L'origen

 

               Quan a un escriptor li pregunten per què té la necessitat de construir mons amb paraules, quina força misteriosa el porta a omplir fulls en blanc i, en definitiva, per què escriu, la resposta sol ser sempre la mateixa, amb petites variacions biogràfiques: escric per què soc lector. He sentit aquesta afirmació en boca de diversos autors i jo mateix també l’he utilitzat. Uns diran que van començar a llegir guiats per algun familiar que comptava amb un criteri molt afinat i una biblioteca considerable. Uns altres van tenir la sort de tenir un referent (de vegades un mestre o professor admirat i intel·ligent) que els va introduir en el món de la lectura a partir d’algun clàssic incontestable. Però no tots han tingut la sort d’Enric Casasses, que en una piulada recent parlava i mostrava els dos exemplars de Solitud que havia vist sempre a casa, un del pare i un de la mare. N’hi ha que ens hem convertit en lectors malgrat que a casa no correguessin gaires llibres o, en alguns casos, cap ni un. En tots els casos, però, abans de l’escriptura hi ha la lectura com a experiència vital, com a via d’evasió, com a font d’aprenentatge... En fi, la lectura no com un simple entreteniment o com una obligació escolar, sinó com a part de la pròpia existència. N’hi ha que confessen que podrien viure sense escriure, però no sense llegir. Com i quan van fer el pas de la lectura a l’escriptura ja són figues d’un altre paner, i segurament trobaríem tantes respostes com autors.

              També és interessant plantejar-se d’on neix aquesta necessitat que senten algunes persones de submergir-se en les pàgines d’una obra de ficció després de l’altra. I, encara més, podríem plantejar-nos quan neix. La meva teoria (aplicable, si més no, al meu cas) és que és possible apassionar-se per la literatura, per la ficció literària, fins i tot abans de saber llegir. Els qui vam tenir la sort, quan érem infants, de comptar amb algú en el nostre entorn que sabés explicar contes o cantar cançons (saber-ne de debò, vull dir), vam accedir a la literatura per la via oral. Alguns, més endavant, quan ja sabíem llegir, vam descobrir que els llibres n’eren plens, d’aquelles històries i aquelles lletres que tant ens agradaven, que necessitàvem, i ens hi vam abocar amb una fam voraç. En el meu cas, era la tia Maria qui ens explicava els contes. En sabia molts, i en sabia molt. I coneixia un gavadal de cançons. Posseïa el geni de la llengua sense amb prou feines haver anat a escola. Estic convençut que la meva experiència lectora té l’origen en els contes i les cançons que ens explicava i ens cantava la tia Maria, a mi i als meus germans, abans d’anar a dormir. I aquesta és una de les raons (no pas l’única) per les quals li estaré sempre agraït.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 27 de juny de 2021)

Piscolabis

                L’escriptora olonenca Miracle Sala estima la llengua, estima els clàssics, estima la vida, estima el món en què viu, estima la terra i estima la literatura. I tot això es percep quan llegeixes els microrelats i relats breus de Piscolabis (L’Albí, 2021), la seva última obra, un recull de textos que van de les tres línies a les quatre pàgines.

Sala s’està teixint una carrera literària força interessant. Fins ara ha publicat La força de les paraules (un recull de pinzellades literàries que, en conjunt, expliquen la història d’una nena que es resisteix a fer-se gran) i La mort és molt bèstia (un centenar d’epitafis poètics amb protagonistes animals), a part de nombrosos textos en volums corals, com ara a Dies de roses i vi, del col·lectiu Lola Palau. Es troba com peix a l’aigua en el format literari més arriscat i difícil: el dels textos breus o, en alguns casos, brevíssims. Per això no sorprèn que hagi completat de manera reeixida aquest Piscolabis. L’obra conté una vuitantena llarga de textos i es divideix en cinc apartats: «Vida», que és el més llarg i inclou petites històries sobre la condició de viure, l’amor, la llibertat, les relacions humanes o els records; «Poble», amb textos poètics i al·legòrics al voltant d’històries i llegendes del passat, com la batalla de Marató, la llegenda de Sant Jordi, el genocidi dels indígenes americans o les sirenes mitològiques; «Món», on els relats mostren una visió més aviat desencantada de la condició humana i parlen de la natura, la creació, els fenòmens naturals, la guerra, la pandèmia o l’univers amb un cert pessimisme; «Mort», en què es reflexiona sobre el tema universal del pas del temps, la vellesa i el més enllà; i «Paraules», on sovintegen les referències literàries, els jocs de llengua, les expressions populars o la pròpia experiència d’escriure. A tot això, l’autora hi imprimeix el seu estil particular: el protagonisme dels animals (i de vegades els objectes) d’alguns dels relats és marca de la casa, com ho és la cura en el llenguatge, la ironia intel·ligent, la importància dels records, la capacitat evocadora o les referències als clàssics. Piscolabis és una obra plena de sensibilitat, que convida a riure, a pensar i a gaudir de la literatura.

