"El mar de les ombres", de Joan Pinyol

                El capelladí Joan Pinyol, un dels actius més valuosos del col·lectiu Narradors Centrals, acaba de publicar El mar de les ombres (Onada Edicions). Es tracta d’una novel·la d’aventures de tall clàssic, amb unitat de temps (el que durava un viatge amb vaixell entre Barcelona i Buenos Aires l’any 1909) i espai (el vapor Reina Maria Cristina, de la Companyia Transatlàntica). El Miquel, el protagonista, és un jove que, com tants altres, ha estat mobilitzat per part del govern d’Antoni Maura per anar a la guerra de Rif. És, sobretot, un noi que estima la vida i fuig de la mort. Quan tot just comencen els aldarulls que posaran Barcelona potes enlaire en el que acabarà recordant-se com la Setmana Tràgica, el Miquel evita que l’embarquin cap a la Guerra del Marroc i puja a bord del Reina Maria Cristina. A partir d’aquí, la història es va farcint amb tots els ingredients d’un bon relat d’acció trepidant: misteris que no es desvetllen fins al final, un grapat important de morts, un heroi de cor noble i en perill constant, un dolent molt dolent (la maldat personificada, vaja), una història d’amor inevitable i imprescindible, un viatge ple de contratemps i dificultats...

                Pinyol, a més, s’ha documentat bé per escriure aquesta novel·la (que va inspirar-li la peripècia real d’un germà del seu avi, que als 19 anys també es va embarcar cap a Buenos Aires) i troba el moment per fer una pausa i explicar la història dels atlans, les tribulacions del poeta Verdaguer, les injustícies socials de l’època o, fins i tot, per fer una irònica referència al transatlàntic més famós de la història, el Titànic, que aleshores s’estava construint.

I tot plegat és amanit amb un llenguatge efectiu, que resulta assequible al lector jove, i que, al mateix temps, aporta moments d’una gran efectivitat expressiva, com ara quan defineix el caràcter d’un personatge i diu que era “eixut com un cràter de lluna”, o quan assegura que un avi ha de portar “el passat a les orelles del present per la via de les paraules emocionades”, o quan, amb ressons de Guimerà, diu que “Els desitjos són com la ratlla on es besen el cel i el mar”.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de juny de 2016)

EL VOT (un conte de Llorenç Capdevila)

EL VOT

            Un cop restablerta la democràcia, quan es van celebrar les primeres eleccions municipals la primavera del setanta-nou, al petit poble de Roureda els resultats van ser sorprenents. D’entrada, no hi va haver cap abstenció. Els 39 habitants censats, qui sap si il·lusionats per exercir un dret durant tant de temps prohibit o bé conscients de la importància de cada papereta en un poblet de dimensions minúscules, van anar a votar. 19 ho van fer pel partit de la dreta i 19 més pel de l’esquerra. El vot que hauria desempatat  no es va manifestar a favor de cap dels dos partits que es presentaven. Va resultar un vot nul. A dins del sobre, en un tros de paper higiènic de la marca El elefante, hi havien escrit –amb lletra majúscula perquè no es pogués reconèixer la cal·ligrafia— el següent missatge: “ANEU A PASTAR FANG!”.

            El daltabaix va ser considerable i fins i tot algun diari se’n va fer ressò. Durant uns dies, després de les eleccions, els dos partits s’atribuïen el vot nul i reclamaven el regidor que els havia de donar la majoria. Els de la dreta deien que els corresponia a ells, perquè eren els qui havien manat durant els últims quaranta anys i si algú boicotejava els comicis era perquè ja li anava bé que mantinguessin el poder. Els de l’esquerra, en canvi, consideraven que aquell vot era una clara manifestació contestatària i que, per tant, s’adeia amb una actitud d’esquerres i la victòria, en conseqüència, havia de ser d’ells.

