Profe, jo?

 

Una de les grans incògnites d’aquest inici de mil·lenni (si més no, en aquest raconet de món) és el fet que hi hagi tan poca gent que vulgui fer una feina que tothom, aparentment, enveja. Em refereixo, és clar, a la docència a secundària.

És de domini públic, a l’estiu no es parla d’altra cosa, ho sap tothom i és profecia: el professorat dels instituts fa moltes vacances i treballa entre poc, molt poc i gens. Sembla, doncs, que en una societat on (com apunta una notícia recent) la gent jove cada cop valora més la bona vida i el treballar poques hores en feines agradables, encara que sigui a costa de cobrar menys diners, hi hauria d’haver bufetades per accedir a una plaça de docent de qualsevol matèria. El cas, però, és que falten professors. No fa gaire, el Departament d’Educació va anunciar que oferiria la possibilitat de fer hores extraordinàries remunerades al professorat de llengua catalana i literatura. Es veu que falten filòlegs. Si més no, filòlegs disposats a bregar amb una trentena d’adolescents adorables que, en opinió dels seus progenitors, tenen tots, sense excepció, altes capacitats, i que si no estudien, si no fan els deures o si s’enfilen sobre les taules en hores de classe és perquè el sistema no té prou en consideració el seu benestar emocional.

Fa anys que insisteixo als meus alumnes de segon de batxillerat: «Si us voleu fer rics, no estudieu una carrera d’humanitats; però si us agrada la llengua i la literatura, voleu trobar feina amb facilitat, guanyar un sou que us permetrà sobreviure sense abundància però sense estretors i no us fa por treballar amb adolescents, estudieu filologia catalana. L’endemà d’acabar el màster (o, fins i tot, abans, amb el compromís d’acabar-lo) us cridaran per assignar-vos una plaça en un institut públic». La resposta a aquest comentari acostuma a ser una mitja rialla carregada d’escepticisme que ve a voler dir: «profe, jo? I què més?». I, tanmateix, de tant en tant n’hi ha algun que opta per aquesta via i les expectatives s’acompleixen.

El que no saben alguns dels joves que esperen un futur professional exitós i econòmicament abundant perquè han estudiat carreres prestigioses de nom sofisticat i del tot allunyades de les humanitats (que, com tothom sap, són cosa de pelacanyes sense ambició) és que acabaran, també, a l’ensenyament, fent de professors, cobrant un sou molt allunyat del que ells i els seus pares esperaven quan van començar a la universitat, però que els permetrà sobreviure, i, amb una mica de sort, fins i tot, es descobriran una vocació que desconeixien, perquè treballar amb adolescents, al capdavall, rejoveneix, és una experiència intensa i enriquidora, que et manté connectat amb el present i et fa estar envoltat d’una torrentada de vitalitat. Sé de què parlo.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 1 d'octubre de 2023)

Cafè amb què?

 

De totes les èpoques de l’any, l’estiu és la que es presta més a les converses plenes de tòpics que podrien perfectament intercanviar-se entre interlocutors diversos. Que si la calor, que si els incendis, que si la sequera, que si platja o muntanya, que si les cues de l’operació sortida, que si els fitxatges del Barça, que si les ciutats es buiden, que si les platges s’omplen, que si els turistes són per tot arreu, que si la paella en un restaurant vora el mar... Qui no ha parlat de tot això, durant l’estiu?

A les xarxes socials, passa una cosa semblant: les fotos de paisatges, plats elaborats o cares somrients amb fons paradisíac s’han reproduït a tort i a dret. I, com cada estiu, un dels comentaris que ha tornat a repetir-se és el del client d’un restaurant de la costa (o de qualsevol indret turístic proper) que està indignat perquè, a l’hora de demanar, el cambrer (que havia atès en francès, anglès i castellà les tres taules de la vora) no entenia el català i els ha demanat (en uns casos amb educació, en d’altres de males maneres) que li parlessin en una llengua que pogués entendre, preferiblement la de Bertín Osborne. El cas és que, per a un catalanoparlant, hi ha pocs exemples més flagrants d’humiliació lingüística que el de constatar que en molts locals del país, durant l’estiu, el personal que atén el públic és capaç d’adaptar-se a la llengua de qualsevol client menys a la d’aquell que li parla en la pròpia del territori. És una bufetada a la cara, una puntada als ous de l’autoestima, un bany de realitat que, periòdicament, els catalanoparlants rebem amb resignació o indignació en funció del lloc, del moment o de les circumstàncies. Els inevitables escarafalls a les xarxes aporten molt poc a la solució d’aquest problema, perquè se centren exclusivament en la part visible, però no en les causes.

