Mar endins

 

Entre tanta modernor i joventut trencadora amb ganes de matar la tradició i menjar-se el món (que ja està bé que hi sigui), de vegades oblidem que hi ha poetes com Josep Fàbrega, un dels més interessants, rics i sensibles que tenim a la Catalunya central. Fàbrega no és jove, ni trencador, i com a poeta no ha tingut mai l’actitud combativa de qui vol matar la tradició, però des de fa una vintena d’anys garbella mots, acumula premis i publica llibres de poemes que potser haurien de merèixer una mica més d’interès.

Ara fa un any, Fàbrega va publicar el seu darrer recull, Mar endins (Neopàtria, 2023), guanyador del VIII Premi de Poesia Xavier Casp, que componen una cinquantena de proses poètiques flanquejades per dos haikús cadascuna. De vegades els haikús són un complement de la prosa i en altres casos la prosa actua com a paràfrasi dels haikús. Sigui com vulgui, els textos dialoguen entre ells. En conjunt, Mar endins és un compendi d’impressions, sentiments i emocions en què el paisatge marítim (amb el mar com a símbol de pau, de llibertat, de serenor, de mort) fa de reflex de l’ànima i, amb imatges paisatgístiques de gran plasticitat («quatre rampoines de núvol blanquinós entelen el primer blau de l’any») i una llengua precisa i genuïna (que recupera paraules mig oblidades com «tanagra», «agafallós» o «esmotxar»), serveix per parlar dels grans temes: la solitud, el retorn («El retorn és un mite, una falàcia. Mai no retornes al lloc d’on vas sortir, mai»), la vellesa, el record («l’hivern enceta / la pell de la memòria. / La llum és freda»), el desengany («Hi ha freds que esbalcen, / vestits de gebre i d’ombres, / les esperances»), la mort i el pas del temps («Desdibuixada / i ratada per l’ombra / se’n va la tarda»)... Fins que al final, amb una certa fatiga de viure, «Tip de paraules / i amb els llavis sense esma / me’n torno a casa».

Són les impressions d’un home del terròs que guaita, embadalit, el mar; que s’impregna del paisatge costaner i acaba mirant, sobretot, a dins d’ell mateix. Són els mots d’un enamorat de la llengua que sent la necessitat de deixar constància del seu pas per aquest món.

(El Pou de la gallina, desembre 2024)

Qui vol ser docent?

 

Segons les conclusions d’una enquesta del sindicat USTEC, un de cada tres docents es planteja canviar de feina. Els motius de la insatisfacció laboral són diversos: salaris discrets, augment de la burocratització, interferència i poc suport de les famílies, ràtios altes a les aules, desgast psicològic, alumnat amb complexitats difícils de gestionar en grups nombrosos i diversos...

Com sempre que apareixen notícies vinculades amb les condicions laborals de mestres i professors, l’opinió pública (si més no, la que crida més a les xarxes socials) ha mostrat dues cares molt polaritzades. Hi ha els qui se solidaritzen amb els docents i hi ha els qui s’escandalitzen que funcionaris acomodats, ben pagats i amb llargues vacances tinguin la gosadia de queixar-se. Els primers acostumen a ser els propis afectats o persones que hi estan vinculades, mentre que els segons solen ser pares que no saben què fer amb els fills quan no són a l’escola o envejosos que no toleren que ningú tingui algun privilegi del qual ells no gaudeixen.

