Viatjar en el temps (impressions de Marràqueix)

                Diu Josep Piera, a Seduccions de Marràqueix (Ed.62, 1996), que “un viatge és com la vida, la vida és com un viatge”. De vegades, aquest viatge no tan sols es realitza en l’espai, sinó també en el temps. Aquest estiu he visitat la ciutat marroquina de què parla Piera (un dels pocs autors que, en català, ha fet literatura sobre aquell racó de món) i, a banda de contemplar les meravelles que em presentava el paisatge físic i humà, he tingut la sensació de retrocedir fins a l’època de la meva infantesa o, encara més, fins a la de la infantesa dels meus pares.

No fa pas tant, el nostre país compartia amb el Marroc menys occidentalitzat moltes més coses de les que ara voldríem reconèixer. Quan fa, per exemple, que vam canviar els rucs i les someres per tractors? Quan van començar a entrar soles en un bar, les dones catalanes? Quan vam decidir amagar els nostres fills a casa i sobreprotegir-los fins a convertir-los en presoners del progrés, per por dels accidents? Quan ens vam convertir en esclaus del temps i ens vam haver d’inventar aquesta atrocitat que hem hagut d’anomenar “temps lliure”? En quin moment vam perdre l’interès, sense ser nens, per l’espectacle de la paraula, per les històries explicades oralment? Quan va ser, que les places de pobles i ciutats van deixar de ser un espai per comerciar, per compartir experiències o exhibir animals exòtics? Quan es va estendre, entre nosaltres, la idea que “Déu és una criatura de l’home, i no l’home una criatura de Déu”? En quina època, del nostre passat recent, els carrers de les nostres ciutats van començar a quedar deserts de fauna humana?

A Marràqueix (i diria que en bona part del Marroc), el ruc és, encara, un mitjà habitual per transportar mercaderies, persones o garrafes d’aigua; els bars estan concorreguts exclusivament per homes (ni una dona!) que prenen el te, fumen i xerren; els carrers, els descampats i, fins i tot, la vora de les carreteres, són plens de nens que juguen, que van amb bicicleta, que esperonen una somera o que baden en veure passar un vehicle carregat de turistes occidentals; arreu (des de la plaça de la ciutat fins als racons més remots de l’Atlas o del desert) hi ha homes i dones sense, aparentment, cap més feina que deixar passar les hores; a la fascinant plaça de Jemaa el Fna (que en àrab vol dir “assemblea dels morts”, perquè fins ben avançat el segle XX s’hi exhibien els caps dels ajusticiats), al cor de la ciutat roja, hi ha explicadors d’històries que, quan es pon el sol i la calor remet, mantenen embadalits petits i grans amb la màgia de la paraula dita, així com encantadors de serps i ensinistradors de mones que proven de caçar turistes per demanar-los propines desmesurades; la religiositat, omnipresent, marca codis de conducta, indumentària i, naturalment, omple les mesquites (on els no musulmans tenen prohibida l’entrada) de fidels que hi van a resar; i carrers i carrerons estan sempre a petar de gent, bicicletes, motos i quadrúpedes diversos...

“Només ens separa d’ells una vella mar domèstica –diu Piera— i ens pot unir la veu profunda i diversa dels segles, el respecte a la vida, allò que pot fer possible el demà, que pot evitar el desastre. Ells ens poden oferir el passat, nosaltres a ells el futur”.

(Article publicat a Regió7, el dia 30 d'agost de 2014)

Autoedició de qualitat

                Que la crisi afecta també el món editorial no és cap secret. Els llibreters venen menys llibres i, en conseqüència, les editorials han reduït tirades i nombre de títols que publiquen. Això, però, no ha frenat la creativitat dels escriptors, alguns dels quals, especialment aquells que volen donar a conèixer un primer llibre, opten per l’autoedició.