            Van consultar la junta electoral central, que els va proposar resoldre-ho tirant una moneda a l’aire, a cara o creu. Després de debatre-ho a crits i cops de puny sobre la taula durant una tarda sencera de diumenge a l’únic cafè que hi havia al poble, mentre la resta de parroquians –els que oficialment no s’havien posicionat amb cap dels grups en pugna— jugaven a la botifarra, els  d’un i altre bàndol van decidir repartir-se la legislatura: dos anys per a cadascú. La moneda la van fer servir, primer, per decidir qui començava –honor que va correspondre als de l’esquerra—, i , després, creient que el pacte era un senyal de bon auguri, la van tirar a la màquina escurabutxaques , amb l’acord que si els tocava un premi els diners servirien per organitzar una calçotada popular. Però l’aparell es va empassar la moneda, va obsequiar-los amb un festival de llumets i va deixar anar la cantarella que informava que aquell cop no hi havia hagut sort i convidava a tornar-ho a provar.

            Resolt aquell entrebanc, a Roureda tothom es va començar a demanar qui havia emès el vot que havia provocat tant enrenou. Els uns deien que havia estat el Ton de ca la Bruixa, a qui molts atribuïen un passat més o menys vinculat amb l’anarquisme. Uns altres asseguraven que allò havia de ser obra del Peret, el ferrer, que sempre sortia amb estirabots per treure la gent de polleguera. Hi va haver qui va atribuir-ho a l’Isidret de cal Nacional, que havia fet d’alcalde durant l’últim tram de la dictadura, ressentit perquè no li havien proposat d’encapçalar la llista de cap dels dos partits. Al capdavall, les especulacions van ser tantes que, en un moment o altre, a gairebé mig poble li va tocar el rebre.

            A mesura que passaven els quatre anys i el cens es mantenia intacte –fins els més vells conservaven una salut de ferro i, d’altra banda, l’únic jove que havia assolit la majoria d’edat havia marxat a estudiar a Dinamarca i, més pendent d’una cabellera rossa que dels maldecaps municipals del racó de món on tenia les arrels, no havia manifestat cap intenció de votar per correu—, la gran preocupació de la gent de Roureda era què passaria si es tornaven a trobar amb la mateixa circumstància de quatre anys enrere.

            Les segones eleccions municipals s’acostaven i tot semblava indicar que es podia repetir l’empat. El cas va transcendir el poble i els diaris, durant la campanya electoral, n’anaven plens. Un columnista de La Veu de la Comarca, convençut de la seva capacitat com a analista polític però desconeixedor de la fermesa de les conviccions i de la tossuderia ancestral de la gent de Roureda, va fer un article on assegurava que era impossible que tothom tornés a votar el mateix que quatre anys enrere, que les tendències evolucionaven. Alguns canals de televisió i moltes emissores de ràdio van dedicar-hi reportatges i una part de les tertúlies. Un d’aquests tertulians, precisament, un home a qui tothom tenia per molt savi però que no havia posat mai els peus a Roureda i amb prou feines hauria sabut situar el poble en un mapa, va dir que la solució era tan fàcil com descobrir qui havia engegat tothom a pastar fang i convèncer-lo que aquest cop votés per un dels dos partits que es presentaven.

            La solució, si més no en aparença, va arribar de la manera més inesperada.

            El dia abans de les eleccions, durant la jornada de reflexió, la vella Trudes de cal Bruc va tenir un cobriment de cor mentre escampava pessics de canyella sobre les torrades de santa Teresa que acabava de preparar per als seus néts. Va caure rodona a terra i va expirar abans que arribés el metge, que no va poder fer res més que certificar la defunció. Tothom va lamentar el traspàs, però ningú –ja fos en públic o en privat— va poder estar-se d’especular sobre com afectaria aquella mort en els resultats electorals. Tot semblava indicar que el vot nul ja no seria cap problema. Els de l’esquerra, convençuts que una devota com la Trudes votava l’autoproclamat partit de l’ordre, es fregaven les mans. Els de la dreta, en canvi, que sempre havien cregut que la vella de cal Bruc votava els progressistes, perquè no es podia veure amb la dona del líder dretà, es veien al seu torn amb la victòria a la butxaca. Fos com fos, el que semblava clar era que aquell cop l’empat seria impossible.

