Els hippies i els indignats

            Fa més de trenta anys, quan conceptes del tipus “immigrant il·legal” o “contractació en origen” eren pràcticament desconeguts entre nosaltres, els treballadors de temporada que venien al poble coincidint amb la campanya de la fruita eren anomenats, genèricament, “els hippies”.

            Més endavant arribarien portuguesos, magribins i subsaharians, però als anys setanta, quan jo era petit, els temporers eren els “hippies”. No cal dir que entre aquella gent hi havia veritables profetes del Flower Power, amb túniques, cabells llargs i barbes frondoses; nois i noies de Gràcia, Sants o Pedralbes, que jugaven a ser lliures mostrant-se disposats a collir peres durant vuit hores cada dia sota el bat del sol. Però també hi havia joves de barri degradat, colles que procedien de l’àrea metropolitana de Barcelona (com Santa Coloma de Gramenet, o Sant Adrià del Besós), o de barris madrilenys que ja llavors reivindicaven els cantautors progres (com Vallecas, o Carabanchel). Uns i altres dormien en qualsevol racó, menjaven de qualsevol manera i flirtejaven amb tota mena de drogues. Recordo que arribaven a començaments d’estiu, amb la primera calor forta, i al llarg de les primeres setmanes de juliol els carrers del poble eren dels “hippies”, perquè no començaven a treballar d’una manera regular fins a primers d’agost. I al setembre, quan la poma Golden ja era a punt, només quedaven aquells que havien aguantat el ritme de la feina al camp i que realment tenien ganes (o necessitat) de treballar.

            No em vaig retrobar amb una imatge semblant a la de l’estiu alpicatí de la meva infantesa fins que, al cap d’uns anys, vaig visitar la Fira del Teatre al Carrer de Tàrrega, que durant uns anys (abans dels aldarulls en què, un grup d’incontrolats, van destrossar comerços i van intentar calar foc a l’Ajuntament, el 1991) aglutinava la major concentració de joves vagarosos d’arreu d’Europa.

            Darrerament, però, algunes imatges del moviment anomenat del 15-M, d’aquells que s’han autoproclamat “indignats”, m’han recordat els “hippies” que venien a Alpicat a collir fruita als anys setanta, o les concentracions de joves que s’aplegaven a Tàrrega deu anys més tard. Com en un i altre lloc, a la plaça de Catalunya, de Barcelona, o a Ricard Vinyes, a Lleida, també s’hi podia trobar de tot: joves idealistes a la recerca d’utopies inconcretes, altres amb una idea més o menys clara i raonada de quin ha de ser el món que volen en el futur que els tocaria liderar, desvagats amb poca feina i poques idees, militants de l’inconformisme permanent, i –per primera vegada— un munt de nois i noies desconcertats perquè no entenen com és que, si fins ara ho havien tingut tot abans d’obrir la boca, no obtenen, “ja”, la democràcia “real” que demanen.

(Article publicat el dia 24 de juliol de 2011, al suplement Lectura del diari Segre)

Espectador del segle XX

“Vaig formar part de l’exèrcit dit franquista durant la guerra civil. No me n’he amagat mai i no hi ha cap ambigüitat respecte a aquesta qüestió. I, de la mateixa manera, no vaig participar en cap activitat repressiva. Més aviat (···) vaig aprofitar les poques esquerdes que el règim oferia –la censura era tancadíssima— per manifestar, quan va ser possible, la meva aliadofília i el meu compromís monàrquic.”

            Aquesta declaració la feia Carles Sentís, als noranta-cinc anys, en el seu llibre Memòries d’un espectador (La Campana, 2006), i ens dóna una idea del caràcter ideològicament complex i controvertit d’aquest periodista. Carles Sentís va morir, després d’un segle de vida, el passat dimarts, dia 19 de juliol. I és que Sentís, després de l’alçament feixista, va arrenglerar-se amb aquella burgesia catalana que veia en Franco un mal menor, una manera de frenar el descontrol revolucionari que els amenaçava. De fet, va fugir de Barcelona el dia abans que els anarquistes assassinessin el manresà Josep Maria Planes, company seu a les pàgines de La Publicitat.