Com a professor de secundària, no puc ser imparcial. Però com a docent amb trenta anys d’experiència sí que puc aportar el meu testimoni amb cert coneixement de causa. La nostra és una feina que s’ha de fer amb il·lusió i, si pot ser, amb passió. Compartir el temps amb adolescents és de les experiències més gratificants del nostre dia a dia, sempre, és clar, que puguis compartir-lo en condicions. Perquè la passió i la il·lusió es desinflen quan t’has d’enfrontar a un mar burocràtic ple de dimensions, avaluacions de competències digitals i socials, àmbits d’aprenentatge, indicadors d’avaluació transversal, rúbriques diverses, programacions basades en situacions d’aprenentatge i premisses pedagògiques segons les quals les emocions passen sempre per davant de continguts, actituds i procediments; o quan t’adones que cada vegada costa més que els alumnes apartin la vista de les pantalles; o quan t’has d’enfrontar a famílies que no accepten que el seu fill és un gandul o un destraler; o quan denuncies la situació i et cauen un allau de retrets perquè es veu que no tens dret a queixar-te.

Podem debatre tant com vulguem i podem atacar tant com ens plagui els qui contribueixen a l’educació dels nostres fills en escoles i instituts. La dada irrefutable, però, és que cada cop hi ha més docents que es plantegen deixar la feina i cada cop hi ha menys joves que es plantegen la docència com una opció laboral. Per alguna cosa deu ser, no? I aquest problema, que en els centres educatius forma part del dia a dia (quan, per exemple, no envien ningú per cobrir una baixa o costa de cobrir una plaça a principi de curs), és un problema que potser hauria de preocupar a tothom.

(Lectura, Segre, 24 de novembre de 2024)

L'últim savi

 

Formar part de l’òrbita literària, o de l’univers intel·lectual i cultural en general, té un avantatge generacional indiscutible: un cop traspassada la primera i abrandada joventut en què cal acarnissar-se contra allò que han fet els que t’han precedit, les diferències d’edat s’esborren. Així, de la mateixa manera que en el camp de les lletres et consideren jove fins a la quarantena, és fàcil anar conreant l’amistat de persones amb qui et portes una bona colla d’anys i que, per edat, uns podrien ser els teus pares i altres els teus fills. Per això em considero afortunat d’haver pogut compartir amistat amb homes extraordinaris com el Lluís Calderer, el Josep Maria Aloy o, naturalment, el recentment desaparegut Josep Tomàs Cabot, una de les veus narratives més interessants de les darreres dècades i persona d’una enorme qualitat humana.

Fa uns quants anys, al llarg d’una conversa sobre la versemblança i el realisme en la narrativa, l’amic Tomàs Cabot es mostrava fervent defensor de no desafiar mai allò que científicament està demostrat. Confessava que, ja de petit, no li agradaven les històries fantasioses en què els animals parlaven o actuaven com a humans. Havíem sortit a parlar de Rússia –ell era un gran russòfil— i, inevitablement, va sortir a col·lació la literatura russa i va confessar-se admirador d’autors d’abans i de després de la Revolució, amb especial predilecció per Tolstoi. Dovstoievski no li agradava tant, perquè el trobava un xic massa fantasiós. A partir d’aquí, vam parlar del realisme en la narrativa i es va mostrar escèptic a narrar tot allò que no tingui una base científica i un raonament lògic. Vam relacionar el tema amb la literatura infantil, que sovint presenta situacions impossibles o absurdes, amb elements fantàstics, escenes surrealistes o animals garlaires. Ell renegava de la fantasia (no pas de la imaginació, és clar) i jo intentava defensar el valor literari que pot tenir un text no necessàriament racional i científic. Mentre rebatia els meus arguments, em va assegurar que ell, quan era un nen, trobava que els contes infantils no tenien sentit, que no hi havia res de racional en una història com La Caputxeta Vermella, on un llop parla, es menja una nena i la seva àvia i després les recuperen totes dues de la panxa de l’animal. Llavors li vaig demanar qui li explicava els contes, a ell, quan era petit? Va dubtar un instant abans de reconèixer que a ell, quan era petit, tot i que vivia en una casa on els llibres no faltaven, en una família acomodada amb un pare metge i una mare que descendia d’una nissaga important a la ciutat, mai no li explicaven contes, ni realistes ni fantàstics. I aleshores li vaig confessar que, justament, la meva passió per la literatura, especialment per la narrativa, prové d’abans de saber llegir, de quan, tot i haver crescut en una família humil on els adults amb prou feines havien anat a escola, de petit tenia la sort de comptar amb la proximitat de persones que m’explicaven contes i els sabien explicar molt bé. Una mica a contracor, va reconèixer que aquesta mancança en la seva infantesa potser havia influït en la seva manera de percebre la fantasia en la ficció.