            L’endemà, a un quart i mig de nou del vespre, un cop van acabar l’escrutini dels 38 vots emesos, la sorpresa va ser majúscula: 19 eren per a la dreta i els altres 19 per a l’esquerra. No hi havia cap vot nul! Aleshores, mentre la majoria encara no eren capaços de sortir de l’astorament, a més d’un li van agafar ganes d’anar al cementiri i, sobre el guix encara tendre del nínxol on acabaven d’enterrar la Trudes de cal Bruc, pintar-hi amb lletres clares i majúscules: “VÉS-TE’N A PASTAR FANG!”.

(Aquest relat va sortir publicat al suplement de cultura DIS, del diari Segre, el dia 28 de maig de 2016. El dibuix de l'autor és obra de Maya)

Negra, femenina i lleidatana

                Que hi hagi més lectores que lectors (les dones compren més llibres que els homes i només cal assistir a un club de lectura per veure que el públic femení hi és majoritari) contrasta amb el fet que hi ha més escriptors que escriptores (si més no, que publiquen). La tendència, però, es va invertint a poc a poc i una clara mostra és la presència femenina en les novetats lleidatanes el darrer Sant Jordi. Marialba Revés, amb la novel·la Em tallaré les trenes (Pagès Editors), n’és una bona mostra. L’autora lleidatana s’entrena en el món de l’edició amb una història plena de detalls, de clars ressons rodoredians, amb un llenguatge ple d’esquitxos nord-occidentals (xant, estirabecs, arruixar, ganyolar, xut...) i de factura prou sòlida.

                El cas, però, és que entre aquestes novetats destaquen un parell de novel·les de misteri escrites (i protagonitzades) per dones. I no és casual que una d’elles, Montse Sanjuan, sigui la impulsora (arrecerada per l’editorial on publica, Pagès Editors) de El Segre en Negre, el primer festival d’aquest gènere que es viurà a Lleida a primers de juny. Sanjuan ha recuperat l’exigent i solitària sergent Anna Grimm en la seva segona novel·la, El misteri del bressol buit, una trama d’intriga molt ben construïda, que arrenca amb un parell de morts i un nen, de poc més d’un any, desaparegut. La Grimm haurà de fer front a un misteri que només podrà resoldre amb empenta, dedicació i, naturalment, amb una bona dosi d’intuïció.

                L’altra proposta de novel·la negra (i femenina) és Quaderns (Llibres del Delicte), de la també lleidatana Ramona Solé. Amb un estil àgil i efectiu, una estructura fragmentada que ajuda a mantenir el suspens i una dosificació de la informació que manté el lector atrapat, Solé proposa una història coral, carregada d’intriga, a partir d’un seguit de personatges i de premisses argumentals força atractius: la desaparició d’una escriptora que pateix agorafòbia; dues nenes que anoten, en uns quaderns, els moviments dels veïns; tot de secrets i rancúnies entre els habitants del petit poble on succeeixen els fets; un jove professor d’informàtica que sedueix totes les dones que se li posen al davant; una treballadora de la parròquia a qui agrada profanar l’espai sagrat de l’església (amb el professor d’informàtica, és clar); un mosso d’esquadra turmentat que, fora de servei, intenta esbrinar què ha passat,...

                No sé si, com diuen, la novel·la negra i de misteri està de moda. No sé si n’ha deixat d’estar mai des de fa més d’un segle. Suposo que ha tingut els seus alts i baixos i qui sap si l’aparició d’alguns autors nòrdics els darrers anys ha contribuït a revifar un gènere que, a casa nostra, també ha seduït escriptors com David Marín o Emili Bayo. 