            Sentís, que al desembre hauria fet cent anys, formava part d’un sector de la intel·lectualitat catalana –amb Martí de Riquer, Josep Pla i altres, molts d’ells pròxims a la figura de Francesc Cambó— que es van posicionar al costat dels revoltats, que van col·laborar amb els nacionals, però que mai no van simpatitzar del tot amb la dictadura del general Franco. Monàrquic convençut, Sentís va viatjar a Estoril, per entrevistar-se amb Joan de Borbó i conspirar per la reinstauració de la monarquia.

            El cas, però, és que la seva posició de periodista afecte al règim li va permetre, durant molt de temps, ocupar un lloc privilegiat per observar i retratar la història –catalana, espanyola i internacional— i els seus protagonistes. S’havia convertit en una llegenda viva del periodisme, que, de jove, havia estat secretari d’un conseller del govern del president Companys i havia treballat amb Cambó. Més tard va recórrer Àfrica amb el general De Gaulle, del Congo fins a Algèria; va conèixer Antoine de Saint-Exupéry, l’autor de El petit príncep, quan feia de pilot militar; va ser al despatx oval amb Harry Truman; va tractar Josephine Baker, Simenon, Samitier, Pla, Sagarra, Gary Cooper o Lola Flores; va ser l’únic periodista català present al procés de Nurenberg; va fer de corresponsal a París i Nova York; va gestionar el retorn de Tarradellas; va ser diputat a Madrid sota les sigles de la UCD d’Adolfo Suárez (hi era, per exemple, el dia del cop d’estat de Tejero), i conseller del govern de la Generalitat; i va col·laborar amb La Vanguardia (el mitjà amb el qual va mantenir més vincles) fins al final, amb un article d’opinió cada setmana. Alguns dels seus textos van veure la llum, en forma de llibre, al cap dels anys, com ara L’instant abans del 36, o Viatge en Transmiserià, on feia la crònica, l’any trenta-dos, del viatge en autobús que realitzaven els immigrants murcians fins a Barcelona.

            Simpatitzem més o menys (o gens) amb les seves posicions ideològiques, el cas és que amb Carles Sentís perdem un bon escriptor, un periodista sagaç i un dels últims testimonis d’una època plena de llums i ombres.

(Article publicat dissabte, dia 23 de juliol de 2011, al Regió7)

La merda de la muntanya...

           Alguns turistes de zones rurals es queixen dels sorolls i les olors que han de patir. Fa poc, al Ripollès, hi van haver mobilitzacions de ramaders per denunciar allò que ja es coneix com a mobbing rural.

            Quan, de petits, cantàvem que “la merda de la muntanya no fa pudor” sabíem que, en un sentit literal, l’afirmació és falsa. Els excrements no són inodors, però el seu tuf es veu compensat per tot de compensacions paisatgístiques i humanes. Parlo en propietat, perquè a l’Alpicat de fa trenta anys els gossos anaven sols, als camins et podies trobar un ramat de corders, els xiquets voltàvem per la serra i a finals d’hivern no era estrany sentir els esgarips d’un port al qual estaven degollant... i ningú no es plantejava si li molestava o no. Moltes d’aquestes postals han evolucionat de manera natural. Per higiene i salut pública, és lògic que, per exemple, els porcs se sacrifiquin a l’escorxador. Altres, en canvi, han desaparegut juntament amb el paisatge i la gent que les feia possibles.

            Hi ha urbanites que, tips del brogit, la pol·lució i l’estrès de la ciutat, busquen la tranquil·litat d’algunes zones que encara conserven un perfil netament rural; però resulta que no estan disposats a pagar cap peatge a l’hora de gaudir de la natura. Volen respirar l’aire pur sense que s’hi noti aquella flaire acolorida dels excrements bovins; o bé gaudir de la placidesa nocturna sense que sonin les campanes; esmorzar sense haver de sentir el molest soroll de les esquelles del bestiar; passejar sense necessitat d’esquivar una pasterada pudent; o despertar-se quan els doni la gana, sense intromissions de galls impertinents... Que per això estan fent vacances!

            Pobres. L’aire que respiren habitualment està contaminat; a la nit, els cotxes, els veïns o la música del bar de la cantonada no els deixen dormir;  al carrer són ells mateixos els qui, quan passegen el gosset pels volts de casa, deixen empastifada la vorera; i cada matí, a la mateixa hora, els desperta un empipador bip-bip electrònic... Per tant, quan van a passar uns dies al poble, ho fan per evitar totes aquestes situacions molestes. I, és clar, els insensibles autòctons mantenen una manera de viure tan poc civilitzada!

