Els marges

 

Des de l’octubre, tenim una nova oportunitat de submergir-nos en la prosa hipnòtica de Joan Jordi Miralles. Una oportunitat per retrobar-la o, si és el cas, descobrir-la. Amb Marginàlia (Males Herbes), Miralles recupera un gènere, el del relat llarg (entre la novel·la curta i el conte llarg), que ja va demostrar que dominava amb La intimitat de les bèsties (2017). Marginàlia són tres històries que, com és habitual en l’autor, mostren les obsessions d’uns personatges que viuen situacions inquietants.

    

Jardins presenta un vidu desbordat que, en el moment més cru de la pandèmia (carrers deserts, mascaretes, gel hidroalcohòlic, distància de seguretat), treballa com a jardiner i s’ha de fer càrrec de les filles petites i els sogres malalts. Amb una naturalitat que busca la neutralitat narrativa, retrata amb encert la quotidianitat del confinament i posa al descobert la intimitat i la fragilitat d’uns personatges profundament humans, en un lent i quotidià camí cap al col·lapse.

Reconquesta aborda el tema de la xenofòbia, amb una dona obsessionada per la “invasió musulmana”, casada amb un home enganxat a les tertúlies polítiques que no es perd ni un detall del judici del procés. Miralles va despullant dos personatges que, d’entrada, tenen alguna cosa de caricatura, però que van adquirint profunditat a mesura que avança el relat, sobretot en el cas de l’home, un pare “vell, fràgil i desemparat”, que se sent sol.

Marginàlia és el més àcid i inquietant dels tres relats, però també el més críptic, i el més líric. Genera més preguntes de les que resol. Un jubilat a qui apassiona l’art de guixar els marges dels llibres, afeccionat al voayerisme als marges de la ciutat (on es practica el cruising), es veu atrapat en una espiral d’esdeveniments surrealistes i sòrdids, a l’estil d’algunes pel·lícules de David Lynch, en companyia d’un noi abúlic a qui recull de nit prop de la torre de Santa Caterina, a Manresa, presentada com una ciutat mediocre i provinciana amb un to que pot recordar Bernhard quan parlava d’Àustria.

Tot i mantenir-se en temes i situacions recurrents (personatges obsessius i desubicats, visió àcida de l’actualitat propera, relacions entre pares i fills, atraccions malsanes...), la prosa de Miralles ha evolucionat, amb els anys, cap a un to cada vegada més contingut, una veu pròpia que, sense estridències, torba i atrapa el lector en una teranyina de sensacions contradictòries. No busca complaure, no fa una narrativa amable i fàcil de pair. Es fixa en detalls aparentment banals per penetrar en la intimitat dels personatges. Escriu amb un llenguatge fàcil de llegir, que flueix amb una naturalitat planera, però exigeix que el lector resti ben atent als marges del text, on hi ha la veritable transcendència de les històries que explica.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 12 de desembre de 2021)

La tia Bepeta

 Era una dona forta i pragmàtica, com moltes de les dones de la seva generació. Dones que encara recorden la cruesa de la guerra i les misèries de la postguerra. La tia Bepeta va morir fa deu dies. Tenia 98 anys, als quals havia arribat amb una lucidesa insòlita. Amb l’arribada de la pandèmia i el confinament, va decidir sortir poc de casa. Evitava el virus (la pesta, en deia ella) i el virus li va passar de llarg. Els anys, però, se l’han endut.

