El president que vull

                Avui votem. Triem la configuració del Parlament de Catalunya i, no per haver sentit mil vegades que aquestes eleccions tenen un caràcter especial i un objectiu excepcional, l’afirmació deixa de ser certa. Una part important de les forces que es presenten volen donar al resultat un caràcter plebiscitari en el sentit de descobrir quin gruix dels catalans estem a favor o en contra d’un procés que porti el nostre país a independitzar-se d’Espanya. Els partidaris de la independència (Junts pel Sí i la CUP) ho han reconegut així i ho han posat en el seu programa. Els partits decididament unionistes (C’s, PP i PSC), per la seva banda, tot i que no ho volen reconèixer obertament, s’adjudicaran, arribat el cas, un resultat favorable als seus interessos com si, efectivament, es tractés d’un plebiscit. A mig camí, és clar, també hi ha qui no se sent gens còmode amb aquesta dicotomia (Catalunya Sí que es Pot i, potser, UDC) i també caldrà veure quin és el suport popular que se’ls atorga.

                Avui no es tracta, doncs, de decidir qui ha de presidir el govern de la Generalitat durant quatre anys. Ni tan sols quin partit ha de governar Catalunya la propera legislatura. No ens enganyem. De fet, algunes candidatures no tenen un autèntic presidenciable encapçalant cap llista. I les que sí que el tenen, difícilment poden aspirar a decidir qui serà el proper president . Albiol? Arrimadas? Baños? Espadaler? Iceta? Rabell? Romeva? (enumero els caps de llista per Barcelona, que tradicionalment coincideixen amb el presidenciable, per ordre alfabètic, perquè no se’m pugui dir que afavoreixo una o altra opció, avui que no es pot fer propaganda política). Quin d’aquests noms presidirà la Generalitat? És possible que no ho faci cap d’ells.

                No diré, tampoc, qui m’agradaria que fos el nostre proper president (em sembla força improbable que sigui una dona), perquè, qui sigui, és possible que hagi d’exercir el càrrec, durant un temps, com a interí. Però sí que diré que m’agradaria que, més d’hora que tard, el president de Catalunya fos aquell (de centre, de dreta o d’esquerra; home o dona; homosexual o heterosexual; jove, vell o de mitjana edat) que governés en una Catalunya independent. Potser no serà el que jo hauré votat; potser no serà el meu preferit; potser el seu govern no aplicarà la política social, econòmica, lingüística o cultural que a mi m’agradaria... O potser sí! En tot cas, serà el president que els catalans haurem triat per dirigir la república independent en què s’haurà convertit el nostre país. Haurem triat en llibertat i aleshores, si no hem aprofitat el full en blanc per dissenyar un país millor i ens equivoquem, ens haurem de menjar l’error amb patates: la culpa només serà nostra. Però... i si l’encertem?

(Article publicat el dia 27 de setembre de 2015 al suplement Lectura del diari Segre)

Mons paral·lels

                A la pel·lícula Los otros (si no l’heu vist i teniu intenció de fer-ho us recomano que no continueu llegint aquest article, perquè l’spòiler us arruïnaria el sorprenent final), Alejandro Amenábar planteja l’existència d’una doble realitat, dos mons que conviuen en un mateix espai, però que s’ignoren entre ells: el món dels vius i el dels fantasmes. A la pel·lícula, uns i altres habiten en una mateixa casa, però ni els vius saben que a la casa hi ha fantasmes, ni els fantasmes saben que són morts i que la mansió l’ocupen uns altres habitants. Només de tant en tant es produeix algun desajustament (una porta que es tanca, unes cortines que no se sap qui ha obert...) que desconcerta uns i altres.