                Aviat podrem llegir en paper, per exemple, Perduts, el recull de relats que fa uns mesos l’amic Pep Garcia va donar a conèixer en format digital. Garcia ha fet el pas al paper gràcies als micromecenes que han fet les seves aportacions a través de la plataforma Verkami.

                Un altre cas és el de Jordi Marín Montfort, professor de ciències a l’institut Pius Font i Quer, que ha escrit una novel·la d’una qualitat literària inusual en el món de l’autoedició. Tota pedra fa paret és un text carregat d’una gran força sentimental, on l’autor, originari d’Ares del Maestrat, ha volgut deixar constància d’un món (el del seu poble), d’un llenguatge (el català del Maestrat, amb paraules i expressions d’una gran riquesa) i d’una experiència (la d’haver de deixar el poble i establir-se lluny de casa).

                La novel·la de Jordi Marín es recrea en la descripció d’escenes que defineixen el seu món literari, com la matança del porc en una masia als anys quaranta. Tots els qui hem marxat del poble per anar a viure més o menys lluny tenim una qüestió pendent amb els nostres orígens. Després del procés habitual de maduració en què un passa de renegar dels orígens (“odiava qualsevol intent d’adoctrinament familiar”) a sentir-los com a imprescindibles (“vaig adonar-me de la riquesa que m’havia transmès el uelo a cop de rosari toponímic”), el personatge creat per Marín, que té molt a veure amb ell mateix, acaba per assumir, en un moment crucial de la seva vida, la força de la pròpia identitat. “Som molt més que uns costum, una parla, una manera de ser. Som un paisatge”. Viure és com pujar una paret i “la família, la faena i els amics, això són les pedres del solament, però fins i tot això s’esmuny si no està ben ripiat”.

                De les històries que es creuen a la novel·la, totes relacionades amb membres d’una mateixa família, la que té més força és, segurament, la de la Carme, una dona que ha quedat sola després que, fa molts anys, va anar a viure a Barcelona (“mai no he estat casada i no he tingut fills, però sé millor que molta gent què és l’amor”), i que fa de mirall a la història del protagonista innominat. Per altra banda, l’interès, des del punt de vista de la llengua, és indiscutible. Sobretot en els diàlegs, es reprodueix amb gran exactitud la manera de parlar del Maestrat, aquell català occidental a mig camí entre el que es parla a Tortosa i el valencià, amb paraules com barral (porró), falsa (golfes) o panís (blat de moro), i expressions com “Ni fart de vi” o “menjar més que una revolta de riu”, que donen credibilitat als personatges.

                Alguna cosa passa quan bons llibres, com el de Pep Garcia o el de Jordi Marín, no troben un segell potent que es faci càrrec de la seva edició i distribució i hagin d’acabar autoeditats, que és, com qui diu, sinònim d’arribar només a amics i coneguts. Haurem d’esperar que la situació millori, o fer-nos més ressò d’allò que descobrim en un racó de llibreria .

(Article publicat al diari Regió7, el dia 19 d'agost de 2014)

Sóc de poble

                Doncs, Sí. Sóc de poble. En el nostre món globalitzat, en què formar part d’un grup de Whatsapp té més força, en la consolidació d’un sentiment de pertinença, que no pas haver nascut o viure en un espai geogràfic concret, pot semblar una excentricitat anacrònica identificar-se en funció de la tipologia de localitat on has crescut. I, tanmateix, sóc de poble i crec que això, en part, em defineix. Ni me’n sento orgullós, ni me n’avergonyeixo. Ni ho predico als quatre vents, ni me n’amago. Sóc de poble, com sóc home, professor de secundària o fill de cal Fuster, que són aspectes de la meva biografia que, sens dubte, m’han modelat la personalitat. De la mateixa manera que Narcís Comadira, en el seu poema Jo, comença per definir-se amb un contundent “Sóc mascle i gironí”.