No ens enganyem. Si això passa, si a la costa catalana (i el que no és la costa), durant l’estiu, el sector de l’hosteleria està ple de personal que no parla ni entén el català, és per una raó: no els fa cap falta. Mentre l’ús del català no sigui necessari (per imperatiu legal, contractual o social, ara no entraré en aquest debat), l’escena es repetirà (i no tan sols a la costa i a l’estiu) fins que la situació de conflicte lingüístic s’hagi resolt definitivament a favor del castellà. Perquè si hi ha una veritat demostrable és que la convivència entre una llengua forta i una de feble en un mateix espai pot allargar-se més o menys, però sempre s’acaba de la mateixa manera. Mentrestant, en el millor dels casos, podem aspirar a continuar creuant els dits cada vegada que demanem un cafè amb gel, esperant que el cambrer ens hagi entès i no ens porti un cafè amb llet.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 17 de setembre de 2023)

Marlowe al Miami

 Que els carrers i diversos espais de Manresa s’han convertit els darrers anys un plató cinematogràfic no és cap novetat. Fins i tot aquesta revista hi va dedicar fa temps el reportatge central. Que Manresa serveixi de decorat en una gran producció de Hollywood, en canvi, potser no és tan habitual. Fa gràcia veure alguns espais de la teva quotidianitat urbana reflectits (i adequadament adaptats) a la gran pantalla.

He de confessar que, quan vaig saber que una escena de la darrera pel·lícula de Neil Jordan (un director que m’agrada des que vaig veure Joc de llàgrimes fa més de trenta anys), protagonitzada per Liam Neeson (un actor més que solvent) i inspirada en un personatge clàssic de la literatura, Phillip Marlow (el detectiu creat per Raymond Chandler, un dels pares de la novel·la negra nord-americana), estava rodada al conegut Miami (Maïami per als amics) de Manresa, em van venir moltes ganes de visionar el film i aquest estiu he tingut ocasió de fer-ho.

A l’hora de la veritat, però, mentre veia la pel·lícula, les decepcions s’anaven succeint: em va semblar una imitació ensopida, amb voluntat d’exercici d’estil, de les que es produïen als anys quaranta (com El falcó maltès, dirigida per John Huston el 1941, o El son etern, dirigida per Howard Hawks el 1946); la interpretació de Neeson és poc convincent (que lluny que està del Bogard dels dos films que acabo d’esmentar!); i, definitivament, del Miami l’únic que en sortia era, durant un segon, la façana on porta el nom de Schmidt’s Liquors (perquè se suposa que és un local de Los Angeles dels anys vint) i, durant una breu conversa de dos personatges on predominen els primers plans, l’interior del local que ben podria ser qualsevol altre o, fins i tot, una reconstrucció en un plató.

Què voleu que us digui? Realment té sentit aturar una ciutat, transformar un restaurant i desplaçar tot un equip de rodatge d’un cap a l’altre del món per omplir, en el muntatge final, amb prou feines uns quants segons de la pel·lícula? Potser Manresa és un escenari irresistible, però diria que els hauria sortit més a compte reconstruir el carrer i el bar en un plató de cartró pedra sense moure’s de Hollywood.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de setembre de 2023)

Les degollades

 

L’estiu i, sobretot, el temps vagarós que va associat a les vacances, conviden a fer balanç d’allò llegit en la darrera temporada i compartir-ho. I sempre ve de gust recomanar literatura de proximitat, allò que en diuen de Km 0, que, en el meu cas (ho confesso), sovint coincideix amb allò que han publicat alguns amics.

Darrerament, he dedicat més d’una pàgina a les darreres novel·les, totes elles esplèndides, de Xavier Mas Craviotto (La pell del món), Joan Jordi Miralles (Triomfador) o Jeroni Muñoz (Salt de plens). Un altre llibre molt recomanable, que podria omplir alguna hora de plaent lectura aquest estiu és Les Degollades de Folgueroles (1858). Un crim de violència masclista de ressò internacional (Museu del Ter), del manresà Joan Vilamala. Es tracta de la minuciosa reconstrucció d’un crim real, molt ben documentada i acompanyada d’un bon grapat de romanços de l’època, reculls de premsa, correspondència i documentació de tota mena. El 21 d’agost de 1958, sis noies de Folgueroles que tornaven de treballar a la fàbrica, van ser sorpreses per dos homes que les havien seguit, se les van endur a un lloc apartat i les van apunyalar. Tres d’elles van resultar mortes. Una de les supervivents va poder donar l’alerta i, després d’una llarga persecució, van atrapar els culpables, que van ser executats al mateix lloc on havien comès el crim. La motivació que els havia conduït a cometre un acte tan atroç era que una de les noies havia rebutjat un dels assassins la setmana anterior, durant la Festa Major de Folgueroles. En aquell temps, el crim va tenir molt ressò.

