L'univers de Sònia Moya

El passat onze d’abril vam presentar, a la llibreria Papasseit, el darrer poemari de Sònia Moya: Plutó. L’autora va recitar, davant d’una concurrència entusiasta, uns quants poemes del recull, acompanyada per la guitarra del seu company Pau Ruiz. A un servidor li va tocar el paper d’introduir l’acte amb un simulacre de presentació. Presentar un llibre de poemes no és gens fàcil. De fet, era la primera vegada que ho feia. He presentat moltes novel·les, algun llibre d’història, reculls de contes i, fins i tot, la novel·la d’algun poeta, però de llibres de poemes, fins aquell dia, encara cap ni un. Parlar de l’autora i del conjunt de la seva obra hauria estat absurd, comptant que a les presentacions el públic acostuma a saber-ne més coses que tu. Llegir alguns poemes en veu alta només m’hauria posat en evidència. Això ja ho faria, i molt bé, la pròpia autora. No es tractava, tampoc, de fer una anàlisi interpretativa dels textos perquè seria una pallissa per a l’auditori i perquè el llibre compta amb un bon pròleg d’Anna Aguilar-Amat .

Què podia dir, doncs, de Plutó, sense que sonés acadèmic, redundant, frívol o avorrit, i que, al mateix temps, sonés prou personal i servís d’alguna cosa? Vaig acabar per comentar impressions i sensacions que havia tingut en llegir el llibre. Com ara que m’agrada la musicalitat de la poesia de Sònia Moya, que, en certa manera, ens retorna als orígens de la creació poètica, perquè està pensada per ser dita. O bé que comparteixo l’interès per la inexactitud de les coses aparentment exactes. Moya ha canviat la gramàtica per l’astronomia, dues ciències que tenen l’ordre com a finalitat. Però, de tots els planetes, estrelles i constel·lacions, se centra en Plutó, aquell pobre planeta que la comunitat científica va decidir que era massa petit i que tenia una òrbita massa irregular per ser considerat planeta i van acabar per desnonar-lo del Sistema Solar.

També m’agrada l’estil enjogassat amb què Sònia Moya planteja temes transcendentals, com la pèrdua de la innocència, la condició femenina i, sobretot, la recerca de la identitat. A Plutó hi ha més dubtes que conviccions i hi ha, també, la redescoberta d’un mateix des de noves perspectives. Plutó és ple de miralls, ulls i ulleres per mirar-se. Les metàfores s’apuntalen en la vida quotidiana (diu que planxa els vestits de sota la pell o exfolia el moll dels ossos per rentar-se les venjances), en l’astronomia (el mateix Plutó n’és el principal exemple), en la botànica (el salze, l’escorça, les arrels...), en l’arquitectura (de vegades es veu a ella mateixa com una casa) o, fins i tot, en la meteorologia (com al poema Clariana, en què es veu com si fos un mapa del temps, “sota els aires de l’anticicló” i amb “borrasques mal resoltes”).

Plutó és el llibre d’algú que ha madurat i es refugia en el record, en la seguretat del paradís perdut dels primers anys de vida. Perquè algú que, com Sònia Moya, no va descobrir fins als 10 anys que els reis són els pares (cosa que confessa en un dels poemes), és algú que s’aferra a la infantesa. El viatge a Plutó és, a més, un viatge a l’univers d’una poesia per sentir (amb l’oïda i amb el cor) més que per llegir. És l’univers dels planetes imperfectes. És l’univers de Sònia Moya.

(Article publicat a Regió7 el dia 29 d'abril de 2015)

Sobreviure al bilingüisme

Malgrat el cofoisme optimista dels qui acostumen a interpretar els resultats de les enquestes sobre coneixement i ús del català, i malgrat els qui veuen en l’Estat propi (només pel fet de tenir-lo) una solució definitiva a la situació de conflicte lingüistic, algunes veus alerten del perill que, per a una llengua feble com el català, suposa a la llarga conviure en igualtat de condicions amb una llengua forta com el castellà. A finals de març es va presentar a Manresa El bilingüisme mata (Pòrtic, 2015), un llibre on el filòleg Pau Vidal diu coses com que “fer iguals davant la llei dues llengües tan desiguals (···) equival pràcticament al suïcidi”.  En un Estat amb aquest perfil de doble oficialitat lingüística, el català continuaria sent una llengua prescindible (com fins ara) i tindria tots els números per, a la llarga, acabar essent engolida per l’altra llengua, el castellà, més poderosa, que des del principi (emparada per la cooficialitat) es mantindria com a única llengua d’una bossa considerable de parlants monolingües, exactament com passa ara. Si es pretén que desaparegui la figura del monolingüe castellà, calen àmbits monolingües en català, on l’usuari no pugui escollir, i això només és possible si aquesta és l’única llengua de l’administració, és a dir, si hi ha monolingüisme oficial.

