Arqueologia (sobre "Atles de l'oblit", de Teresa Ibars)

A L’art de portar gavardina, el darrer recull de Sergi Pàmies, hi ha un relat titulat Nadala paternofilial que comença així: “La nostàlgia és arqueologia: investiga vestigis i els interpreta. Però en comptes d’aplicar un mètode científic, s’alimenta d’una modalitat tendenciosa de la memòria”. En realitat, la memòria és sempre tendenciosa i, per tant, qualsevol recreació del passat a través del record té molta part de ficció. És en aquest terreny que se situa Atles de l’oblit (Pagès, 2019), de la Teresa Ibars. Es tracta d’un exercici autobiogràfic íntim, narratiu, amb una base creativa sòlidament literària i que, a través d’un excel·lent exercici d’arqueologia nostàlgica, recrea un món que, si bé no és inventat, ja fa temps que va deixar d’existir i, per tant, està filtrat per la memòria.

Atles de l’oblit és un viatge per combatre, justament, l’oblit. Un viatge al paisatge físic de la infantesa i la joventut de l’autora, el del Baix Segre (quan encara no rebia allaus de visitants per veure els presseguers florits) i, sobretot, d’Aitona, tot i que qualsevol dels pobles pagesos de la plana lleidatana que van viure la prosperitat de les plantacions de fruita als anys setanta s’hi pot sentir identificat. És un viatge, també, a un paisatge humà de famílies on convivien tres generacions, pagesos, estius sense vacances, sopes escaldades, dones com formigues, fotògrafs itinerants, sessions dobles de cinema i absències que deixen l’ànima buida. I, en definitiva, és un viatge, carregat d’emoció i sensibilitat, als racons d’un passat íntim (poques vegades idíl·lic) que ajuden a entendre el present. I d’aquest paisatge físic i humà del passat en forma part també el llenguatge, de manera que queda plenament justificat pel context narratiu l’ús de paraules que molts segurament recordem ben vives (xant, mandongo, brugolar...) o que hem hagut de consultar en el glossari que hi ha al final (crebassa, ensenderat, atarantar...).

Ivars reconstrueix el passat –i no pas per idealitzar-lo— amb una sensibilitat admirable, a base de descripcions i històries que va desenterrant dels plecs de la memòria en aquest exercici personal d’arqueologia literària, tot farcint el text amb afirmacions que són pura prosa poètica: “Som tots els dolors que ens arriben sense rostre, però intactes i covats. Som producte d’uns fets incrustats en el centre del nostre vocabulari íntim i mai expressat”. I és aquí, en el moll de l’os literari d’aquest Atles de l’oblit, que trobem el missatge universal que fa d’aquest llibre alguna cosa que transcendeix l’anècdota i el retrat més o menys local d’un temps i d’un paisatge, per recordar que tots, al capdavall, vivim furgant i interpretant, amb més o menys nostàlgia, els vestigis del nostre atles de l’oblit particular.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 16 de juny de 2019)

Mascaró de proa

El passat 13 de maig l’amic Josep Maria Aloy jubilava el seu Mascaró de proa, el blog que ha anat actualitzant, amb entrades periòdiques, al llarg de set anys, per parlar de llibres i, molt especialment, de llibres destinats al públic infantil i juvenil; un blog que, amb total justícia, va rebre el premi Aurora Díaz Plaja l’any 2013. Més de 300 entrades creades amb l’objectiu d’homenatjar autors i il·lustradors, reflexionar sobre el fet d’escriure o de llegir i esperonar el públic jove, però també el públic adult, cap a la lectura. Uns objectius difícils, en un temps en què les xarxes socials i l’allau audiovisual absorbeixen el temps lliure de menuts i grans. L’última entrada al blog té un to agredolç. Agre, naturalment, perquè tanca amb la trajectòria de Josep Maria Aloy com un dels prescriptors més sòlids i respectats en el camp de la literatura infantil i juvenil. Dolç, perquè el balanç de la feina feta és positiu i queda a la xarxa.