(Article publicat a la revista El pou de la gallina, en el número de juny de 2021)

Vida de gos

                La tia Bepeta sempre explica que el primer cop que va anar a Barcelona, quan era jove, una de les coses que més la va sorprendre no va ser veure el mar, ni les amples avingudes o els edificis modernistes. L’anècdota que explica més sovint d’aquell viatge està relacionada amb el dia en què la van portar al Tibidabo. Allà va pujar a l’atracció estrella del parc: l’Avió, el primer simulador de vol de la història, inaugurat el 1928. El que recorda més clarament d’aquella experiència, però, no és l’emoció de pujar-hi, ni les espectaculars vistes de la ciutat. Allò que més la va impactar va ser veure com una senyora, al seu davant, tenia un gos a la falda i el convidava, com si fos una persona, a mirar el paisatge. No se’n podia avenir! Al poble, la presència de gossos era habitual, però a ningú no se li hauria acudit, ni tan sols remotament, apartar-los de la seva condició d’animal que viu a prop dels humans, vigila torres o guarda el ramat. En cap cas se’ls parlava si no era per fer-los fugir quan feien nosa. Veient com han canviat els temps, la tia, que aquesta setmana ha fet noranta-vuit anys, deixa anar de tant en tant una de les seves frases memorables: “Avui, a tot arreu veus gent que treu a passejar el gos. En canvi, en veus ben pocs que treguin a passejar els vells”.

               El món ha canviat i els gossos s’han integrat en les famílies que els acullen com un membre més. El canvi respon a un entramat divers de circumstàncies i a una peculiar evolució de sensibilitats socials, i tot plegat s’uneix al fet que els fills se’ns han fet grans. Darrerament, en les trobades familiars (i parlo d’una família que no havia tingut mai animals a casa), ha augmentat la presència de gossos. Tots en tenim. Ara, quan coincidim en un dinar familiar, a l’hora de la sobretaula sembla que haguem tornat vint anys enrere, quan començàvem a tenir canalla. Si aleshores les converses giraven majoritàriament al voltant dels fills (el meu ja menja no sé què, la meva encara duu bolquers a les nits, l’altre no vol deixar la pipa, aquest és tant llest que mira què em va dir...), ara, tot sovint, giren al voltant dels gossos (aquest nostre encara es pixa dins de casa, al meu no li pots deixar cap cosa de menjar a la vista, jo el trec només dos cops al dia i ja en té prou...).

Quan era petit, al poble hi vivia el Pepito del Motxilla, un home solitari i rondinaire, sord com una campana. Sempre anava amb la seva gosseta, hi tenia acalorades converses i, fins i tot, li deixava llepar el gelat. Això ens feia riure, poc conscients que, en realitat, ens mostrava el futur. En fi: abans em burlava d’aquells que treien el gos a passejar i ara, ves per on, no sabria sortir a córrer sense la companyia de la Neula, la gossa que vam adoptar l’abril passat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 13 de juny de 2021)