Estic d’acord amb Pau Vidal quan diu que un Estat català on el català desaparegui no val la pena. I també estic d’acord amb Vidal que la supervivència del català perilla per la quantitat (nombre de parlants), però també per la qualitat (salut filològica). Una llengua que cada vegada (a causa de la contaminació lèxica, sintàctica i fonètica) s’assembla més a l’altra amb què conviu, no té un futur clar. “La llengua –diu Vidal— es degrada com més va més, fins al punt que es podria donar la paradoxa que, per primer cop a la història de la humanitat, una comunitat lingüística no desaparegués per falta de comunitat (o sigui de parlants) sinó de llengua”. Vidal posa el lector davant d’un mirall on no es pot esquivar una realitat de conflicte lingüístic que quantitativament juga contra el català, ni el retrocés qualitatiu del qual ningú (ni els professionals dels mitjans de comunicació, que treballen amb la llengua) s’escapa.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de Sant Jordi de 2015)

Llengua i Estat propi

                Hi ha qui professa l’independentisme per raons identitàries i hi ha qui ho fa, sobretot, per temes econòmics. Entre els del primer grup, trobaríem els irreductibles que ja defensàvem l’Estat propi quan el separatisme era una tendència clarament minoritària. Sovint, érem tractats d’ingenus i romàntics, i se’ns dispensava –tant per part de l’espanyolisme ranci com, ves per on, del nacionalisme català tradicional— un tracte més aviat condescendent. En canvi, els darrers anys no han fet més que augmentar els independentistes sobrevinguts que s’han acabat de convèncer quan s’ha fet evident el tracte econòmic discriminatori de l’Estat espanyol cap a Catalunya, quan s’ha vist que el peix al cove era insuficient i s’ha comprovat (després de la sentència del Constitucional contra l’Estatut l’any 2010) que no hi havia cap possibilitat d’entesa. Val a dir, tanmateix, que tant els integrants d’un grup com els de l’altre han acabat per defensar, d’una manera global, tant els interessos identitaris com els econòmics i que, al capdavall, per més que ara mateix molts parlin –amb interès— de reculada i desencantament de l’independentisme, la tendència s’ha consolidat en un percentatge que fa uns anys hauria estat inimaginable.

                Per més que les balances fiscals mostrin un panorama desequilibrat i injust, la història i la cultura tenen el seu pes, i encara més la llengua. Perquè... val la pena lluitar per un Estat propi on la llengua pròpia, el símbol identitari i cultural més important, acabi per desaparèixer? Fins ara s’ha tendit a esquivar el tema del paper que ha de donar-se al català i al castellà en el futur Estat català. Per evitar la divisió, s’ha focalitzat el debat en altres qüestions i, com a molt, han sortit alguns opinadors que –amb bona voluntat, però amb molt poc criteri científic— han assegurat que el futur Estat català hauria de tenir dues llengües oficials. No han faltat tampoc els optimistes que, des de les institucions i emparats per uns percentatges de parlants basats més en el coneixement de la llengua que no pas en el seu ús, repeteixen que el futur del català està garantit. Jo estic convençut, en canvi, que l’Estat propi no garanteix la supervivència del català. I no és una opinió capriciosa. Cada vegada més, algunes veus acreditades alerten del perill que, per a una llengua feble, suposa a la llarga conviure en igualtat de condicions amb una llengua forta. És el cas, per exemple, de El bilingüisme mata (Pòrtic, 2015), un llibre on el filòleg Pau Vidal diu coses com que “fer iguals davant la llei dues llengües tan desiguals (···) equival pràcticament al suïcidi”. És cert, i jo em sento a prop de Vidal quan afirma que un Estat català on el català desaparegui no val la pena.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el diumenge 12 d'abril de 2015, i també al Pou Digital)

Centre i perifèria

                Ja fa temps que, fora del cap i casal, hi ha un debat obert sobre com Barcelona ignora tot allò que, en matèria cultural (i, molt especialment, en matèria literària), es genera i es promou “a comarques”. És una situació anòmala que, com tantes altres, en el “país normal” en què molts volem viure hauria de quedar resolta. Sigui perquè el periodisme cultural dels grans mitjans no hi veu més enllà de la Diagonal, o bé perquè tot el que no passi a dins o a prop de la gran metròpoli cosmopolita sembla provincià, el cas és que qui exerceix la tasca creativa (de vegades molt interessant) fora de Barcelona, així com els esdeveniments culturals que es desenvolupen a més de cinc minuts en taxi de la redacció dels grans diaris, ràdios i televisions del país, acostumen a despertar un interès escàs entre la fauna periodística d’aquests mitjans. En canvi, l’última excentricitat del jove escriptoret de moda (amb secció als programes més glamurosos de la CCRTV) pot mobilitzar un exèrcit de periodistes sempre que sigui cap a un local fashion del centre barceloní.