                Aloy va dedicar la seva vida professional a l’educació. La seva passió, però, ha estat sempre la literatura i, en aquest sentit, ha fet d’assessor de l’editorial La Galera, ha exercit la crítica en diverses revistes, ha publicat un parell de contes i nombrosos assajos, ha tingut cura de l’edició d’alguns llibres de poemes de la Joana Raspall, ha mantingut una relació d’amistat amb alguns dels clàssics catalans del gènere (Carbó, Janer Manila, Sorribas, Teixidó i, molt especialment, Vallverdú) i, a casa seva, ha aplegat la que deu ser una de les biblioteques de literatura infantil i juvenil en català més completes que existeixen: la biblioteca Rovelló. Ha “seguit i perseguit” (com diu en una de les primeres entrades al blog) la literatura per a joves dels darrers cinquanta anys. N’és, per tant, gran coneixedor i una veu autoritzada per parlar-ne. I durant els darrers anys, a través del seu Mascaró de proa, ha ressenyat centenars de llibres i ha recordat una gran quantitat d’autors, fins que ara ha decidit jubilar-lo i ens ha deixat una mica orfes.

                Trobarem a faltar els seus comentaris, ressenyes i reflexions intel·ligents, elegants, rigoroses i generoses, la seva mirada de lector apassionat i exigent, de prescriptor militant. Moltes gràcies per la feina feta, Josep Maria!

(Article publicat a la reviata El Pou de la gallina, en el número de juny de 2019)

Lo lleidatà

                No tinc dades irrefutables que ho demostrin, però parant l’orella pel Segrià (tant a la capital com als pobles) diria que l’ús col·loquial de l’article masculí lo està reculant, especialment entre els parlants joves. Malgrat que encara manté una certa vigència, juraria que aquest tret del català nord-occidental cada vegada se sent menys entre els qui tenen de trenta anys en avall. Paral·lelament, ha aparegut tot un corrent de reivindicació de l’orgull lleidatà (el Lleida Power, en diuen alguns, potser amb un excés de motivació), amb debats més o menys seriosos sobre la necessitat que Lleida es desempallegui d’una vegada d’aquell provincià leridanismo franquista, un himne creat pel Pardal Roquer (Som de l’oest), algunes iniciatives simpàtiques (com la publicació d’un Diccionari lleidatà, amb més voluntat d’humor que de rigor lingüístic, obra de Robert Masip, Ferran Montardit i David Prenafeta) i que ha estat finalment capitanejat pels comptes que administra i les accions solidàries que promou l’influencer senyor Postu, aquest personatge que s’amaga darrere un barret de l’aplec del caragol i d’una màscara d’Spiderman, i que, com apuntava Jaume Barrull en un interessant article del gener de 2017 al suplement DIS, fonamenta el seu discurs en quatre clixés estereotipats de la pertinença lleidatana com són la boira, els tractors, els caragols o alguns trets dialectals com l’article masculí lo. Animats, crec, per aquesta empenta a l’autoestima lleidatana, juraria que hi ha una revifalla en l’ús d’aquest article, fins al punt que, ara que les xarxes socials propicien l’escriptura col·loquial, molts fan una cosa que no havien fet mai: escriure’l.

                El fenomen és curiós, perquè, pel que sembla, s’està invertint la tendència d’ús: l’article lo és diu menys i, en canvi, s’escriu més que abans. Val a dir, però, que l’ús escrit d’aquest determinant és funcional: es produeix especialment, com hem apuntat, en els nous àmbits col·loquials de la llengua escrita, vinculats a les xarxes socials, i només de forma puntual.