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 22 de maig de 2016)

Koiné

                Ara que, passades unes quantes setmanes, ja es deu haver calmat la visceralitat d’algunes reaccions, vull valorar el contingut del manifest “Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent”, impulsat pel Grup Koiné, una colla de lingüistes i escriptors (entre els quals hi ha noms com Pau Vidal o Enric Larreula) integrats a l’associació Llengua i República, que va ser presentat a finals de març, amb un primer cercle de signants format per 200 personalitats de l’àmbit de la llengua.

                Com que el manifest aposta per l’oficialitat preferent (que no vol dir excloent) del català, les interpretacions precipitades, superficials o malicioses, van fer que molts el titllessin de racista, feixista, fonamentalista, supremacista, nazi, provinent de la Catalunya irreal, monolingüista, exemple de mala educació... A segons qui, el debat obert pel manifest li ha resultat incòmode i, entre aquests, alguns s’han acabat refugiant en una mena de posició neutral que assegura que en una Catalunya independent no hi hauria d’haver cap llengua oficial. Potser tenen raó. Però a mi aquest argument em recorda els qui defensen les versions originals subtitulades només quan es reivindica el doblatge de pel·lícules al català.

                Que el català es troba en un lent però real procés de substitució lingüística a favor del castellà em sembla una realitat tan irrefutable i fàcil de constatar (només cal sortir al carrer i parar l’orella), i em sap greu observar la negació d’aquesta realitat per part de persones intel·ligents a qui ja els està bé que res no canviï i que, per tant, el procés continuï fins a la desaparició de la més feble de les dues llengües en contacte, que ja sabem quina és. I, com diu el manifest, la política lingüística de la Generalitat no ha servit “per a revertir la norma social d’ús subordinat del català al castellà”. Alguna cosa hauria de canviar, doncs, en una futura i encara hipotètica República Catalana, que és el marc al qual s’adreça el Grup Koiné. Jo no he vist pas que el manifest vagi en contra de cap llengua. No va en contra del castellà, ni del fet que la gent conegui i parli diferents llengües, al contrari, es mostra favorable al multilingüisme. Això sí, denuncia el “bilingüisme ideològic” i es una declaració contundent a favor d’una llengua, la catalana, que no ha fet més que perdre hegemonia i àmbits d’ús, a favor del castellà, al llarg de la darrera centúria.

                Potser hi ha algunes qüestions de forma millorables, en la redacció del manifest, especialment per la cruesa del to i l’ús d’un llenguatge que, en alguns moments, resulta massa acadèmic, però en essència estic d’acord amb el que constata, denuncia i manifesta. A més, obre un debat tan incòmode com necessari per al qual, ben mirat, mai no seria un bon moment.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 8 de maig de 2016, i també a El Pou Digital)

