Woody Allen es defensa

                “La llengua no té ossos, però en trenca de molt grossos” és una expressió que sempre havia sentit a casa i que evidencia com de perilloses poden ser les paraules quan s’utilitzen per atacar algú. Al mateix temps, però, les paraules són també la millor eina per defensar-se. Quan, en la darrera dècada del segle XIX, Jacint Verdaguer va patir, per part de persones poderoses que li havien estat properes, una ferotge campanya de desprestigi que el volia fer passar per boig i mantenir-lo aïllat al santuari de la Gleva, va publicar una sèrie d’articles a la premsa barcelonina que després van ser recollits al llibre En defensa pròpia, on donava la seva versió dels fets, denunciava la persecució i n’analitzava les causes i les conseqüències. El títol del recull verdaguerià hauria encaixat també en l’autobiografia que acaba de publicar Woody Allen (Apropos of nothing, que fa uns mesos va aparèixer en castellà i que acaba de sortir en català amb el títol A propòsit de no res). Tot i que fa un repàs (sovint amb una simple pinzellada) de bona part de la seva filmografia, i presenta un recorregut detallat dels seus inicis en el món de la comèdia, la part central i més extensa del llibre la dedica a explicar la seva relació amb Soon-Yi, la seva dona, a dibuixar la personalitat recargolada de Mia Farrow, de qui va ser parella durant tretze anys, i a defensar-se d’una rocambolesca acusació de pedofília. Una acusació que (en el marc del moviment #MeToo) li ha valgut un veritable linxament mediàtic i el menyspreu, els darrers anys, d’una part important del món cinematogràfic als EUA (productores que es neguen a distribuir les seves pel·lícules, actors i actrius que han lamentat haver treballat amb ell...), però que, com ell mateix s’esforça a recordar, no han estat mai provades i sí, en canvi, desmentides. Si bé l’objectiu del llibre és aquesta part, he de confessar que l’he llegit perquè m’interessen les pel·lícules d’Allen i, per tant, el que més m’ha fet xalar són les primeres 200 pàgines, on, amb la ironia esmolada que li coneixem de les seves comèdies (hi ha fragments on es fa inevitable sentir la veu de Joan Pera com si fos el narrador), descriu els orígens familiars i els inicis en el món de l’espectacle, com a escriptor d’acudits, monologuista i, més endavant, autor de teatre, fins que (“després de molt d’esforç, una mica de talent, molta sort i l’ajuda d’algunes persones”) va començar a fer cinema i es va convertir en un artista íntegre, que no ha deixat mai que ningú interfereixi en el seu procés creatiu, i que es defineix ell mateix com a inquiet, temorós, sempre amb els nervis de punta, perdent la compostura, misantrop, claustrofòbic, aïllat, amargat i carregat d’un pessimisme implacable.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 12 de juliol de 2020)

Verdaguer, entre l'infern i la glòria

Jacint Verdaguer, el poeta més important de la Renaixença literària catalana, és un dels grans escriptors de la literatura universal. Durant molts anys, però, especialment a la segona meitat del segle XX, va despertar suspicàcies entre l’elit intel·lectual i les capelletes literàries del país. Si bé qualsevol mortal amb sensibilitat literària sempre ha estat capaç d’apreciar el valor de la seva obra (des de la poesia d’inspiració popular, fins als monumentals poemes èpics, passant pels cants imbuïts de sentiment religiós), se l’associava a la parafernàlia jocfloralesca carrinclona, al conservadorisme de missa diària i, fins i tot, a l’espanyolisme institucional (que, no podent obviar la dimensió artística i popular de Mossèn Cinto, el va haver d’assimilar com una mena de figura folklòrica i fins i tot va estampar el seu rostre als bitllets de 500 pessetes). En les darreres dècades, potser sobretot a partir del centenari de la seva mort, en canvi, l’obra del poeta de Folgueroles ha estat reivindicada per artistes d’avantguarda, gens suspectes de cursileria o adotzenament, com Perejaume o Enric Casassas. La Fundació Jacint Verdaguer i la Societat Verdaguer, composta per un exèrcit d’estudiosos solvents, apassionats del poeta, han fet (i continuen fent) un esforç titànic d’estudi i difusió de la seva obra, editant l’Obra completa, amb anotacions, estudis preliminars i documentació relacionada amb cada volum. S’han dut a terme nombrosos muntatges teatrals al voltant de l’autor de L’Atlàntida. S’han editat audiovisuals de tot tipus, des dels més convencionals per difondre’n l’obra, fins a documentals de viatges com el que es va estrenar fa poc a TV3 sobre l’ascens que l’any 1882 el poeta va fer a la Maleïda (l’Aneto). Fins i tot, el grup musical Obeses, encapçalat per la personalitat artística imprevisible de l’osonenc Arnau Tordera, l’any 2016 va estrenar ni més ni menys que una òpera rock (Verdaguer, ombres i maduixes), basada en la vida del folguerolenc universal. La figura apassionant del capellà poeta, del qual pot interessar l’obra, però també la vida, ha protagonitzat o aparegut en novel·les d’Isabel Clara-Simó (El Mossèn, 1994), Pep Coll (Per les valls on es pon el sol, 2002), Andreu Carranza (El poeta del poble, 2015), Daniel Palomeras (Fills de la terra dura, 2020) o Àlvar Valls (Entre l’infern i la glòria, 2020). Aquesta darrera és, des de tots els punts de vista, una novel·la excel·lent.