                La cosa pot tenir certa gràcia, sempre que se sàpiga el registre en què un es troba. El ridícul arriba quan s’escriu sense criteri, especialment quan ho fa algú que no té ni punyetera idea del seu funcionament pragmàtic en el nord-occidental viu i, creient que és un article usat davant dels noms masculins en qualsevol context fonètic, es poden llegir formes impossibles (a l’oïda de qualsevol nord-occidental nadiu) com “Espero que lo tal no tingo gaires vots” o “Ara sortirà lo Pelat”. Les imitacions no sempre són tan fàcils com semblen. A cap lleidatà que hagi après a parlar en el dialecte autòcton se li acudiria posar un lo després d’un mot acabat en vocal, tret que hi hagués una pausa al mig.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 2 de juny de 2019)

Quin bilingüisme?

                La sociolingüística defineix com a bilingües les persones o comunitats que utilitzen indistintament dues llengües. La definició, doncs, sembla molt clara. A la pràctica, però, aquesta definició fa aigües, perquè pressuposa unequilibri impossible. Si bé hi ha algunes persones efectivament bilingües, són molt pocs els qui a l’hora de la veritat usen una o altra llengua en tots els àmbits, per exemple, a l’hora d’adreçar-se a un desconegut. Podem afirmar, doncs, que Catalunya és una comunitat de parlants bilingües? No, de cap manera. Com a molt, hi ha un cert bilingüisme institucional.

                A Catalunya hi ha, sobretot, dos perfils de parlants: els qui s’expressen en català i castellà (amb més o menys preferència cap a una o altra llengua) i els monolingües en castellà. I també hi ha (a dins, especialment, del primer grup) un percentatge segurament gens menyspreable de poliglotes: persones que dominen diverses llengües i les utilitzen quan és necessari. I és cap aquí que potser s’hauria de tendir: de l’ideal bilingüe a l’ideal poliglota. Perquè el bilingüisme com a situació lingüística ideal és una farsa. Qui més en defensa les virtuts acostuma a ser aquell que utilitza només la llengua més poderosa i dona per suposat, per tant, que els bilingües han de ser els altres. En realitat, doncs, la defensa del bilingüisme sempre amaga una situació de substitució d’una llengua feble per una llengua forta (tots els processos de substitució lingüística han passat per una etapa més o menys llarga de convivència entre dues llengües). I quina és, a casa nostra, la llengua més poderosa i forta, entre les dues llengües oficials? La que només trobem en uns pocs mitjans de comunicació? La que és gairebé absent al cinema? La que acostuma a usar-se a les classes, però no al pati? La que no tria gairebé cap youtuber? La que cada cop obvien més les pancartes reivindicatives? La que pràcticament no existeix als jutjats? La que abandonen automàticament la majoria de catalanoparlants en una conversa on hi ha un únic castellanoparlant (fins i tot si entèn el català)? O bé l´única que tothom sap parlar i parla? La que s’usa majoritàriament a l’hora d’adreçar-se a un desconegut? La que té centenars de milers de parlants? La que compta amb diversos estats al darrere? La primera que aprenen els migrants quan arriben a casa nostra? La que utilitzen molts catalanoparlants quan s’expressen a través de les xarxes socials?

                Pau Vidal, en el seu llibre El bilingüisme mata (Pòrtic, 2015), ho té clar: “fer iguals davant la llei dues llengües tan desiguals (···) equival pràcticament al suïcidi”. I això caldrà tenir-ho present, també, en el cas d’una futura República Catalana que hauria de voler ser poliglota, però en la qual, d’entrada, hi continuarà havent una llengua forta (el castellà) i una de feble (el català).

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 19 de maig de 2019)

La mort en vida (a propòsit de "La mort lenta", de Xavier Mas Craviotto)

                “Soc massa jove perquè el món em faci tanta mandra”, diu l’Aram, el protagonista amb nom de metall de La mort lenta, la novel·la del navassenc Xavier Mas Craviotto, que va merèixer el premi Documenta i que s’ha convertit en una de les propostes literàries més interessants de la temporada. La mort lenta parla de tres personatges joves, molt ben “cartografiats”, que tanquen etapes. D’entrada, hi ha dos germans (l’Aram –estrany, solitari, intel·ligent, callat, misteriós— i la Lena –possessiva, pràctica, sensible—), que van perdre els pares en un accident, la qual cosa va unir-los fins al punt que viuen en el mateix pis. L’arribada d’una antiga parella del noi, la Laia (egoista, inconstant i “addicta a la pèrdua”), genera un peculiar triangle que sacseja la convivència entre els germans i desencadena tot un seguit de trasbalsos emocionals.