            Aleshores pressionen, denuncien i es queixen a tort i a dret. Fan l’única cosa que saben fer. Apliquen al lloc on tenen la segona residència les lleis salvatges de la jungla d’asfalt, basades en l’assetjament (immobiliari, laboral, veïnal...) i en la supervivència quotidiana.

            Proposo que se’ls faci cas. A partir d’ara que les vaques deixin de cagar, que les esquelles es fabriquin sense batall, que els galls no cantin i que les campanes de les esglésies dels pobles es fonguin per fabricar souvenirs. O això, o...

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, fa un parell d'anys)

Sóc ruc?

            El llenguatge publicitari sempre m’ha fascinat. La combinació d’un text sintètic i d’imatges efectives amb l ‘objectiu de convèncer que cal optar per un producte en detriment dels altres, ens agradi o no, ha generat anuncis que demostren una gran capacitat creativa. N’hi ha que són veritables joies de la comunicació i autèntiques obres d’art. Però també ens toca aguantar considerables abominacions estètiques i ètiques. Les tècniques publicitàries són tan diverses com ho som els consumidors: des d’associar una música a la marca fins a generar una imatge de prestigi tot mostrant-nos com serà de meravellosa la nostra vida si adquirim aquell producte, passant pel simpre imperatiu.

            Hi ha, tanmateix, anuncis incomprensibles. Mai no vaig entendre, per exemple, aquell d’unes galetes que, un cop sucades dins el got de llet, en sortien cruixents com si no haguessin entrat en contacte amb cap líquid. Per a què sucar-les, doncs? Si introdueixes la galeta dins el cafè amb llet és, justament, per estovar-la, no?

            N’hi ha que ofenen directament la intel·ligència de l’espectador. Una marca de begudes amb gust de fruita feia una campanya, no fa gaire, dient que la marca de la competència incorporava als seus refrescos de taronja un miserable 5% de suc i que ells, en canvi, n’hi posaven el doble. El doble! Es deuen pensar que som imbècils si creuen que no sabem sumar i no ens adonem que el doble de 5 és 10 i que, per tant, els refrescos de l’anunciant contenien un no gaire menys miserable 10% de suc. Això per no parlar dels que intenten camuflar el missatge publicitari rere l’aparença d’un informatiu, o aprofiten la imatge d’un presentador de prestigi per vendre el que sigui.

            Des de fa temps se n’emet un, d’anunci, que, al meu entendre, falta de manera flagrant al bon gust i al respecte que es mereix tot receptor. És el d’una cadena de botigues d’aparells electrònics. Després de plantejar, amb una estètica barroera, l’oferta de la temporada, deixa anar un eslògan d’allò més ofensiu: “Jo no sóc tonto!” Cada cop que el veig em sento insultat, perquè automàticament interpreto que jo, que no sóc client de cap dels seus establiments, sí que en dec ser, segons ells, de “tonto”. Què se n’ha fet, de l’argumentació? O de la persuació? O de la seducció?

            No puc evitar de pensar que aquest és el llenguatge dels nous temps. Començant pels presentadors i tertulians de segons quina mena de programes de televisió i de ràdio, i acabant pels qui anònimament es dediquen a insultar des dels blogs d’internet, tinc la sensació que el model comunicatiu que ha de definir el segle XXI –que és tant com dir la manera com les persones ens relacionem— sovint està basat en l’insult i la desqualificació.

(Article publicat el 2008 al suplement lectura, del diari Segre)

Pornografia i hipocresia

            La pornografia, com l’obscenitat, són conceptes difícils de definir. Les coses són tingudes per obscenes o pornogràfiques segons quin sigui el filtre ideològic, religiós o cultural amb què un se les mira. El que per a uns és una mostra subtil d’erotisme i sensualitat per a uns altres pot considerar-se d’una grolleria censurable. És pornografia, per exemple, el creuament de cames de la Sharon Stone a Instint bàsic? Ho eren, les desfilades de roba interior en els programes del José Luís Moreno? I les novel·les d’en Bukowski? I El gran masturbador del Dalí? I la pel·lícula L’imperi dels sentits, del japonès Nagisa Oshima?