                Tinc la sensació, però, que la meva és la darrera generació que pot fer, amb certa contundència, una afirmació com la del títol per autodefinir-se. Crec que avui, entre un nen –o un adolescent— de poble i un altre de ciutat, salvant algunes excepcions, no hi ha tantes diferències com fa trenta o quaranta anys. Tots dos juguen als mateixos jocs, consulten la Viquipèdia, miren els mateixos vídeos al Youtube, escolten la mateixa música, passen el juliol a la mateixa zona d’Irlanda per aprendre anglès, reben una sobreprotecció semblant per part dels pares i tenen les mateixes oportunitats per aprendre a tocar un instrument.

                Això no vol dir que viure en un poble sigui com viure en una ciutat. Però és que viure en un lloc no marca, necessàriament, una identitat. Haver-hi crescut, sí. Un pot ser de poble i viure a la ciutat, o ser de ciutat i viure al poble . La identitat es modela durant la infantesa i l’adolescència. Ser de poble, per als de la meva generació, vol dir haver fet molta vida al carrer, haver corregut per la serra, haver caigut uns quants cops de la bicicleta i haver-se barallat a cops de pedra amb els de la colla rival; vol dir haver crescut sense la possibilitat de passar desapercebut, perquè tothom et coneix; vol dir haver participat de la rumorologia local, de vegades com a difusor i d’altres com a víctima; vol dir haver hagut d’anar a estudiar fora.

                És clar que, quan dic que sóc de poble i que mai no deixaré de ser-ne, cal aclarir que, concretament, sóc d’Alpicat, que és un poble que en vint-i-cinc anys ha triplicat la població i que s’ha omplert de veïns procedents de Lleida que segur que, en la seva majoria, són molt bones persones i alguns, fins i tot, s’han integrat en la vida associativa i cultural del municipi, però que, per més que s’hi esforcin, no són ni seran mai de poble, de la mateixa manera que jo, que fa vint anys que visc a la ciutat, no deixaré mai de ser d’Alpicat, on –la paradoxa gairebé mareja— cada vegada en queden menys que són de poble.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 17 d'agost de 2014)

Préssec de vinya

                Sento per Catalunya Ràdio un col·laborador que recomana, efusivament, el consum de préssecs de vinya i no puc evitar un somriure condescendent. Busco per internet i em trobo amb una infinitat de receptes amb aquest tipus de préssec (amb tots els respectes pels qui ho fan, no cauré en la temptació d’escriure prèssic, que és com n’he dit sempre i com en continuaré dient, tot i que és una forma etimològicament més genuïna, perquè redacto aquest article en un registre i una consciència lingüística que no m’ho permeten). De seguida m’adono que avui dia, per préssec de vinya, s’entén qualsevol varietat de préssec groc, d’aquells que tenen la carn ferma i groga, com també la pell, i que són més adequats que els altres per a fer-ne conserva. I que, per altra banda, són boníssim, sense la necessitat d’haver de dir que són “de vinya”.

                Tinc entès que originalment, el préssec de vinya era un préssec petitet, i molt dolç, amb la carn molt enganxada al pinyol, que es feia al secà (com les vinyes!), i que encara es fa en algunes zones, per exemple, de l’Alt Penedès, en petites produccions. Avui, però, un pagès difícilment podria assumir la producció i comercialització de l’autèntic préssec de vinya amb preus competitius.

He collit força fruita, al llarg de la vida. Sobretot quan era jovenot i em guanyava uns diners anant al jornal cada estiu. He collit, sobretot, peres i pomes. I també préssecs. Però mai no he tingut consciència d’haver collit ni un sol préssec de vinya.

