Molt soroll per no res

                Els humans tenim una capacitat innata per mostrar-nos experts en temes que no dominem en absolut. La majoria de catalans, per exemple, portem a dintre, com a mínim, un meteoròleg, un filòleg i un sanitari. I des que tenim les plataformes per pontificar més enllà dels nostres cercles reduïts, n’hi ha una bona colla que no perden pistonada i –amb un discurs mediocre, gens contrastat i de criteri dubtós— es dediquen a omplir les xarxes amb les seves opinions i lliçons d’expert de pa sucat amb oli. Twitter, en aquest sentit, és el terreny on el personal més s’esplaia. El piulador compulsiu és capaç d’explicar als bombers com s’ha d’encarar l’extinció d’un incendi, de projectar la planificació urbanística d’una ciutat, de decidir com cal portar una granja sense haver-ne visitat mai cap, de trasmudar-se en dialectòleg i fer una enquesta pseudofilològica sobre qui ha sentit mai una paraula prou corrent i normativa o una frase feta que en realitat és prou viva. “Ho heu sentit mai?”, “Ho dieu?”, pregunten, de bona fe, com si el fet de conèixer-la i usar-la els convertís en deixebles avantatjats de Joan Coromines. El món sanitari, per exemple, que ja tenia una legió d’opinadors de patacada, amb la pandèmia s’ha convertit en un sector del qual tothom és un expert. Cada cop que s’ha hagut d’aplicar una mesura restrictiva, o bé quan les mesures s’han aixecat, o quan es parla de la gestió dels hospitals o del calendari de vacunació... resulta que tothom sap què s’hauria d’haver fet i poques vegades coincideix amb el que s’ha fet en realitat.

               Tot és criticable, naturalment. I sort n’hi ha que tenim llibertat per opinar sobre el tema que ens vingui de gust i dir el que ens surti dels pebrots. Però una cosa és poder dir-ho i l’altra és fer-ho sempre, amb tot, i amb aquella seguretat i alegria. I una cosa és posar-te en evidència entre els qui et coneixen i saben fins on han de fer cas d’allò que dius, i l’altra és abocar al món una opinió gens fonamentada com si fos la d’un especialista en el sexe dels àngels. Personalment, em molesta el to alliçonador en general, però el respecto quan el qui prova d’alliçonar-me ho fa des d’un coneixement prou sòlid. El problema és que les xarxes han donat veu a un exèrcit de mestretites que, sense gaire més criteri que l’infós per una experiència circumstancial, per una lectura esbiaixada, per una impressió parcial o per la inspiració divina, volen donar lliçons de llengua als filòlegs, de gestió sanitària als metges i, naturalment, de pedagogia als mestres. Està molt bé que parli qui té coses a dir, però en general s’hi guanyaria molt (viuríem en un món menys sorollós) si una part dels qui no callen aprenguessin a mossegar-se la llengua quan, en realitat, no tenen res interessant a dir.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 8 d'agost de 2021)

Ai, la llengua!

                Un estudi recent de la Plataforma per la Llengua encarregat per l’Ajuntament de Valls determina que un 60% de les converses als patis dels instituts públics del municipi són en castellà. Sospito que a Manresa, amb un perfil sociolingüístic que deu ser una mica menys favorable al català que el de la capital de l’Alt Camp, un estudi com aquest donaria uns resultats encara més decebedors en relació a l’ús que en fan els joves o, si més no, similars i, per tant, decebedors malgrat tot. Que els joves parlin poc en català entre ells és un dels indicadors més alarmants per al futur d’una llengua i tots n’intuïm alguns motius (els models de les xarxes socials hi deuen tenir alguna cosa a veure), però gairebé ningú (ni particulars, ni administracions) no fa res per canviar-ho.

A El futur del català depèn de tu (La Campana, 2020), Carme Junyent comparteix la tesi que, si no volem que el català desaparegui, cal que sigui una llengua de convivència i això ho hem d’aconseguir, inevitablement, els catalanoparlants, amb la complicitat i la solidaritat dels no catalanoparlants. Junyent aborda amb claredat el parany del bilingüisme social, que fa que sempre cedeixin els mateixos (“parlar la llengua de l’altre posa en inferioritat de condicions la pròpia”), trenca alguns tòpics com el del suposat èxit de la immersió lingüística o les virtuts que algunes famílies atribueixen al fet de parlar en anglès als fills, convida els catalanoparlants a no canviar de llengua davant d’algú que en parla una altra però entén el català, i arriba a la conclusió que “el futur del català depèn tant dels qui el parlen, i que no cedeixin, com dels qui no el tenen com a llengua, però que cal que s’hi solidaritzin”. La situació, doncs, si tenim en compte l’actitud lingüística dels joves, és veritablement crítica.