            Tanmateix, sigui on sigui el llistó, sigui on sigui la frontera (per a uns la visió d’un pit femení i, per a uns altres, una demostració de sexe explícit), per a qualsevol cultura i per a qualsevol ideologia el concepte de pornogràfic és gairebé sempre sinònim de sexe menyspreable i brut, quasi animal. Tothom estableix un límit a partir del qual acaba l’erotisme i comença la pornografia que, com diu l’enciclopèdia, és “tot allò que hom considera que va més enllà d’un erotisme tingut per respectable”. En un sentit més o menys ampli, doncs, es pot considerar que la pornografia és l’exhibició pública (normalment amb afany de lucre) d’allò que s’acostuma a reservar per a la intimitat. I des d’un punt de vista moralitzant podríem dir que es tracta de la pèrdua, en públic, de la dignitat que com a éssers humans hauríem de conservar.

            No pretenc pas donar lliçons, jo, ara. Déu me’n guard! I molt menys de moral! Tan sols vull comentar com n’és de contradictòria, sovint, la societat en què vivim. Quants no s’escandalitzarien si un bon dia, sense previ avís, passessin per televisió, i en hora punta, una escena d’un parell –o més— d’espècimens de raça humana, de sexes diferents –o del mateix—, casats –o no—, deixant-se governar per les lleis de la naturalesa, tal com van arribar al món i en totes les postures imaginables? I, en canvi, quants, d’aquells que s’haurien escandalitzat en el supòsit anterior, es posen les mans al cap quan, en horari infantil, desenes d’homes i dones perden la dignitat davant les càmeres explicant el seu currículum de misèries i exhibint –verbalment, sí, però exhibint!— la seva intimitat?

            Quanta hipocresia! Potser és que la normalitat hauria de passar perquè la televisió emetés pel·lícules del Conrad Son a mitja tarda. Tant per tant, intimitat per intimitat, potser hi ha qui preferiria veure com la mollerussenca María Lapiedra es passa per la ídem el lampista de torn en comptes d’haver d’escoltar com un senyor amb cara de tenir poques llums descobreix, en directe, que aquell a qui anomena fill en realitat ho és del veí del tercer segona.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 10 de juliol de 2011)

Hemingway

           La setmana passada va fer just mig segle que va morir Ernest Hemingway. El dos de juliol de 1961, a punt de fer els seixanta-dos anys, va agafar una escopeta i es va engegar un tret. Feia poc que li havien diagnosticat una malaltia greu i, depressiu i alcoholitzat, va decidir acabar amb la seva vida amb la mateixa contundència amb què l’havia viscut.

            Hemingway és un d’aquells artistes genials que han assolit popularitat –també— entre els qui llegeixen poc. La participació, com a conductor d’ambulàncies, en la Primera Guerra Mundial, on fou ferit, i que després va retratar en novel·les memorables com Un adéu a les armes; la seva presència, amb pocs recursos econòmics, al París bohemi dels anys vint i als cafès del boulevard Sant Germain, on deia que havia estat “molt pobre, però molt feliç”; la fascinació per les “corridas” i els “encierros”, que el van dur a visitar Pamplona en diverses ocasions i que va reflectir en la seva primera novel·la, Festa; la presència a Madrid, com a corresponsal, durant la Guerra Civil Espanyola; el fet que moltes de les seves històries s’hagin adaptat al cinema, des de Per qui toquen les campanes fins a Tenir o no tenir; haver guanyat els dos premis més importants a què podia aspirar, el Nobel i el Pulitzer; les cinc dones amb qui es va casar; l’alcoholisme i les profundes depressions que el van obligar a estar temporades internat; la relació amb Fidel Castro; el seu interès per la caça, la pesca, el rugby, la boxa... Tot plegat va contribuir a la seva fama d’escriptor aventurer, impulsiu, viril i contradictori. Tothom se l’ha intentat fer seu. Els defensors del règim castrista, per exemple, li atribueixen una última frase pública en favor de la revolució cubana. Com passa amb molts d’aquests genis, però, sovint les circumstàncies que envoltaven la seva persona han eclipsat la seva obra. Ara mateix, és tant o més fàcil trobar una biografia com una novel·la seva traduïda al català. Com en tants altres casos, Hemingway s’ha convertit en un autor més conegut que no pas llegit. Com diuen que va dir ell mateix en algun moment: “el clàssic és un llibre que tothom admira, però que ningú llegeix”.