                Aquest estiu, de visita a Burano, em va semblar que revivia la pel·lícula d’Amenábar. Burano és una illa de la llacuna de Venècia. Hi vaig ser per primer cop fa una vintena d’anys i em va semblar una petita població de pescadors, amb pocs visitants forasters, tres o quatre canals flanquejats per cases de façana acolorida i un parell de cafès on els padrins la feien petar. La proximitat de Venècia, però, hi ha abocat cada vegada més turisme. És a mitja hora en vaporetto de la ciutat de Marco Polo i, per tant, tothom qui passa més d’un dia per la zona s’hi deixa caure en algun moment. Aquesta irrupció més o menys sobtada del turisme provoca una situació estranya als carrers. A banda que les cases acolorides semblen acabades de pintar i que restaurants i bars han proliferat com bolets, els indígenes proven de mantenir la vida de sempre, ignorant els milers de nouvinguts que, procedents d’arreu del món, cada dia visiten el poble. Així, entremig de l’allau de turistes que fan fotos de cada raconada acolorida, les senyores de Burano passegen amb la barra de pa sota el braç mentre saluden les veïnes que estenen la roba, i al mig del carrer s’aturen una colla d’homes que fan rotllana amb tota tranquil·litat, com si l’exèrcit de guiris que els envolta no existís. La gent del poble fa com si no hi hagués turistes i aquests, enlluernats per les façanes pintoresques de les cases, fan com si no s’adonessin que estan habitades, com si tot plegat fos un espai temàtic artificial muntat per satisfer la fal·lera de fer fotos amb l’iphone i enviar-les per watsapp a l’altre cap del planeta. Entremig, però, com passa també a les pel·lícules de fantasmes, sempre hi ha qui fa de mèdium i, des del món dels vius, és capaç de comunicar-se amb els fantasmes. En aquest cas, al bell mig del carrer Baldassarre Galuppi, el més concorregut de l’illa, hi havia un jove que, davant d’un restaurant, saludava els seus conciutadans amb simpatia al mateix temps que reclamava l’atenció dels turistes per cantar-los les excel·lències del local per al qual feia d’esquer.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 13 de setembre de 2015)

Escriure

Parlo d’escriure ficció amb intenció literària, de gargotejar paraules amb voluntat expressiva, amb l’objectiu –conscient, o no— d’explorar els plecs més recòndits de la naturalesa humana. Parlo d’una experiència creativa que, tot i apartar-nos de la realitat, pot acostar-nos a la veritat d’una manera autèntica, punyent i definitiva. La ficció narrativa, per exemple, pot explicar veritats que no es poden transmetre de cap altra manera, i això, encara que es faci amb una dosi important d’intuïció –com passa, al capdavall, amb qualsevol altra disciplina artística— depèn de la voluntat i de la intel·ligència de l’escriptor.

Aquell mite segons el qual l’escriptor s’aïlla del món i escriu només per ell és completament fals. Fins i tot els qui omplen pàgines en forma de dietari i que, per tant, expliquen la seva intimitat i retraten els propis fantasmes en un quadern o en un document de text, ho fan amb l’objectiu –conscient, o no— d’exhibir-se, d’explorar-se per compartir amb un lector els resultats de la seva aventura introspectiva. De fet, és en allò que se’n diu “l’escriptura del jo”, en dietaris i llibres de memòries, que sovint trobem una mostra més autèntica d’exploració artística. Una altra cosa és que l’escriptura serveixi, al mateix temps, de tractament terapèutic per a l’autor. De vegades només té això, però aleshores ja no en diem literatura. Perquè, no ens enganyem, escriure té molt d’exhibició de la pròpia vanitat, i a tots els qui ho provem ens agradaria tenir molts lectors davant dels quals mostrar-nos.

En un altre angle, molt allunyat, de la creació literària, hi ha els qui escriuen exclusivament per vanitat. Són els qui, al marge de la qualitat i la profunditat artística, només busquen l’èxit, des de la primera línia. Alguns se’n surten i són capaços de crear best-sellers sense perdre la dignitat. Altres, en canvi, es queden en l’intent: aboquen en els seus llibres els ingredients que han descobert en aquells que han triomfat (aventura fulletonesca, misteri, un pessic de sexe, erudició barata...), però no passen de la segona fila en els rànquings de vendes. I no hi ha res de més ridícul, en literatura, que deixar al descobert la voluntat d’escriure un èxit de vendes sense aconseguir-ho.

(Article publicat en la secció "Fanal de cua", en el número de setembre de la revista manresana El Pou de la Gallina)

Últim esforç?