Ell i jo veníem de mons diferents, ens portàvem quasi quaranta anys i teníem interessos força allunyats. Tot i així, l’òrbita literària ens havia fet amics i per a mi, aquesta circumstància, ha estat un privilegi.

Des del 2007 no publicava ficció. Manifestava que se sentia pessimista i escèptic, més sincer i descarat que abans, menys diplomàtic, menys respectuós. Pensava que, en cas de posar-s’hi, hauria fet novel·les cíniques, barroeres i estripades. Algun cop li vaig dir que, potser justament per això, hauria valgut la pena que s’hi hagués posat!

En vam tenir unes quantes, de converses com aquestes, quan el Jordi Estrada i jo l’anàvem a veure a casa i ell treia una ampolla whisky del bo. Associava la tertúlia literària a la ingestió (cal aclarir que moderada) de destil·lat escocès i això el transportava a l’època enyorada en què, entre els anys cinquanta i vuitanta, havia freqüentat alguns cercles i personalitats selectes de la vida cultural barcelonina. Em sembla que el gust del whisky quedarà gravat en la nostra memòria gustativa associat a les visites a Josep Tomàs Cabot, no pas perquè en beguéssim gaire, sinó perquè era l’únic lloc on en bevíem.

Quan conversàvem, no sempre estàvem d’acord, però un acabava rendint-se a l’evidència que el bagatge humà, literari i intel·lectual d’aquell home savi era molt superior al bagatge de qualsevol dels qui el visitàvem. Cada cop que parlava, impartia una lliçó d’història, de literatura o de vida. Perquè Josep Tomàs Cabot era un humanista, un erudit d’aquells que ja no en queden. Potser el darrer dels grans savis que saben de tot, capaç de dissertar, amb autoritat, sobre temes tan diversos com ciència, tecnologia, medicina, història, música o, naturalment, literatura.

Els darrers anys, sense poder sortir de casa, rebia agraït la visita de coneguts i amics i acceptava amb bonhomia el reconeixement que li professàvem. Es lamentava d’haver perdut els amics de joventut (havia freqüentat personalitats destacades del món cultural dels seixanta i dels setanta, com Néstor Luján, Horacio Sáenz Guerrero o Josep Maria Ainaud de Lasarte) i es conformava amb la companyia dels amics que havia fet de gran, després que, jubilat, va tornar a Manresa. A casa seva sovint coincidíem amb el seu editor i amic, el Jaume Huch, o amb l’historiador Joaquim Aloy, amb el qual, a més, eren parents. Però també amb altres amics desvinculats del món de la literatura o de la cultura, que li tenien afecte i li anaven a fer una estona de companyia.

L’obra de Josep Tomàs Cabot (sobretot la narrativa, però també la periodística) té un valor indiscutible, que radica sobretot en el perfil insòlit de l’autor. Perquè Tomàs Cabot ha estat un exemplar únic en la seva espècie: melòman fins al moll de l’os, metge que no va exercir mai, periodista especialitzat amb la divulgació històrica i científica, expert en música clàssica, filòleg rigorós i escriptor vocacional. Home de lletres i de ciències. Jugava amb unes eines, uns coneixements i una sensibilitat que no sé pas si trobaríem en cap altre escriptor. Qui, sinó ell, podia escriure novel·les com L’inesperat arcàngel del matí, que parla dels primers cirurgians tardomedievals i que, per tant, demana els coneixements del metge, la saviesa de l’historiador i la força literària del novel·lista? Qui, sinó ell, hauria pogut escriure una novel·la com Els miralls de Schubert, que recrea una època i una música i, al mateix temps, s’endinsa en el món de les malalties mentals? Qui, sinó ell, hauria pogut construir personatges tan sòlids com la Lliberta per fer-li recórrer el període que va de principis del segle XX fins a la crua postguerra?