                Totes les ciutats i pobles catalans tenen carrers dedicats a Verdaguer. A la seva la memòria s’han erigit estàtues i monuments, com el que hi ha a la plaça de Folgueroles, o l’escultura situada vora el santuari de la Mare de Déu del Mont, o la columna que, a Barcelona, es troba en la cruïlla entre la Diagonal i el passeig de Sant Joan. La novel·la Entre l’infern i la glòria (Edicions de 1984, 2020), d’Àlvar Valls, és també un veritable monument (en aquest cas, literari) dedicat a la figura de Mossèn Cinto.

La novel·la arrenca amb el record d’un moment de dubte (“Per què... Senyor?”) després de la mort d’una nena acabada de néixer a bord del vapor Guipúzcoa, i tot seguit ens trobem amb Verdaguer, malalt terminal, a Vil·la Joana, el 24 de maig de 1902. A partir d’aquí, Valls construeix, amb paciència i ambició encomiables, una trama que fa un repàs biogràfic a la trajectòria vital, religiosa i literària de Verdaguer, a la vegada que recrea, paral·lelament i amb tota la precisió possible, els últims divuit dies en la vida del poeta, en un mas de Vallvidrera, postrat al llit i envoltat d’amics i parents que conspiren per aconseguir quedar-se amb l’administració del seu llegat. En les més de 1000 pàgines de la novel·la, Àlvar Valls completa una biografia molt ben documentada i extensa del protagonista i, alhora, capta i aprofundeix en la complexitat i les contradiccions del personatge, en les circumstàncies que el van portar a escriure joies com Canigó, Flors del Calvari o En defensa pròpia. Sap retratar l’ànima del capellà, del poeta, de l’home, del geni. Perquè Verdaguer és un personatge complex i tant la seva vida com la seva poesia reflecteixen una forta personalitat, una ànima torturada i un cor carregat d’amor cap als més febles i desafavorits. A la novel·la d’Àlvar Valls hi ha una trama plena d’intrigues, passió, interessos, traïcions... i, naturalment, molta poesia. Hi ha un repàs biogràfic complet i molt ben documentat. Hi ha el retrat fidel i creïble d’una època que va de les guerres carlines a les picabaralles entre lligaires i republicans. Les descripcions, els diàlegs, les escenes i la llengua transporten el lector a la segona meitat del segle XIX. I, per si no n’hi hagués prou, hi ha també un excel·lent treball de llenguatge (molt ben analitzat per Narcís Iglésias en un article a Vilaweb) que és també monumental. A banda d’una prosa literària de primera divisió, les varietats lingüístiques (socials i geogràfiques) del català de l’època són dibuixades amb total versemblança en aquesta novel·la.

                Entre l’infern i la glòria es pot llegir, doncs, com una completa biografia novel·lada que acostarà el lector a la figura i a l’obra de Jacint Verdaguer, però també com una novel·la històrica molt ben documentada, o com una novel·la de personatge amb una trama que no està exempta de tensió narrativa, i que pot interessar tant els verdaguerians de pedra picada com els lectors ocasionals interessats per la bona literatura.