                La cosa pot ratllar el ridícul. El mateix autor que encapçala notícies culturals quan guanya un premi a Barcelona, és ignorat si s’enduu un guardó “comarcal”. Els autors barcelonins ho saben bé, i per això sovint els costa sortir de la closca metropolitana, si no és per passejar els seus èxits per les llibreries “perifèriques”. I també ho saben, és clar, els autors del sud, del nord, de l’oest i, naturalment, del centre del país, que s’escarrassen per treure el cap a Barcelona, delerosos de ser engolits per la voràgine mediàtica.

                En la darrera edició del premi Amat-Piniella va ser guardonat un dels autors amb més projecció de la narrativa catalana actual, Pep Coll. Els mitjans “comarcals” (tant al Bages com a Ponent) se’n van fer ressò. La resta de mitjans, com és habitual, ho devien considerar una notícia provinciana, perquè amb prou feines en van dir res. Com diu l’amic Jordi Cussà “la gran capital continua extasiada amb el seu melic des del prisma de l’Star System, i nosaltres, més que una realitat artística a promocionar, som una mena de molèstia provinciana digna, anant bé, d’una condescendència melindrosa.”

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número d'abril de 2015)

Quina sort!

                Els temps canvien, ja ho deia Dylan. Allò que entenen les generacions més joves per privacitat, per exemple, no té gran cosa a veure amb el dret a la intimitat que es defensava fa algunes dècades, quan ens escandalitzàvem per la proliferació de càmeres de seguretat i, en nom de la llibertat, denunciàvem l’abús en el control sobre els ciutadans. Avui, acostumats que s’enregistrin tots els nostres moviments, qui més qui menys porta una càmera a la butxaca, en forma d’smartphone, i va immortalitzant tot el que li passa per davant del nas. Els carrers del Google Maps són plens de gent que passejava per allà quan el vehicle de l’empresa va passar pel seu poble o la seva ciutat. Es veu que en algun camí apartat dels centres més concorreguts fins i tot apareix algun despistat enxampat en plena micció urinària, a qui, per descomptat, ningú no ha demanat permís per immortalitzar a la xarxa i, com a molt, se li ha difuminat la zona més poc decorosa d’exhibir.

                Aquesta massa social tan polièdrica com uniforme anomenada “la gent jove”, doncs, ha nascut envoltada d’una infraestructura tecnològica que faria caure de cul els repadrins. Han vist sempre, com a mínim, un ordinador amb internet a casa; tenen portàtil, telèfon mòbil i tauleta particulars, i es desesperen quan es troben sense connexió. L’smartphone s’ha convertit en la principal eina de comunicació (facebook, twitter, whatsap, instagram) i, per tant, no l’abandonen ni un moment, és com una extensió de la pròpia mà. Es passen la vida deixant constància gràfica de cada cosa que fan (perquè quan un és adolescent considera que cada cosa que fa és d’una transcendència brutal) en forma de selfie o de vídeo que, si resulta graciós, pengen a les xarxes socials o a Youtube.

                L’exhibicionisme de molts adults també provoca vergonya aliena, però aquests, al capdavall, ja són prou grans per valorar-ho. En canvi, quan ensopego amb segons quines imatges i, sobretot, amb segons quina mena de vídeos ridículs, denigrants, poca-soltes, ofensius... que alguns adolescents pengen a la xarxa, no puc deixar de pensar que la meva generació vam estar molt de sort, perquè ara no ens hem de retrobar amb els moments més patètics del nostre passat. Estic segur que, d’aquí uns quants anys, molts d’aquests joves que ja seran respectables pares de família, metges, mecànics, perruquers o directius d’empresa, es voldran fondre quan es vegin, de joves, burlant-se d’una padrina, caminant beguts en plena via pública, esbatussant-se en un polígon o fent el boig a la discoteca (quan recordo que amb els meus amics ballàvem rock dur al mig de la pista fent veure que tocàvem una guitarra imaginària sento un calfred a l’espinada només de pensar que, si algú ho hagués gravat, a hores d’ara les imatges circularien impunement per la xarxa).

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 28 de març de 2015, i també al Pou Digital)

La veritat de Jordi Cussà

                Dijous vinent, dia 26 de març, a la sala d’actes del Centre Cultural del Casino, hi haurà la presentació a Manresa de Formentera lady (Labreu), l’última novel·la d’un dels integrants més il·lustres del col·lectiu Narradors Centrals, que és, alhora, un narrador imprescindible: Jordi Cussà. Formentera lady és una novel·la de primera divisió, creada per un escriptor capaç de generar un univers literari particular amb un estil inconfusible. Un estil brillant, vibrant, espurnejant, arrogant, carregat de jocs de paraules, filigranes dialèctiques, imatges sorprenents, moments d’una gran intensitat lírica... Jordi Cussà és un narrador desbordant, arrauxat, impetuós, visceral. Encadena històries amb un ímpetu torbador, com si li anés la vida en cada frase.