Josep Tomàs Cabot no va ser un metge, un melòman o un historiador amb aficions literàries, sinó un escriptor amb coneixements rigorosos de medicina, de música i d’història. I això va imprimir un caràcter únic a la seva narrativa.

Per a alguns, a més, Tomàs Cabot va ser un mestre i un referent, a més d’un bon amic.

Si bé, com diu el tòpic, ningú no mor del tot mentre se’n conserva el record, en el cas d’un escriptor en queda, a més, l’obra. I en el cas concret de Josep Tomàs Cabot qualsevol lector té a l’abast la seva Narrativa catalana completa en cinc volums que tan bellament va publicar L’Albí entre el 2018 i el 2020. Una obra narrativa que demana ser coneguda i reconeguda.

(El Pou de la gallina, novembre 2024)

Josep Tomàs Cabot

 

El passat 12 d’octubre va morir l’escriptor Josep Tomàs Cabot. Tenia 94 anys i en feia uns quants que gairebé no sortia de casa. Alguns dels amics que l’anàvem a veure habitualment el vam visitar a finals d’agost, per acompanyar-lo en la celebració del que tots sospitàvem que seria el seu darrer aniversari, com així ha estat.

Va viure fins al darrer moment amb plena lucidesa, amb la capacitat íntegra de recordar anècdotes de joventut, amb la fermesa ideològica de qui sovint ha militat contracorrent, amb la solidesa intel·lectual de qui ha acumulat un bagatge transversal i ampli, amb l’ímpetu de defensar punts de vista que de vegades xocaven amb els dels seus contertulians i amics, i amb la pena de saber que la seva obra no era prou reconeguda. Sempre, això sí, conservava la cordialitat del savi que se sap en possessió d’un pòsit de coneixements tan extens i rotund que els visitants, encara que no combreguéssim amb alguna de les seves idees, no podíem fer més que rendir-nos a l’evidència i agrair la sort de comptar entre els privilegiats que teníem accés a un tal desplegament d’erudició i humanitat.

Periodista (va publicar milers d’articles a Destino, La Vanguardia o Regió7), novel·lista (era autor d’una quinzena de títols), melòman (sempre es va considerar musicòleg frustrat), amb gran coneixement d’història (va dirigir la revista Historia y vida durant més d’una dècada) i una sòlida formació científica (la primera carrera que va estudiar va ser la de medicina), Tomàs Cabot era un espècimen únic en el panorama cultural català. L’activitat professional i els interessos particulars el van convertir en un intel·lectual capaç d’escriure novel·les ambientades en diferents èpoques i diferents espais (des de la Umbria medieval de Bona nit, senyor hoste!, fins al món futurista de 2112, passant per l’Àustria de Schubert, la Rússia del transsiberià, els EUA d’Oppenheimer o la Catalunya de la guerra civil i la postguerra), d’introduir precises dades científiques en els seus relats (detallades descripcions d’anatomia a L’inesperat arcàngel del matí o els tractaments psiquiàtrics a L’últim experiment) o de recrear de manera versemblant matisos ideològics molt diversos (des dels dilemes morals i religiosos de La Reducción, fins a l’anarquisme que professen alguns personatges de El cercle tràgic).

Tenim el deure de reivindicar una obra que no sempre ha estat valorada com es mereixia i recordar que la seva Narrativa catalana completa, reunida i publicada per Edicions de l’Albí entre 2018 i 2020, i de la qual vaig tenir l’honor de signar l’estudi introductori, és a l’abast de tothom. Ara que ens ha deixat, el millor homenatge que podem retre a Josep Tomàs Cabot és llegir-lo.