               En aquest context, quan som a les portes d’una situació de no retorn, és especialment preocupant que, més enllà d’alguna vaguetat per quedar bé, la llengua no figuri al programa de cap partit ni a l’agenda de cap govern. Si continuem així, aviat ja no caldrà fer polítiques de normalització del català, sinó de simple preservació per evitar-ne l’extinció definitiva.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de juliol de 2021)

Passos Llargs

 

               Es deia Ramon Vila Capdevila, però tothom el coneixia amb algun sobrenom: Maroto, Passosllargs o Jabalí entre els companys de guerrilla; Capità Raymond a la resistència francesa; o el més conegut, Caracremada, que és com l’anomenaven els seus perseguidors. La seva vida és de pel·lícula, sobretot perquè compta amb un final molt cinematogràfic: l’agost de 1963, quan ja feia 10 anys que cap organització política (ni comunistes, ni socialistes, ni anarquistes) donava suport a la lluita armada contra el règim i, per tant, els maquis havien abandonat l’activitat guerrillera, Caracremada va fer volar tres torretes d’electricitat a Rajadell i pocs dies després, mentre tornava cap a França, va ser interceptat per la Guàrdia Civil, que el va abatre a trets. Això va passar a la Creu del Perelló, al terme de Castellnou de Bages, davant mateix d’una masia els masovers de la qual havien estat assassinats divuit anys abans, també pels civils, juntament amb dos maquis als quals tenien acollits.

               Feréstec, fort, auster, sorrut, home d’acció lleial a les seves idees llibertàries, Ramon Vila és un d’aquells outsiders romàntics que han a viscut contracorrent. Marcel·lí Massana i Frederica Montseny el van intentar convèncer perquè abandonés la lluita armada, però no se’n van sortir. Sol, o amb algun company tan idealista com ell, va continuar perpetrant esporàdicament accions de sabotatge amb l’objectiu de mantenir viva la lluita i desestabilitzar el règim. Quan va morir tenia cinquanta-cinc anys i duia tota la vida lluitant: com a militant de la CNT quan era a les mines, en columnes llibertàries durant la Guerra Civil, en la resistència francesa a la Segona Guerra Mundial i, finalment, amb el maquis fins a la mort. No sabia fer res més. Intuïa, això sí, que només era qüestió de temps que l’atrapessin i, quan va arribar el moment, no va deixar que l’agafessin viu.

               El passat 2 de juliol vaig assistir a l’estrena del documental Els últims passos de Ramon Vila Capdevila, realitzat per Oriol Segon, una aproximació audiovisual a un personatge que no es pretén biografiar de manera exhaustiva, però sí explicar. La projecció va tenir lloc en el marc d’unes jornades sobre maquis just al costat d’on està enterrat el guerriller i a pocs quilòmetres d’on va morir, a Castellnou de Bages. El documental reconstrueix la trajectòria de Caracremada i les circumstàncies de la seva mort a partir d’alguns testimonis. Amb una estètica molt acurada, es tracta d’un exercici impecable de recuperació de la memòria històrica. S’hi entrevista, per exemple, Joan Busquets, l’últim guerriller viu que va conèixer i actuar amb Caracremada. La importància d’aquesta mena de documents es fa palesa quan, en els crèdits, veus que dos dels entrevistats ja no són entre nosaltres.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 25 de juliol de 2021)

Mentides i criatures

 

               Arriba el juliol, s’ha acabat el curs i han arribat les vacances. Obligats a posar notes a principis de juny, els claustres han aguantat com han pogut les últimes setmanes.  Els comentaris maliciosos sobre la bona vida del personal docent, que cobra un bon sou i es passa mitja vida fent vacances, s’han reproduït.