                Moment històric, transcendent, crucial... Tots aquests adjectius han estat utilitzats per descriure el procés polític que viu Catalunya des de fa cinc anys i del qual –ara sí!— ens atansem al moment culminant.

                Si ens mirem l’actualitat catalana en relació a la història (passada, present i futura) de la humanitat veurem que, al capdavall, sigui quin sigui el resultat del procés, l’òrbita terrestre restarà intacta i el món tampoc no variarà pas gaire. Fa dos mil anys no existíem com a poble (ni nosaltres, ni pràcticament cap dels que avui presumeixen de ser grans potències polítiques, econòmiques o culturals) i aneu a saber com serà el planeta quan hagin passat dos mil·lennis més.

                ¿Això vol dir que hauríem de relativitzar la importància que donem a allò que s’esdevindrà en els propers mesos? De cap manera. És inevitable que, humans com som, centrem els nostres interessos en allò que ens és proper: el país, el present, aquells que tenim a prop... I és per això que sabem que els propers mesos passaran coses d’una importància cabdal, que afectaran tots aquests elements de proximitat. Els qui estem il·lusionats amb la creació d’un nou estat sabem que, per a nosaltres, ha de ser ara o mai. Per tant, malgrat la convicció que ens en sortirem, estem amb l’ai al cor.

                Si guanyés l’unionisme ho hauríem d’acceptar. I, arribat el cas, ho acceptaríem, amb totes les conseqüències. Això, però, no vol dir que renunciéssim a continuar lluitant pel nostre objectiu. Renunciaríem, a tot estirar, a assolir-lo nosaltres. La nostra generació hauria perdut la seva oportunitat i, si de cas, haurien de ser els nostres fills o els nostres néts qui, d’aquí a aneu a saber quan, trobarien de nou la conjuntura per recuperar les aspiracions que ara mateix defensem molts catalans (només les urnes poden certificar si som, o no, una majoria). En una hipotètica derrota de l’independentisme, doncs, la nostra seria una generació cremada per a la causa. Hauríem abocat massa esforç i hauríem invertit massa esperances per acceptar la derrota com a passatgera. La nostra generació ja ha participat en massa manifestacions, cadenes humanes i concerts per la llibertat per, ara, assumir la derrota i començar de zero. Catalunya potser acabaria assolint la independència, però nosaltres ja no ho veuríem.

                Caldrà, per tant, que aquells que desitgem viure en una Catalunya sobirana (que pugui decidir la seva fesomia política, cultural, social i econòmica), dediquem una darrera empenta, tan ferma com il·lusionada, a aconseguir-ho. Parlem-ne amb els indecisos, mantinguem-nos ferms en les nostres conviccions, omplim la Meridiana... El resultat del 27-S –sigui quin sigui— no satisfarà tothom, és clar, però sí a la majoria, que és del que es tracta en democràcia.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 30 d'agost de 2015, i també al Pou Digital)

Sota el sol

                La calor excepcional d’aquest estiu ha alimentat –i potser encara alimenta— milions de converses. Segur que ha ajudat a més de quatre a trencar un silenci incòmode. Des del juny, en un moment o altre, de la nostra boca han sortit comentaris del tipus “això no es pot aguantar”.

                La facilitat que tenim els humans per adaptar-nos a situacions extremes xoca, tot sovint, amb la dificultat de mostrar-nos predisposats a aguantar aquesta mena de situacions. Ens hem acostumat de tal manera a resoldre les incomoditats amb immediatesa que ens costa de suportar qualsevol exposició a les inclemències de l’entorn. Hem perdut la predisposició a adaptar-nos. Bevem quan tenim set i mengem quan ens ve la gana. Posem la calefacció quan fa fred (i al mig de l’hivern anem per casa amb màniga curta) i l’aire condicionat quan puja la temperatura (i a l’estiu necessitem una jaqueta per anar al cinema). Quants cops hem dit que sense un cafè, només llevar-nos, no podríem començar el dia? Quants petits rituals, propis de l’estil de vida d’això que en diem el primer món, no se’ns han convertit en imprescindibles? No recordem que els nostres pares –o, encara, nosaltres mateixos— no disposaven de moltes comoditats sense les quals avui no sabríem viure? Hem oblidat que, fins a l’últim sospir de la història de la humanitat, a l’hivern s’ha passat fred i a l’estiu calor? Que fins fa quatre dies, a l’envelat i en plena canícula, els homes havien de ballar amb americana?