(Aquest text inclou el contingut de de dos articles, un de publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 28 de juny de 2020, i un altre de publicat a la revista El pou de la gallina, en el número de juliol de 2020)

El castellà a Catalunya

                “!Fernando de Antequera, contigo empezó todo!” Aquesta exclamació carregada d’ironia la llegim a El castellà, la llengua del costat (Pòrtic, 2020), d’Enric Gomà, un llibre que té com a objectiu “aportar una mica de llum sobre la presència del castellà a Catalunya durant cinc segles. De l’any 1410 a l’any 1870”. I sí, efectivament, la història del castellà a Catalunya s’inicia amb el nomenament d’un rei nascut a Medina del Campo com a successor de Martí l’Humà (mort sense aclarir qui havia de succeir-lo) i la posterior sentència del Compromís de Casp, una farsa que va resoldre’s a favor del regent de Castella Ferran d’Antequera, de la dinastia dels Trastámara, i va bandejar el candidat a priori més ben posicionat, el compte Jaume d’Urgell, l’únic descendent legítim del casal de Barcelona. Després de Ferran I, els seus fills Alfons IV i Joan II van normalitzar el castellà com a llengua cortesana a la Corona d’Aragó .

                Tot i el to desenfadat i divertit del llibre (aquí i allà, Gomà va col·locant “diàlegs inventats, situacions imaginades, acudits, estirabots” per oferir una lectura amena), El castellà, la llengua del costat és un assaig rigorós i ben documentat, indispensable per entendre que si bé, avui, el castellà és una llengua que parlen milions de catalans i ha esdevingut impensable que un catalanoparlant no sàpiga castellà, això no sempre ha estat així. Durant els quatre segles de què s’ocupa l’assaig, el castellà va ser, com diu el títol, “la llengua del costat”: la llengua de la noblesa i, més endavant, de l’alta burgesia; “la llengua de la tropa”, és a dir, un idioma militar, sobretot a partir de 1640; la llengua dels funcionaris quan havien de tractar amb la cort i l’estat; la llengua d’algunes institucions eclesiàstiques i educatives, com la Inquisició o la Companyia de Jesús; la llengua de moltes cançons i, a partir del segle XVI, de la majoria de funcions teatrals; la llengua de l’escola, que es va anar castellanitzant fins a l’estocada definitiva de la Llei Moyano que, el 1857, dictava l’escolarització obligatòria en castellà a tota Espanya; la llengua del món literari i editorial, des que el català comença a bandejar-se a finals del segle XV, fins que, a finals del XIX, es recupera per a la literatura culta; i, especialment a mitjan segle XIX, la llengua associada al progrés econòmic i social vinculat al projecte modernitzador i industrial d’Espanya. Però el castellà no va ser mai, fins al segle XX, una llengua parlada a Catalunya més enllà de situacions circumstancials i puntuals. No va ser, durant tots aquests segles, una llengua d’ús quotidià. I no pas perquè els catalans s’aferressin a la llengua pròpia amb esperit patriòtic, sinó perquè la gran majoria no en sabien cap altra.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 14 de juny de 2020)

Situar-se

                Qualsevol text narratiu et situa en l’espai i en el temps. En general, les lectures et transporten a universos llunyans, que poden ser èpoques passades, futures, o d’un present que no és el de la teva vida quotidiana; i a paisatges més o menys exòtics i desconeguts. De tant en tant, però, en una lectura hi reconeixes situacions, indrets o moments idèntics o semblants als que has viscut o estàs vivint. Si el que tens entre mans és una bona obra narrativa, el grau de proximitat temporal o espacial no tindrà gaire importància, perquè allò que de veritat ens absorbeix d’una novel·la és la capacitat del narrador per mostrar-nos la naturalesa dels personatges, que no té res a veure ni amb el moment ni amb el lloc on viuen. Per exemple, podem sentir més propera una dama decimonònica com Madame Bovary (que, en mans de Flaubert, aconsegueix captar tot el nostre interès i li reconeixem els plecs de l’ànima), que no pas un personatge mal construït i sense ànima per més que visqui i es mogui per escenaris molt semblants als nostres.

                No tota la prosa literària és narrativa de ficció. Hi ha grans llibres de memòries (les de Josep Maria de Sagarra, per exemple), o dietaris (com El quadern gris, de Josep Pla) que són veritables monuments literaris i que, igualment, també ens situen en un temps i un espai però el que ens interessa és, sobretot, el personatge i la seva naturalesa.