            I, en canvi, val la pena llegir Ernest Hemingway, encara que, si el volem llegir en català, a les llibreries amb prou feines podrem demanar El vell i la mar, A punta de dia i Un adéu a les armes (les tres publicades a Proa). La seva prosa té ritme. És com una simfonia executada a la perfecció, amb frases curtes i adjectius precisos. Fàcil de llegir en una primera capa de lectura, però amb la seguretat que rere gestos, converses o situacions aparentment banals, els seus relats amaguen tot un univers de sentiments, una lliçó profunda sobre la naturalesa humana. Hemingway és, juntament amb William Faulkner, F. Scott Fitzgerald i algun altre, un dels escriptors americans més influents del segle XX. La narrativa nord-americana va experimentar un abans i un després de Hemingway. Com queda molt ben descrit en la interessant novel·la de Tobias Wolff, La vella escola, als anys cinquanta els joves nord-americans que aspiraven a convertir-se en escriptors imitaven la prosa de Hemingway, i fins i tot parlaven entre ells imitant els seus el·líptics i contundents diàlegs.

(Article publicat a Regió7, el dia 9 de juliol de 2011)

Avis i àvies

        

El món editorial és més complex del que molts es pensen. De gent que té una obra escrita i ganes de publicar-la, però no sap com fer-ho, n’hi ha més que no sembla. Quan algú em parla d’un best-seller que guarda al calaix (us farieu creus de la quantitat de personal que es creu en possessió de la fórmula màgica per fabricar èxits i no entén com és que ningú més no se n’adona) i em demana com es fa per publicar un text, li comento la meva modesta experiència: presentar l’obra a premis literaris que incloguin la publicació, enviar l’original a les editorials que més li agradin,... Com que més d’un cop em miren amb cara d’haver intentat tots aquests passos, els dius que poden fer arribar l’obra a una agència literària, que si els interessa es faran càrrec de tot, a canvi d’una comissió. Si no, sempre queda l’opció de coeditar o autoeditar-se el llibre. Hi ha editorials especialitzades en aquesta mena de producte. Sovint, però, el resultat és la impressió de l’original sense passar cap mena de sedàs editorial, estilístic ni de correcció lingüística. I això comporta que es publiquin, a través d’aquesta fórmula, autèntics disbarats.

            Fa poc, però, m’ha caigut a les mans un llibre publicat per una d’aquestes empreses (Stonberg Editorial) i he de confessar que el resultat és prou digne. Es tracta d’Avis i àvies, un llibre infantil de la mestra manresana Teresa Clua, il·lustrat amb solvència pel rajadellenc Joan Turu. Ignoro si la publicació ha estat per coedició, autoedició o si ha anat a risc de l’editorial (possibilitat que he vist que també oferien a la pàgina web, però que dubto que apliquin a gaires originals).

            Avis i àvies és un simpàtic recull d’històries protagonitzades cadascuna per un avi o per una àvia ben peculiar. Els contes, tots ells explicats des del punt de vista d’un infant, parteixen de situacions quotidianes per acabar endintsant-se, a través de la sorpresa, en un univers amb diferents dosis de fantasia. Així, trobem l’avia que visita, des de petita, la boca del bosc; l’avi que pastura núvols i n’ensenya al nét; l’avi que viatja a través de les becaines; l’àvia previsora, amb un rebost molt ben assortit; l’avi avinyonenc que busca i troba les respostes més imaginatives a les preguntes més inversemblants; o l’àvia que fa canelons farcits de paraules. Es nota que Teresa Clua deu ser una enamorada de la part lúdica del llenguatge, però també de la part tendra. Una veritable caçadora d’històries en perill d’extinció.

(Article publicat a El pou de la gallina, en el número d'estiu de 2011)

Vull ser famós!

 

            Un xicot de vint anys es grava amb una càmera de vídeo casolana mentre condueix a 160 km/h per una carretera secundària. Filma com el morro del vehicle devora l’asfalt i com es creua amb altres cotxes a una velocitat de vertigen. Enfoca el comptaquilòmetres, perquè en quedi constància. Filma també el vehicle (matrícula inclosa) i, finalment, perquè no hi hagi cap dubte de qui és el protagonista de l’heroïcitat, es filma a ell, somrient, trionfant, orgullós. Quan acaba, penja la pel·lícula al YouTube i es prepara per assaborir els minuts de glòria que, segons Andy Warhol, tothom hauria de tenir almenys un cop a la vida.

            En l’antiguitat, la recerca de la fama anava íntimament lligada a la posteritat i l’honor. O almenys això diuen els clàssics. Si Aquil·les o Hèctor destacaven en cada batalla pel seu coratge era perquè buscàven la celbritat pòstuma, molt més enllà de ser coneguts pels seus contemporanis.