Cuinar un text

                De vegades m’aborda la sensació que hi ha més gent que escriu que no pas que llegeix. En fi, que hi ha molts escriptors i pocs lectors. Tinc l’esperança, tanmateix, que sigui tan sols una impressió, produïda, d’una banda, per l’allau de novetats que cada any apareixen entre el febrer i l’abril i, de l’altra, per l’alegria amb què algunes persones que aspiren a fabricar bestsellers, amb l’ego tan gran com la ingenuïtat, es presenten als certàmens literaris tot creient que n’hi ha prou d’embrutar un parell de fulls amb una idea més o menys ocurrent per embutxacar-se l’import del premi. Pels volts de Sant Jordi, a banda de les publicacions de tota mena, proliferen els certàmens literaris i, si tens penjada l’etiqueta de lletraferit, sempre hi acaba havent algú que t’engalipa perquè formis part d’algun jurat i és aleshores que constates, en una part dels concurrents, l’alegria descrita més amunt. De tant en tant, el que et demanen en el marc de la festa del llibre és que facis una xerrada esbossant algunes idees sobre les bambolines de la creació literària o d’allò que ara en diuen l’escriptura creativa. Si una cosa bona tenen aquests atracaments és que t’obliguen a reflexionar sobre la pròpia tasca artística. Des de fa temps, per evitar donar falses expectatives, fujo del discurs fàcil i complaent que diu que tothom pot fer de tot i que, per tant, amb voluntat i perseverança qualsevol mortal pot crear una obra mestra. Doncs, no. Ni una novel·la amb cara i ulls, ni un poema amb força, com tampoc un quadre que emocioni o una bona partitura surten exclusivament de l’esforç i de la bona voluntat. Tot això s’aconsegueix amb esforç, és clar, però res d’això s’aconsegueix només amb esforç. Es pot aprendre a escriure, efectivament, i es pot millorar la capacitat expressiva a partir de tècniques i estratègies com les que s’ensenyen a les escoles d’escriptura. Els manuals i assajos que parlen de l’experiència literària han sortit com bolets, els darrers anys. Tret que se sigui un geni, però, per escriure bé –per cuinar un bon text literari— calen, al meu entendre, com a mínim vuit ingredients: saber escriure, llegir molt i pair bé, posseir un talent estimulat, saber-se guiar per la intuïció, deixar volar la imaginació, transmetre sensibilitat, tenir coses a dir i –en darrer lloc, però no pas menys important— ser honest. I de tot això se’n pot aprendre, sí, però només fins a un cert punt: hi ha d’haver una llavor que, després de regar-la i adobar-la, acabi brotant. Si la llavor no hi és, ja pots anar esperant que fructifiqui.

No puc garantir que, per més que es treballin i s’estimulin els vuit ingredients anteriors, algú escriurà una gran obra; el que puc garantir és que, si no es treballen o no s’estimulen, mai no s’escriurà res que valgui la pena.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 30 de maig de 2021)

Bancs

                El banc del qual soc client ha anunciat que reduirà la plantilla de manera dràstica. Ha plantejat un ERO per a gairebé un 20% dels treballadors (més de 8000) i no és pas l’única entitat que farà una reducció important. Tots esgrimeixen els mateixos arguments, o semblants: raons de productivitat i d’organització (una fusió recent n’ha duplicat la presència en alguns llocs) i, naturalment, la digitalització dels clients. No poden parlar de pèrdues econòmiques, perquè no n’han tingut.

               En sentir la notícia m’ha vingut al cap que no fa gaire volia canviar d’oficina de referència, per raons de proximitat amb la meva residència actual. Estava convençut que a la nova oficina hi estarien encantats, i que el trasllat, en tractar-se de la mateixa entitat, seria un pur tràmit. La sorpresa va ser quan, en explicar el cas a la noia que em va atendre en la nova oficina, va posar-hi tot de pegues. Es veu que no és tan senzill, que han de fer la sol·licitud, que la resposta pot trigar mesos i que és molt possible que la deneguin. Ho trobo al·lucinant: dins d’una mateixa empresa, jo no puc decidir, d’un dia per l’altre, en quina oficina em va millor gestionar els comptes, les assegurances o la hipoteca.

Ja fa anys que els bancs eviten tant com poden el contacte directe amb els clients, i no pas per raons sanitàries. Cada vegada fem més gestions des dels caixers automàtics o des de casa. Al mateix temps, però, en les campanyes publicitàries les entitats s’anuncien com a properes i cordials. “Escoltar, parlar, fer” o “Tu ets l’estrella” són eslògans amb què s’ha publicitat el banc amb què treballo, donant a entendre que és una empresa propera, sempre al costat del client, on tu seràs el centre dels seus interessos, amb un exèrcit de treballadors disposats a servir-te. I tot això ho diuen mentre es preparen per fer just el contrari. Mai no m’adaptaré a la hipocresia de la publicitat. Com que els tipus d’interès són baixos i els marges financers són, per tant, molt minsos, els bancs s’han convertit en establiments comercials dedicats a la venda de productes diversos i assegurances vàries. Han aprofitat la pandèmia, a més, per barrar la porta presencial a tot aquell que no hagi reservat hora de visita. Així s’estalvien feina i visites indesitjables. Has de trucar, deixar un missatge explicant què vols i, si els interessa, et tornaran la trucada i et donaran hora, la qual cosa només passarà si ets client d’aquella oficina i, sobretot, si vols comprar un producte.