                Darrerament m’he trobat amb dues lectures, però, que més enllà del valor literari innegable que tenen, m’han situat en el propi passat i m’han fet conscient (en una dimensió fins ara desconeguda per mi) del pas del temps. Són dos llibres que, sense caure en la nostàlgia, retraten una època, la dels que vam ser infants als anys 70 i joves als 80. Batre records (Fonoll, 2020), d’Anna Sáez Mateu, és un bellíssim recull dels articles que l’autora publica al diari Segre, cada divendres, sota l’epígraf de “El retrovisor”. Memòria vintage (Empúries, 2020), de Vicenç Pagès Jordà, és un diccionari molt personal que retrata el món dels darrers baby-boomers. És curiós observar que, tant en un llibre com en l’altre, s’hi parla, per exemple, de Blade Runner, de tribus urbanes, del destape, dels dos rombes o de l’estètica de Tino Casal. Un retrat generacional que et situa en un temps i un espai que, si coincideix amb el que has viscut, fa una mica de vertigen.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de juny de 2020)

La realitat irreal

                Tothom tancat a casa, sense poder-ne sortir més que per realitzar activitats concretes i per un temps limitat. Estat d’alarma. Controls i identificacions policials per vigilar que es compleixin les normes i el confinament. Carrers deserts. Obligació de mantenir-se a distància els uns dels altres. Privació de llibertats, individuals i col·lectives. Compareixences governamentals periòdiques, amb representants militars fent balanç de la situació. Pors: al contagi d’un virus desconegut, al col·lapse econòmic, a les conseqüències de saltar-se la norma... És el que hem viscut els darrers mesos, i és, em sembla, entre les vivències de la nostra generació, la que més s’assembla a una ficció distòpica. Mai com en aquests mesos de confinament havíem tingut una sensació tan nítida d’estar vivint a dins d’un relat de Ray Bradbury, de qui, precisament, enguany se celebra el centenari del naixement. A Farenheit 451, Bradbury va recrear una societat futura on els bombers es dediquen a cremar llibres, que estan prohibits, i el govern manté la població anestesiada a base de fake news i d’entreteniment banal, mentre un petit grup de resistents memoritza obres literàries importants per tal de preservar-ne el testimoni. A Cròniques marcianes va imaginar la vida al planeta Mart, on els marcians (si bé tenen els ulls grocs, sis dits a cada mà i es comuniquen a través de la telepatia) viuen situacions semblants a les dels terrícoles que colonitzen el planeta. A L’home il·lustrat (que ha sortit fa poc en català, en traducció de Martí Sales, a l’editorial Males Herbes) mostra, una vegada més, que la ciència-ficció i la fantasia es poden utilitzar, al capdavall, amb el mateix objectiu que té qualsevol bona obra literària: per mostrar els conflictes humans universals. Per més viatges espacials i situacions distòpiques en què estiguin immersos, els personatges de Bradbury s’enamoren, dubten, s’enfaden, són infeliços en els seus matrimonis, se senten gelosos o esperen neguitosos el correu.

Així, com quan llegim els contes i novel·les de Bradbury, aquests darrers mesos hem descobert que, per més irreal o estrany que sigui l’entorn, la realitat íntima (la que ens fa humans) es manté intacta: ens enamorem, ens barallem, envegem els èxits del veí, odiem profundament la diferència, ens deixem endur pels instints, esquivem els compromisos, ens sedueix el poder... En el més profund de nosaltres mateixos no ha canviat gran cosa. Com a molt, la situació ha modificat la nostra percepció del món. Ara bé: qui ens havia de dir, quan va començar l’any, que el 2020 el viuríem immersos en aquesta realitat estranya, irreal, on les abraçades estan prohibides i les sortides de casa supervisades per les autoritats?

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 31 de maig de 2020)

