Negror ponentina

 

A primers de juny vaig tenir el plaer de participar, a Lleida, en la taula rodona «Lleida, escenari negre» dins del festival El Segre de Negre. A part de l’editora Joana Soto, que feia de moderadora i va saber repartir el joc amb molt encert, m’acompanyaven les tres veus femenines més acreditades de la literatura negra feta a Ponent: Montse Sanjuan (que amb la seva sergent Grimm està consolidant una trajectòria dins del gènere cada cop més sòlida i coherent), Ramona Solé (que contraposa el seu posat afable i rialler a una novel·lística que explora el costat fosc d’uns personatges molt ben construïts) i Marta Alòs (escriptora prolífica que, al llarg de la seva més que respectable trajectòria, també ha conreat de forma talentosa la narrativa criminal). El trio d’autores era tan imponent que vaig arribar a pensar que a mi m’hi havien convidat com a quota masculina més que no pas per mèrits propis.

Les companyes de taula van dir coses molt interessants. Montse Sanjuan, parlant de l’eclosió de la narrativa criminal a Ponent, va puntualitzar que cal fugir del localisme i no s’ha de parlar d’una novel·la negra lleidatana sinó d’una novel·la negra feta a Lleida. Marta Alòs tampoc no es va conformar amb el qualificatiu de novel·la negra femenina, ja que l’adscripció genèrica de l’autora, quan es tracta de bona literatura, no té perquè condicionar el resultat. Ramona Solé, per la seva banda, va deixar clar que el gènere criminal no està condicionat pel fet que l’escenari sigui urbà o, com en el seu cas, essencialment rural, perquè, si bé la ciutat té més clavegueres, la foscor de l’ànima humana és un fenomen transversal.

El més interessant de tot plegat em sembla que és que va demostrar-se que la gran representativitat d’autors (i, sobretot, autores) ponentins en el panorama de la novel·la negra en català és un exercici de normalitat creativa. L’escenari de la narració, com l’època en què se situa l’acció, condicionen i donen personalitat al resultat final, és cert, però no deixen de ser circumstàncies ambientals. El que converteix en negra una història és, en tot cas, allò què s’hi explica, els personatges i les relacions entre ells.

Què aporta, doncs, la novel·la negra feta a Lleida en el panorama general de la literatura catalana? Entre altres coses, aporta reivindicació i visibilització d’un territori que sovint és bandejat per la centralitat mediàtica de Barcelona. Sobretot, però, aporta normalitat, perquè la novel·la negra feta a Lleida (i entenem per Lleida tot el territori que va de La Granadella fins a Esterri d’Àneu i de Tamarit fins a Cervera) s’escriu no pas com a producte local per a consum de proximitat, sinó com a artefacte literari que, com ha de ser, té l’ambició d’esdevenir universal.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 25 de juny de 2023)

Vallverdú

 

La relació de Josep Vallverdú amb Manresa va lligada a la figura de Josep Maria Aloy, el seu amic i biògraf. Aloy, una de les autoritats més respectades en el camp de l’estudi i la crítica de la literatura infantil i juvenil als Països Catalans, va propiciar que l’escriptor lleidatà vingués en diverses ocasions a les escoles de la ciutat, va difondre la seva obra tant com va poder i, els darrers anys, el va convidar algun cop a casa seva, obrint la trobada a tot de coneguts i amics.

Vallverdú és dels autors importants de la literatura catalana contemporània. Deu ser dels pocs representants vius d’una generació que no ho va tenir fàcil, d’escriptors que havien començat a formar-se en la República, que van ser adolescents durant la guerra, que es van acabar de formar en l’etapa més dura de la postguerra i que, malgrat totes les adversitats, van decidir escriure en català. Aloy, per la seva banda, pertanyia a la generació de lletraferits que van poder desenvolupar la seva tasca literària en català gràcies al precedent d’escriptors que, com Vallverdú, havien entomat el cop d’esperó d’Espriu i companyia i havien contribuït a «salvar els mots». A finals dels anys seixanta i principis del setanta, per exemple, escriptors com Vallverdú, Joaquim Carbó o Sebastià Sorribas van saber enllaçar amb la tradició de la literatura infantil i juvenil en català d’abans de la guerra i –amb obres, avui ja clàssiques, com Rovelló, La casa sota la sorra o El zoo d’en Pitus— van facilitar la normalització d’aquest gènere a casa nostra.