               Caldrà veure si, amb l’ERO, els treballadors acomiadats es queixaran gaire. Si ho fan (com semblaria lògic davant d’un expedient tan salvatge), no podré deixar de pensar que porten anys i panys repetint als clients, com un mantra, que cal fer totes les operacions possibles des dels caixers o des de casa.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 16 de maig de 2021)

Sant Jordi Km0

                De llibres se n’han de comprar tot l’any i cal deixar-se aconsellar pels prescriptors de confiança,  tant si són blogaires, llibreters o el veí de l’escala. Tots sabem, però, que per Sant Jordi es concentra la publicació i la venda de bona part dels títols anuals i a tort i a dret rebem recomanacions. Òmnium Bages-Moianès, com ja es va fer la temporada anterior, ha difós enguany un seguit de càpsules audiovisuals en què una quinzena d’autors de proximitat recomanen la seva publicació més recent. El conjunt serveix, d’una banda, per promoure la literatura de km 0, i, d’altra banda, per valorar el que es produeix a la comarca. Fent una mica d’inventari, podem dir que a casa hi ha una mica de tot, i que les propostes són prou interessants. Així, doncs, trobem poesia (Montserrat Altarriba publica un llibre d’haikús titulat Kodawari, Jaume Bonvehí continua el camí ignasià amb Paraules alades i Josep Fàbrega manté el rigor formal i la sensibilitat a Postres de poeta) narrativa (Míriam Tirado explora els efectes de la pandèmia i el confinament a Remogudes, Carles Algué se’n va Cap a la fi del món, Albert Trullàs és l’autor de l’aventura siberiana Terra de silenci, Gemma Camps acaba de treure Un missatge per a Nora, Jordi Rodó es trasllada a èpoques passades en els relats de Tarabaus, Josep Tomàs Cabot presenta la seva Obra Narrativa Catalana Completa, i el col·lectiu Lola Palau torna a la càrrega amb històries inspirades en les varietats de raïm de la DO Pla de Bages a Dies de roses i vi), llibre infantil (Pep Molist, que mai no falla, publica La maleta del viatger), i força assaig: polític (Josep Huguet és coautor de Picar pedra, juntament amb Joan Puigcercós i Francesc Codina), en forma de dietari (Carles Claret recull els celebrats posts que va anar penjant a facebook durant el confinament de la primavera passada a Feliç confinament), anecdòtic (Pep Fuster explica situacions viscudes com a mosso d’esquadra a Aturi’s, malfactor!), o vivencial (Blanca Soler fa un relat sobre els trastorns d’alimentació a Carn nua). N’hi ha per triar i remenar, doncs... i sense sortir de la comarca.

(Article publicat a El Pou de la gallina, en el número de maig de 2021)

Bukowski

 Admiro els escriptors incorruptibles, aquells que creuen en la seva obra d’una manera visceral, que la veuen com una part integral de la pròpia vida i que, per tant, no estan disposats a fer cap concessió (ni al públic, ni a la moda, ni als editors). En conec alguns. Fins i tot, em considero amic d’un parell d’autors que viuen l’experiència artística d’aquesta manera. Llegint La enfermedad de escribir (On Writting), de Charles Bukowski, que fa poc ha publicat Anagrama en castellà i que reprodueix la correspondència que el poeta i narrador va mantenir amb diversos editors o amb altres escriptors al llarg de prop de cinquanta anys, he quedat atrapat per la seva manera de viure l’experiència de la creació artística. Bukowski és un outsider en tota regla. Per ell, les apostes als hipòdroms, les borratxeres constants i la creació literària sembla que siguin una mateixa cosa: vida. Per a Bukowski, la majoria d’escriptors som artistes convencionals, integrats al sistema, que posen la disciplina per davant de la vida (“me da la impresión de que esos escritores lo único que hacen es pulir madera. Supongo que pasa porque estudian mucho y viven poco”). Segons Bukowski, “ha habido un abismo demasiado grande entre la literatura y la vida; quienes han creado literatura no han escrito sobre la vida y los que han vivido la vida han sido excluidos de la literatura”. Em temo que té part de raó.