Marejar la perdiu

                El xou que va organitzar Genís Sinca a Manresa el passat 4 d’abril, a la Plana de l’Om, per presentar la seva darrera novel·la, Malparits! (Columna), va ser de traca i mocador. Si no es dediqués a escriure, Sinca seria –de fet, és!— un venedor excel·lent: capaç de posar-se l’auditori a la butxaca des del primer instant i mantenir-lo embadalit i ensabonat durant tota l’estona. És cert que el centenar de persones que s’aplegaven a l’Auditori de la Plana de l’Om hi anaven disposades a deixar-se entabanar. I és cert, també, que Sinca, acompanyat de la periodista Núria Bacardit, va començar la presentació parlant del tema duríssim que hi ha en el rerefons de la novel·la: els abusos a infants. De seguida, però, va passar a comentar com s’ho havia fet per tractar un tema tan delicat com aquest sense que la lectura resultés insuportable. La clau la va trobar en la creació d’un personatge, el Kivi, que ens té atrapats com a lectors des de les primeres pàgines: un xicot amb un grau elevadíssim dels símptomes que produeix la síndrome de Tourette (tics, incontinència verbal, reaccions espasmòdiques...) que, mentre crida “malparits!” a tort i a dret, es passeja per Andorra vestit de gallina perquè fa promoció de pollastres a l’ast. Així, embolcallat per un personatge tan estrafolari i potent com el Kivi, el fons de la història es fa més digerible. Es tractava, doncs, de “marejar la perdiu” per acabar tocant el tema que realment l’havia impulsat a escriure Malparits!. I, per il·lustrar-ho, això és el que va anar fent Genís Sinca al llarg de més d’una hora: marejar la perdiu davant de l’auditori. Passant d’un tema a l’altre, la visió de qualsevol conegut entre el públic assistent li servia per explicar una anècdota i per demostrar que es trobava entre amics. Al final, va acabar baixant de l’escenari i es va dedicar a posar el micro davant de qualsevol que volgués fer un comentari. Amb habilitat, però, ho acabava lligant tot amb la història o amb el fet d’escriure. A més, va fer un parell de confessions sorprenents i efectives: que havia escrit la novel·la vestit de gallina (tal com apareix a la coberta), i que, un cop publicada, en poques setmanes havia rebut diversos missatges de noies que li confessaven haver patit abusos dins del cercle familiar. Afirmacions que van deixar el públic amb la boca oberta, que és exactament com volia tenir-lo. Després d’això, ningú no va abandonar la sala sense comprar un exemplar de Malparits!.

                Genís Sinca exhibeix un punt de desmesura que connecta amb el públic: el to, el tema, el títol, sortir a la coberta disfressat de gallina o, fins i tot, començar amb una frase de nou línies. Es guanya el lector més amb la giragonsa verbal que no pas amb la frase curta. Però també amb la ironia o, directament, l’humor gruixut i esperpèntic. Sap fer de cada personatge una caricatura. I, quan ens té submergits en el seu món, ens fa adonar que les caricatures, al capdavall, s’assemblen als humans de carn i ossos, o a l’inrevés. I acabem adonant-nos que la cosa és menys superficial del que ens pensàvem. L’habilitat de Sinca, doncs, consisteix a crear un personatge excèntric, que domina narrativament la novel·la, per parlar, en el fons, d’un tema seriós i dramàtic. És l’art de marejar la perdiu.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 6 de maig de 2016)

Adolescents

                Compartir el dia a dia amb els adolescents no és cosa fàcil. Els professors de secundària i els pares amb fills d’aquesta edat prou que ho sabem. L’adolescent –a mig camí de la infantesa i la maduresa— intenta constantment posar a prova l’adult per comprovar quins són els límits, experimenta cada dos per trets canvis sobtats d’humor, es contradiu i s’enfada per no res. Descobreix la intensitat amb què es pot viure l’amistat, l’amor, la traïció i, al capdavall, sent una profunda ràbia cap a aquells que intenten fer-li adquirir responsabilitats, cap als qui li demanen que assumeixi les conseqüències, no sempre agradables, dels propis actes, que és el resultat de fer-se gran (malgrat que molts adults, arribada l’hora, siguin incapaços de portar-ho a la pràctica). L’adolescent es troba carregat de dubtes en una etapa de la vida en què ha de prendre algunes de les decisions més importants. És fins a un cert punt normal, doncs, que desconfiïn de l’adult que els empeny a prendre-les. A estones voldrien viure protegits per la bombolla segura de la infantesa i entomar, com a molt, la condescendència de l’adult (i aquí de vegades troben la complicitat del pare sobreprotector). Altres moments, en canvi, exigeixen un tracte d’adult i demanen l’assumpció de responsabilitats en actes dels quals, després, no sempre seran capaços d’assumir-ne les conseqüències (i aquí de vegades topen amb el rigor del professor ultraexigent).