Josep Vallverdú farà cent anys al juliol. No és habitual que es pugui commemorar el centenari d’una celebritat comptant amb la seva presència i és, doncs, un privilegi poder gaudir dels actes de l’any Vallverdú en què participa l’autor, el qual exhibeix una lucidesa excepcional. Manresa no podia faltar a la cita, i, en un acte a la FUB, el passat 10 de maig vam poder gaudir d’una interessant i emotiva conversa, amb lectura de poemes inclosa, entre l’homenatjat i Miquel Desclot.

És important recordar i celebrar l’obra de Vallverdú i, sobretot, és important llegir-la. El seu centenari ens n’ofereix una nova oportunitat.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de juny de 2023)

Ai, ai, ai

 Doncs, sí, senyores i senyors, ja la tenim aquí. Ens pensàvem que era matèria exclusiva de la ciència-ficció, però, com en tants altres casos, el futur que vaticinaven alguns visionaris ha arribat i la Intel·ligència Artificial (IA o AI) ens ha agafat desprevinguts i, en alguns casos, com aquell qui diu, amb els pixats al ventre. De sobte, el professorat de secundària (i suposo que també l’universitari) hem començat a trobar que els treballs i redaccions d’alguns alumnes presenten, sorprenentment, una correcció impecable. De fet, el que ens ha fet arrufar el nas és que de vegades són massa correctes. I quan, com fèiem fins ara, anem a Google a comprovar si allò ha estat copiat i enganxat d’alguna pàgina d’internet, no apareixen resultats. Els joves estudiants, sempre un pas per davant dels docents en matèria de noves tecnologies, han descobert que hi ha un programa que, si hi introdueixes unes instruccions més o menys clares, et fa la feina i et genera un document original i ben estructurat (encara que no sempre prou fiable) a partir de tota la informació que existeix al núvol.

I això és només el principi. Tot fa pensar que amb el temps podrem sentir cançons o llegir novel·les que no tindran cap humà al darrere més enllà d’algú que ha donat quatre instruccions. Caldrà veure si serem capaços de notar la diferència. I caldrà veure com ho regulem, tot això.

La tecnologia corre més que la capacitat de regular les conseqüències dels avenços que hi van associats. Això és especialment delicat quan aquestes conseqüències tenen implicacions morals i afecten, per exemple, la privacitat o la identitat, per no parlar de com es pot limitar el desenvolupament del pensament crític o la capacitat de resoldre problemes (si ho pensa la màquina, perquè ho he de pensar jo). És normal que els avenços tecnològics facin passes endavant que ens deixen descol·locats, però això no ens ha de fer oblidar que, quan els efectes s’intueixen, caldria regular-los de seguida. La llei europea d’intel·ligència artificial és a les beceroles i qui sap si trigarà anys a entrar en vigor. Segons com, pot ser que arribi tard.

Qui sí que ha començat a prevenir-se són els grans grups editorials. Davant la possibilitat que algú enviï un original creat per un programa informàtic, en alguns contractes, en la clàusula sobre les obligacions de l’autor, ja es demana explícitament que aquest garanteixi a l’editor que la seva creació no és resultat de la utilització de sistemes, eines o tècniques derivades o vinculades amb la Intel·ligència Artificial. Tant per tant, si un una novel·la d’èxit ha estat creada per una intel·ligència artificial, l’editor podrà estalviar-se els drets d’autor, en cas que la publiqui. Els negres literaris ho tenen pelut, a partir d’ara.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 11 de juny de 2023)

Qui serà l'alcalde?

 

No disposo de dades que ho confirmin, però tinc la sensació que als anys 80 i 90 no hi havia cap poble sense, com a mínim, un parell o tres de candidatures a les eleccions municipals. Per petit que fos el municipi, als comicis hi concorrien, d’una banda, els que havien manat durant el darrer franquisme (ells mateixos o els seus hereus) i, de l’altra, els qui proposaven canvis, frescor i promeses democràtiques en un moment en què semblava que tot estigués per fer i tot fos possible. Sovint, aquests darrers es dividien en dues propostes més o menys consolidades: una de més cap a la dreta i una altre més cap a l’esquerra. En la majoria dels casos, el resultat es decidia entre aquests dos darrers grups, encara que alguns cops els qui es presentaven amb l’herència franquista sota el braç, amb un o dos regidors elegits, podien tenir el poder de decantar la balança cap als uns o cap als altres a l’hora de formar govern. Aquest 28 de maig, a Catalunya hi ha més de cent municipis (prop del 12%) que ja fa temps que saben qui serà l’alcalde o l’alcaldessa, perquè només hi ha concorregut una candidatura.