Encara no sé si Bukowski em fascina més com a personatge o com a escriptor. Alcohòlic, jugador, provocador, misantrop, irreverent, excèntric, groller, nihilista, obsessiu, arrauxat, boig. Un geni? No ho sabria dir. En algun moment, llegint-lo, he tingut la sensació que ell mateix alimenta la pròpia condició d’autor maleït. Sigui com vulgui, és un d’aquells autors a qui cal tenir en compte, per la seva obra i per la seva actitud antiintel·lectual davant la creació artística, que és com dir la seva actitud davant la vida. M’agrada llegir llibres d’escriptors que reflexionen sobre el fet creatiu, sobre el procés d’escriptura, sobre les manies i les obsessions a l’hora de crear: Ray Bradbury, Stephen King, Jaume Cabré, Enrique Vila-Matas, Milan Kundera, Isidre Grau, Haruki Murakami, Annie Dillard... No sempre hi estic d’acord i poques vegades, de fet, m’hi sento identificat, però sempre quedo fascinat. També m’ha passat amb Bukowski, malgrat l’enorme distància que ens separa en gairebé tots els sentits. Ell va viure –i va escriure— en una mena de Carpe diem literari que suposo que és la base de la seva rauxa productiva i del seu estil brut: “Un escritor no es escritor porque ha escrito un puñado de libros. Un escritor no es escritor porque enseña literatura. Un escritor solo es escritor si escribe ahora, esta noche, en este preciso momento”. Uf!

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 2 de maig de 2021)

Amagar la mort

                El concepte de “petita mort” (pronunciat, sovint, en francès: la petite mort) vincula dos camps que tradicionalment han anat més relacionats del que en principi pot semblar: el sexe i la mort. La “petita mort” es refereix al moment en què, durant o després de l’orgasme, algunes persones perden o veuen debilitada la consciència. La naturalesa humana és complicada i enormement contradictòria. Els humans, influïts definitivament per l’entorn cultural on hem crescut i ens hem socialitzat, acceptem, esquivem, renunciem o reneguem de realitats que ens són properes i que, a més, poden anar canviant. En la majoria de societats occidentals, abans el sexe era tabú. Ara ho és la mort.

    Els de la meva generació hem assistit al canvi. Els padrins acceptaven la mort amb una conformació que avui pot semblar insòlita, potser perquè morir abans d’hora formava part d’una quotidianitat que ara ens resulta inconcebible: molts infants morien durant els primers mesos de vida, la guerra va fer estralls entre el jovent, la medicina preventiva no existia i moltes malalties que ara tenen tractament representaven una sentència definitiva. En canvi, el sexe s’amagava. No s’explicava a les escoles, ni se’n parlava amb els fills, ni apareixia al cinema on, com a màxim, es feien petons amb els llavis ben premuts. Els espectacles, acudits o cançons que n’incloïen referències explícites, o bé eren marginals, o bé manifestacions d’humor hiperbòlic. Ara el sexe forma part d’una realitat oral, literària, artística i social més o menys normalitzada. Però de la mort costa molt parlar-ne i, encara més, conviure-hi. No estem preparats per enfrontar-nos a la pròpia mort i, encara menys, a la d’aquells a qui estimem. Ni tan sols concebem que hi hagi malalties incurables, que tan sols admetin acompanyar el malalt en el darrer tram. Només cal veure com s’evita parlar del suïcidi que hi ha en realitat al darrere de molts casos de “mort sobtada” que apareixen a les notícies, o com han augmentat les depressions associades als processos de dol. Ens hem protegit contra la idea de la mort, però no contra la mort, d’una manera semblant a com abans se’ns protegia contra la idea del sexe, però no contra el sexe. Perquè sempre, des que el món és món, si hi ha una cosa segura és que els humans, al llarg de la vida, practicarem el sexe i que, tard o d’hora, morirem. Obviar-ho, amagar-ho o protegir-nos contra aquestes idees no deixa de ser una manera d’infantilitzar-nos. Als infants se’ls amaga la mort per protegir-los, però em temo que aquesta profilaxi s’allarga sine die, tant que, quan és l’hora d’enfrontar-nos amb determinades situacions (que, inevitablement, arriben), per bé que mai no les podrem acceptar, aniria bé que hi arribéssim una mica més preparats per conviure-hi.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 18 d'abril de 2021)