Avui em semblaria impossible passejar pels carrers a l’hora de la migdiada. En canvi, fa vint-i-cinc o trenta anys em vaig passar una bona part dels dies, de juny a setembre, sota el bat del sol, collint fruita, amb un parèntesi de dues o tres hores al migdia en què, cruixit, m’estirava on fos per recuperar forces. Perquè fa vint-i-cinc o trenta anys, durant les vacances –quan als pobles no hi havia piscines i l’aire condicionat era un luxe del qual només disposaven alguns espais públics i ben pocs vehicles—, la majoria d’estudiants del pla de Lleida no anàvem de colònies ni a estudiar anglès a Irlanda o als EUA. Anàvem a collir, tant si a casa eren pagesos com si no. Cada dos rengs, et tocava collir a la banda del sol, carregant el banc (que si era de fusta pesava com un mort, i si era de ferro cremava com un dimoni), i, si l’hora més roent t’ensopegava en aquesta circumstància, suaves amb la profusió d’una cascada.

Per sort, el progrés ha millorat, i molt, la nostra qualitat de vida. Gaudim-ne, però no oblidem que som capaços de suportar moltes més incomoditats de les que ens imaginem. Ignorar-ho, porta a instal·lar-se en la queixa continuada i, en conseqüència, en el desànim permanent. No deixem, doncs, que la comoditat –o la seva absència puntual— ens amargui l’existència.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 16 d'agost de 2015, i també al Pou Digital)

Tomàs Cabot, escèptic i afable

                Aplaudeixo amb entusiasme la feliç idea de Jaume Huch, editor de l’Albí, d’aplegar en un volum uns cent cinquanta articles dels que Josep Tomàs Cabot va publicar a Regió7 entre el 1999 i el 2010. El títol del recull, Retorn a casa, ens aproxima a la realitat que hi ha al darrere de la col·laboració periòdica que Tomàs Cabot va mantenir amb el diari durant la primera dècada d’aquest segle: jubilat, després d’haver viscut bona part de la seva vida a Barcelona (on va treballar a Destino, va fer de professor a la universitat o va dirigir la revista Historia y vida), l’autor va tornar a Manresa, a casa seva. Ens remet, doncs, a una etapa de la seva vida que, curiosament, ha coincidit amb una de les més prolífiques de la seva carrera literària.

                El llibre ens permet veure en conjunt els articles de Tomàs Cabot i, per tant, trobar-hi elements que en defineixen la solidesa intel·lectual molt més enllà de l’apunt espars que sempre és un article solt. D’aquesta manera, ens adonem que, d’una forma insistent, l’autor ens presenta el seu escepticisme davant d’un món que ha vist canviar, tant pel que fa a les idees, com a la ciència o als costums. Sense abandonar una punta d’ironia esmolada, i sense caure mai en el dramatisme victimista ni en la queixa estrident, Tomàs Cabot es mostra desenganyat. Reflexiona (inevitablement) sobre el pas del temps, sobre les conseqüències de fer-se vell, sobre com s’ha transformat el món... i el resultat final no el deixa del tot satisfet. Així, analitza fenòmens com la televisió, els horòscops, l’actualitat o el futbol, per concloure que vivim en una exposició permanent, que s’està perdent la profunditat de les idees, que caiem cada vegada més en l’exhibició de la ignorància o que necessitem sentir les victòries dels altres com a pròpies.