Mestres i professors són en el punt de mira de tothom, perquè formen o han format part de l’entorn de tothom que té fills o n’ha tingut. El mestre és aquella persona que passa més hores que nosaltres amb els nostres fills i això, vulguis que no, pot generar una certa mala consciència i, de vegades, un puntet de gelosia. Quan la criatura ens corregeix perquè la mestra diu que això no és així, quan el mestre ha castigat la criatura per un comportament que a casa se li permet, quan la criatura es passa el dia parlant del mestre, enumerant-ne virtuts i defectes... és inevitable que nosaltres, que amb prou feines tenim temps d’estar amb l’infant una estoneta cada dia i ja m’explicaràs si a sobre l’he de destinar a renyar-lo, convertim el mestre en focus de les nostres frustracions. Què s’ha cregut, fent-lo fora de classe per un simple insult? Com pot aconsellar-me que li estigui més a sobre? Potser es pensa que no sé educar el meu fill? El nen m’ha dit que no ho ha fet i jo me’l crec, perquè el meu fill de vegades pot ser una mica impertinent i treballa poc, però no diu mentides. Aturem-nos, perquè aquesta afirmació se sent sovint, en entrevistes de tutoria: el meu fill no diu mentides! De debò? Ja em perdonareu, pares i mares que algun cop heu pronunciat aquesta frase, però crec que (potser no sempre, però sí sovint) és una afirmació que mostra una ingenuïtat deliberada a causa d’un intent notori d’esquivar una responsabilitat. Si el meu fill diu sempre la veritat i diu que no ho ha fet, és perquè no ho ha fet i, per tant, qui diu una mentida és el mestre o la mestra, que li té mania o ves a saber què. Sapigueu-ho, mares i pares del món: tothom en diu, de mentides, i la canalla, per descomptat, també. I més si sospiten que amb una mentida o una mitja veritat es poden estalviar una esbroncada o un càstig. I si saben que els pares estan convençuts (o volen estar-ne) que el seu plançó no diu mentides, aleshores és possible que encara en diguin més. I això és així per més que facin cara d’angelets.

               Acceptar que la criatura ens ha mentit, però, fa molta mandra, perquè significa entomar una responsabilitat i assumir que hem d’actuar perquè no ho faci o, si més no, per fer-li entendre que no ens fa beure a galet. És més fàcil carregar la culpa als companys de classe o, si cal, al docent, que per això cobra una pasta, té moltes vacances i, a sobre, sovint és funcionari.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 11 de juliol de 2021)

De Berga a Vilafranca, passant per Sarajevo

           Quan el dimecres dia 7 d’octubre vam presentar a la llibreria Petit Parcir de Manresa els Contes d’onada i de tornada (l’Albí, 2009), i el seu autor, Jordi Cussà, em va comentar que se sabia entre els tres o quatre finalistes del premi El Lector de l’Odissea, ja vaig començar a pensar en aquest article. Estava convençut que s’enduria el premi. Res no pot evitar –vaig pensar— que la fúria literària d’un berguedà amb un talent desbordant, una imaginació inesgotable i una capacitat innata per explicar històries s’acabi imposant en un dels guardons més transparents i honestos del panorama literari català.

          Efectivament. Ahir al vespre es va fer públic el veredicte i es va saber que l’escriptor berguedà (autor d’obres remarcables com Cavalls salvatges, L’alfil sacrificat o Clara i les ombres) s’havia endut El Lector de l’Odissea amb la novel·la El noi de Sarajevo, que publicarà Proa abans de Sant Jordi.

          L’esdeveniment, de fet, em brinda l’oportunitat de recuperar, a través de la memòria, la meva particular experiència amb el guardó vilafranquí. Ara que ja han passat cinc anys, i aprofitant la feliç circumstància de saber que l’ha guanyat un bon amic, crec que en puc parlar sense ruboritzar-me. Tenir la sort d’aconseguir El Lector de l’Odissea amb Ànima de llop, l’any 2004, va representar un abans i un després en la meva trajectòria creativa. A hores d’ara puc afirmar que El Lector de l’Odissea és alguna cosa més que un premi literari. O almenys ho ha estat per mi. El valor d’obtenir-lo va molt més enllà d’una gens menyspreable dotació econòmica. Gràcies al premi vaig entrar en contacte amb una editorial, Proa, que fins ara no he abandonat ni, de moment, tinc intenció d’abandonar; gràcies al premi vaig conèixer uns llibreters, els de la llibreria l’Odissea, de Vilafranca del Penedès, compromesos amb el seu ofici i amb el país, apassionats de la literatura i respectuosos amb la tasca del creador; gràcies al premi vaig trobar-me amb una colla de lectors de totes les edats i condicions que em van acollir amb afecte, i que no tan sols havien llegit desinteressadament, durant l’estiu, una pila d’originals presentats, sinó que (a sobre!) pagaven una quarta part del premi de la seva butxaca. En un temps en què la transparència dels premis literaris es qüestiona dia sí, dia també, guanyar-ne un que apareix avalat pel filtre d’un centenar de lectors vinculats a una llibreria és una veritable satisfacció per a qualsevol autor.