                Els professors de secundària amb fills adolescents potser ho sabem més que ningú i podem assegurar que això, en un percentatge molt alt dels casos, és així. I ens cal una paciència quasi infinita per sobreviure a la convivència amb aquestes criatures de tracte tan poc agraït, que ens desafien i, en el fons, ens demanen que, des del respecte mutu, els assenyalem quins són els límits. Els mestres de primària perceben l’estimació dels seus alumnes. Els de secundària, tot sovint, el seu ressentiment contra el món dels adults. Com els pares. La clau per sobreviure, al meu parer, es troba en el respecte: el que se’ls ha d’oferir i el que se’ls ha d’exigir.

                Educar adolescents consisteix, doncs, a oferir molt sense esperar gran cosa a canvi. Si més no, de manera immediata. A la llarga, en canvi, la recompensa pot arribar. Educar un adolescent és una inversió a llarg termini. Quan, al cap dels anys, et trobes un exalumne, que t’abraça i et dedica una mirada que barreja gratitud pel que li vas ensenyar i disculpa per les traves que et va posar, és quan t’adones que potser valen la pena els esforços que dediques, cada dia, a nois i noies que –més petits del que ells es pensen, però més grans del que creuen els pares— estan aprenent a moure’s entre els adults.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 24 d'abril de 2016, i també a El Pou Digital)

Cuadeferro

Guillem de Berguedà, que va viure al segle XII, és el trobador català més remarcable, a banda de ser aquell del qual n’han arribat més textos. És, potser, el poeta català més destacat fins a l’arribada d’Ausiàs March tres centúries més tard. Com tots els trobadors, però, escrivia en occità i això ha fet que la història de la literatura catalana hi passi de puntetes. L’obra poètica del fill del vescomte de Berga, atípica i visceral, que tant li servia per burlar-se dels defectes físics i morals del marquès Ponç de Mataplana, com per lloar-ne les virtuds, de forma sentida i sincera, en un plany extraordinari que li va dedicar en la seva mort i que és un dels seus millors poemes; que tant podia utilitzar per dir que el bisbe d’Urgell deixava prenyats els homes, com per presumir hiperbòlicament de les pròpies gestes amatòries.

Aquesta obra –i qui sap si alguns aspectes de la persona— té coincidències amb la de l’escriptor berguedà més potent (entre altres coses, també, per atípic i visceral) de l’actualitat: Jordi Cussà, que, justament, acaba de publicar El trobador Cuadeferro (L’Albí), una novel·la al voltant de la figura del seu il·lustre conterrani. Berguedans, outsiders, un punt salvatges, d’ànima anarquista, ateus, irreverents... però alhora cultes i sensibles... Guillem de Berguedà i Jordi Cussà estaven destinats a trobar-se. Fins ara ho havien fet de manera esporàdica i amb resultats no sempre exitosos. Als anys 80, Cussà va escriure una peça dramàtica encara inèdita al voltant de la figura del trobador i més endavant va ajudar el músic Titot a traduir els poemes de Guillem de Berguedà per a un disc que, ara sí, es va publicar el 2003. Finalment, Jordi Cussà ha posat el seu talent desbordant com a narrador al servei d’una història de viatges i aventures (bèl·liques, cortesanes i, sobretot, de llit) que mostra el costat humà, però també el costat salvatge, d’un personatge que en bona part està construït a partir del que va deixar dit en els seus poemes, un home amb un tarannà que queda definit quan Pere de Cardona li diu: “sempre fots el que et dóna la gana i després en dius destí”. Per més que sembli que els hagi unit el destí, doncs, en realitat Cussà ha fet, com sempre i per a gaudi dels lectors, el que li ha donat la gana, com el seu heroi.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de maig de 2016, que va sortir per Sant Jordi)