Vilamala era la persona indicada per escriure aquest llibre: perquè és d’origen folguerolenc, perquè una de les víctimes era la seva besàvia, perquè ja ha demostrat en altres obres que és un bon documentalista i perquè coneix a la perfecció el món de les auques (naturalment, el llibre inclou la que ell mateix va dedicar a les Degollades) i els romanços, que van ser la principal font de difusió del cas a la seva època.

I l’interés ha arribat als nostres dies. Fins i tot, l’aparició del llibre va fer que el programa Crims, de Catalunya Ràdio, s’interessés pel cas, i no fa gaire en va fer un episodi que es pot recuperar en potcast.

(Article publicat a El Pou de la gallina, en el número de maig de 2023)

Vallverdú

 

La relació de Josep Vallverdú amb Manresa va lligada a la figura de Josep Maria Aloy, el seu amic i biògraf. Aloy, una de les autoritats més respectades en el camp de l’estudi i la crítica de la literatura infantil i juvenil als Països Catalans, va propiciar que l’escriptor lleidatà vingués en diverses ocasions a les escoles de la ciutat, va difondre la seva obra tant com va poder i, els darrers anys, el va convidar algun cop a casa seva, obrint la trobada a tot de coneguts i amics.

Vallverdú és dels autors importants de la literatura catalana contemporània. Deu ser dels pocs representants vius d’una generació que no ho va tenir fàcil, d’escriptors que havien començat a formar-se en la República, que van ser adolescents durant la guerra, que es van acabar de formar en l’etapa més dura de la postguerra i que, malgrat totes les adversitats, van decidir escriure en català. Aloy, per la seva banda, pertanyia a la generació de lletraferits que van poder desenvolupar la seva tasca literària en català gràcies al precedent d’escriptors que, com Vallverdú, havien entomat el cop d’esperó d’Espriu i companyia i havien contribuït a «salvar els mots». A finals dels anys seixanta i principis del setanta, per exemple, escriptors com Vallverdú, Joaquim Carbó o Sebastià Sorribas van saber enllaçar amb la tradició de la literatura infantil i juvenil en català d’abans de la guerra i –amb obres, avui ja clàssiques, com Rovelló, La casa sota la sorra o El zoo d’en Pitus— van facilitar la normalització d’aquest gènere a casa nostra.

Josep Vallverdú farà cent anys al juliol. No és habitual que es pugui commemorar el centenari d’una celebritat comptant amb la seva presència i és, doncs, un privilegi poder gaudir dels actes de l’any Vallverdú en què participa l’autor, el qual exhibeix una lucidesa excepcional. Manresa no podia faltar a la cita, i, en un acte a la FUB, el passat 10 de maig vam poder gaudir d’una interessant i emotiva conversa, amb lectura de poemes inclosa, entre l’homenatjat i Miquel Desclot.

És important recordar i celebrar l’obra de Vallverdú i, sobretot, és important llegir-la. El seu centenari ens n’ofereix una nova oportunitat.

(Article publicat a El Pou de la gallina, en el número de juliol de 2023)

Vint-i-cinc anys

 

Tinc la sensació que no s’ha parlat prou d’una efemèride literària de primera magnitud: els vint-i-cinc anys de la publicació de La ciutat de l’oblit (Pagès Editors), el llibre que el 1998 va culminar Les rutes de Ponent, l’ambiciós i personal projecte assagístic amb què Vidal Vidal va recórrer la geografia ponentina. Un darrer volum, de més de 1000 pàgines, dedicat exclusivament a «la ciutat llunyana», a la ciutat «dolça i secreta», a «la ciutat de les dues ànimes», a «la reina del ponent català», és a dir, a Lleida. Potser sí que el llibre s’ha convertit en un clàssic, però fora d’algun article al Segre (on l’autor, amb els seus esmolats articles d’opinió, és una presència permanent des de fa més de tres dècades) o alguna piulada de l’editorial, el quart de segle ha tingut, al meu entendre, massa poc ressò.