No tinc temps de llegir

                Segur que ho heu sentit a dir moltes vegades: “No llegeixo perquè no tinc temps”. Si aquesta afirmació fos realment formulada des de la sinceritat amb un mateix i tothom pogués disposar, de cop i volta, del temps que no tenia –o no trobava—, el percentatge de lectors augmentaria de manera exponencial i llibreters, editors, autors i biblioteques es fregarien les mans. Doncs resulta que el temps ha aparegut. De sobte, ens hem vist obligats a quedar-nos a casa i hem hagut de deixar de fer moltes coses que abans ens tenien ocupats o entretinguts per poder dir que no ens quedava temps per dedicar a la lletra impresa. I aleshores, és clar, han aparegut noves excuses. La més popular: “No sé què tinc, però aquests dies, tancat a casa, m’és impossible concentrar-me per llegir”. Vaja! És el que passa en una societat contradictòria com la nostra, on tothom reconeix els beneficis de la lectura, però ben pocs experimenten la pràctica lectora. Hipocresia? Mandra? Conflicte d’interessos? El cas és que els humans (confinats o desconfinats) tenim prioritats. És normal que sigui així, perquè les hores passen volant i hem de seleccionar com les invertim. I llegir, en l’escala de coses que volem fer, ocupa sovint una posició prou reculada per no arribar-hi mai. En fi, que, qui realment vol llegir, qui té la lectura literària com una pràctica vital, com una necessitat, troba temps per fer-ho, perquè prioritza aquesta activitat per davant de, per exemple, mirar una sèrie, cuinar, fer esport o, fins i tot, dormir. La majoria, però, no troba mai el moment d’agafar un llibre. I què? No s’acaba pas el món, no ens enganyem. Els lectors no som pas éssers més feliços que la resta. El fet de tenir accés a un coneixement més profund de la naturalesa humana (què és del que tracta la bona literatura) no ens converteix, necessàriament, en bones persones. No som més rics, per descomptat, ni adquirim més habilitats pràctiques. Qui no llegeix, al capdavall, podria dir que no ho fa perquè l’avorreix o perquè no li interessa. I no hauria de canviar res. El fet, però, que estigui tan estesa l’excusa de “no tinc temps de llegir”, indica que algun benefici se li reconeix a la lectura, quan qui no la practica s’ha d’inventar excuses de mal pagador. El cas és que ara, amb les hores vagaroses del confinament, aquesta colla del “no llegeixo perquè no tinc temps” (salvant, suposo, algunes excepcions) han quedat en evidència. Com a societat llegim poc. Potser (i tant debò m’equivoqués) cada vegada menys. Tot sembla indicar que d’aquí a un temps la lectura literària haurà passat a ser una font residual i exòtica de plaer i coneixement, una pràctica anecdòtica oposada a allò que (pel que es veu) importa de veritat: la utilitat i el benefici material.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 17 de maig de 2020)

Joves veus centrals

                No sé si en som prou conscients, però algunes de les joves veus més interessants de la narrativa catalana actual són de la Catalunya central. I en vull destacar un parell de qui he descobert l’obra no fa massa (com no pot ser d’una altra manera, tenint en compte que publiquen des de fa poc temps). Tots dos han escrit i publicat poesia, però on excel·leix la seva literatura, des del meu punt de vista, és en les seves darreres novel·les.

                Xavier Mas Craviotto (Navàs, 1996), va guanyar el Premi Documenta amb La mort lenta (L’altra editorial, 2019), una novel·la intensa i reflexiva, que retrata l’experiència d’uns joves que “han entès que arriba un dia que tens la sensació d’haver-ho vist tot, d’haver-ho conegut tot, d’haver viscut tot el que es pot viure”. Al capdavall, descobrim que es pot ser jove i estar cansat de viure, que es pot ser jove i entrar en l’etapa de la mort lenta: “la mort de tot allò que no és matèria”, la mort, en fi, d’aquells que “de la seva ínfima existència, l’únic que els queda viu és precisament el cos”.

                Irene Solà (Malla, 1990), va endur-se el Premi Anagrama amb Canto jo i la muntanya balla (Anagrama, 2019), una novel·la coral, polièdrica, on sentim la veu de personatges humans, però també d’elements naturals (com la pluja), vegetals (els bolets), animals (un cabirol, un os, una gossa) o, fins i tot, metafísics (fantasmes). Una trama d’aire tràgic, carregada d’elements que provenen del folklore tradicional pirinenc, narrada amb un llenguatge lluminós. És una història i és també moltes històries i, alhora, és alguna cosa que va més enllà de qualsevol història: la muntanya.