Com ha canviat, doncs, en molts pobles petits –aquells en què tothom es coneix— el grau de tensió que es podia arribar a viure un dia d’eleccions municipals. A banda de la supervisió i el control per part de la presidència i les vocalies de la mesa, cada vot emès era supervisat en tot moment per l’ull atent d’un interventor o simpatitzant de cada llista, el qual, a més, s’anava anotant (mentalment o en un paper) qui havia votat i, a més, tenint en compte la família a la qual pertanyia el votant, a qui se suposava que ho havia fet. L’estimació que feien aquestes centelles del sondeig, aquests virtuosos de l’enquesta subtil i silenciosa, era, des del seu punt de vista, tan precisa que si al final, un cop fet l’escrutini, els vots no quadraven amb les seves previsions, podien demanar un recompte rere l’altre i tenir retinguts els integrants de la mesa fins a ben avançada la matinada, fins que la realitat irrefutable posava en evidència que no tot era tan previsible com es pensaven.

Els temps han canviat. Ara hi ha molts pobles on només hi ha una candidatura, les llistes fantasma (com una de les de Santa Maria d’Oló, on cap dels nou candidats viu al poble i vuit d’ells comparteixen cognoms) han proliferat i també s’ha normalitzat l’existència de llistes obertes. Fins i tot, en algun municipi ha calgut recórrer a una votació popular, una mena de primàries, perquè no s’hi presentava ningú i calia confeccionar una llista popular de consens, al marge dels partits polítics, i evitar la possibilitat que una llista fantasma acabés ocupant l’alcaldia. Per rumiar-hi.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 28 de maig de 2023)

Salt de plens

 

Hi ha qui duu una vida literària i hi ha qui, de la vida, en fa literatura. Hi ha escriptors que fan literatura amb poca vida i d’altres que, en canvi, plasmen la vida a cada pàgina o, fins i tot, a cada ratlla: aquests darrers, sovint, són els poetes. Perquè la vida, com la bona literatura, està feta de sentiments i emocions. I hi ha novel·les que no podrien haver estat escrites per qualsevol escriptor. És el cas de la darrera novel·la del castellnouenc Jeroni Muñoz, Salt de plens (El Gall Editor, 2023), que va merèixer el Premi de Narrativa Vila de Lloseta. Sense un coneixement profund de la muntanya, sense haver-la trepitjat i viscut en comunió, hauria estat impossible escriure una novel·la com aquesta, plena de vida, de poesia, de simbologia patumaire, de profunditat reflexiva, d’aproximacions a temes com la dificultat d’estimar o fer les paus amb el passat, i, sobretot, plena de muntanya.

La trama és senzilla i universal: dos personatges, un pare i un fill, es retroben, entre ells i amb ells mateixos, i emprenen, amb la gossa Xicra i amb algun fantasma del passat, la travessa de Cavalls del Vent a les serres del Cadí i del Moixeró. Hi ha moltes passes recorregudes, en aquesta història, tot i que el camí que recorren els personatges és, sobretot, interior. El paisatge es converteix des del principi en un protagonista indiscutible. De vegades, com a mirall de l’ànima. Altres cops, com a desencadenant de records. Sovint, com a veritable força motora.

Hi ha molta vida contemplativa, a les pàgines de Salt de plens, però no es tracta d’una contemplació estàtica, sinó que es fa caminant, entre cingles, tarteres i corriols; entre pluja, neu o vent; sense que importi massa el punt d’arribada, sinó sobretot el camí. I pel camí Muñoz fa una exhibició magistral de domini de la descripció, de precisió en l’ús del vocabulari relacionat amb la natura, amb les plantes, amb els ocells, amb els animals, amb els rocs... Una exhibició literària que convida el lector a recórrer el periple físic dels personatges i a conèixer les seves vides, els seus drames particulars, les seves circumstàncies.