Va viure sempre a casa. Encara era una nena quan va presenciar una tragèdia que la va marcar per sempre. Va ser durant la guerra, quan el front el marcava el Segre i Alpicat havia quedat al costat «nacional». A casa hi tenien allotjat (si us plau, per força) un oficial jove. Una veïna de l’edat de la tia, la Maria, atreta per la novetat, va retreure al militar que portés una arma per casa. L’oficial la hi va mostrar creient que estava descarregada, però la pistola es va disparar i la pobra Maria, amb prou feines una adolescent, va morir a l’acte. La tia, al cap de més de vuitanta anys, encara recordava aquell episodi amb una compunció corprenedora. Després de la guerra, les alegries van escassejar, a cal Fuster. El meu padrí va morir al cap de poc, encara jove, i tirar la casa endavant (tres dones i un noiet, el meu pare) va ser complicat. Ella i la tia Maria, la germana de l’ànima, no van tenir temps, ni ganes, ni ocasió de pensar en elles i es van quedar a casa, solteres, tota la vida. Els meus germans i jo hem tingut la sort d’haver comptat amb tres mares. La tia Bepeta era la qui es mirava el món amb un sentit més pràctic. De gran, sempre s’ho feia venir bé per repetir alguna de les seves frases memorables. Deia que el sistema de pensions era l’única cosa bona que havia fet Franco. Assegurava que els més rics d’abans no tenien moltes de les comoditats de les quals ella gaudia ara. Afirmava que en l’actualitat la gent està més pendent de passejar els gossos que no pas els vells. I repetia, una vegada i una altra, que a aquestes altures l’única cosa que li importava era que els joves estiguéssim bé, que ella ja ho tenia tot fet i que no li feia por la mort, sinó donar feina. «Que Déu em doni una hora més de coneixement que de vida», sentenciava.

Doncs ara sí que la tia Bepeta ja ho ha fet tot. Segur que al llarg de la seva existència senzilla devia cometre errors, però jo només en recordo encerts, tendresa i amor cap als germans, cap a la cunyada –la meva mare, que s’havia convertit en una germana més—, i cap als nebots, que érem com els seus fills, de la mateixa manera que ella era per a nosaltres una mare més. Tres mares d’una generació de dones fortes, resolutives, fetes d’empenta i cor. La tia Bepeta, com totes les dones d’aquella generació, ens ha fet com som. Cal recordar-les, sempre.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 28 de novembre de 2021)

Acabar-s'ho tot

 

Tinc la teoria, basada més en la intuïció que no pas en dades empíriques, que els qui vam néixer els anys seixanta (i potser els de principis dels setanta, sobretot si es van criar en zones rurals) pertanyem a una mena de generació frontissa entre dues generacions molt diferents: la dels nostres pares (marcada per la duresa de la guerra i les condicions de la immediata postguerra) i la dels nostres fills (pujats en l’abundància, la prosperitat i l’eufòria que va dominar el tombant de segle). Pertanyem, doncs, a una generació que ha experimentat molts canvis i ha viscut grans contrastos. Som dels qui encara ens n’anàvem a dormir amb la bossa d’aigua calenta perquè a casa no hi havia calefacció, dels qui a l’estiu entràvem al cotxe resignats a suar profusament perquè no hi teníem aire condicionat, dels qui per berenar menjàvem pa amb vi i sucre o ens escampàvem la nata de la llet sobre una llesca de pa, dels qui havíem dit «bussón» i «sello» però no direm mai «m’he caigut de la bicicleta», dels qui comptem fer-nos càrrec dels pares però no comptem que els fills es facin càrrec de nosaltres... i dels qui, ai las!, no ens plantejàvem la possibilitat de deixar menjar al plat. I, com que segurament som la generació que hem incorporat a les nostres vides el costum d’anar regularment al restaurant, molts no podem desempallegar-nos de l’obsessió del plat net també quan mengem fora.

Ho confesso: m’incomoda no acabar-m’ho tot, quan menjo fora de casa. Sento una vergonya profunda i atàvica, com si hagués de donar alguna explicació al cambrer o pogués ofendre el cuiner, quan no em puc acabar o no m’agrada el que m’han portat. En el meu cas, aquesta obsessió arriba (reconec que amb una deriva que podria considerar-se patològica) a fer-me sentir incòmode que els meus companys de taula deixin part del que tenen al plat. Algun cop, anant amb la dona i la filla, m’he atipat de valent (més del que em caldria i, fins i tot, del que voldria) perquè m’acabo menjant el que elles deixen, perquè em fa vergonya que quedi. El meu cas potser és extrem i no descriu una generació, però estic segur que no soc l’únic a qui passa una cosa semblant.