Llibres per Sant Jordi

                Una literatura –qualsevol literatura— està formada per grans obres, per obres petites i per obres dolentes. Les grans obres són molt poques, són les que transcendiran i travessaran la barrera del temps, les que s’estudiaran a les universitats futures (sempre que les humanitats no hagin desaparegut del tot dels plans d’estudis), les imprescindibles perquè una literatura sigui, també, gran; les obres petites, en canvi, són les que dignifiquen aquesta literatura en el present, les que n’aguanten els fonaments i la mantenen viva, les que nodreixen el lector senzill en la seva voracitat; i, finalment, les obres dolentes són aquelles que potser no s’haurien d’haver escrit o, si més no, no caldria haver publicat. Per altra banda, en una literatura –en qualsevol literatura— hi ha dos tipus d’autors: els pretensiosos i els humils. Els uns tenen un concepte molt elevat de les seves obres i d’ells mateixos, els altres –bé o malament— escriuen i prou.

                Personalment, respecto els autors pretensiosos que escriuen grans obres gairebé tant com els humils que n’escriuen de petites. Ara bé, admiro profundament, i per sobre de tot, els qui escriuen grans obres des de la humilitat. Les altres combinacions m’interessen menys: escriure obres dolentes humilment es pot arribar a entendre, però fer-ho des de la pretensió resulta detestable. I, encara, els qui publiquen obres petites amb ínfules d’autor consagrat em desperten, sobretot, una vergonya aliena carregada de menyspreu.

                Enguany, per Sant Jordi, els aparadors i taulells de les llibreries estaran –com cada any— curulls de novetats que responen a totes les possibilitats abans exposades, amb un predomini –com sempre i, malauradament, amb certa complicitat per part dels venedors— de llibres dels que m’he permès qualificar de detestables (que gairebé sempre, a causa de la fama mediàtica dels seus autors, són fàcils d’encolomar al comprador incaut i ocasional). Cal, per tant, un bon nas per no caure en el parany del màrqueting i de les llistes dels més venuts (que de vegades ja ho són abans de vendre’n cap). Remeneu, espigoleu, furetegeu... Acaroneu els llibres, oloreu-los, fullegeu-los i, si cal, llegiu-ne algun fragment a l’atzar... perquè, enmig de tot l’allau de volums vistosos per fora però buits per dins, podeu pujar de peus que hi deu haver aquella obra que potser no ha tingut una empenta promocional substanciosa, però que us pot canviar la vida. I si no la trobeu entre les novetats, sempre podeu recórrer als llibres de temporades anteriors o, naturalment, clàssics de sempre, que –encara que sigui a les prestatgeries del fons, mig amagats— també hi són i us esperen. I no tan sols per Sant Jordi: hi són tot l’any!

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 10 d'abril de 2016)

Matar De Gaulle

Joan Daniel Bezsonoff va rebre al febrer el Premi Amat-Piniella amb la novel·la Matar De Gaulle (Empúries, 2014). Bezsonoff és un dels escriptors nord-catalans més prolífics. Ha publicat novel·les ambientades entre Algèria, la Catalunya Nord o els escenaris de les dues guerres mundials, com La guerra dels Cornuts (2004), Les amnèsies de Déu (2005) o Els taxistes del tsar (2007); ha conreat la reflexió autobiogràfica, en obres com Una educació francesa (2009) o Un país de butxaca (2010); i és autor de la Guia sentimental de Perpinyà (2015) i d’un important Diccionari occità provençal – català (2015).