(Article publicat a la revista El pou de la gallina, en el número de maig de 2023)

Cases sense llibres

 Soc dels qui, quan entra en una casa on no havia estat abans, miro quins llibres tenen als prestatges. La presència, la disposició, la quantitat i la qualitat dels llibres que trobem a casa d’algú dona informació sobre els seus habitants. Com també en donen els elements decoratius, l’estil dels quadres penjats a les parets, la presència i les característiques dels animals de companyia o el gruix de pols acumulat sobre els mobles. Que hi hagi molts llibres o n’hi hagi pocs, que tots estiguin concentrats en un mateix espai o repartits, que majoritàriament es tracti de novel·les romàntiques o de tractats filosòfics... són indicadors que ens poden ajudar a conèixer els amfitrions. Una informació, però, que caldrà ampliar, si pretenem relacionar-nos amb el propietari o llogater de l’immoble, perquè d’entrada no sabrem si els llibres són seus, si realment se’ls ha llegit o si no hi ha cap llibre perquè tot el que llegeix ho agafa en préstec de la biblioteca o perquè els llibres, un cop acabats, els regala a algú o els ven per internet.

Som el que llegim, és cert, i som els nostres llibres. Però també som el que fem, el que vivim i on vivim. Casa nostra parla de nosaltres.

L’absència de llibres, tanmateix, difícilment converteix els ocupants d’un habitatge automàticament en persones poc interessants, com afirmava Màrius Carol en el seu article d’opinió a La Vanguardia el dia de Sant Jordi: «Així que, si en una casa no veiem llibres, és que no hi ha ningú. Almenys, ningú que ens pugui interessar». A banda d’esnob i superficial, em sembla una afirmació desencertada. I ho dic jo, que estimo els llibres, en tinc la casa plena i no m’imagino la vida sense llegir. Entenc la reflexió que hi ha darrere les paraules de Carol, i més en el context de la data en què les va publicar: cal que ens envoltem de llibres, perquè llegir ens converteix (o ens pot arribar a convertir) en persones més cultes, més sensibles, més nobles, més riques, més desvetllades, més felices, amb millor coneixement de la naturalesa humana... i, per tant, en persones potencialment més interessants. Això, però, no converteix els qui no llegeixen en persones que no tenen interès. ¿De debò no heu conegut ningú que, tot i no haver llegit mai un llibre, té un bagatge de la vida, un coneixement del món o una capacitat innata per a la conversa que ens el mostra com una persona interessantíssima? Us puc assegurar que jo n’he conegut unes quantes i estic convençut que m’entendreu si, com jo, procediu d’un entorn modest, humil, rural, sense avantpassats amb títol universitari (i, per tant, sense llibres als prestatges), on les primeres novel·les que van entrar van ser les que regalaven a «La Caixa» als anys 70 i 80.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 14 de maig de 2023)

En un món normal

 

Què vol dir, un món normal? Aquest en què vivim, és normal? O bé, normal seria aquell món en què ens agradaria viure? Un món normal potser hauria de ser un món ideal, regit per la dignitat de les persones que es respecten i que actuen amb responsabilitat i justícia, aquell en què la diferència per motius de gènere, de raça o de procedència (ni geogràfica ni social) no condicionés ningú a l’hora de complir els seus desitjos o assolir les seves aspiracions. L’ideal seria un món dominat per la igualtat i la llibertat, i on un comentari com aquest no semblaria ingenu, sinó natural.

En un món normal, doncs, no hauria de ser notícia que una dona, un homosexual, un negre, un estranger o el fill de la portera fossin candidats a ocupar un càrrec polític important o a dirigir una gran empresa. Un món normal seria aquell en què no caldria preocupar-se per la paritat de gènere perquè ja es produiria de forma espontània, on el color de la pell no seria percebut com una diferència i on les preferències afectives (com les literàries, musicals o gastronòmiques) formarien part de la vida personal de cadascú, que pot interessar la resta, però no pas per opinar-ne ni, encara menys, per atacar-la. En un món normal l’insult gratuït desqualificaria automàticament aquell que el profereix. En un món normal els humans ens respectaríem els uns als altres, sense estar condicionats per particularitats privades. En un món normal els individus i els col·lectius haurien de poder prendre decisions sobre com volen viure, sense que altres individus o altres col·lectius decidissin per ells. En un món normal no hi hauria d’haver diferències i ningú no s’aprofitaria de la igualtat en benefici propi. En un món normal tothom respectaria aquell principi universal segons el qual la pròpia llibertat acaba allà on el seu exercici impedeix que un altre pugui ser lliure. I en un món normal, és clar, no hauria de ser necessari recordar tot això.