A casa no es deixava res al plat, i punt. No era negociable. Ens ho havíem d’acabar tot. No pas perquè passéssim gana (no ens va faltar de res i fins i tot algun dia queia un pa amb Nocilla per berenar o un assortit de galetes per postres), sinó perquè era una norma no escrita que devia procedir de quan hi havia hagut més escassedat. Si no t’ho podies acabar, no hauries d’haver permès que te’n posessin tant. I si no t’agradava el que hi havia, feies el cor fort i avall que fa baixada. No soc de rememorar el passat amb nostàlgia, però de vegades convé recordar que el món no sempre ha estat com el coneixem avui.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 14 de novembre de 2021)

"Boomers" per la llengua

 

Ens diuen «boomers» perquè vam néixer els anys seixanta, durant el període d’alta natalitat que es va conèixer com el «baby boom». Abans, dels grans, en dèiem «carrosses» i qui sap com en diran en el futur. Som aquells que ja no som joves però encara no se’ns considera vells, els qui tenim fills en edat de voler «matar els pares» i necessiten, per tant, un terme despectiu amb què referir-s’hi... perquè sapigueu que si un adolescent us titlla de «boomer» no us està precisament tirant una floreta.

Pel que fa a la llengua, els «boomers» som un cas curiós, una generació frontissa entre generacions molt diferents. Vam anar a l’escola quan encara no s’havia implantat el model d’immersió lingüística en català, però el vam aprendre a escriure a l’institut. Els nostres pares i referents no l’havien après mai i s’expressaven (i s’expressen) en un català ple de castellanismes lèxics que, tanmateix, conserva la sintaxi en un estat genuí. Som, per entendre’ns, els qui de petits dèiem «bussón», «sello», «acera» o «bocadillo», i no acostumem a dir «s’ha caigut a terra» o «se sent olor a socarrat» ni, encara menys, «olora a socarrat», com sí que fan molts dels nostres fills i alguns dels nostres companys de generació. Som, doncs, els qui hem passat a dir «bústia», «segell», «vorera» i «entrepà», però no hem deixat de dir del tot «ha caigut a terra» o «se sent olor de socarrat». Som, en definitiva, el testimoni que les interferències lèxiques són fàcils de detectar i canviar (perquè fins i tot el que encara diu «bussón» sap que és un castellanisme), però les sintàctiques, un cop s’han instal·lat i generalitzat, són gairebé irreversibles.

La desaparició d’una llengua, com recorda Pau Vidal a El bilingüisme mata, es pot produir per falta de quantitat (de parlants) o per falta de qualitat (de la llengua). Si no volem que el català desaparegui per aquest segon motiu (i es converteixi en una llengua cada cop més semblant al castellà fins acabar esdevenint-ne un dialecte), cal que en mantinguem, tant com sigui possible, la qualitat. I en aquest sentit, la generació «boomer» som l’última baula que ho pot garantir. Si els nostres pares van «salvar els mots», de nosaltres depèn que se salvi la sintaxi.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de novembre de 2021)

Còmic salvatge

 