            L’arribada del bombardeig informatiu globalitzat ha anat molt més de pressa que la capacitat social d’ensinistrar-nos en l’adquisició d’un filtre crític que ens permeti destriar els mitjans i les informacions realment útils, digerir-les, i aprofitar-les per créixer. Emili Teixidor, en el seu interessant assaig La lectura i la vida (Columna, 2007), recorda que Aldous Huxley, en la seva utopia futurista, “ironitza que el problema de la humanitat no seria la restricció de la informació, sinó l’excés indiscriminat que n’hi hauria, cosa que la banalitzaria i la convertiria en irrellevant”. En aquest sentit, internet s’ha convertit en una eina molt útil, però també en una mena de calaix de sastre on tot hi cap i tot el que hi apareix es considera gairebé sagrat. Hi ha gent convençuda que a internet –oh, miraculosa panacea!— hi ha la resposta a totes les preguntes. Paral·lelament, l’ampliació de l’oferta televisiva, que per una banda ha contribuït a la visió global del món, ha generat també l’aparició d’un grup d’individus, gairebé una nova classe social, que viu de mostrar en públic la seva intimitat més miserable. En diuen, simplement, famosos.

            Avui, la fama (ni que sigui efímera) és a l’abast de tothom. Ser famós és fàcil, si un està disposat a qualsevol cosa, per degradant que sigui. Quants d’aquests famosos, però, passaran a la posteritat?

            Hi ha joves a qui si demanes què els agradaria ser a la vida contesten que voldrien ser famosos; com si ser famós fos una finalitat en si mateixa; com si en el camí per arribar a la fama no hi tingués res a veure, posem per cas, el talent; com si no hi hagués cap diferència entre la fama (en alguns casos pòstuma) d’artistes genials com Orson Welles, Picasso, Kafka o Mozart i els personatges pintorescos que apareixen a l’omnipresent premsa rosa o en els vídeos friquis del YouTube.

(Article publicat fa més de dos anys al suplement Lectura del diari Segre)

Escriure el Solsonès

            Mentre llegiu aquestes ratlles, i si res no ho ha impedit, una colla d’escriptors catalans, occitans, bascos i aragonesos són al Solsonès en motiu de la XVIII Trobada d’Escriptors al Pirineu.

Avui, diumenge, és el tercer i últim dia d’aquest aplec insòlit que vol fondre la literatura amb l’espai físic pirinenc amb l’objectiu de reconstruir i actualitzar l’imaginari literari i mitològic d’aquest massís muntanyenc que alguns han identificat amb el nostre Olimp. Ara mateix, si segueixen el programa, els deu autors convocats (Yolanda Arrieta, Susanna Barquín –sí, sí, la d’aquí al costat—, Vicent Borràs, Jordi Coca, Pau Faner, Jan Ganhaire, Albert Guiu, Joan Rendé, Miguel Santolaria i qui signa aquest article), acompanyats pel personal de l’organització (entre els quals, alguns bons amics com Pep Coll, Ramon Sistac, Miquel Pueyo, Andreu Loncà, Miquel Viladegut i, naturalment, l’incansable Ferran Rella), potser estan visitant el nucli antic de Solsona, o contemplant els balls de Corpus, o bé dinant a l’esplèndid restaurant del Santuari de Pinós, ubicat allà on els entesos situen el centre geogràfic del Principat de Catalunya. Ens han preparat tres dies d’un atapeït programa cultural i gastronòmic.

Deia Àlex Broch, en un article de l’any 2003, publicat a la revista Àrnica, que la iniciativa reuneix dos tipus d’escriptors, els lleidatans i els que no ho són. Aquesta observació em fa certa gràcia perquè (com a alpicatí que fa divuit anys –tants com en té la Trobada— que visc a Manresa) es pot dir que compleixo totes dues condicions alhora, com també les compleix la pròpia comarca del Solsonès (a cavall entre Ponent i la Catalunya Central). Vidal Vidal, que hi ha participat en alguna ocasió, l’any 2000 comparava les trobades amb una mena de Gran Hermano per a lletraferits, pel que té de convivència entre els participants, tots ells “d’un gremi on dominen el vedetisme i l’enveja” (és clar que l’any que hi va participar l’amic Vidal, a Andorra, la majoria d’autors van quedar eclipsats per la presència rutilant de Maria de la Pau Janer). Sigui com vulgui, una iniciativa com aquesta, que contribueix a propiciar un bon ambient d’interacció entre creadors que normalment realitzent la seva tasca en solitari, ha de ser per força positiva.