Matar De Gaulle reconstrueix, amb un pols narratiu envejable, l’origen, el rerefons social i els preparatius de l’atemptat fallit que un grup d’activistes francesos va perpetrar, el 1962, contra el general Charles De Gaulle, un home que suscitava “odis i admiracions extrems” en un temps en què “els cotxes tenien noms de peixos i d’ocells”, l’any que a la ràdio no deixava de sonar una cançó de Jean Sablon, Syracuse. Bezsonoff fa un retrat, físic i sociològic, de l’Algèria francesa dels últims temps a partir, sobretot, de la família del comandant Vidal, un militar d’origen català que parla francès als seus fills. Parla del drama dels pied-noirs i, concretament, dels nord-catalans, atrapats entre dues –o tres— pàtries. En fa un sincer homenatge i relata els fets amb una contenció admirable, sense escarafalls literaris, amb una naturalitat plena de contrastos brillants, que unes vegades ratlla la sornegueria i altres la subtilesa. Repassa la lluita terrorista dels dos bàndols (els independentistes de l’FNL i els militants de l’OAS) i, sempre amb una bona dosi d’ironia, ens acosta a uns personatges que, sovint, són uns desarrelats. Bezsonoff demostra, a banda d’un amor incondicional per la filologia (que aquí es fa palès en les referències a l’occità o a l’afrikaans, així com en el degoteig de dialectalismes rossellonesos), una gran capacitat per construir personatges memorables, excèntrics i entranyables, amb unes poques pinzellades narratives. Un dels més interessants (i que mereixeria una novel·la pròpia) és l’oncle Anatole, un dandi amb ànima de filòleg, que s’involucra en la cèl·lula terrorista que vol assassinar De Gaulle.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número d'abril de 2016)

Una llengua espanyola?

                Alguns es van sorprendre el passat dos de març quan Joan Tardà, durant el simulacre de ple d’investidura al Congrés de Madrid, a diferència d’alguns dels catalans que l’havien precedit –així com d’anteriors intervencions pròpies—, no va deixar anar ni un mot en català. A Catalunya Ràdio, Mònica Terribas va expressar diverses vegades la seva sorpresa pel fet que Tardà no utilitzés el català en el seu discurs, com per exemple havia fet ni més ni menys que Albert Rivera poc abans. Jo ho vaig trobar d’una coherència absoluta. Utilitzar el català a Madrid, davant d’un auditori hostil? Per què ho hauria d’haver fet?

                Entenc que hom vulgui compartir la llengua pròpia amb els qui considera que caminen, de bracet, al seu costat. És normal, doncs, que els catalanoparlants que volen continuar formant part d’una Espanya històricament diversa i culturalment rica, vulguin que la seva llengua es reconegui com a espanyola i, per tant, és ben legítim que en reivindiquin l’ús davant dels seus col·legues diputats. I seria normal, també, que els diputats que no parlen català (una llengua que cal suposar que –com asseguren, quan els interessa— consideren que enriqueix la cultura i la identitat espanyoles) reconeguessin el gest dels seus col·legues i s’esforcessin, fins i tot, a entendre’ls. Així, doncs, en una Espanya on tothom –o, si més no, la majoria— cregués que cal respectar la diversitat lingüística seria normal que cadascú pogués expressar-se en la llengua pròpia davant dels altres. En canvi, els intents d’intervenir en català al Congrés –sovint protagonitzats pel propi Tardà— han servit bàsicament per comprovar fins quan aguantava el president de la cambra abans de reprovar l’agosarat diputat que s’atrevia a desafiar i provocar la concurrència amb l’ús d’una llengua diferent de la “común”.

                Quin sentit té, a més, utilitzar el català a Madrid quan vols desconnectar-hi? Si a Madrid parlen castellà i tu saps parlar aquesta llengua, per què n’has d’utilitzar una altra? Això només té sentit si consideres que formeu part d’una mateixa nació, d’una entitat cultural diversa i, a la vegada, unida pels reconeixements mutus. En realitat, tant em sorprèn que els diputats del PSC o del PP català no reivindiquin l’ús del català en la seva feina, com que l’usin –o intentin fer-ho— els independentistes. Al capdavall, el fet que l’ús del català en una cambra que representa tots els espanyols sigui considerat una provocació demostra que molts espanyols –per més que vulguin mantenir vertebrada i unida la seva gran nació— ja han desconnectat fa temps de la cultura catalana i, com a molt, en toleren l’existència sempre que no surti de la més estricta intimitat dins la colònia del nord-oest peninsular.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 27 de març de 2016, i també al Pou Digital)