Deu fer dos o tres anys, el Jaume Barrull va entomar el projecte de dirigir, sota el paraigua de Pagès Editors, una aventura editorial sorprenent i arriscada: engegar una col·lecció de novel·la gràfica en català. Un dels primers títols en què va pensar va ser en l’adaptació, en forma de còmic, de la novel·la Cavalls salvatges, del Jordi Cussà. Com que sabia que jo coneixia l’autor, em va demanar el seu contacte, que li vaig passar gustós, convençut que el Jordi estaria entusiasmat amb la idea. El Cussà, en efecte, va estar molt content de la proposta, sobretot quan li van dir que el també berguedà Jaume Capdevila (Kap) en faria els dibuixos, i ell mateix, de seguida, es va posar a elaborar el guió. En una de les visites que li vaig fer a cal Pardal (que és com anomenava el petit àtic amb terrassa i vistes a Queralt on vivia), em va ensenyar l’esbós del guió que ja tenia començat i en vam llegir algunes pàgines. Estava il·lusionat amb el repte de convertir en còmic les tribulacions de l’Àlex, el Min, la Lluïsa i companyia. Li hauria agradat molt veure’n el resultat imprès, tenir-lo a les mans, fullejar-lo, regalar-lo als amics... i li va faltar poc. No hi va ser a temps perquè el passat juliol, mentre contemplava, satisfet, com al seva darrera novel·la estava obtenint un reconeixement insòlit per part de la crítica i del públic, aquell supervivent a qui havíem vist esquivar mil envestides es va morir.

                Cavalls salvatges és el segon número de la col·lecció Doble Tinta (el primer, 8 hores. El Noi del Sucre i la vaga de la Canadenca, d’Alfons López i Pepe Gàlvez, que va sortir la primavera passada, ja apuntava un alt grau d’exigència i qualitat en la col·lecció) i és una veritable joia, un plaer per als sentits. Les dues-centes pàgines de dibuixos, bafarades i breus textos explicatius condensen amb gran encert l’esperit de la novel·la original. La passejada desbocada per un univers dominat pel sexe, les drogues i el rock&roll que és Cavalls salvatges, sense judicis morals ni pretensioses redempcions alliçonadores, queda plasmada en les vinyetes d’aquest còmic. Allò que el text –necessàriament limitat— no pot retratar, ho retraten els dibuixos del Kap, que, amb una extraordinària versatilitat plàstica sempre al servei de la història, juga amb diferents estils, que van de la vinyeta de doble pàgina a la tira tradicional; del diàleg descriptiu al dibuix sense paraules; del traç més underground, gruixut i fosc, a l’estil més caricaturesc o al dibuix realista. I, a més, convida a llegir la novel·la, que es pot trobar en l’edició de l’Albí.

                Comptar amb una col·lecció com Doble Tinta, capaç de fer prosperar projectes com aquests Cavalls salvatges, és, ara mateix, un luxe que contribueix, de manera brillant, a la normalització del català en un àmbit –el còmic— que habitualment bandeja aquesta llengua.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 31 d'octubre de 2021)

El peu al coll

 

La llei de l’audiovisual que es planteja d’aprovar el govern d’Espanya protegeix el castellà i escanya, encara una mica més, el català i la resta de llengües minoritzades de l’estat. L’avantprojecte margina la protecció de qualsevol llengua que no sigui la de Cervantes i la deixa en mans de les plataformes. El redactat és maliciós: el 51% del contingut de la televisió lineal, i el 30% del de les plataformes digitals, ha de ser de producció europea i, d’aquest, la meitat ha d’oferir-se en alguna de les llegües de l’estat. Deixa, doncs, la decisió en mans dels operadors, com si el gallec, el basc o el català sortissin en igualtat de condicions que el castellà. Quin cinisme! Per poc que fem memòria, és fàcil deduir com anirà tot plegat a partir d’ara: s’introduiran modificacions a la llei i repartiran algunes engrunes per afavorir la presència de les llengües minoritzades, però quedarà molt lluny de la protecció que necessitarien. Com sempre, se’ns pixaran a sobre i ens diran que plou. Està tot ben calculat. Ho saben fer perquè hi tenen experiència. Com quan, cada dos per tres, qüestionen el model d’immersió lingüística a les escoles (necessari, però insuficient per a la supervivència de la llengua) per, finalment, mantenir-lo i evitar que es vagi més enllà en la defensa i protecció del català. Com passa tantes vegades, ens tenen entretinguts defensant les molles, mentre hi ha qui es cruspeix el pastís sencer. L’estratègia és de manual: no et donen res, o fins i tot posen en dubte que et mereixis el poc que tens, per, després, quan et concedeixen qualsevol misèria, ho visquis com una victòria. El conflicte és desigual: hi ha qui defensa i protegeix una llengua poderosa i tothom ho troba natural, mentre hi ha qui intenta que la seva sobrevisqui i no sembla que ningú ho entengui. Els poderosos tenen un pastís suculent i n’estan gelosos. Tenen claríssima una veritat empírica que de vegades no tothom vol veure: una llengua només pot avançar si una altra recula. I no volen perdre ni un mil·límetre del seu espai, encara que tu t’hi juguis la supervivència. El català és com el nàufrag de s’aferra a un tros de fusta i, com a molt, li ofereixen un flotador. No s’ofegarà, però acabarà mort per la hipotèrmia. Com el moribund a qui li tenen el peu al coll, s’està asfixiant i l’agressor, amb un gest magnànim, afluixant una mica la pressió perquè l’altre amb prou feines pugui respirar, espera que des de terra encara li doni les gràcies.