                És una història narrada com si fos un mosaic, una mena de puzzle, fàcil de recompondre, que comença amb un epíleg i acaba amb un pròleg, on l’ordre dels capítols no és cronològic: la narració va endavant i endarrere en el temps, però cada cosa s’explica quan s’ha d’explicar. A més, s’hi intercalen unes “notes per a la cartografia d’un jo” que ajuden a conèixer i entendre l’Aram i la Lena, dos germans que es complementen com una mà i un guant, com dues cares d’una mateixa moneda. Molts capítols interpel·len directament el lector amb un “imagina’t” que es va repetint a l’inici de cada frase, o de cada paràgraf, en forma d’anàfora, una figura retòrica (molt rodorediana) que l’autor explora i explota a bastament, com també fa amb la comparació o la metàfora. I és que en alguns passatges La mort lenta entra en el terreny de la prosa poètica.

                Pot semblar contradictori, si tenim en compte que l’autor només té 23 anys, però La mort lenta mostra una gran maduresa literària i una gran capacitat d’invitació a la reflexió. És un cant a la lentitud que, en mans d’una persona tan jove resulta, avui dia (en què tot va accelerat), un fenomen sorprenent. Al mateix temps, però, l’edat permet a l’autor parlar de la joventut amb un directe coneixement de causa i, en conseqüència, fer-ne un retrat que s’allunya de qualsevol tòpic dels que acostumen a banalitzar aquesta etapa de la vida. La fusió d’aquestes dues característiques (maduresa i joventut) permeten a Xavier Mas Craviotto crear una novel·la formalment agosarada, però reflexiva en el contingut. Hi llegim afirmacions que gairebé podrien formar part d’un llibre de poesia, o de filosofia: “la vida és un temps d’espera”, “és un naufragi, la vida”, “som una tara”, “la moral ens allunya de l’animal que portem dins”... Hi descobrim l’experiència d’uns joves que “han entès que arriba un dia que tens la sensació d’haver-ho vist tot, d’haver-ho conegut tot, d’haver viscut tot el que es pot viure”. Al capdavall, descobrim que es pot ser jove i estar cansat de viure, que es pot ser jove i entrar en l’etapa de la mort lenta: “la mort de tot allò que no és matèria. La mort de tot allò que va perdent la vida i la raó de ser sense que ens n’adonem. La mort de tot allò que, dia a dia, va buidant-se de sentit”, la mort, en fi, d’aquells que “de la seva ínfima existència, l’únic que els queda viu és precisament el cos”.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 11 de maig de 2019)

Em salvo sola

Algunes coses sí que estan canviant en el tema de la discriminació per motius de gènere, però no podem dir que estiguem vivint en una societat en la qual hagi desaparegut aquesta discriminació. Ni de bon tros. La ignomínia que representen els casos de violència masclista són només la punta de l’iceberg. Només cal recordar un parell d’evidències: les dones cobren, de mitjana, sous més baixos i, per més que estiguin sotmeses a horaris laborals tan llargs com els dels homes, carreguen molt més, en general, amb les tasques domèstiques. És clar que han canviat coses, però, digui el que digui la llei, ens trobem encara lluny de la igualtat efectiva.

I, malgrat tot, s’avança. Si bé les dones de la nostra generació tenen més drets i llibertats que les nostres padrines (que, per norma general, passaven de la submissió davant del pare a la submissió davant del marit i, per descomptat, quedaven sotmeses a una legislació i uns costums clarament discriminatoris), les generacions més joves tenen clar que encara queda camp per córrer. La feina feta en moltes famílies, a les escoles o als casals dels barris, el ressò mediàtic de les reivindicacions feministes dels últims anys, la lluita social contra els estereotips... Tot plegat contribueix a augmentar l’autoestima de gènere de moltes noies joves, que ja no se senten (ni permeten que les facin sentir) inferiors a ningú.