          Per això, quan vaig saber (o, millor dit, quan vaig veure confirmat) que Jordi Cussà i Balaguer, un dels escriptors més importants que tenim ara mateix a la Catalunya Central, havia guanyat l’onzena edició del premi El Lector de l’Odissea, me’n vaig alegrar per ell, el vaig felicitar de tot cor i vaig córrer a escriure aquest article que ja feia dies que duia al cap.

          Ara només queda esperar l’aparició a les llibreries de El noi de Sarajevo, disposats a gaudir, un cop més, de la pirotècnia lingüística i literària de Jordi Cussà i Balaguer, algú a qui ja toca deixar de ser una eterna promesa de les lletres catalanes per convertir-se, d’una vegada, en un autor respectat i, tant de bo, venut, molt venut!

(Article publicat al diari Regió7, el dia 17 d'octubre de 2009)

Jordi Cussà i la guerra del Dusko

           Em plau –i molt!— ser un dels primers a parlar de la novel·la guanyadora de l’últim premi El Lector de l’Odissea, El noi de Sarajevo, perquè el seu autor, Jordi Cussà (Berga, 1961), és un dels escriptors amb més projecció de la Catalunya Central, i ja comença a ser hora que es reconegui amb contundència la importància de la seva obra.

          Amb un estil més contingut que en altres ocasions (cosa que, de fet, ve imposada pel tema), Jordi Cussà ens presenta, amb El noi de Sarajevo, una profunda i corprenedora reflexió sobre la guerra, sobre la guerra als Balcans en concret, però també (i especialment) sobre qualsevol guerra fratricida. I, ben mirat, quina guerra no ho és, de fratricida? El Dusko és un nen amb botes noves, un noiet de dotze anys que viu a Sarajevo amb la seva familia i celebra el seu aniversari. Amb avantpassats serbis i croats, el xicot viu absorbit pels interessos i les preocupacions propis de qualsevol noi de la seva edat: el bàsquet, la nena que té al seu costat a classe, el fatxenda que li fa la vida impossible, les matemàtiques que li costen, el grup de música del seu germà... La guerra que comença a sacsejar l’antiga iugoslàvia no el té encara gaire capficat. Aviat, però, haurà de viure aquesta guerra en pròpia carn i tot plegat canviarà radicalment... potser per sempre més.

          Al començament, la vida escolar i familiar se’ns mostra a través d’escenes costumistes, tendres i innocents, on la mirada ingènua del noi protagonista dóna un punt de vista de la guerra i la política força revelador; però el drama de la guerra ho anirà canviant tot. El llibre ens fa compartir amb el Dusko tres aniversaris: el dels dotze anys, com ja he dit, però també el dels catorze i el dels setze. A cada celebració les ferides provocades per la guerra (sobretot aquelles que no es veuen a simple vista) són més profundes i doloroses. Perquè la guerra es porta a dins, com una actitud contagiosa que s’escampa i a la qual ningú no és inmune.

          Una vegada més, Jordi Cussà demostra el seu ofici i ens presenta una novel·la amb un bon pols narratiu, amb un gran domini dels registres i, aquest cop, amb un estil força sobri. Escassegen, per exemple, els mots compostos marca de la casa del tipus okeiperfecte o cafèmllet. Trobem, en canvi, aquí i allà, amanides amb referències als escacs i pinzellades de poesia, mostres de l’alt voltatge literari que sap desplegar l’escriptor berguedà, capaç de fer descripcions com “els dies van canviar de textura, de sabor i de durada. Eren més espessos, més amargants, i duraven el doble del que era normal.”, o bé “Era de nit, escorrialles de primavera, i per la finestra entreoberta xerricaven els grills mascles, reclamant gresca, mentre un tall mandrós de lluna es gronxava sobre el ventre dansaire del coll de l’Àliga Vella.” Sigui com sigui, el periple del Dusko des de Sarajevo fins a Zagreb, i encara més enllà, no demana ser narrat amb gaires artificis estètics ni frivolitats estilístiques. Cussà, a més, evita la tempació de presentar un conflicte entre bons i dolents, i se centra en la crueltat que hi ha en qualsevol guerra.