La vitalitat del català no passa per un bon moment, especialment entre els joves: als patis de les escoles cada cop se sent menys, els referents audiovisuals pràcticament han desaparegut, a la universitat en baixa la presència i s’ha convertit en habitual que es facin en castellà assignatures que s’oferien en català... Si no ens treuen el peu del coll, o no ens en desempalleguem, les faves són comptades.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 17 d'octubre de 2021)

L'exbisbe i l'escriptora

 

El bisbe de Solsona (que ara ja és exbisbe) s’ha enamorat. És humà i li ha passat com a tants altres humans al llarg de la història de la humanitat. Ha descobert (si no ho sabia) que el cor és voluble i la carn és feble. Què hi farem? No ens hauria de sorprendre, encara que la història d’amor la tingui amb una psicòloga amb dues criatures d’una relació anterior i no puguem evitar demanar-nos què n’hauria dit, ell mateix, de tot plegat, quan encara feia de bisbe. De religiosos que han penjat els hàbits perquè s’han enamorat tots en coneixem algun. De fet, potser no ens sorprendria tant, o manifestaríem la sorpresa d’una altra manera, si no fos que les manifestacions i les iniciatives episcopals de Xavier Novell com a bisbe molt sovint van estar marcades per la seva posició radicalment reaccionària davant de temes com l’homosexualitat, l’avortament o l’ús de preservatius. Quan va accedir a l’episcopat, molts vam pensar que un xicot tant jove en una posició tan alta dins l’escalafó eclesiàstic havia de pertànyer al sector més conservador de l’església, la qual cosa ens va anar confirmant ell mateix, al llarg del anys, amb els seus posicionaments. Ja passa, que, en determinats sectors, de vegades els més joves acostumen a ser els més carques. No em vull imaginar la decepció dels qui se l’havien cregut!

Es dona el cas que, a més de psicòloga, la companya de l’exbisbe ha publicat algunes novel·les, la temàtica de les quals no entraré a valorar, com tampoc la qualitat literària que puguin tenir, perquè no n’he llegit cap ni tinc intenció de fer-ho. De fet, com la majoria de mortals, fins que es va fer públic l’afer amb el bisbe ni tan sols n’havia sentit a parlar, i això que és d’un poble a tocar d’on visc i que molts dels meus amics i coneguts pertanyen al col·lectiu dels lletraferits. Cap d’ells tampoc no la coneixia. M’imagino que, com la majoria d’autors, fins ara no ha venut gaires llibres. Ara, però, hi ha qui diu que se’n farà un tip, que tothom voldrà llegir les seves novel·les. No ho crec pas. En realitat, vull pensar que els compradors de llibres, els lectors habituals, no acostumem a guiar-nos per criteris com el sensacionalisme mediàtic, a l’hora de passar per la llibreria. D’altra banda, els qui no llegeixen i, per tant, rarament compren llibres, no compto que comencin amb aquests. Si fos així, si els que vaticinen una carrera literària exitosa a la psicòloga escriptora tenen raó, els qui volem treure el cap en el panorama editorial i aspirem a tenir una mica d’èxit potser ens haurem de replantejar com encarem la promoció dels nostres llibres. Servidor n’ha publicat un no fa gaire. Si coneixeu algun bisbe, algun arxiprest o alguna mare superiora disponible, ja m’ho fareu saber. No se sap mai.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 3 d'octubre de 2021)