Al certamen literari que, com cada any pels volts de Sant Jordi, s’ha organitzat a l’institut on treballo, enguany proposàvem la redacció d’un microrelat (d’unes 80 paraules) que partís de la pregunta “Qui va matar el drac?”. Era una proposta més o menys lúdica que, amb una simple pregunta, convidava a desplegar un ampli ventall de possibilitats creatives: des de la picada d’ullet al gènere criminal, fins a la reinterpretació de la coneguda llegenda de Sant Jordi. Molts alumnes es van allunyar de la llegenda clàssica i van interpretar el drac d’una manera lliure, com un enemic simbòlic a abatre (les drogues, la repressió política, el racisme o, naturalment, el masclisme). Alguns van identificar el drac amb un valor positiu en perill de desaparèixer, com la imaginació o l’esperança. Altres van capgirar la llegenda tradicional i van convertir el drac en una pobra víctima. I en va haver una bona colla que van fer una versió feminista (o, simplement, femenina) de la llegenda, en la qual no és el cavaller valent qui salva la princesa, sinó la princesa que se salva sola o que, gràcies a la seva habilitat dialèctica, convenç el drac que no la devori o arriba a aconseguir l’admiració de la bèstia i el seu amor incondicional. En algun cas, fins i tot, els papers s’inverteixen de tal manera que és la princesa qui salva un cavaller poruc.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 5 de maig de 2019)

La Buresa novel·lada

                Manresa, anys 20. Una ciutat on la indústria tèxtil ha fet prosperar algunes famílies, on els rics van a ballar a Casino i la gent humil a l’Ateneu, on les reivindicacions obreres es reprimeixen amb duresa, on els magatzems Jorba estan en plena efervescència i s’està preparant el IV centenari de la visita ignasiana. La Manresa, doncs, de fa un segle. La Maria Dolors (o Dolors, o Dolores, o Dulores) és una noia jove que prové d’una família de masovers de la Llavinera i arriba a la ciutat per fer de cuinera a casa d’un notari i la seva família que viuen (poca broma!) en un pis de l’edifici de la Buresa. La promesa del Julián (o Culian, o Julià), el fill del notari, acaba de suïcidar-se.

                Aquesta és l’arrencada de La cuinera dels senyors (L’Albí, 2019), la darrera novel·la de la manresana Imma Cortina. Una història que es pot llegir com una recreació d’una ciutat i d’una època, però també (i sobretot) immersos en la peripècia de la protagonista que, presa de l’enyor cap a la terra i la família que ha deixat al camp, es veu de cop a la ciutat, cuinant per als senyors i descobrint la bondat i la maldat del món. I la protagonista ens ho explica en primera persona, amb una desimboltura i una naturalitat que de vegades recorda algun personatge rodoredià. Perquè l’estil és un altre dels encerts de La cuinera els senyors. La Dolors s’expressa amb una prosa creïble, carregada d’expressions populars i del vocabulari propi d’una noia de la seva condició social i esquitxa la novel·la amb un “valga’m Déu!” per aquí i un “ai, ves!” per allà, i utilitza frases fetes com “el semblar fa ruc” o “d’un pet en fa cent esquerdes”. Com també és un encert la construcció dels personatges, especialment de la protagonista i del Culián, dos cors solitaris que al llarg de la història van travant una relació ben peculiar.

                Si l’any 2015, amb Només ho saben les muntanyes, Imma Cortina ja es presentava com una lectora veterana amb domini de l’escriptura i una notable capacitat fabuladora, amb La cuinera dels senyors es consolida com una de les veus narratives més interessants de la Catalunya central.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de maig de 2019)

Pàmias, sense pressa

                Acabo d’enllestir una lectura insòlita: Déu no té pressa (Curbet Edicions, 2018), de l’amic poeta Jordi Pàmias. Insòlita, d’una banda, en relació a l’autor: tot i que la condició d’home de fe cristiana plana per sobre de bona part de la seva obra poètica, és en aquestes pàgines de prosa on en parla més obertament i amb més compromís. Però també és insòlita pel que fa al lector: és un llibre al qual difícilment hauria arribat si no sentís un gran afecte per l’autor i un interès per tot allò que publica.