Tinc la sensació que la llegenda urbana del préssec de vinya s’ha estès, sobretot, entre l’elit gastronòmica urbana i metropolitana desitjosa de tastar, sempre, allò que és “autèntic”. És un mite, com ho són les suposades virtuts de la majoria de vins fets a casa, o les postres d’elaboració pròpia que ofereixen molts restaurants. L’urbanita recalcitrant (que pot, perfectament, viure en un poble) no ha acabat d’entendre que les coses “autèntiques”, si ho són de veritat, es fan pagar, perquè al darrere hi ha una elaboració lenta i manual, o perquè responen necessàriament a produccions molt reduïdes. Ens han fet passar tantes vegades bou per bèstia grossa, al crit de paga’n dos i emporta-te’n tres, que ens hem acabat pensant que tenim el privilegi d’ensopegar sempre les ofertes més sensacionals, als productes més “autèntics”. Com si només hi poguéssim accedir nosaltres, i els altres paguessin sempre més diners pel mateix producte. Amb una etiqueta negra ens fan creure que consumim exclusivament qualitat suprema. Anem al supermercat i tornem carregats de coses que no necessitàvem, però que hem hagut d’endur-nos perquè ens ha semblat que, amb aquell preu, era una oportunitat única.

Vivim, doncs, contents i enganyats. Com amb el préssec de vinya.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 3 d'agost de 2014)

Notícies d'estiu

                Aquest estiu, els periodistes que no fan vacances, juntament amb els que fan substitucions temporals, estan entretinguts. És possible, fins i tot, que enguany tinguem un agost ben rendible des del punt de vista informatiu. Si valorem la magnitud de les notícies, de tota mena, que han aparegut en les últimes setmanes de juliol, no seria gens estrany que, ni que sigui per l’eco del que ja ha passat, l’agost encara tingui vida periodística.

Començant pels esports, que potser és la secció habitualment més ensopida de l’estiu (durant aquest període s’acostumen a omplir pàgines a base de rumors), tenim el cas del frau fiscal dels Messi, que sembla que rebrota. L’apartat d’internacional ha tingut, darrerament, un protagonisme clar. D’una banda, la coincidència, en pocs dies, de diversos accidents (o no tan accidents) aeris, com el de de Suiftair a Mali i, sobretot, l’abatiment d’un avió de Malaisia Airlines sobre el cel d’Ucraïna, que ha obert un debat internacional, de conseqüències imprevisibles, sobre el paper de Rússia en un conflicte que recorda el pols sinistre entre superpotències durant la guerra freda. D’altra banda, la cruenta revifada del conflicte armat que enfronta (potser amb igualtat de raons, però no de forces) israelians i palestins. En l’esfera econòmica, la compra de CatalunyaCaixa (on s’havien integrat, no fa pas tant, els actius de la nostrada Caixa de Manresa) per part del BBVA, un banc que fa molt de temps que va deixar de representar la burgesia basca, ha reobert ferides encara no tancades. L’entrada de Jaume Matas (expresident de les Balears i exministre d’Aznar) a la presó per tràfic d’influències, la publicació d’una versió tendenciosa de les balances fiscals, la trobada (per mostrar el xoc de sobiranies) entre Mas i Rajoy, o l’inefable manifest d’intel·lectuals nacionalistes espanyols titulat “Libres e Iguales”, entre d’altres, són alguns dels fets que han mantingut, i mantenen, la premsa entretinguda.

Quan ja semblava que el juliol no podia ser més intens informativament, però, fa poc més d’una setmana el món polític i social de casa nostra es va veure sacsejat per un fet que, per a molts catalans, ha suposat un enorme desencís. Es tracta de la notícia que alguns situen com el símptoma de la fi d’un cicle i d’una manera de fer, i que d’altres magnifiquen i posen en el centre del debat sobre el procés sobiranista. Jordi Pujol, el qui va ser president de la Generalitat durant vint-i-tres anys, va confessar haver tingut en situació irregular, a Andorra, durant més de trenta anys, una petita fortuna que havia heretat del seu pare. No entraré ara a valorar el fons d’aquesta notícia, però sí la seva repercussió mediàtica. Estic segur que l’argot periodístic deu tenir alguna expressió per anomenar una bomba informativa com aquesta. És a dir, una d’aquelles notícies que, des del moment en què apareix, genera una gran quantitat d’informacions derivades o paral·leles.