El temperament humanista de Tomàs Cabot (metge i científic de formació, periodista de professió i novel·lista de vocació), fa que es presenti com un home interessat en les més variades branques del coneixement. S’ha passat vuitanta-cinc anys llegint, estudiant, escrivint i, en definitiva, interactuant amb l’entorn. I això es percep quan, per exemple, reprodueix anècdotes sobre Verdi, explica com celebren el dia de difunts al Japó o reflexiona sobre el terrorisme d’arrel islamista. D’un fet quotidià, com la poda dels plàtans del Passeig, en pot sortir una profunda reflexió sobre la naturalesa humana. Parla de la bondat del suc de taronja per combatre grips i calipàndries i, més enllà, planteja una pregunta tan transcendent com “què és la felicitat?”. Però la bonhomia i l’amabilitat que transpiren les pàgines de Retorn a casa –i que, d’altra banda, com sabem els qui el coneixem, irradien de la mateixa persona de l’autor— no ens han d’enganyar. En el fons, a Retorn a casa hi descobrim un home impressionat (i decebut) pel contrast entre com progressa la ciència i la tecnologia i com, en canvi, la naturalesa dels humans es manté sempre en els mateixos defectes: la hipocresia, la intolerància, la mediocritat... Tota una lliçó de l’experiència, impartida amb saviesa, amb una prosa accessible i honesta i un to afable. És aquella mena de text que fa que el lector tingui ganes de ser amic de l’autor. I si l’amistat ja existeix, un no pot més que sentir-se’n orgullós.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 4 d'agost de 2015)

Arribar a Plutó

                La sonda espacial New Horizons ha fet un viatge molt llarg. Ha passat deu anys travessant el sistema solar, amb una breu observació de Júpiter, i fins ara ha recorregut 4500 milions de quilòmetres. L’objectiu principal de la missió de la NASA era, però, caracteritzar la geologia i la morfologia de Plutó i del seu satèl·lit principal, Caront. Finalment, aquest juliol la sonda va fer un vol rasant pel sistema plutonià que li va permetre observar, de prop, muntanyes altes i oceans gelats.

                Quan la missió New Horizons va ser aprovada, l’any 2001, Plutó encara es considerava el novè planeta del sistema solar, categoria que ostentava des que va ser descobert l’any 1930 per l’astrònom nord-americà Clyde Tombaugh. Quan es va llançar la sonda, a principis de l’any 2006, però, la Unió Astronòmica Internacional ja estava a punt de degradar-lo a la categoria de planeta nan i d’objecte menor, juntament amb altres milers de cossos celestes, de dimensions semblants, com Eris o Ceres. El pobre Plutó, doncs, que havia tingut l’honor de formar part del top ten (o top nine) de cossos que giren al voltant del Sol, porta una dècada rebaixat a la segona –o la tercera— categoria.

                La poetessa Sònia Moya, sempre atreta per les imperfeccions que s’amaguen al darrere de les coses aparentment perfectes, ha dedicat un llibre a aquest petit planeta desnonat del sistema solar (“I ara entenc que no hi ha cosa / que s’imposi al pas del temps. / O que tu feies comèdia / i, al final, / t’han descobert”). El recull de poemes –titulat, precisament, Plutó— va merèixer el Premi de Poesia Mn. Narcís Saguer de Vallgorguina i ha estat publicat no fa gaire per Témenos Edicions. I és que Plutó, com a metàfora, adquireix matisos molt interessants. Podríem, per exemple, identificar el planeta nan amb l’horitzó polític que, a casa nostra, s’albira per després de les eleccions del 27-S. Un objectiu que l’unionisme ens ha venut com a inassolible. Un objectiu menyspreat per l’opinió d’aquells a qui interessa que les coses no canviïn. La independència, com Plutó, té la importància que vulguem donar-li, sobretot la que li donem aquells que hi creiem, que tant de bo siguem majoria.

                Ara que la sonda New Horizons ha arribat a Plutó, sembla que allò que anomenaven “objecte menor” ha recobrat importància. Ja no el menysprea ni el desacredita ningú. Al contrari. Es veu que, a més de nan, es tracta d’un cos força jove. Segur que no recuperarà l’estatus de planeta, però de cop i volta s’ha convertit en el centre de l’univers (si més no, de l’univers mediàtic) i els descobriments que s’hi estan fent prenen una gran transcendència científica. Tot arriba, i la New Horizons, de fet, ja va camí d’un altre objectiu, més enllà de Plutó.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 2 d'agost de 2015)

Llengua i Estat

És possible que un estat pugui assumir la incomoditat de mantenir, en termes d’igualtat, diverses llengües oficials? Sí, sobretot si la distribució és territorial. Això passa, per exemple, a Suïssa, amb el francès, l’alemany i l’italià com a llengües oficials. O a Bèlgica, on hi ha una part on la llengua oficial és el francès i una altra on ho és el flamenc (si bé a Brussel·les ho són totes dues). La ridícula obsessió d’identificar un estat amb una llengua, en canvi, ha portat més d’un ignorant a creure que els uns parlen “suís” i els altres “belga”.