Tocats, no enfonsats

 

                El Tocats de Lletra ha sobreviscut a la pandèmia i situa Manresa en una posició més que digna en el panorama de ciutats catalanes que acullen festivals de poesia. I n’hi ha una colla: Sant Cugat, Sant Feliu, Mora d’Ebre, Alella, Cardedeu o, naturalment, Barcelona, entre d’altres. Són espais de trobada entre lectors i autors de poesia, una oportunitat per submergir-se en la poesia dita, cantada, recitada... que és la seva forma natural. Són la prova que la poesia interessa o, si més no, que agrada sentir-la. Més que no pas llegir-la. Perquè si algú, després, amb pandèmia o sense, compra cap llibre de poemes, ja són figues d’un altre paner. De vegades sospito que hi ha més poetes que lectors de poesia. Sort n’hi ha, doncs, dels festivals com el Tocats de Lletra, que mantenen viva la flama lírica.

                I enguany torna el Tocats, la segona meitat d’octubre, en un format una mica menys ambiciós del que segurament es voldria (la pandèmia encara cueja), però amb propostes molt interessants. Més curt, però igualment intens. Al Tocats d’enguany, sota un epígraf tan inclusiu (quan es parla de poesia) com Fràgils, tindrem ocasió de veure i sentir mestres com Josep Vallverdú o Feliu Formosa; poetes consolidats com Manuel Forcano, Blanca Llum Vidal o Teresa Pascual; joves veus com Teresa Colom, Mireia Calafell o Pol Guasch; s’hi parlarà del gran Jordi Cussà en una conversa sobre la seva figura i la seva obra; vindran Bernardo Atxaga i Manuel Rivas... Una oportunitat per comprovar que els escriptors en general, i els poetes en particular, són gent de carn i ossos, encara que una mica més a prop que la resta de mortals de tocar el cel amb els dits i oferir-ne un tast a través de les paraules escrites i dites, la qual cosa no vol dir que visquin de l’aire (i per això no deixaré de recomanar la compra de llibres en general i de reculls de poemes en particular).

                Juntament amb el lliurament del Premi Amat-Piniella, que té lloc al febrer, el Tocats de Lletra és l’esdeveniment literari més important que es produeix a Manresa. Dues cites que els enamorats de la paraula, que som molts, no ens podem ni ens hauríem de perdre.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número d'octubre de 2021)

Qui t'explicava contes?

 