          Jordi Cussà viu i fa viure la literatura, i se li ha d’agrair.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 3 d'abril de 2010)

Cussà d'anada i de tronada

           Jordi Cussà és un animal literari, un escriptor de raça, un virtuós de la narració. Com ja passava en les seves obres anteriors, des que l’any 2000 va publicar l’excel·lent Cavalls salvatges a Columna, el talent desbordant i desbordat d’aquest berguedà es manifesta ara en cadascuna de les pàgines del seu darrer llibre: Contes d’onada i de tornada (l’Albí, 2009).

          Són catorze relats, no del tot curts, lligats pel tema de l’amor, que no vol dir romàntics. Homes que recuperen una amant després de dècades de no saber-ne res, senyors que s’emboliquen amb jovenetes que podrien ser (o són?) les seves filles o les filles dels seus amics, escriptors en hores baixes redimits per l’enamorament, adulteris, relacions tempestuoses, relacions idíl·liques, violacions, passió desenfrenada, suïcidis, seduccions, avorriment... Els protagonistes acostumen a ser homes de l’edat de l’autor que sovint, a més, són escriptors (“Lluna llavor”, “D’anades i tronades”, “Paràbola pòstuma”...). També abunden els drogoaddictes, en alguns casos rehabilitats, que recorden els personatges de Cavalls salvatges i que fan de testimoni d’una generació marcada pel consum d’heroïna (“El déu cec”, “Contradefenses”...). En realitat, s’intueixen un bon nombre de pinzellades autobiogràfiques. El paisatge urbà (”Àngels d’argila”) es combina amb els pobles de muntanya (“Cicles invisibles”), amb la costa (“A trenc d’onada”) i, fins i tot, escenaris italians com Roma (“Semaforo rosa”) i Venècia (“Titelles, trapezis, tramoies i teranyines”). Les contradiccions humanes són al centre dels relats. Les anades i tornades, les onades i tronades, fan anar bojos un seguit de personatges trasbalsats de tant buscar-se a ells mateixos. I arreu, movent els fils, trobem la força irreductible de l’amor, el desamor i gairebé totes les variants intermèdies possibles.

          Més que no pas la trama de les històries, però, allò que enlluerna en els textos de Cussà és l’espectacular i ambiciosa pirotècnia lingüística i literària que s’hi desplega: la prosa fluïda i xucladora, capaç de mantenir el lector hipnotitzat fins al final. A les antípodes de la frugalitat discursiva d’altres autors, els Contes d’onada i de tornada reivindiquen, des d’una postura gens tradicional, la força creativa i expressiva del llenguatge fins a potser caure, en algun cas, en una certa incontinència narrativa. A Jordi Cussà li agrada jugar amb les paraules. Crea mots compostos com “cafèmllet” o “capproblema”; reinventa anglicismes (“imeil”); força l’ortografia (“ja’stà”, “que’t dic”); fa el trapella amb la sonoritat i la redundància, ratllant a voltes la cacofonia (“després de tants anys estranys”, “imprevist no previst”); i no s’està d’introduir algun castellanisme d’incorporació recent (“liar-se”, “pillar”). A cada pas, a més, ensopeguem imatges d’una força literària infreqüent: els enamorats es queden “embruixats al sofà del terrat per un voraviu de lluna acabada de néixer”; algú espera el moment en què “el capvespre se suïcidi contra l’horitzó, a trenc d’onada”; en una conversa amb una dona més gran, “el xicot va retrobar prou farga per trempar un sarcasme”; en una tempesta es poden veure “els llamps llaurant la pell del món”.

          Llegir els llibres de Jordi Cussà és assistir a un autèntic espectacle literari.