 És possible, en canvi, que diverses llengües sobrevisquin en un mateix territori? Això ja és més complicat, si més no a llarg termini. Si hem de fer cas de la història, una situació de bilingüisme sempre ha desembocat, fins ara, en la substitució de la llengua feble per la forta (perquè sempre n’hi ha una que té més força política, econòmica i demogràfica que l’altra). Sense moure’ns de casa, bé que ens podem imaginar com les llengües preromàniques que es parlaven a Catalunya devien ser substituïdes pel llatí. La desaparició de centenars de llengües arreu del món, després de conviure amb la llengua que s’acaba imposant, n’és la prova més irrefutable. Hi ha llengües europees ben properes (com l’occità, el sard, l’aragonès, el bretó o el gaèlic) que, si bé encara tenen parlants, estan abocades a una desaparició més o menys imminent a favor del francès, l’italià, el castellà o l’anglès. També a Suïssa, que fa un moment posava com a exemple d’estat que respecta el plurilingüisme, el romanx (tot i l’estatus de llengua nacional) pot ser que tingui els dies comptats.

És molt difícil combatre la potència política, econòmica o cultural de llengües poderoses com l’anglès, el francès, l’alemany o el castellà... i la prepotència de molts dels seus parlants. No fa gaire, la inefable Carolina Punset es posava estupenda a les Corts valencianes i reduïa a la categoria de pagerols els qui s’obsessionen per dignificar aquelles llengües que molts creuen que s’haurien de limitar a l’expressió de meres manifestacions sentimentals. Des del seu punt de vista, que malauradament coincideix amb el d’una part important de la ciutadania espanyola, el català està molt bé perquè els curts de gambals reneguin o perquè els pagesos cantin cançons en les festes populars, però no pas per a que sigui el principal vehicle per transmetre coneixements a les escoles. La senyora Punset troba que el català és un entrebanc per al progrés. Aprendre català és perdre el temps. Tenint una llengua tan poderosa, eufònica i universal com el castellà, a qui se li acut pretendre que l’ensenyament es faci en una llengua minoritària, aspra i local com el català (per més que sigui la pròpia del territori on es parla)?

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 19 de juliol de 2015)

10 anys sense Moncada

                “Pilans i parets mestres van esberlar-se bruscament; una fragor eixordadora en la qual es barrejaven el cruixir de jàsseres i bigues, l’ensulsiada d’escales, trespols, envans i revoltons, l’esmicolament de vidres i la trencadissa de maons, teules, rajoles, va retrunyir per la Baixada de la Ferradura mentre la casa s’esfondrava sense remei.” Així comença Camí de sirga (1988), la novel·la amb què Jesús Moncada feia reviure, per a la literatura, un món (el de la Mequinensa dels anys quaranta i cinquanta) que de jove havia vist desaparèixer sota les aigües del pantà de Riba-roja. En aquesta novel·la, com en la majoria dels seus relats, Moncada reconstrueix, a través de les paraules, no tant la geografia urbana de la Mequinensa desapareguda, ni (encara menys) els fets històrics que s’hi van esdevenir, sinó l’ànima del poble i dels seus habitants, que també va desaparèixer engolida per les aigües del pantà. Moncada ressuscita, amb un llenguatge brillant i un estil carregat d’ironia, una Mequinensa on conviuen treballadors de les mines de lignit, llaguters que solquen un Ebre navegable, pagesos que cullen olives, cafeters de tarannà discret o apotecaris il·lustrats.