                Tant La mort lenta com Canto jo i la muntanya balla són novel·les d’un interès literari inqüestionable, i tenen alguns trets estilístics comuns. Per dir-ne un parell: la narració fragmentada, en forma de mosaic o l’ús reiterat de l’anàfora i el polisíndeton, que recorda l’estil rodoredià. No sé fins a quin punt poden ser trets generacionals, però seria interessant contrastar-ho amb altres obres de joves narradors catalans.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de maig de 2020)

Jo també soc "vintage"

                “Els reis m’han portat una BH”, “Aquest quatre-llaunes és una carraca”, “Aquestes filumines tenen més ratlles que el Cinexin”, “Si no hi ha graciosa, porteu-me litines”, “Ahir en vam veure una d’Andrés Pajares que només tenia un rombe però Déu n’hi do el que ensenyaven”. Si heu entès què volen dir les afirmacions anteriors, és que, com jo, sou vintages. Són exemples extrets del llibre Memòria vintage (Empúries, 2020), de Vicenç Pagès Jordà, un diccionari que recull 400 conceptes vinculats als anys 70, 80 i 90. No hi espereu un desplegament frívol de nostàlgia inofensiva. Pagès Jordà ha realitzat un interessant exercici de memòria generacional, “una barreja d’espeleologia, de notaria, de crítica cultural, d’evocació, d’assaig, de microhistòria i d’autobiografia”. Sense cap intenció de vindicar (ni, encara menys, enyorar) el passat, fa una reconstrucció personal del paisatge infantil i juvenil dels darrers baby-boomers, els nascuts als anys 60. “La nostra intenció no és celebrar la nostàlgia –diu—, ni tampoc revisitar el passat amb ira, sinó assajar una aproximació multiforme a uns anys que han contribuït a convertir-nos en el que som”. Les entrades estan escrites amb una prosa carregada d’ironia –imprescindible quan es mira pel retrovisor— i l’autor s’expressa en una primera persona del plural que tant serveix per assenyalar que es tracta d’una tria particular com per permetre que el lector s’hi identifiqui. Personalment, podria subscriure fil per randa la majoria de les entrades del diccionari (casset, escai, EGB, fardar, Hanna-Barbera, hortera, Made in Japan, pijama, nunxaku, Mortadelo i Filemón, Ridley Scott, Uf, va dir ell, walkman...), n’hi ha unes quantes, és clar, que no em representen (Arsenal, Cienciologia, drugstore del Passeig de Gràcia, Lola Gaos, marcelino, meta...) i, naturalment, no hi són algunes de les que formarien part de la meva memòria vintage particular (heavy metal, tros, botifarra, vespino, escala en Hi-Fi, quintos, Big Ben...). El llibre no és una curiositat autocomplaent perquè els baby-boomers puguem rememorar la nostra joventut i presumir d’haver viscut la millor època possible. Sempre des d’un punt de vista personal, amb moltes referències culturals, algunes entrades tenen un to divulgatiu o històric (Beatles, Canet Rock, censura), d’altres presenten un punt de vista filològic o sociolingüístic (cardar, flipar, ficar, fotre, punyeta, repera, rovell, titola, xava), n’hi ha que són un breu assaig reflexiu (atles, centre, fardar, final, comunista, generació Tap) i n’hi ha que gairebé es poden llegir com un document antropològic (paper, mili, quinqui, tribu urbana). És el nostre paisatge vintage, un concepte que designa allò que, “sense arribar a ser una antigalla, ha envellit prou bé”, com nosaltres.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 3 de maig de 2020)

La marca Pep Garcia

                Una de les virtuts que més admiro del columnista d’un diari és l’eloqüència, la capacitat de dir coses (trivials o profundes) amb claredat, gràcia i espontaneïtat creativa. De vegades, en una columna d’opinió, m’interessa tant o més el “com es diu” que el “què es diu”. No tothom té aquesta capacitat. El Pep Garcia, que signa una columna fixa cada diumenge a Regió7, sí que la té. I no és pas l’única virtut de què pot presumir. Una altra: saber dotar els seus textos d’una mirada pròpia, molt aguda, i un estil personal, carregat d’ironia, que va molt més enllà de l’efecte còmic. I com que l’article dominical del Pep és dels que –per mi— valen la pena, ara ens ofereix l’oportunitat de llegir-ne, sense la pressa o la superficialitat amb què sovint fullegem el diari, un recull de 117 en forma de llibre: No recordo haver escrit res de tot això (Parcir, 2020).