(Article publicat al diari Regió7, el 30 d'abril de 2009)

Jordi Cussà: El supervivent immortal

                La trucada del Jaume Huch, ahir a mig matí, va caure com un gerro d’aigua freda: “S’ha mort el Jordi”. Costa trobar les paraules, per parlar d’un amic que acaba de morir, perquè la consternació enterboleix l’enteniment i es corre el risc de dir algun disbarat, de deixar anar una bajanada o de revelar alguna indiscreció. Disculpeu-me, doncs, si caic en qualsevol d’aquests errors.

               Miro el prestatge on tinc els llibres del Jordi Cussà i faig balanç de la seva trajectòria literària. Per definir-lo no trobes mai prou adjectius: immens, visceral, intuïtiu, sensible, arrauxat, sorprenent, excepcional, instintiu, imprevisible, eclèctic... Si bé va irrompre en el món editorial amb una excel·lent novel·la on exorcitzava el fantasma de l’heroïna (Cavalls salvatges) i que s’ha convertit en una obra de culte juntament amb la seqüela –també excel·lent— Formentera lady, en la seva trajectòria hi ha una quinzena més de volums que valen igualment la pena, alguns dels quals (com els meravellosos Contes d’onada i de tornada) haurien de ser lectura obligatòria en clubs de lectura i universitats. Des de l’edat mitjana (El trobador Cuadeferro) fins al conflicte dels Balcans (El noi de Sarajevo), passant pel procés polític català (A reveure, Espanya!), amb una immensa trilogia que és un riu literari que va de l’antiga Grècia fins al segle XX (La serp, El Ciclop i Les Muses, aquesta darrera encara inèdita) i la seva recent incursió en la Xina imperial (El darrer emperador i la reina Lluna), Cussà ha estat capaç de plantar cara a qualsevol repte narratiu i sortir-ne victoriós. Cussà era un dels prosistes amb més nervi, amb més imaginació, amb més força que he conegut. També havia escrit poesia i teatre. Shakespeare era el seu gran referent. Li agradava que li diguessin que, en el fons, tot el que escrivia era poesia. Suposo que, si més no, tard o d’hora encara li podrem llegir Les Muses, que tenia emparaulada amb Comanegra, la novel·la gràfica sobre Cavalls salvatges, que ha de publicar Pagès, i qui sap si els seus primers relats, fins ara inèdits.

               Com a amic, era magnètic, de conversa fàcil i intel·ligent. Mantenia el punt excèntric dels artistes autèntics: no li agradava que li fessin fotos, no tenia internet al mòbil i s’esforçava a conservar un cert aire de seductor. Creia en la seva obra. Amb el Jordi Estrada l’anàvem a veure de tant en tant, els darrers temps. Ens rebia al seu àtic reduït, que ell anomenava cal Pardal, i estava molt content que el visitéssim, perquè ja feia uns quants anys que sortia molt poc de casa. Fumàvem, bevíem cervesa i xerràvem de l’obra dels uns i dels altres, dels projectes compartits amb el col·lectiu Lola Palau, de política, d’esports o del que convingués. També del seu passat. Era un supervivent i ho sabia. Trobarem a faltar aquestes visites, el fum, la seva veu enrogallada i el seu humor berguedà. Em sento honorat d’haver comptat entre els seus amics, de ser un d’aquells lectors de confiança a qui deixava llegir les novel·les abans de publicar-les. Trobarem a faltar el Jordi Cussà. Amb la seva mort hem descobert que els supervivents, tard o d’hora, també ens acaben deixant. Per sort, ens queda la seva obra i això, al capdavall, el fa immortal.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 12 de juliol de 2021)

L'origen

 

               Quan a un escriptor li pregunten per què té la necessitat de construir mons amb paraules, quina força misteriosa el porta a omplir fulls en blanc i, en definitiva, per què escriu, la resposta sol ser sempre la mateixa, amb petites variacions biogràfiques: escric per què soc lector. He sentit aquesta afirmació en boca de diversos autors i jo mateix també l’he utilitzat. Uns diran que van començar a llegir guiats per algun familiar que comptava amb un criteri molt afinat i una biblioteca considerable. Uns altres van tenir la sort de tenir un referent (de vegades un mestre o professor admirat i intel·ligent) que els va introduir en el món de la lectura a partir d’algun clàssic incontestable. Però no tots han tingut la sort d’Enric Casasses, que en una piulada recent parlava i mostrava els dos exemplars de Solitud que havia vist sempre a casa, un del pare i un de la mare. N’hi ha que ens hem convertit en lectors malgrat que a casa no correguessin gaires llibres o, en alguns casos, cap ni un. En tots els casos, però, abans de l’escriptura hi ha la lectura com a experiència vital, com a via d’evasió, com a font d’aprenentatge... En fi, la lectura no com un simple entreteniment o com una obligació escolar, sinó com a part de la pròpia existència. N’hi ha que confessen que podrien viure sense escriure, però no sense llegir. Com i quan van fer el pas de la lectura a l’escriptura ja són figues d’un altre paner, i segurament trobaríem tantes respostes com autors.