                Enguany, els treballadors estiuencs de diaris i televisions sembla que tenen feina. No els caldrà fer, doncs, com a aquell corresponsal tarragoní de l’Avui que, l’any 2000, va enviar diverses amenaces de bomba a institucions turístiques costaneres per generar, segons va confessar ell mateix, la notícia que després cobria.

(Article publicat a Regió7 el dia 3 d'agost de 2014)

L'illa dels terroristes espacials

                Ens han avisat. Ho han fet amb un to que ha anat evolucionant: primer era el paternalisme propi dels defensors de la mare pàtria que, condescendents, alliçonen els temeraris habitants d’una colònia agosarada amb aspiracions secessionistes; després, i cada vegada més, l’histerisme nerviós de qui comença a veure que la cosa se li escapa de les mans i no té cap idea de com evitar-ho. Ens ho han dit del dret i del revés. Si després les coses van tal com ens han advertit, no tindrem dret a queixar-nos. I no ens queixarem, perquè el dret que ens interessa exercir, davant de tot, no és el de queixar-se com un nen malcriat que no vol assumir les conseqüències del seu eixelebrament, sinó el dret a decidir i acceptar els resultats de la nostra decisió. Per tant, senyores i senyors que patiu perquè molts catalans ens deixem arrossegar cap a derives “autodestructives”, tingueu per ben segur que ja ho sabem. I, gràcies, però no cal que patiu per nosaltres. Després no direm que no ens havíeu explicat què passaria en una hipotètica Catalunya independent.

                I quines són les prediccions catastrofistes que preveuen els profetes de l’Espanya indivisible?

                Si Catalunya exerceix la seva sobirania i els catalans decidim crear un estat propi, “la independència condemnarà Catalunya a vagar per l’espai sense reconeixement internacional” i el país quedarà “exclòs de la UE pels segles dels segles”, diu José Manuel García Margallo, ministre d’afers exteriors. Fent l’orni davant d’aquests viatges espacials, el president espanyol Mariano Rajoy afirma que “allò que oferiu és la cosa més semblant a l’illa de Robinson Crusoe que un es pugui imaginar”. I, encara, per si no n’hi havia prou i elevant a la màxima potència el joc dels despropòsits, el ministre de l’interior, Jorge Fernández Díaz, assegura que “una Catalunya independent seria terreny adobat per al terrorisme i el crim organitzat”. Així, doncs, si es compleixen aquests pronòstics apocalíptics, d’aquí a un temps els catalans ens podríem trobar en una illa solitària que vaga eternament, plena de terroristes i mafiosos, per l’espai interestel·lar.

                Si aquesta és tota la capacitat argumentativa dels qui diuen que volen protegir-nos contra la nostra pròpia dèria, si a aquestes altures no han estat capaços de generar un discurs més convincent ni, encara menys, contrarestar el desig de la majoria de catalans amb propostes sòlides i clares que convidin a replantejar l’horitzó que ens hem marcat, no hi ha res que faci pensar que el futur dels catalans sigui a les mans de ningú més que de nosaltres mateixos.

                El que sembla que no dubta ningú (i això ens hauria de fer rumiar) és que si arribem a exercir el dret a decidir, el sentit de la nostra decisió anirà en una direcció molt concreta.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 20 d'agost de 2014, i també al Pou Digital)

Som uns marcians

                No hi ha dubte que els catalans hem aterrat en aquest planeta, i més concretament en el sector nord-oriental de la Península Ibèrica, amb l’objectiu de fer la punyeta a tot bitxo vivent i, molt especialment, als “altres” espanyols.