(Lectura, Segre, 10 de novembre de 2024)

Gran escriptor i gran persona

 

A finals d’agost, una colla d’amics vam voler acompanyar Josep Tomàs Cabot en la celebració del seu noranta-quatrè aniversari, sabent que potser seria el darrer cop que ho podríem fer. A més, li portàvem, a tall de regal, la notícia que RTVE havia penjat els cinc episodis de La Reducción, la versió dramatitzada que s’havia fet el 1966 de la seva novel·la homònima.

Sempre rebia agraït la visita de coneguts i amics i acceptava amb bonhomia el reconeixement que li professàvem. Es lamentava d’haver perdut molts amics de joventut i es conformava amb la companyia dels que havia fet de gran, quan, jubilat, va tornar a Manresa. Per a nosaltres, era un referent intel·lectual i literari, una mena de patriarca, un mestre de qui, a part d’aprendre’n, et pots considerar amic. I és que formar part de l’univers lletraferit té aquestes coses: passada la primera joventut en què necessites carregar contra els que t’han precedit, les edats s’esborren.

Comptar-me entre els amics de Josep Tomàs Cabot, savi d’una generositat humana i intel·lectual infreqüent, ha estat un motiu d’orgull i n’he presumit moltes vegades. La seva obra té un valor indiscutible, que radica sobretot en el perfil insòlit de l’autor: melòman, metge, periodista especialitzat amb la divulgació històrica i científica i escriptor versàtil. Jugava amb unes eines, uns coneixements i una sensibilitat que no sé pas si trobaríem en cap altre escriptor.

Si bé, com se sol dir, ningú no mor del tot mentre se’n conserva el record, en el cas d’un escriptor en queda, a més, l’obra. I en el cas concret de Josep Tomàs Cabot qualsevol lector té a l’abast la seva Narrativa catalana completa en cinc volums que tan bellament va publicar L’Albí entre el 2018 i el 2020. Llegir-lo serà, a partir d’ara, la millor manera de retre-li homenatge.

(Regió7, 13 d'octubre de 2024)

Col·leccions

 

En el número d’aquesta revista del mes passat, el Jordi Estrada signava un reportatge interessantíssim en què repassava col·leccions insòlites que han atresorat alguns bagencs a casa seva, des d’una completa col·lecció de ràdios antigues, fins a una valuosa col·lecció d’objectes relacionats amb els Beatles, passant per una recopilació d’edicions del Quixot en llengües diverses.

El reportatge, però, no incloïa –per raons òbvies— col·leccions immaterials. Seria interessant que la redacció del Pou ho tingués en compte com a tema per a més endavant, tot i que l’encarregat de fer el reportatge potser toparia amb dificultats insalvables, perquè les col·leccions d’aquesta mena deuen ser difícils de validar. No em direu, però, que no seria interessant conèixer alguna col·leccionista d’amants manresana, un recopilador de sospirs de Sant Vicenç o un col·leccionista de desenganys que fos de Santpedor o de Súria.

A mig camí entre allò que és material i allò que no ho és, hi ha les col·leccions de paraules. Els diccionaris entrarien en aquest terreny i n’hi ha de ben variats. Conec filòlegs que col·leccionen mots en perill d’extinció, paraules pròpies d’una zona concreta o d’un grup social determinat... Jo mateix n’he començat alguna, de col·lecció d’aquestes, però soc poc constant i sempre les deixo a mitges (ja em passava amb els àlbums de cromos quan era petit), com la col·lecció d’escriptors i personatges literaris amb el cognom igual que el nom. En vaig trobar cinc: el protagonista de Lolita Humbert Humbert, l’escriptor costumista Robert Robert, el poeta menorquí Ponç Pons, l’assagista lleidatà Vidal Vidal o el novel·lista nord-català Joan-Lluís Lluís.