                Es tracta d’uns apunts de dietari escrits entre el 2010 i el 2011. Un reguitzell d’anotacions de tres o quatre ratlles (reflexions i comentaris depurats i sintètics, que de vegades s’acosten a l’aforisme) que fugen de la retòrica banal i recalen en la transcendència quotidiana d’una persona humil que, sense fer escarafalls, mentre juga amb el seu net Bernat, va al teatre amb la Maria, viatja a Terra Santa o assisteix a un recital poètic, pensa coses d’una gran profunditat. Els comentaris que trobem a Déu no té pressa van molt més enllà de la reflexió purament religiosa i segueixen (com s’apunta en el lluminós pròleg Lluís Calvo) tres eixos temàtics: l’actualitat (els inicis del procés sobiranista, la immigració, la crisi econòmica, la lluita contra el “bilingüisme hipòcrita”, el tsunami al Japó i l’incendi a la central de Fukushima o els 50 anys d’Òmnium), la poesia i l’art (“en la creació, la bellesa ens es oferta”, “no hi ha obra al marge del sentiment”, “la contemplació del món i el record són el doble impuls, fonamental, de la poesia”, “l’obra d’art ha de ser imprevisible”), i, naturalment, la fe cristiana (“L’esperit de Jesús és en nosaltres i ens enforteix contra el desànim i la por”). És una llàstima que l’edició, que aparentment és prou acurada, caigui en algun error que fa poca justícia a la qualitat del conjunt, com ara la inexplicable desaparició, a les darreres quaranta pàgines del llibre, de la cursiva quan se citen versos o títols d’obres literàries.

                A Déu no té pressa hi ha molts detalls interessants que mostren la quotidianitat d’un home savi, ple d’humanitat, humilitat i generositat, que renuncia a l’orgull petulant (quan, per prestigi, podria rabejar-s’hi) i és capaç de veure les virtuts en l’obra d’aquells a qui admira. I no s’està de mostrar la seva admiració tant per clàssics (Chesterton, Pla, Torres, Alcover o Maragall), com per alguns contemporanis (Formosa o Mira), o, fins i tot, per autors més joves (com Xavier Macià o el poeta i científic no racionalista David Jou). “L’enveja és profundament trista”, diu, parlant del món dels lletraferits, “la netedat d’esperit tendeix cap a l’admiració”. I Jordi Pàmias és un escriptor admirable, que cal anar llegint, sense pressa.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 21 d'abril de 2019)

L'imperatiu americà

                Entre les ignomínies més brutals comeses per la raça humana en els darrers segles hi ha, sens dubte, l’Holocaust perpetrat en els camps d’extermini nazis i l’esclavisme de base racista que, amb la complicitat i la participació de negrers europeus, es va mantenir a Amèrica (el cas més conegut és el dels estats del sud dels EUA) fins ben avançat el segle XIX. El cinema i la literatura s’han ocupat a bastament d’una i altra atrocitat: KL Reich, Si això és un home, La llista de Schindler, El noi del pijama de ratlles, La zona d’interès, La cabana de l’oncle Tom, 12 anys d’esclavitud, Amistad, Raíces. Al capdavall, són pel·lícules i novel·les que, més enllà de la denúncia d’episodis infames de la humanitat, el que fan és un retrat universal de la maldat que sembla ser que porta implícita la naturalesa dels humans. És per això que, de tant en tant, per recordar el costat fosc del qual no es pot desempallegar la nostra espècie, i alhora per intentar que la memòria ens mantingui allunyats de recaure-hi, resulta inevitable i necessari que apareguin petites joies literàries o cinematogràfiques centrades en un o altre d’aquests episodis vergonyosos.