            De tot plegat, com cada any, n’ha d’acabar sortint un llibre, un recull de textos narratius que es presentarà l’any 2012, si tot va bé, en la propera Trobada. Per tant, durant aquest cap de setmana, els convidats d’enguany s’hauran d’haver impregnat d’allò que rebin de la terra, del paisatge, del menjar i de la gent del Solsonès per retornar-ne una part, amb tota la modèstia (i, si pot ser, invertint alguna mica de talent), en forma de text literari.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 26 de juny de 2011)

Morir a Busa (sobre la XVIII Trobada d'Escriptors al Pirineu)

            L’altiplà de Busa és un punt elevat i aïllat, envoltat de cingleres tallades que el fan bastant inaccessible i, des del punt de vista militar, inexpugnable. Durant la Guerra del Francès, s’hi va aixecar un campament d’instrucció. Separat de la cinglera de Busa per un profund esvoranc, hi ha l’esperó del Capolatell, on en aquella època empresonaven els soldats napoleònics, alguns dels quals, segons s’explica, quan estaven prou desesperats es llançaven al buit mentre cridaven ”mourir á Búsa et resurgir a Paris”.

            Fa divuit anys que el pallarès Ferran Rella exerceix de coordinador, mestre de cerimònies i veritable ànima en les Trobades d’Escriptors al Pirineu. Any rere any, una colla d’escriptors són convidats, durant tres dies, en algun racó muntanyenc amb tres objectius principals: conviure i compartir experiències; impregnar-se del paisatge físic, cultural, històric i humà de l’indret; i acabar escrivint un relat, ambientat a la zona visitada, per reforçar l’imaginari literari pirinenc. Les cinc primeres edicions van tenir com a marc l’exhuberància de les Valls d’Àneu. Després, les Trobades es van anar situant en altres parts del Pirineu (com l’Alta Ribagorça, la Vall Fosca o Andorra), i més endavant va abandonar-se l’exclusivitat del català i s’hi van anar afegint escriptors d’altres llengües de l’àrea pirinenca: aragonesos, bascos i occitans. Enguany s’enceta un nou cicle de Trobades que pretén abastar també el Prepirineu. És per això que la XVIII Trobada té lloc al Solsonès aquest cap de setmana.

Avui, si se segueix l’atapeït programa, els deu autors convocats (Yolanda Arrieta, Susanna Barquín, Vicent Borràs, Jordi Coca, Pau Faner, Jan Ganhaire, Albert Guiu, Joan Rendé, Miguel Santolaria i un servidor), acompanyats pel personal de l’organització (Pep Coll, Ramon Sistac, Andreu Loncà, Miquel Viladegut, Miquel Pueyo o, naturalment, el mateix Ferran Rella), farem una visita a Olius i al seu insòlit cementiri modernista, caminarem fins al Pujol de la Vall d’Ora, admirarem els cingles de la serralada de Busa i rebrem explicacions sobre el que hi va passar durant la Guerra del Francès. Després de dinar, visitarem l’església de l’antic monestir benedictí de Sant Pere de Graudecales i, més tard, de nou a Solsona, assistirem a la projecció del vídeo-reportatge sobre les trobades d’escriptors i a la presentació de dos llibres: Serenament, de la terra cap al cel, una antologia literària del Solsonès, i Giranto, el recull de relats de la trobada de l’any passat. Demà, als integrants d’aquesta mena de colònies per a lletraferits ens toca visitar el nucli antic de la ciutat, la festa del Corpus i el Santuari de Pinós.

En el fons, tothom qui escriu ho fa amb un punt de desesperació, per espantar fantasmes i per salvar un bocinet de la pròpia ànima. Descobrir, amb esperit creatiu, la identitat del Solsonès, la seva personalitat històrica, el seu fons cultural, la seva gastronomia... i tenir l’oportunitat d’afegir, a la seva riquesa, una visió particular (per bé que modesta) que en refoci l’imaginari, encara que no arribi a la transcendència espiritual del que per a un soldat napoleònic devia representar morir a Busa i ressuscitar a París, és una bona experiència per a un escriptor.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 25 de juny de 2011)