Estic segur que hi ha qui llegeix aquesta reflexió amb un punt de condescendència o que, directament, se’n riu, tenint-la per ingènua. La naturalesa humana és la que és i tal vegada és massa utòpic aspirar a la normalitat. També estic convençut que hi ha qui viu feliç en el conflicte, en l’estirabot, en l’aversió a la diferència i en l’escopinada verbal i que, quan es planteja evidències com les exposades més amunt, s’apuntala a la barra del bar o engega Twitter i vomita comentaris com «quin món més avorrit» o «quina colla de babaus il·lusos!», per posar un parell d’exemples més o menys suaus. Potser tenen raó aquells que es miren el món com una batalla perduda o com un abocador d’on cal aprofitar les escorrialles per a benefici personal. Però aquest, per a mi, no serà mai un món normal, perquè no és el món que vull.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 30 d'abril de 2023)

El circ literari

 Qui no té contacte amb el món editorial i, per tant, la visió que li arriba de l’activitat literària és la de la secció cultural del telenotícies pels volts de Sant Jordi pot creure que publicar un llibre és una experiència glamurosa que es tradueix, des del primer minut i durant molt de temps, en presentacions multitudinàries; lectures públiques plenes de gent amb ulleres de pasta, cara d’interès i barbeta apuntalada sobre la mà; festes amb vi escumós i canapès; entrevistes als mitjans; crítiques elogioses a tots els diaris; cues interminables per signar exemplars, i editorials estrangeres barallant-se per comprar els drets de l’obra. I aquesta potser és la realitat d’alguns autors que (a causa d’activitats que no tenen res a veure amb la literatura) són molt populars, o d’altres amb un prestigi consolidat i internacional. Són el que anomenem, sovint amb cert menyspreu, «autors mediàtics», que no vol dir que pel fet de ser mediàtics hagin de publicar mala literatura, de la mateixa manera que no ser mediàtic tampoc et converteix automàticament en aspirant al Nobel. El cas, però, és que la realitat de la majoria d’autors és molt lluny del glamur que apareix a les pel·lícules americanes quan el protagonista, un any després d’haver viscut experiències insòlites, presenta un llibre autobiogràfic i, en un ambient elegant, signa exemplars a centenars de desconeguts.

En general, publicar un llibre representa (després de, en alguns casos, haver-se pagat l’edició) fer un parell de presentacions, més o menys concorregudes, davant d’amics, familiars i coneguts; fer-ne d’altres amb un grapat de desconeguts i qui sap si alguna presentació a la qual no acut ningú; concedir entrevistes a mitjans locals amb periodistes que molts cops no s’han llegit el llibre; participar en uns quants clubs de lectura en biblioteques pròximes; fer guàrdia, amb resultats imprevisibles, en els espais habilitats per Sant Jordi a les llibreries...

La vida social que genera la literatura connecta l’escriptor amb el món, és cert. La sensació de poder literari que atorga deixar-se veure en presentacions, festivals o lliurament de premis, però, motiva que l’autor s’allunyi de la disciplina de posar-se a escriure i busqui presència pública, vagi a la recerca del lector, i acabi engolit per allò que Pere Rovira, en el seu deliciós dietari Música i pols (Proa, 2019), anomena el circ de la literatura: “El món literari és curiós: sol donar molta més importància a festivals, premis, crítiques, elogis, homenatges, etc., que a la literatura en si mateixa. Si els escriptors fessin el que han de fer, que a mi em sembla que és quedar-se a casa escrivint, el míser circ de la literatura no tindria gaire importància.”