Quan estudiava a la universitat tenia un company que col·leccionava eufemismes i disfemismes referents als òrgans sexuals, tant masculins com femenins, en qualsevol dialecte del català (de la «tita» o el «pardal» a la «figa» o la «xona»). Els classificava per temàtiques (ocells, fruites, etc.). En tenia una pila i estava convençut que amb aquell material algun dia faria una aportació valuosíssima al camp de la lexicografia catalana. De moment, però, crec que l’estudi resta encara inèdit.

(Article publicat a El Pou de la gallina, en el número de novembre de 2024)

Seriositat

 

La seriositat no està de moda. Té mala premsa i, segons com, està mal vista. És com si visquéssim atrapats en una mena de dictadura de la felicitat aparent, de la banalitat permanent.

Tothom s’ha de mostrar content. Sempre. Només cal que mireu qualsevol compte d’Instagram. Només cal que us fixeu en les fotografies de cartells publicitaris, en els de propaganda electoral o en els de la majoria de campanyes institucionals. Només cal que engegueu el televisor i feu un cop d’ull a qualsevol programa d’entrevistes en hora de màxima audiència. De fet, només cal que us poseu davant d’un objectiu i, si no feu una rialla d’orella a orella, el mateix fotògraf us dirà allò de «Lluíííís» per arrencar-vos ni que sigui un lleu somriure.

És com si sortir seriós en una fotografia et convertís en un ésser estrany i sorrut quan, en realitat, és en la més íntima seriositat que els humans acostumem a passar la major part del dia. La seriositat, de fet, diria que deu ser el nostre estat natural. Per què l’amaguem, doncs, quan hem d’enregistrar la nostra imatge per a la posteritat?

L’escriptor Quim Monzó, sigui per integritat o per dur la contrària, sempre s’ha rebel·lat en contra d’aquesta convenció moderna i els seus retrats (algun dels quals ha esdevingut icònic, especialment els que li ha anat fent Pedro Madueño) el mostren amb un aire seriós que de vegades fins i tot ratlla o reflecteix un cert posat de mal humor.

No fa gaire, motivat per l’amistat que m’ha unit des de fa anys amb l’escriptor manresà Josep Tomàs Cabot, vaig revisar una entrevista que li van fer fa prop de cinquanta anys amb motiu de l’estrena de l’adaptació televisiva d’una de les seves novel·les, Piquet d’execució (1976). L’entrevista l’han penjada, aquest estiu, a la plataforma de Televisió Espanyola. Em va sorprendre la circumspecció formal amb què tant l’entrevistador com l’entrevistat enraonen durant els deu minuts que dura el document. Si fos avui, segur que haurien sucumbit a la consigna de la rialla permanent.

Busqueu entrevistes dels anys seixanta i setanta a escriptors, cineastes o directors teatrals. Alguns –com Pere Calders— es mostraven enriolats, és cert. Però perquè era el seu tarannà, no pas per cap convenció imposada. Us ve al cap, en canvi, alguna imatge de Salvador Espriu somrient? O de Carles Riba? O de Josep Maria de Sagarra? O de Camilo José Cela? De tots ells en trobaríeu alguna, però l’hauríeu de buscar entremig d’un gavadal de retrats on apareixen amb posat seriós.

De vegades penso en la majoria d’animals que, com els gossos, no saben somriure i als quals, per tant, ningú no exigeix una rialla quan s’han de posar davant d’una càmera. Són, en certa manera, afortunats. I no em digueu que no hi surten elegants, a les fotografies.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 27 d'octubre de 2024)

Qui no vulgui pols...

 

Havia de passar. Els indicis ja fa anys que m’ho advertien, però em resistia a creure-ho: soc més a prop de la generació dels avis que no pas de la dels pares dels meus alumnes. Com a mínim, aquesta és la sensació que em provoca el que vaig viure l’altre dia a classe.