                Si no fóssim tan primmirats, no ens encaparraríem a voler que a casa nostra tothom conegui i pugui utilitzar la llengua pròpia i no aplicaríem la immersió lingüística a l’escola, que és un sistema que permet l’accés al coneixement del català a molts nens i nenes que, d’una altra manera, no el tindrien. Si no no estiguéssim abduïts per alguna força extraterrestre, no voldríem que els nostres adolescents acabessin l’escolarització obligatòria amb un nivell de català igual de bo que aquell que les proves de competències bàsiques de 4t d’ESO demostren que es té en castellà.

Si no tinguéssim tendències col·lonitzadores, una franquícia francesa mai no hauria gosat posar un rètol en català en una de les vies més transitades de Màlaga, on, com tothom sap, cal utilitzar el castellà i l’anglès, però no pas el català. Que sí, que el català és una llengua espanyola (com el basc, el gallec, el valencià, el baleàric, l’aragonès, el bable o, naturalment, el LAPAO), però que només es parla en la nostra “regió”. Si fóssim una mica més intel·ligents, els catalans no ens quedaríem amb cara de lluç quan llegíssim que l’empresa en qüestió es disculpa i diu que no volien “ofendre ningú”. Com pot ser que alguns catalans obtusos no entenguem que utilitzar la nostra llengua (una llengua espanyola, però regional!) pot ofendre la sensibilitat dels “altres” espanyols?

Si no ens miréssim tant el melic, molts catalans aniríem a veure la súper exitosa i súper enrotllada pel·lícula Ocho apellidos vascos i hi veuríem alguna cosa més que, rere l’aparença de voler retratar cultures i identitats amb simpàtiques bromes “de les de tota la vida”, un intent de fer gràcia amb quatre tòpics “regionals”. Si ja se sap que, al capdavall, la diferència entre les cultures d’Espanya es redueix a un grapat de manifestacions folklòriques. Si fóssim més oberts, alguns no tremolaríem de pensar que se n’està preparant una segona part, ambientada a Catalunya, i n’esperaríem l’estrena amb candeletes, disposats a pixar-nos de riure amb el culé independentista que s’enamora d’una meiga mentre ballen un xotis.

Si els catalans apostéssim per un món global, on és millor estrènyer llaços que aixecar fronteres, la majoria dels nostres representants a Brussel·les no s’entestarien a demanar, una vegada més, l’ús de la llengua pròpia en el Parlament Europeu. Que no ho veuen, que els “altres” espanyols representats (tret dels de Podemos, és clar, que encara es troben en aquell moment de fer-se estimar i de dir que sí a la llibertat dels pobles), més assenyats i, pel que es veu, amb més cultura democràtica, ens neguen aquest dret? Que no ho veuen, que el català només el parlen set o vuit milions de persones? Que sí, que són tants com parlen croat o danès i molts més dels que parlen eslovè, letó, finès o, per descomptat, maltès... però totes aquestes llengües tenen un estat al darrere...

Així, doncs, perquè et respectin has de tenir un Estat? Interessant! N’informaré la nau nodrissa, perquè passi l’informe al Consell Intergalàctic. 

(Article publicat a Regió7, el dia 19 de juliol de 2014)

Nens i adults

                De vegades es qüestiona, o es menysté, l’existència de la literatura infantil i juvenil. Alguns bufanúvols exhibeixen l’argument que els nens i els joves haurien de formar-se en el camp literari a partir d’obres –clàssiques— que no hagin estat pensades per a ells però que puguin entendre. No és un mal plantejament. De tant en tant, però, un es troba amb l’agradable sorpresa d’ensopegar amb un text que, etiquetat com a infantil o juvenil, resulta estimulant a qualsevol edat. Així, si bé estic d’acord que la canalla ha de visitar el territori literari dels adults i ha de llegir, també, aquelles grans obres que no se’ls dirigeixen directament, de la mateixa manera seria necessari que els adults exploréssim de tant en tant uns llibres que, publicats en col·leccions de literatura infantil i juvenil, ens ofereixen històries d’una força lírica, dramàtica, èpica o còmica capaç de trasbalsar-nos tant –o més!— que Homer, Shakespeare o Kafka. L’illa del tresor és una gran novel·la, Alícia al país de les meravelles és una insuperable demostració d’enginy, Roald Dahl gasta perícia narrativa i considerable mala bava tant quan escriu per a joves com quan ho far per als grans.