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 16 d'abril de 2023)

Lliçó d'humilitat

 

El passat 21 de març, en el marc del Dia Mundial de la Poesia, a l’Espai Òmnium del carrer Sobrerroca de Manresa vam poder gaudir d’una trobada entranyable al voltant de la figura de Miquel Martí i Pol, del qual es commemora el vintè aniversari de la seva mort. Alumnes de 3^r i 4^t d’ESO finalistes del concurs de lectura en veu alta van llegir una selecció de textos preparada per Jordi Estrada, el qual va conduir una molt interessant conversa amb Montse Caralt (Presidenta de la fundació Martí i Pol) i Mariàngels Martí (filla del poeta de Roda de Ter). Montse Caralt va reivindicar amb vehemència la importància del conjunt de l’obra de Martí i Pol, molt més profunda i complexa del que la popularitat de vegades ha fet suposar. La filla del poeta, per la seva banda, va evocar el costat humà d’un dels nostres poetes nacionals i va explicar, per exemple, una anècdota que, més enllà de retratar la dimensió literària de l’obra del seu pare, va mostrar un detall rellevant del seu tarannà humil, modest i abnegat. Es veu que quan Martí i Pol, en el darrer tram de vida, a l’hospital, envoltat de la família i atès pel personal mèdic, era a punt perquè el sedessin i esperava el desenllaç inevitable, va mirar, amb aquells ulls esbatanats i expressius amb què sovint es comunicava més que no pas amb paraules, la infermera que l’atenia i, amb la veu balbucejant que li recordem dels darrers anys i que obligava els familiars a traduir els seus mots davant dels desconeguts que no hi estaven avesats, va demanar-li: «Ho estic fent bé?».

Aquesta pregunta («Ho estic fent bé?»), formulada en aquell moment, em sembla una lliçó de senzillesa i d’humilitat per part d’un home que, tot i la grandesa dels seus versos, se’n vol anar sense fer soroll, sense molestar. I això encara fa més gran la veu d’un poeta que, com va recordar Montse Caralt, sovint parlava en plural, com a representant d’un poble menystingut i reprimit, i trenava afirmacions que el poble s’ha fet seves: «Cridem qui som i que tothom ho escolti. / I en acabat, que cadascú es vesteixi / com bonament li plagui, i via fora! / que tot està per fer i tot és possible.»

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número d'abril de 2023)

"La pell del món", de Xavier Mas Craviotto

 

A FLOR DE PELL

La literatura i la vida es retroalimenten. Hi ha qui duu una vida literària i en diem aventurer. I hi ha qui, de la vida, en fa literatura i en diem escriptor. Hi ha escriptors, però, que fan literatura amb poca vida i d’altres que, en canvi, plasmen la vida a cada ratlla que posen sobre el paper: aquests darrers, sovint, són els poetes. Perquè la vida està feta de sentiments i emocions, i la bona literatura (en vers o en prosa) també.

La darrera novel·la de Xavier Mas Craviotto, La pell del món (L’altra editorial, 2023), és una allau de sensibilitat narrativa i emotivitat artística. Com ja va demostrar amb La mort lenta (2019), i com queda palès en la seva poesia (Renills de cavall negre, La gran nàusea i La llum subterrània), Mas Craviotto s’erigeix, a cada pàgina, en un escriptor capaç d’assolir cotes de gran profunditat analítica a l’hora d’explorar l’experiència i la naturalesa humanes. La pell del món és una història plena de silencis, perquè parla, en bona part, de la incomprensió i la dificultat de comunicar-se. També parla de la mort, de la por i de la violència. I de conviure amb el passat, amb el record, amb allò que cadascú ha viscut. No és una novel·la d’acció. Les coses passen, sobretot, a dins dels personatges. I tot està centrat en ells, en el que senten, en el que pensen, en la seva història íntima. Són éssers vius amb un passat comú, del qual no parlen però que els rosega.