Al llarg del curs, sempre hi ha algun moment en què amb els nois i noies de segon de batxillerat, aquells que freguen la majoria d’edat i que, en bona part, el curs vinent seran universitaris, reflexionem sobre què representa parlar una llengua més enllà d’utilitzar un codi pràctic per comunicar missatges. Aleshores comentem que si no dominem el llenguatge no dominarem el pensament, perquè el pensament abstracte només el podem articular en la mesura que som capaços de formular-lo amb paraules; i parlem del pòsit cultural sobre el qual es basteix una llengua; i de com, per exemple, al diccionari hi ha paraules que ens connecten amb obres clau de la literatura occidental, com «odissea» o «dantesc»; i observem com la llengua és també el reflex del que vam ser en el passat. És aleshores que, per mostrar-los que venim d’una tradició pagesa on el cicle del llaurar, sembrar, segar, batre, moldre, pastar i enfornar marcava el ritme de vida de la gent, els poso com a exemple un refrany que, com tants altres, passats els anys, tot i mantenir-se viu en el sentit figurat, ha perdut la referència: «Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era».

Fins fa alguns anys una part important de nois i noies hauria sabut interpretar-ne el sentit, perquè l’haurien sentit a casa, i jo hauria pogut passar directament a explicar-ne el referent, és a dir, que fa molts anys, a l’època dels seus besavis, l’acte de ventar el blat, a l’era, aprofitant la brisa del capaltard, provocava una pols que devia resultar incòmoda i d’aquí ve la dita. Els darrers cursos, però, quan he demanat quanta gent l’havia sentida, cada cop hi havia menys mans aixecades. Fins que ha passat l’inevitable: aquest curs, en una classe de trenta-quatre alumnes de segon de batxillerat, en un poble on la majoria de famílies són catalanoparlants, ningú –ni un sol alumne!— coneixia el refrany. Encara sort que altres frases («destriar el gra de la palla», «arribar i moldre») els sonaven i em van servir per argumentar la tesi.

No escric això per afegir-me al discurs catastrofista que vaticina la desaparició del català perquè el jovent el parla cada cop pitjor. No sé si realment és així i, en tot cas, soc més aviat del parer que el català desapareixerà, simplement, perquè es deixarà de parlar. Només he reproduït l’anècdota per constatar que em faig vell i que, a partir d’ara, si no vull la pols de respostes que m’ho facin evident, hauré de freqüentar menys l’era de la fraseologia.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 13 d'octubre de 2024)

Llengua còmoda

 

No sé si el suplement de cap de setmana d’un diari és l’espai més adient per fer aportacions conceptuals al camp de la sociolingüística, però és la plataforma de què disposo per transmetre allò que se m’acut i em sembla interessant. Per això crec que ha arribat l’hora de difondre un concepte que darrerament em ronda pel cap. Es tracta de «llengua còmoda» i, si es vol, del seu revers inevitable: «llengua incòmoda».

La llengua còmoda seria aquella a la qual els parlants d’una llengua minoritzada canvien en situacions en què perceben que l’ús de la llengua pròpia els pot generar incomoditat, encara que, sobre el paper, totes dues llengües tinguin la mateixa consideració legal. El canvi de la llengua incòmoda a la llengua còmoda, doncs, és un pas inevitable –un pas més— en el procés de substitució lingüística, un procés que pot avançar amb més rapidesa o amb més lentitud, però que avança inexorable fins al reemplaçament definitiu. Si una llengua es percep com a incòmoda, és perquè n’hi ha una altra, de més poderosa (el poder sempre resulta còmode) que aspira a ocupar el seu espai d’ús. Aleshores, per justificar el canvi, apareixen nocions tronades i aparentment equidistants com «lengua común», i justificacions de pa sucat amb oli com ara «así nos entendemos todos». Us sona, oi?