                A través de la literatura, Moncada converteix en territori mític la Mequinensa que ell havia conegut i on havia crescut, la dels miners i els navegants. Converteix un racó de món en un espai universal. Darrerament, per exemple, els qui hem vist com els nostres pobles s’han fet fonedissos (a partir, sobretot, dels anys noranta) sota la voràgine del boom immobiliari, que va engolir els petits nuclis rurals envoltant-los amb carrers nous de cases clòniques arrenglerades, ens sentim identificats amb aquesta reivindicació de l’esperit soterrat que fa Moncada. L’ànima de la seva Mequinensa va ser engolida pel pantà, i l’ànima de pobles com Alpicat (on, fa trenta anys, la major part de la població encara vivia de la pagesia i que avui molts habitants consideren, en bona part, com un apèndix de la capital) s’ha esfumat sota el ciment de les noves construccions.

                Abans no l’ensorressin, Moncada va penjar el següent missatge a la porta de casa seva: “Enruna-la si cal / però sense escarnir-la. / El que els teus ulls prendran per argamassa i pedra / és dolorida pell d’uns altres dies; / allí on no sentiràs sinó el silenci / nosaltres i escoltem les antigues paraules.” El passat 13 de juny va fer just deu anys que va morir Jesús Moncada. La seva literatura, però, no morirà mai. I, gràcies a la seva obra, tampoc no moriran del tot els carrers i els habitants d’aquella Mequinensa de postguerra per on ell va créixer, ni, de retruc, l’essència de tants i tants pobles que, d’una manera o altra, s’han transformat al llarg dels últims quaranta anys.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 5 de juliol de 2015, i també al Pou Digital)

La Creu de la Culla

                La Creu de la Culla és, avui, una curiositat emblemàtica de la topografia urbana de Manresa. Es troba en un indret (just al costat de l’hospital i davant de la històrica casa de la Culla) per on tothom passa tard o d’hora i gosaria dir que, sovint, fa de punt de trobada. Antigament, aquesta creu del terme (l’actual és una rèplica de l’original, el capcer de la qual és al Museu Comarcal) donava la benvinguda als visitants que venien pel camí de Barcelona, una de les vies més transitades que arribaven a Manresa.

                L’any 1901 Jacint Verdaguer va escriure l’únic poema de la seva obra de temàtica purament manresana. Es tracta d’un poema dedicat a aquesta Creu, una de les més antigues de Manresa. Hi recreava, condensada en vint heptasíl·labs, una rondalla que possiblement havia sentit a mossèn Magí Cornet i Balet (manresà, que va ser uns anys auxiliar almoiner del marquès de Comillas), segons la qual un pare i un fill, camí de l’hospital on haurà de quedar-se el vell, s’aturen a descansar al peu de la Creu. El vell recorda com, anys enrere, ell mateix va aturar-s’hi quan duia el seu, de pare, a l’hospital; aleshores el fill, penedit, decideix fer-se càrrec del progenitor i se l’enduu de nou cap a casa.

                Com a estudiós acreditat de Verdaguer, el manresà de Folgueroles Joan Vilamala coneixia bé el poema del seu conterrani. Arran d’aquest interès, va decidir aprofundir en la seva base llegendària i el resultat va ser, primer, un ampli reportatge a la revista Dovella, i, més recentment, un petit volum (La Creu de la Culla) que, publicat per Zenobita, permet conèixer les diferents versions de la història. L’aportació de Vilamala no és tan sols la d’aplegar  variacions disperses d’aquesta rondalla. En realitat, la principal virtut del volumet és el fet que reivindica, i difon, l’existència d’un relat popular pràcticament oblidat. Així, a banda del poema de mossèn Cinto, Vilamala reprodueix textos de finals del s.XIX  (de Joaquim Sarret i Arbós, Norbert Font i Sagué i Jaume Maspons) o de la primeria del s.XX (de Marian Vallès, Ignasi Ribera i Enric Casassas), i n’afegeix tres de propis: una versió en prosa, una altra en vers i (com no podia ser d’una altra manera, en tractar-se de Joan Vilamala) l’auca de la Creu de la Culla, amb dibuixos de Jaume Gubianas.

(Article publicat a El Pou de la gallina, en el número de juliol-agost de 2015)