La darrera que m’ha caigut a les mans és la novel·la El ferrocarril subterrani (Edicions del Periscopi, 2017), del novaiorquès Colson Whitehead, traduïda amb encert al català per Albert Torrecastana. És un relat escruixidor sobre les condicions inhumanes en què vivien els esclaus a Amèrica, sobre la crueltat i la hipocresia dels blancs que els tenien sotmesos, sobre l’infern que els tocava suportar, però també sobre la recerca de la llibertat i l’esperança que representava el ferrocarril subterrani que dona nom al llibre, una xarxa de solidaritat que facilitava la fugida dels esclaus. I, més enllà de retratar l’horror i l’esperança amb una prosa sòbria i ràpida, pinzellades de surrealisme màgic i una atmosfera onírica, la novel·la de Whitehead és també una crítica mordaç cap a alguns dels valors supremacistes sobre els quals es va fonamentar la creació els EUA i la idea del somni americà. En un moment determinat, el caçador d’esclaus que persegueix la protagonista, un home brutal i menyspreable, declara que “al meu pare li agradava el seu discurs indi sobre el Gran Esperit. Després de tants anys, jo soc més partidari de l’esperit americà, el que ens va portar del Vell al Nou món per conquerir, construir i civilitzar. I destruir el que convingui. Per il·lustrar les races inferiors. I, si no, per sotmetre-les. I, si no, per exterminar-les. El nostre destí per prescripció divina: l’imperatiu americà”.

                El ferrocarril subterrani parla, alhora, del passat i del present dels EUA, on “l’única cosa més perillosa que un negre amb una pistola (···) era un negre amb un llibre”.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 8 d'abril de 2019)

Quan jo era noi

                Si bé es va estrenar amb el recull de narracions al voltants dels deu manaments creades expressament per deu escriptors actuals, Que Déu ens agafi confessats (2018), la col·lecció “Altres veus, altres àmbits”, de l’editorial l’Albí, té com un dels objectius principals, a banda de reivindicar veus properes amb no sempre prou projecció, recuperar textos d’autors desapareguts, de vegades oblidats i sovint poc valorats. En aquest sentit, el segon volum de la col·lecció rescata, amb edició i introducció de Josep Maria Solà, un deliciós recull de proses literàries d’un dels artistes més importants del Modernisme, el calafí Alexandre de Riquer (1856-1920), Quan jo era noi, que es va publicar per primera vegada per l’Avenç l’any 1897.

                Riquer, que va ser conegut més com a pintor i dibuixant que no pas com a escriptor, va publicar aquest llibre empès per la “necessitat de fixar, per retrobar-los i reviure’ls, aquests records de nen fantasiats per l’home”. L’autor, que acompanya els textos amb delicats dibuixos, grata en el record i cerca la bellesa d’evocar-lo a través de les paraules. En conjunt, tots els relats (que dialoguen entre ells, amb personatges comuns i referències compartides) formen part d’una mateixa història que es pot llegir com una novel·la sobre la infància. Riquer s’erigeix com un excel·lent escriptor, amb descripcions vistoses i àgils, plenes de plasticitat. Tot i evocar la infantesa, no sempre es tracta de l’evocació d’un paradís perdut, ni de la recreació d’episodis més o menys íntims. Abunden els personatges tràgics: el Manco (a qui roben els préssecs de la vinya), el Martí (que és coix i rep un tret durant la carlinada de 1872), la Mariona (una nena malaltissa que viu amb el seu pare després que la mare els abandonés),... De vegades, sense ser tan foscos, alguns relats recorden la prosa de Víctor Català o de Joaquim Ruyra.

                Quan jo era noi és una oportunitat per descobrir l’Alexandre de Riquer narrador, per fer una passejada sincera i nostàlgica per la infantesa de l’autor, per descobrir l’Alta Segarra de la segona meitat del XIX, per conèixer-ne el paisatge, el llenguatge, la gent.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número d'abril de 2019)