La ciutat de l’oblit és un llibre monumental. Un monument literari dedicat a la ciutat del Segre, el riu sobre les aigües gelades del qual diu la llegenda que va ballar Salomé just abans de morir decapitada. Un assaig completíssim, complex i ple de contrastos que duu el lector, per dreceres sovint imprevistes, a conèixer els racons de la ciutat, la seva història i la seva gent. Un llibre que, amb gran profusió documental (tant de llibres d’història, com de premsa antiga, com de textos literaris) repassa episodis, anècdotes, llegendes i tota mena d’esdeveniments interessants i curiosos. Vidal Vidal revisa (per desmuntar-los o confirmar-los) tots els mites i tòpics sobre Lleida i els lleidatans: la boira, el clima extrem, el consum de caragols, el caràcter variable dels habitants... Però no és un llibre d’història, ni una guia turística, ni un recull d’anècdotes. I alhora és tot això. La ciutat de l’oblit és, al capdavall, un assaig literari de primer ordre; un text escrit amb una prosa personal, d’una vivesa espurnejant i carregada d’ironia que manté el lector estimulat i amb un somriure permanent. En fi, un llibre ambiciós, tant en el contingut com en la forma.

Vidal Vidal és una figura molt present en la quotidianitat periodística i política dels lleidatans. Fora de Ponent, en canvi, costa més que el coneguin. I com que la seva trajectòria literària s’ha centrat, bàsicament, en un gènere tan poc popular (i tan necessari!) com l’assaig, l’obra de l’autor d’Arbeca no gaudeix del reconeixement que caldria esperar. Com passa amb la mateixa ciutat, a Ponent se’l veu massa proper i a la resta del país massa llunyà, per valorar-lo com es mereix. Caldria, tanmateix, tenir present que no hi ha gaires autors capaços de culminar una obra monumental, tan completa, amena, divertida, profunda i ben documentada com La ciutat de l’oblit. Que per molts anys hi puguem tornar!

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 3 de setembre de 2023)

L'amor

 

Una de les característiques que ens fa humans és la voluntat i la necessitat de racionalitzar-ho tot, fins i tot allò més irracional, com el sentiment amorós. Els humans, de fet, ens definim a partir de l’amor i la seva complexitat. Som humans perquè estimem, perquè ens vinculem els uns als altres amb tots els matisos possibles. I, tanmateix, els temps que corren (dominats pel neoliberalisme) no són gens propicis per a l’amor, perquè estimar comporta compromís i representa assumir riscos, i el pensament neoliberal en fuig com d’una mala plaga, tant dels compromisos com del risc, i busca l’estabilitat. «En els principis del liberalisme, el risc era un fet, però ara els seus descendents ideològics corren a suplicar la protecció de l’Estat –el mateix Estat que critiquen i contra el qual vessen els seus verins insolidaris— a la mínima que les coses van mal dades». Són paraules de Lluís Calvo, una de les veus més interessants de la literatura catalana actual, en el seu darrer assaig, El dilema de l’amor (Angle, 2023).

Calvo desplega el ventall de totes les possibilitats que ofereix l’experiència amatòria. Analitza, de manera crítica, les alternatives a la cultura de la monogàmia (definida per les jerarquies, l’exclusivitat sexual, la gelosia i el control): els vincles de prometença, l’anarquia relacional, el poliamor. Aborda les conseqüències de les disfuncions sentimentals contemporànies: ghosting, benching, breadcrumbing, cushioning... Constata que la cultura patriarcal ha empobrit els homes des del punt de vista emocional. Reflexiona sobre com la visió i la vivència de l’amor han evolucionat al llarg de la història, des de l’antiga Grècia i el platonisme, al Romanticisme i l’amor que només s’aconsegueix plenament després de la mort, passant per l’amor cortès de l’època medieval, fins arribar al neoliberalisme actual, que té pànic a la incertesa i busca l’estabilitat, però no pas en el matrimoni («la idea tradicional de parella pateix una crisi profunda»), sinó evitant vinculacions duradores, tancant-se en el narcisisme. L’amor requereix un acostament a l’altre, i estimar, avui, és acostar-se a l’altre «en temps narcisistes i egocèntrics», en un món on domina la idea de mercantilització.

