat el gènere amb encert.

El cas de les natilles enverinades no donaria per a una novel·la policíaca. Com a molt, podria ser el punt de partida d’una comèdia negra. Si voleu bones històries criminals, doncs, aneu a la llibreria.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 30 de juny de 2019)