                Recollir articles permet desafiar la vida efímera que acostuma a tenir allò que es publica en un diari. I permet, també, valorar el conjunt, fer-ne balanç, mirar-lo amb perspectiva. Així, després d’haver fet una repassada als textos de No recordo haver escrit res de tot això, un es veu amb cor d’aventurar tot de trets que defineixen, en general, la prosa periodística del Pep Garcia, la seva marca particular. Apuntem-ne alguns: confecció de títols llargs, de vegades amb paraules entre parèntesis, que acostumen a marcar el to del que vindrà a continuació; tendència a la frase curta i contundent, expressiva i clara; domini de la ironia, l’humor, la sornegueria... sovint contrapuntats amb una bona dosi de mala llet o una pinzellada amarga; ús de la primera persona i el present d’indicatiu, com si el lector assistís, en temps real, a la creació de l’article, que sembla que es vagi escrivint al mateix temps que passa allò que s’hi explica; reflexió (més o menys) profunda a partir d’una anècdota, pròpia o d’altri, quotidiana. I, naturalment, la varietat temàtica: entre els articles recollits a No recordo haver escrit res de tot això hi ha records i homenatges a persones desaparegudes, visió crítica de temes locals, reivindicació de valors com la igualtat, crònica manresana, opinió política (municipal, nacional i internacional), convivència amb l’Alzheimer, retrat costumista, repàs d’esdeveniments socials i culturals o, fins i tot, alguna frivolitat més o menys jocosa, com la peculiar relació íntima que s’atribueix amb el rei emèrit. Malgrat l’aparença circumstancial de molts articles (que comencen parlant, per exemple, del Nadal, de les vacances, d’una trobada casual, de prendre’s un tallat o del Black Friday) acostuma a haver-hi una reflexió interessant que va més enllà. L’anècdota és, gairebé sempre, l’excusa per abordar un tema de pes, encara que sigui mig de casualitat, com qui no vol la cosa i amb un to desenfadat.

                És un llibre molt recomanable. Si ja coneixeu els articles del Pep Garcia (cosa gairebé segura si freqüenteu les pàgines de Regió7), tindreu l’ocasió, fins a 117 vegades seguides, de recuperar-los sense haver d’esperar l’altre diumenge per llegir el següent. Si no els coneixíeu, descobrireu l’obra d’un dels columnistes més aguts i brillants de la Catalunya Central.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 9 de maig de 2020)

Fuster i Rabés

                Confesso que, malgrat mantenir-hi algunes coincidències professionals, ideològiques i d’origen geogràfic, desconeixia completament la trajectòria de Ramon Fuster i Rabés, una de les figures més importants de la pedagogia catalana durant el franquisme. Ramon Fuster i Rabés. Biografia del mestre (Pagès, 2020), l’extensa, completa i documentada biografia que n’acaba de publicar el manresà Genís Sinca, l’ha tornat a l’actualitat i m’ha permès descobrir la dimensió humana i la vàlua professional del fundador de l’escola Tagore, un dels pocs centres que, als anys cinquanta, va apostar per l’educació activa i, sempre que va poder, per la llengua catalana. La figura de Fuster (pedagog, cristià i catalanista, compromès amb les tres causes), però, va més enllà: home d’acció, va ser un dels principals impulsors de la revista Cavall Fort, va estar directament implicat en el naixement del diari Avui, va dirigir l’Escola de Jardineres Educadores (mestres del que avui en diríem educació infantil) i va ser degà del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats de Catalunya, que va democratitzar, desburocratitzar i catalanitzar.

                Sinca en parla amb la passió habitual que dedica als personatges que biografia. Amb rigor documental (fruit d’espigolar textos del mateix Fuster, però també de personalitats com Marta Mata, Montserrat Roig, Joan Triadú o Albert Balcells) i aprofitant la llarga llista de testimonis que recorden el mestre i activista en les seves diferents etapes (des de la filla Maria, fins a antics alumnes de Fuster, com Federico Mayor Zaragoza, Miquel Roca Junyent o Ernest Maragall, passant per amics o col·legues com Espar Ticó, Jordi Pujol o Albert Jané), Sinca ha confeccionat un llibre que recorre, de manera exhaustiva i gens farragosa, la trajectòria professional i l’evolució vital del pedagog, que el 1965 va publicar un petit volum titulat L’educació, problema social, una anàlisi aguda i reveladora de la situació de l’ensenyament a l’època, que, entroncant amb les idees avançades de l’Escola Nova republicana, aposta per una educació que no sigui un simple ensinistrament, sinó una porta a la reflexió activa i crítica.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número d'abril de 2020)