«El sexe ha esdevingut patró d’intercanvi mentre que l’amor s’ha vist relegat a la condició de fenomen inútil i sense interès». L’assaig de Calvo, que vol alçar-se contra això, repassa les diferents maneres d’estimar i conclou que l’amor –lliurar-se a l’alteritat— té sentit avui dia, potser més que mai, perquè «s’ha de confiar en els fets imprevisibles de l’amor, en la seva capacitat de revoltar-nos, d’exaltar-nos i de fer-nos bategar». L’amor ha passat de moda. «I, tanmateix, el temps dedicat a l’amor sol ser el més valuós de les nostres vides».

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 20 d'agost de 2023)

En trànsit

 

Per demostrar que tot, al món, està sotmès a una contínua mutació, un dels primers filòsofs de l’antiga Grècia, Heràclit, s’aferrava a la constatació que és impossible banyar-se dos cops al mateix riu, perquè l’aigua hi flueix constantment i, per tant, cada cop que hi entrem, el riu és diferent. I això és exactament el que passa, sobretot a l’estiu, als aeroports, especialment si són grans: les riuades de gent que els transiten es troben en mutació permanent. Homes, dones, criatures, éssers no binaris... alts, baixos, grassos, prims, tatuats, pigats... amb tons de pell diversos: des del blanc lletós al negre atzabeja... rossos, pèl-rojos, castanys, calbs... vestits amb calça curta o abrigats amb anorac gruixut... arrossegant immenses maletes, amb enormes motxilles a l’esquena o amb les mans a les butxaques... amb un entrepà entre els dits, una ampolla de refresc o una bossa de ganxitos... sols, en família, en grups nombrosos que segueixen disciplinadament el guia... tranquils, atabalats, indiferents... En un aeroport és impossible repetir un foto fixa. El flux és constant i les persones sempre són diferents.

L’aeroport és, a qualsevol hora del dia o de la nit, una olla barrejada de tipus humans descontextualitzats. Persones que deuen encaixar perfectament en el seu hàbitat d’origen, però que en aquest espai de trànsit vagaregen com ànimes en pena. Com si tot de gent de diferents racons del planeta hagués estat abduïda del seu hàbitat natural i els haguessin abocat, de cop, en un mateix indret, lluny de casa.

Si et despertessis, sense saber on ets, en qualsevol aeroport del món, la imatge que veuries seria sempre similar: un poti-poti canviant de fesomies desorientades que venen, van o esperen. Hauries de buscar els panells informatius per, ni que sigui a partir de les llengües en què estan escrits, començar a deduir on ets.

Esperar en un aeroport deu ser semblant a trobar-se als llimbs, al purgatori on les ànimes es passegen abans d’accedir al cel o a l’infern. Els aeroports són un espai impersonal que, a més, despersonalitza, que et converteix en un més dels petits integrants d’un formiguer caòticament endreçat, on la gent oblida les convencions sobre la imatge que projecta, perquè ningú no coneix ningú, perquè ningú no parla amb ningú, perquè tothom va a la seva. Un espai on, de vegades, val la pena entretenir-se a observar la resta d’espècimens humans i imaginar d’on deuen venir, on deuen anar, quina deu ser la seva vida, els seus problemes, les seves alegries, les seves misèries... Territori adobat per a aquells a qui ens agrada imaginar la vida dels desconeguts. Un experiment que aquest estiu tornarem a practicar quan anirem de vacances i ens integrarem de nou en el riu humà, canviant, de l’aeroport.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 6 d'agost de 2023)

L'Indiana Jones d'Albatàrrec

 

Mai no m’hauria imaginat que es pogués xalar tant amb un llibre que parla de retaules gòtics, mènsules romàniques, marededeus del segle XIV o arquetes amatòries del XV com ho he fet amb l’assaig «autohistòric» de l’Albert Velarco A la recerca de l’obra perduda (Pòrtic, 2023), un llibre que parla d’art, d’història de l’art i, sobretot, de «cerca i captura d’obres perdudes i descontextualitzades». Perquè Velasco, que va ser conservador del Museu de Lleida durant una colla d’anys i que, des del 2019, assessora museus, col·leccionistes, antiquaris i cases de subhasta, a banda de fer classes a la universitat, no ha escrit un estudi per a entesos (això ja ho fa quan publica els resultats de les seves recerques en revistes especialitzades), sinó allò que en diuen un exercici d’«autohistòria», és a dir, d’història escrita en primera persona, protagonitzada per aquell que l’escriu, «una selfie polidèdrica i subjectiva d’històries viscudes per una persona en el món de la recerca».