Coses que passen

                No fa gaire vaig assistir a un acte d’una manresanitat rotunda, granítica, pura. Hi vaig anar perquè m’havien demanat que seleccionés un parell de textos del Lluís Calderer per ser llegits al final i em va fer gràcia veure’n l’execució. Hi havia un centenar de persones i tothom es coneixia (autoritats, periodistes, gent vinculada a entitats de la ciutat...). Les ciutats mitjanes (potser també les grans i, per descomptat, les petites) acostumen a tendir cap a una certa endogàmia institucional, associativa i cultural. A tot arreu hi ha la mateixa gent, sovint de les mateixes famílies, amb cognoms que es repeteixen i una complicitat antropològica. A mi, en aquests ambients, em costa una mica d’encaixar-hi, oi més quan tot i haver viscut vint-i-cinc anys a Manresa sé que mai no comptabilitzaré entre els manresans de soca-rel. No hi soc nascut ni hi vaig anar a escola, no he jugat pels carrers d’aquesta ciutat ni m’hi he barallat a cops de pedra, no conec els locals que estaven de moda quan era adolescent ni m’hi he aparellat. Ni tan sols se me n’ha encomanat gaire l’accent. Els manresans m’accepten com un més i m’aprecien, és cert, però mai no seré del tot un dels seus, perquè hi ha massa converses que me n’exclouen. Val a dir que el meu caràcter tímid i introvertit tampoc no hi ajuda gaire. La lectura dels textos de l’enyorat Lluís Calderer (vaig triar un poema d’El pacte clos, dedicat a Josep Junyent, i un fragment del conte La Seu se’n va a córrer món) va estar molt ben executada pel també poeta Ton Armengol. Me’ls havien demanat la setmana anterior amb urgència, d’un dia per l’altre, i, tot i que la tria no m’havia suposat gaire feina, em va saber una mica de greu que durant l’acte no s’esmentés la meva participació. Tenia curiositat per comprovar-ho, malgrat que ja m’ho podia imaginar. Les col·laboracions culturals, especialment les vinculades a temes literaris, ja ho tenen, això: gent que cobra un sou et demana que (siusplau!) facis una feina no remunerada i després tot just et donen les gràcies discretament i en privat. Això, però, no passa només a Manresa. Passa a tot arreu.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número d'abril de 2021)

L'efecte Messi

 

               El sou dels esportistes d’elit, i molt especialment dels futbolistes, és un tema recurrent en les converses dominicals de sobretaula. Entre xarrup de limoncello i rotet dissimulat amb regust de salsa de calçots, cada cunyat hi diu la seva. Hi ha qui considera aberrant que algú es converteixi en milionari perquè sap remenar bé una pilota, qui ho veu injust perquè molts esportistes extraordinaris no són prou reconeguts i qui pensa que li és igual el que cobri el crac de torn sempre que aquests diners no surtin dels nostres impostos. També hi ha, però, qui s’ho mira des d’un punt de vista empresarial i, normalitzant el capitalisme voraginós, fa números: si divideixes el sou del futbolista més ben pagat del món pels milions de persones a qui fan felices els seus gols, al capdavall, la despesa es converteix en una inversió rendible, perquè el preu de la satisfacció de cada afeccionat no deu arribar a un euro i des d’aquest punt de vista és més barat fer feliç algú, doncs, que pagar-li un cafè.

Messi és dos cops més bo que molts jugadors de primera divisió, però no cobra el doble, sinó deu o vint vegades més. És just, això? És normal, d’altra banda, que per una pintura es paguin xifres astronòmiques mentre hi ha quadres molt ben pintats que es venen, com qui diu, a preu de cost? És un fenomen interessant: els concerts dels grans músics, els quadres dels grans pintors o els grans vins poden multiplicar per cent el preu de la mitjana essent els resultats tan sols una mica superiors. És el que passa quan se supera el que és convencional o apareix la genialitat, quan aquella mica de superioritat fa que se sobrepassi allò que, tot i ser molt bo, pots trobar a tot arreu per un preu més o menys raonable. Un quadre de Dalí o de Picasso no és 100 vegades millor que el d’un pintor que ven les pintures per 50€. El cas és que les obres de Picasso o Dalí són genials i les altres, bones i prou. De genis n’hi ha molt pocs. Un vi de 50€ no és cinc vegades millor que un de 10€: la diferència, sovint, es troba en els matisos i només la poden detectar els experts amb el nas molt fi i, és clar, en aquest cas hi ha també una despesa important en l’elaboració, que cal compensar amb el preu; com passa amb un menú de 200€ en un restaurant de tres estrelles Michelin, que no és pas deu cops millor que un menú de 20€ en un restaurant solvent de cuina tradicional, però demana, si no és un frau, una infraestructura material i humana, així com un talent creatiu, força superiors. La diferència del resultat és poca, però es paga cara. És el preu de la sublimitat en aquest món on tot es valora a partir del cost monetari i tots volem assaborir l’excel·lència. La pregunta que ens hauríem de fer, doncs, potser hauria d’anar més encaminada cap a l’ètica que cap a la justícia.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 4 d'abril de 2021)