                Un dels darrers llibres que ha publicat l’amic Pep Molist, El petó de Lili Marleen (Barcanova, 2014), té aquesta virtut. Molist ja va demostrar el seu interès per aquesta manera de veure la literatura quan va publicar l’assaig Dins el mirall. La literatura infantil i juvenil explicada als adults (2008), on deia, per exemple que “allò que hem d’exigir a una obra destinada a la mainada és el mateix que exigirem a una obra per a la gent gran”. A El petó..., els nens hi trobaran la història d’un noiet que supera les pors gràcies a l’amistat que estableix amb un home que es dedica a fotografiar els moments feliços que viuen els altres. Els adults hi trobarem un text deliciós, d’una força literària sorprenent i evocadora, que a voltes ratlla el lirisme i que –com fan els clàssics de totes les èpoques— convida a la reflexió sobre l’esperança i el pas del temps.

(Article publicat en el número d'estiu de El Pou de la Gallina)

Joves d'ahir i d'avui

                La mort d’un jove sempre resulta especialment dramàtica. “Te’n vas anar amb aquell ponent dolcíssim...”, deia el poeta Maragall, i ho reblava amb un “caigueres, lluitador, al marxar a la lluita”. Fa poques setmanes va morir l’actor Rik Mayall. L’any 1998 havia patit un greu accident de quad, del qual no s’havia arribat a recuperar. Tenia 56 anys i, per tant, no era precisament jove. Així i tot, per als de la meva generació sempre serà un dels “joves” de la sèrie de la BBC, dels anys vuitanta, The Young Ones, que a TV3 es va titular, justament, Els Joves. Es tractava d’una sitcom alternativa, esbojarrada i surrealista, que presentava un pis on vivien quatre estudiants força pintorescos que, en el fons, representaven les obsessions, les manies, els interessos i les fòbies d’una generació de joves de classe mitjana que, al capdavall, mantenen un sorprenent rosari de coincidències amb molts joves de l’actualitat. Rik Mayall hi interpretava el paper d’un estudiant de sociologia, anarquista amb vocació de poeta del poble, amb pretensions d’agitador de masses, que clamava contra el sistema capitalista i contra la política de Margaret Thatcher, sense poder amagar, però, una personalitat egocèntrica i un caràcter hipòcrita que el duien a intentar ser sempre el centre d’atenció. Defensor del comunisme, en la variant trotskista, el Rick no suportava que els seus companys de pis toquessin cap de les seves pertinences. Així, per exemple, s’indignava en sospitar que Vyvyan (el punkie amb tendències autodestructives) havia utilitzat el seu desodorant i, tot i que sovint criticava les males pràctiques policials, no dubtava en amenaçar d’avisar la policia cada cop que els altres envaïen el seu territori “privat”.

                Aquests dies s’ha parlat de la vigència de la sèrie. Algun diari, fins i tot, n’ha ofert el DVD. Crec que el plantejament de la sitcom no tan sols és actual, sinó que ho és més que mai. Potser avui es tractaria d’una casa “okupada” en comptes d’un pis de lloguer, però les contradiccions dels ocupants serien les mateixes. Potser els protagonistes conviurien amb una colla de gossos, en comptes de fer-ho amb un hamster que mor a cada episodi, però serien víctimes del mateix egocentrisme i de la mateixa hipocresia que el poeta Rick. Caldria veure, tanmateix, si la correcció antisistema (l’altra cara de la moneda on hi ha estampada la correcció política) ho permetria. Vull pensar que sí.