Realisme o fantasia? No fa gaire, en la visita a un novel·lista veterà, bon amic, vam sortir a parlar de Rússia –ell és un gran russòfil— i, inevitablement, va sortir a col·lació la literatura russa. El meu amic va confessar-se admirador d’autors d’abans i de després de la Revolució, amb especial predilecció per Tolstoi. Dovstoievski no li agrada tant, perquè el troba un xic massa fantasiós. A partir d’aquí, vam parlar del realisme en la narrativa i es va mostrar escèptic a narrar tot allò que no tingui una base científica i un raonament lògic. Vam relacionar el tema amb la literatura infantil, que sovint presenta situacions impossibles o absurdes, amb elements fantàstics, escenes surrealistes o animals garlaires. Ell renegava de la fantasia (no pas de la imaginació, és clar) i jo intentava defensar el valor literari que pot tenir un text no necessàriament racional i científic. En el cas de la literatura infantil, per exemple, el més important no és el realisme de la història, perquè l’infant sap discriminar perfectament la realitat de la fantasia, sinó el missatge que hi ha al darrera, els valors que transmet o, senzillament, les emocions que desperta. Els animals, posem per cas, resulten atractius als infants i, per tant, són sovint una bona porta d’entrada a les històries, tant si enraonen com si no. Per rebatre’m l’argument, em va dir que ell, quan era un nen, trobava que els contes infantils no tenien sentit, que no hi havia res de racional en una història com La Caputxeta Vermella, on un llop parla, es menja una nena i la seva àvia i després les recuperen de la panxa de l’animal. Llavors li vaig fer una pregunta que faig de vegades a la gent: qui t’explicava els contes, quan eres petit? Va quedar parat i va dubtar un instant abans de reconèixer que a ell, quan era petit, tot i que vivia en una casa on els llibres no faltaven, en una família acomodada amb un pare metge i una mare que descendia d’una nissaga important a la ciutat, mai no li explicaven contes, ni realistes ni fantàstics. I aleshores li vaig explicar la meva, d’experiència, i li vaig dir que jo, tot i haver crescut en una casa on no hi havia llibres, amb una família humil on els grans tot just havien anat a escola, vaig tenir la sort que de petit tenia qui m’explicava contes tot sovint i, a més, en sabia molts i ho feia molt bé: la tia Maria. Perquè per saber explicar bé una història no cal tenir estudis ni, necessàriament, una formació específica. I vaig confessar que la meva passió per la literatura, especialment per la narrativa, prové d’abans de saber llegir. Finalment, i una mica a contracor, va reconèixer que aquesta mancança en la seva infantesa potser va influir en la seva manera de percebre la fantasia en la ficció.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 26 de setembre de 2021)

Centralisme metropolità

 La mort de Jordi Cussà ha revifat, en el sector literari, el debat sobre si algú que escriu i publica a les comarques interiors de Catalunya té les mateixes oportunitats que algú que ho fa des de Barcelona. Ara, per exemple, tothom reivindica l’obra de l’escriptor berguedà i es diria que tothom l’ha llegit, però la realitat és que l’èxit sempre el va esquivar, va publicar en moltes editorials i l’únic en qui sempre va trobar recer va ser en el seu amic, el també berguedà Jaume Huch, editor de l’Albí.

De la mateixa manera que el nacionalisme d’estat no es considera a si mateix nacionalista, el centralisme metropolità diu que no és centralista. De la mateixa manera que l’un accepta algunes particularitats “regionals” o “territorials” com a part integral de la gran nació, l’altre acostuma a prestar una atenció tangencial i condescendent quan la cultura procedeix de la “perifèria”. Com si les obres “importants” haguessin de sortir de l’entorn cultural i urbà barceloní, que és on (seguint aquest supòsit) hi ha els grans escriptors, les grans editorials i els mitjans de comunicació importants. La resta és folklore més o menys simpàtic. Si en l’àmbit esportiu, per exemple, el nacionalisme d’estat sempre repeteix allò que no s’ha de barrejar política i esport mentre les banderes estatals onegen en els Jocs Olímpics i els atletes s’hi emboliquen amb orgull, en l’àmbit literari el centralisme metropolità es reivindica com a nacional al mateix temps que ignora bona part del que no es produeix o no es publica a Barcelona.

En fi, el centralisme “no centralista” metropolità queda ben retratat sempre que parla (i se’n fa un tip) de les “comarques” o el “territori” per referir-se a tot allò que no és Barcelona. Com si no existís el Barcelonès, com si la capital levités en una dimensió extraterrestre, o com si costés tant parlar del “país”. Com va deixar escrit el mateix Cussà: “la gran capital continua extasiada amb el seu melic des del prisma de l’Star System, i nosaltres, més que una realitat artística a promocionar, som una mena de molèstia provinciana digna, anant bé, d’una condescendència melindrosa.”

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de setembre de 2021)