La novel·la està escrita amb un estil vistós i efectiu, carregat d’anàfores i polisíndetons. Una prosa introspectiva que s’expressa en dues segones persones del singular: la mirada de cadascun dels dos germans protagonistes. La llengua flueix amb dinamisme i naturalitat al llarg d’un seguit de fragments o flaixos narratius on es va alternant el present (el retrobament dels dos germans vora la mare moribunda), el passat (la infantesa i l’adolescència marcades per la violència i l’abús) i les converses amb el terapeuta (que permeten aprofundir en la psicologia dels personatges). Aquí i allà, el lector que sap gaudir de la bona prosa literària trobarà fragments d’aquells que justifiquen la lectura, frases que podrien ser versos: «La vida també és morir-se», «Tots els silencis parlen de tu», «La mort és un carrer fosc i estret que es perd en si mateix», «És com si el vidre no sabés trencar-se sense trencar els altres», «Habiteu el silenci perquè heu desaprès a habitar les paraules»...

Amb dues novel·les i tres reculls de poemes publicats, ja podem dir que Xavier Mas Craviotto està construint una obra coherent, que va adquirint una solidesa envejable. Es mou amb solvència en temes no sempre senzills (la mort, la incomunicació, les relacions familiars...) i està consolidant un estil literari personal que ja voldrien molts autors veterans.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 2 d'abril de 2023)

                                        Fotografia: Òscar Bayona (Regió7)

MADURESA CREATIVA

Si tenim en compte que a un escriptor se l’acostuma a considerar jove fins a la quarantena (edat en què la majoria d’esportistes ja s’han retirat), Xavier Mas Craviotto encara ostentarà durant molts anys l’etiqueta d’escriptor cadell. D’altra banda, si analitzem la maduresa de la seva poesia i, sobretot, de la seva prosa, costa veure’l com un autor novell. Així, la seva darrera novel·la, La pell del món (L’altra editorial, 2023), és una clara mostra que no som davant d’un xicot que prova de ser escriptor, sinó davant d’un escriptor que està construint una obra sòlida i solvent. El domini del llenguatge i la capacitat per expressar els racons més íntims de l’experiència i la naturalesa humanes eleven la literatura de Mas Craviotto a alguna cosa més –a molt més, de fet— que a la d’una jove promesa. El de Navàs té la capacitat de clavar el lector a la cadira amb una novel·la carregada de símbols, d’imatges evocadores, de poesia, de força reflexiva i expressiva, de psicologia. Escriu –i escriu molt bé— històries on passen molt poques coses i on les coses que passen ho fan, sobretot, a l’interior d’uns personatges consumits per una melangia abassegadora: «Ja no sé mirar. Només sé veure. Ja no sé escoltar. Només sentir. Ja no sé viure. Només existir».

Si La mort lenta (2019) s’endinsava en la relació entre dos germans, un noi i una noia, que vivien molt units en bona part a causa de la mort dels pares en un accident, La pell del món també està protagonitzada per una parella de germans, un home i una dona encara joves, que han viscut allunyats i sense mantenir el contacte des de fa uns quants anys. La trama principal, de fet, se centra en l’exploració de si aquests dos personatges són capaços d’acostar-se ara que tenen la mare morint-se a l’hospital. Relacions familiars i mort, doncs, converteixen aquestes novel·les en un díptic molt interessant, coherent i rodó. Personatges turmentats per un passat brutal del qual fugen i al qual es veuen obligats a tornar; reflexions sobre el sentit de la vida, sobre la mort, sobre la violència, sobre la dificultat per expressar-se o sobre la llibertat de l’individu; silencis carregats de contingut... Es tracta d’un món poblat per éssers tan humans com descontextualitzats, amb certa vocació d’universals. Per això a La pell del món no hi ha referències geogràfiques gaire concretes, no hi apareixen noms de persona ni de lloc. El poble és «el poble», l’hospital és «l’hospital», el pare és «el pare», la mare és «la mare» i els protagonistes són «tu» i «tu», que en el darrer i breu capítol es converteixen en «vosaltres». Els únics noms propis que apareixen són de llocs llunyans (París, Varese...) o d’animals (Bruc, Blanqueta...). Mas Craviotto és un autor seriós que tot just ha començat a donar-nos alegries literàries.

De la vida se’n pot fer literatura. De fet, la millor literatura acostuma a ser vida destil·lada a través del llenguatge. Pot ser vida viscuda o ficció inventada. Sempre, però, és ficció literària. L’important és que l’autor, com fa Mas Craviotto amb una aparent facilitat que gairebé espanta, la sàpiga expressar de tal manera que el lector la percebi com a vida autèntica, com a vida de veritat.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 15 d'abril de 2023)