                De moment, ens queden les astracanades de l’anarquista hipòcrita Rick, del violent Vyvyan i la seva obsessió destructiva, del hippie pacifista i depressiu Neil, i del Mike i les seves pràctiques mafioses. Una hipèrbole que, al capdavall, amaga més d’una veritat que a molts joves d’avui, que tant volen fer-se sentir, no sé si els agrada gaire d’escoltar.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 6 de juliol de 2014, i també al Pou Digital)

El petó literari de Pep Molist

            Pep Molist, el responsable de la secció infantil de la biblioteca del Casino de Manresa, és un d’aquells autors especialitzats en literatura infantil i juvenil que, tot i aquesta etiqueta (alimentada amb la creació literària i amb l’assaig didàctic i crític), ha anat desenvolupant una obra sòlida i coherent que pot atreure lectors de qualsevol edat.

            Aquest 2014 ha publicat una novel·leta deliciosa, El petó de Lili Marleen (Barcanova), que narra la relació que s’estableix entre el Pere, un noiet tímid i poruc, que viu a Timoneda, on fa molt temps que no plou, i el senyor Salom, un fotògraf molt especial. Al Pere li fan por els crits dels companys, els esgarips de les òlibes, els lladrucs dels gossos, la pols dels camins, l’home del sac i, naturalment, el record d’una època recent de conflictes. El senyor Salom no és un fotògraf qualsevol. Des de petit, “havia tingut el desig d’aturar els gestos que li agradaven, d’intentar conservar els colors, els sabors, els sorolls... dels instants feliços”. S’ha especialitzat, doncs, a immortalitzar, d’improvís, alguns moments feliços de la gent. Per exemple, li agrada captar aquells instants en què algú, sense saber volar, per un moment s’aixeca i no toca a terra (“aquells vols d’un segon, aquells salts que et mantenen a l’aire per un instant breu”), com ara la fotografia del cosí que es llança a la bassa amb un crit gegantí, o l’oncle que fa dringar els peus en fer un salt, mentre amb les mans s’agafa el barret. O, per exemple, els retrats de les primeres vegades, com el d’un noiet, encisat, que es mira el mar, i l’horitzó infinit que té al davant, per primer cop a la vida.

            Dues cantarelles, amb la lletra inclosa, acompanyen el lector en aquest viatge a l’univers literari de Molist: la coneguda cançoneta infantil “En Pere de la Cullera...” i, és clar, la cançó alemanya “Lili Marleen”, que apareix al títol. La primera ens transporta al món de la felicitat infantil, aquella que en té prou amb una imatge divertida, que es converteix en hilarant quan s’hi afegeix algun apunt escatològic... La segona, en canvi, ens recorda que la felicitat dels adults, sovint, es basa en el record d’un temps feliç i en l’esperança que torni (“Com més lluny em trobo, més em sento a prop / com més dies passen l’amor és molt més fort / i entre la boira cap al tard, veig el fanal on vull tornar, / amb tu Lili Marleen, / amb tu Lili Marleen”). I també són importants les imatges, que, en no poder ser les fotografies originals de J. H Lartigue que, com diu l’autor, van representar “la guspira que em van portar a escriure aquesta novel·la” (Molist les va descobrir en l’exposició “Un món flotant”, que el 2010 va passar pel CaixaFòrum de Barcelona), estan formades pels excel·lents dibuixos de Jorge del Corral. Amb el seu llapis i la seva sensibilitat, del Corral sap mantenir el lirisme i la sensibilitat que transmeten les paraules de Molist, en una simbiosi molt aconseguida entre dibuix d’estil personal i fotografia artística.

            L’obra de Pep Molist és la demostració que un bon escriptor de literatura infantil i juvenil és, primer de tot, un bon escriptor. En aquest cas, Molist és capaç de fer-nos un petó literari que parla d’esperança, del pas del temps i, naturalment, de l’experiència extraordinària de fer-se gran.

(Article publicat el dia 5 de juliol de 2014, al diari Regió7)