El gran encert d’A la recerca de l’obra perduda és el plantejament de cada capítol com una narració, un relat trepidant, protagonitzat per un historiador de l’art que vol aconseguir una peça única perquè pugui exhibir-se en un museu. Perquè Velasco es mostra com un bon explicador d’històries, un narrador capaç de convertir en apassionant un tema que, d’entrada, hauries dit que només t’interessava relativament.

El llibre arrenca amb un capítol potent, que reconstrueix, en primera persona, el dia que la Guàrdia Civil va entrar al Museu de Lleida per endur-se les obres provinents de Sant Maria de Sixena, «un dels atemptats museístics més impressionants que s’han vist mai en la història de la museologia mundial», i denuncia que el govern aragonès, amb la complicitat dels jutges, ha mostrat des de fa anys una autèntica obsessió per evitar que el museu lleidatà conservi o adquireixi obres procedents de la Franja. A partir d’aquí, l’autor desgrana les mil i una tribulacions que ha viscut mentre anava al darrere d’un copó d’argent, d’un relleu d’alabastre o d’una creu de plata que resulta ser una falsificació. Al capdavall, aconsegueix despertar l’interès per visitar els espais que acullen les obres de les quals es parla.

Un cop llegit el llibre, el lector no podrà estar-se, per exemple, d’anar (o tornar) un dia al Museu de Lleida per contemplar, des d’una nova perspectiva, algunes de les obres que s’hi exposen, com la Dormició de Maria originària del retaule de Peralta de la Sal, obra de Pere Garcia de Benavarri; el retaule gòtic de l’església de Capella, obra de Pere Espallargues; el tron prioral de Blanca d’Aragó, procedent de Sixena; o la Mare de Déu i l’arqueta amatòria de Bellpuig de les Avellanes.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 23 de juliol de 2023)

Rellegir Moncada

 

Qualsevol excusa és bona per tornar a les pàgines escrites per Jesús Moncada. Ara, per exemple, ho pot ser la feliç decisió de Club Editor de reeditar-ne l’obra completa. De moment, n’han sortit dos volums: el seu primer recull de relats, Històries de la mà esquerra (que es va publicar per primer cop el 1981 i que ja contenia, en un estadi incipient, els principals ingredients d’un conjunt narratiu que acabaria consolidant-se com un dels més coherents i sòlids de la literatura catalana del tombant de segle: construcció d’un món mític que evoca la Mequinensa desapareguda, ironia intel·ligent, personatges molt ben dibuixats, prosa impecable i riquíssima que agombola un estil únic...); i la darrera novel·la, Estremida memòria, que en l’edició actual inclou al final un llistat de personatges que serà molt útil al lector per orientar-se, i que un servidor va trobar força a faltar en la primera edició del 1997.

Estremida memòria és una novel·la magnífica, una exhibició del virtuosisme narratiu d’un autor el conjunt de l’obra del qual sovint ha quedat eclipsat pel ressò del seu llibre més conegut, Camí de sirga (1988). A Estremida memòria, un trenca-closques de personatges i situacions evoquen uns fets dramàtics ocorreguts a Mequinensa l’agost de 1877, i ho fan al cap de tres mesos, quan porten de Casp els condemnats que han de ser afusellats. Es tracta d’un crim real, que Carles Porta podria perfectament recuperar per al seu programa de ràdio. Però Moncada no es un simple relator que vol recrear els detalls d’un assassinat cruel, la posterior investigació, el judici ple d’irregularitats, la condemna previsible i l’execució inevitable. Moncada se centra, sobretot, en el context de la història, en les dones i mares dels condemnats, en l’escrivà del jutjat de Casp que vol denunciar una injustícia, en el clima de divisió que es viu al poble, en les circumstàncies, en els comentaris que, des del present, en un joc metaliterari molt efectiu, envia a l’autor Arnau de Roda, home il·lustrat, de verb precís i irònic i més vell que els camins, coneixedor dels fets gràcies al testimoni directe del seu avi Ulisses. L’important, en fi, és el microcosmos que destapa la naturalesa dels humans, plena de llums i ombres. Moncada imparteix una lliçó magistral sobre com convertir un episodi històric truculent en literatura de primer ordre.

Tant de bo la reedició de l’obra narrativa de Moncada, a banda de convidar a rellegir-lo, serveixi perquè arribi a nous lectors. Es tracta, d’altra banda, d’un corpus literari molt abastable en la seva totalitat, perquè el conjunt, al capdavall, el formen tres reculls de relats i tres novel·les. Un bon pla lector de cara a l’estiu, per exemple.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 9 de juliol de 2023)