La llengua còmoda és la que utilitzen per defecte molts cambrers, comerciants o funcionaris de finestreta quan no identifiquen la llengua del receptor. És la que fan servir els qui volen caure bé a les xarxes socials. És la que fa escandalitzar tothom quan algú no la parla amb total correcció i fluïdesa. És la que aprèn qui va a viure allà on és oficial, encara que n’hi hagi una altra que també ho sigui. En canvi, la llengua incòmoda és la que s’evita quan no hi ha la seguretat absoluta que el receptor l’entendrà. La que s’amaga per no semblar obtús i provincià. La que no passa res si es parla malament perquè prou fan alguns parlants només pel fet d’usar-la i encara gràcies. La que no cal aprendre quan es va a viure al territori d’on és pròpia perquè ja n’hi ha una altra en què, perquè ningú se senti incòmode, tothom s’adreçarà al nouvingut.

Desafiar la incomoditat i mantenir-se en la llengua pròpia (tot intentant fer sentir còmode l’interlocutor) és, en aquests contextos d’ús lingüístic, un acte de militància que pot contribuir a millorar lleugerament la situació de la llengua minoritzada. Però no es pot demanar que la majoria de parlants practiquin aquesta actitud, perquè, no ens enganyem, els parlants no parlen per militància, sinó per comunicar-se.

En situacions d’igualtat legal (però no social) de dues llengües, la incomoditat lingüística pot ser un dels factors decisius en el procés de substitució.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 29 de setembre de 2024)

Per molts anys!

 

A finals d’agost, l’amic Josep Tomàs Cabot va fer anys i alguns dels qui el visitem habitualment el vam anar a veure. N’ha fet noranta-quatre, que és una edat de la qual, quan s’hi arriba, val la pena presumir. I Tomàs Cabot hi arriba físicament força limitat (fa anys que no surt de casa i arrossega certes xacres que li impedeixen participar en la vida cultural de la ciutat i del país), però mentalment lúcid, amb la capacitat íntegra de recordar anècdotes de joventut, amb la fermesa ideològica de qui sovint ha militat contracorrent, amb la solidesa intel·lectual de qui ha acumulat un bagatge transversal i ampli, gairebé renaixentista, i amb l’ímpetu de defensar punts de vista que de vegades xoquen amb els dels seus contertulians i amics. Sempre, això sí, conserva la cordialitat del savi que se sap en possessió d’un pòsit de coneixements tan extens i rotund que els visitants, encara que no combreguem amb alguna de les seves idees, no podem més que rendir-nos a l’evidència i agrair la sort de comptar entre els privilegiats que tenim accés a un tal desplegament d’erudició i humanitat.

Periodista, novel·lista, melòman, amb un gran coneixement d’història i una sòlida formació científica, Tomàs Cabot és un espècimen únic en el panorama cultural català. L’activitat professional i els interessos particulars el van convertir en un intel·lectual capaç d’escriure biografies històriques (com la de Felip II) i novel·les ambientades en diferents èpoques i diferents espais (des de la Umbria medieval de Bona nit, senyor hoste!, fins al món futurista de 2112, passant per l’Àustria de Schubert, la Rússia del transsiberià, els EUA d’Oppenheimer o la Catalunya de la guerra civil i la postguerra), d’introduir precises dades científiques en els seus relats (detallades descripcions d’anatomia a L’inesperat arcàngel del matí o els tractaments psiquiàtrics a L’últim experiment) o de recrear de manera versemblant matisos ideològics molt diversos (des dels dilemes morals i religiosos de La Reducción, fins a l’anarquisme que professen alguns personatges de El cercle tràgic).

L’ocasió sempre és bona per reivindicar una obra que no sempre ha estat valorada com es mereixia i recordar que la Narrativa catalana completa, de Josep Tomàs Cabot, publicada per l’Albí, és a l’abast de tothom.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número d'octubre de 2024)