              També és interessant plantejar-se d’on neix aquesta necessitat que senten algunes persones de submergir-se en les pàgines d’una obra de ficció després de l’altra. I, encara més, podríem plantejar-nos quan neix. La meva teoria (aplicable, si més no, al meu cas) és que és possible apassionar-se per la literatura, per la ficció literària, fins i tot abans de saber llegir. Els qui vam tenir la sort, quan érem infants, de comptar amb algú en el nostre entorn que sabés explicar contes o cantar cançons (saber-ne de debò, vull dir), vam accedir a la literatura per la via oral. Alguns, més endavant, quan ja sabíem llegir, vam descobrir que els llibres n’eren plens, d’aquelles històries i aquelles lletres que tant ens agradaven, que necessitàvem, i ens hi vam abocar amb una fam voraç. En el meu cas, era la tia Maria qui ens explicava els contes. En sabia molts, i en sabia molt. I coneixia un gavadal de cançons. Posseïa el geni de la llengua sense amb prou feines haver anat a escola. Estic convençut que la meva experiència lectora té l’origen en els contes i les cançons que ens explicava i ens cantava la tia Maria, a mi i als meus germans, abans d’anar a dormir. I aquesta és una de les raons (no pas l’única) per les quals li estaré sempre agraït.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 27 de juny de 2021)

Piscolabis

                L’escriptora olonenca Miracle Sala estima la llengua, estima els clàssics, estima la vida, estima el món en què viu, estima la terra i estima la literatura. I tot això es percep quan llegeixes els microrelats i relats breus de Piscolabis (L’Albí, 2021), la seva última obra, un recull de textos que van de les tres línies a les quatre pàgines.

Sala s’està teixint una carrera literària força interessant. Fins ara ha publicat La força de les paraules (un recull de pinzellades literàries que, en conjunt, expliquen la història d’una nena que es resisteix a fer-se gran) i La mort és molt bèstia (un centenar d’epitafis poètics amb protagonistes animals), a part de nombrosos textos en volums corals, com ara a Dies de roses i vi, del col·lectiu Lola Palau. Es troba com peix a l’aigua en el format literari més arriscat i difícil: el dels textos breus o, en alguns casos, brevíssims. Per això no sorprèn que hagi completat de manera reeixida aquest Piscolabis. L’obra conté una vuitantena llarga de textos i es divideix en cinc apartats: «Vida», que és el més llarg i inclou petites històries sobre la condició de viure, l’amor, la llibertat, les relacions humanes o els records; «Poble», amb textos poètics i al·legòrics al voltant d’històries i llegendes del passat, com la batalla de Marató, la llegenda de Sant Jordi, el genocidi dels indígenes americans o les sirenes mitològiques; «Món», on els relats mostren una visió més aviat desencantada de la condició humana i parlen de la natura, la creació, els fenòmens naturals, la guerra, la pandèmia o l’univers amb un cert pessimisme; «Mort», en què es reflexiona sobre el tema universal del pas del temps, la vellesa i el més enllà; i «Paraules», on sovintegen les referències literàries, els jocs de llengua, les expressions populars o la pròpia experiència d’escriure. A tot això, l’autora hi imprimeix el seu estil particular: el protagonisme dels animals (i de vegades els objectes) d’alguns dels relats és marca de la casa, com ho és la cura en el llenguatge, la ironia intel·ligent, la importància dels records, la capacitat evocadora o les referències als clàssics. Piscolabis és una obra plena de sensibilitat, que convida a riure, a pensar i a gaudir de la literatura.

(Article publicat a la revista El pou de la gallina, en el número de juny de 2021)