                Tant a Cavalls salvatges (Columna, 2000) com, ara, a Formentera lady, Cussà és qui millor retrata, en la literatura catalana, aquella generació de perdedors que van enganxar-se a les drogues i que, tanmateix, s’ho van arribar a passar molt bé. Formentera lady introdueix la perspectiva del “ionqui reciclat”. Ara ja no és l’exdrogoaddicte que necessita vomitar les seves experiències recents, sinó l’home que, als cinquanta anys, després de vint d’haver-ho deixat, en fa una revisió literària, amb un punt d’ironia. Aporta, a més, una reflexió més madurada sobre els efectes col·laterals del consum. I afegeix a la trama tot un joc metaliterari interessantíssim, fascinant; de tal manera que assistim (a cavall entre la ficció i la realitat) al procés de creació de la pròpia novel·la. Sense lliçons morals, hi ha una minuciosa dissecció de costums, rutines, aventures, grandeses i misèries de tota una galeria de personatges que als anys vuitanta van estar enganxats a diverses substàncies tòxiques, amb una especial predilecció per l’heroïna. Alguns van morir ja aleshores, víctimes dels excessos o de la mala sort, altres s’hi han quedat pel camí, a causa de la sida o altres malalties, i uns quants han sobreviscut fins a l’actualitat, com el Daniel Alfals, protagonista de Formentera lady i alter ego de l’autor.

Cussà defuig el moralisme i la correcció política, i ho fa en favor de l’honestedat. No hi ha lliçons, no hi ha sentències, no hi ha judicis, no hi ha consells... Hi ha, sobretot, veritat. Ens veiem atrapats per una teranyina d’històries encreuades d’accidents, assassinats, segones oportunitats, temptejos amb les drogues, pous profunds, llums al final de túnels, amistats, odis, penediments, enamoraments, viatges... Tot un manual d’escenes, episodis i actituds que ajuda, al capdavall, a explorar racons no sempre còmodes de la naturalesa humana, que és l’objectiu (conscient o no) de la bona literatura. Literatura que parteix de la realitat per fer-ne ficció i que converteix la ficció en realitat. Hi ha un epigrama, al principi de la novel·la, que l’autor posa en boca del personatge més jove, i que diu: “Que sigui realitat o ficció, en realitat no té cap importància. L’únic que compta és que aporti un bri de veritat”. Aquesta afirmació defineix tota la novel·la i planteja, d’entrada, una de les preguntes que més ens pica a la gola als lectors del llibre: què hi ha de realitat i què hi ha de ficció a Formentera lady? No importa. El que és important és el que hi ha de veritat, que és molt.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 21 de març de 2015)

Cabré i la creació

                Jaume Cabré deu ser, ara mateix, l’escriptor català viu més reconegut tant a casa com a fora. Des que Senyoria (1991) es va començar a traduir a diverses llengües; o des que amb Les veus del Pamano (2004) va demostrar que una història situada a la vall d’Àssua podia interessar lectors d’arreu del món; però, sobretot, des que Jo confesso (2011) s’ha consolidat com una de les novel·les europees més importants de les darreres dècades, el prestigi de Cabré no ha deixat de créixer. I això l’ha convertit en una autoritat dins del món literari català, una d’aquelles veus acreditades i solvents que fan emmudir auditoris que li professen merescuda devoció. És cert que no li ha faltat algun detractor (més a casa que a fora), però en general la seva obra desperta consens entre la crítica i el públic.

                Paral·lelament a la tasca creativa, des de fa una colla d’anys Jaume Cabré ha sentit la necessitat de compartir les seves reflexions sobre el fet d’escriure (El sentit de la ficció, 1999), llegir (La matèria de l’esperit, 2005) i enguany mateix, amb Les incerteses, d’una manera més global però també més madura, sobre la vivència literària i la creació artística. Qui conegui Cabré, o bé qui, simplement, l’hagi sentit parlar sobre la seva experiència com a creador de novel·les (és a dir, de personatges i de móns), ja sap que no és l’escriptor sorrut i esquerp que de vegades aparenta, i que, en canvi, és un comunicador entusiasta i absorbent, que des de la primera frase es posa a la butxaca qui l’escolta. I a Les incerteses aprofita de nou aquesta habilitat comunicativa per, amb un estil planer i didàctic (que fins i tot inclou un relat de ficció que va traient el cap, aquí i allà), transmetre les seves reflexions i esperonar el lector a generar-ne de pròpies.

Del gavadal d’anècdotes i reflexions (sobre d’on surt l’embrió, la primera idea, del que acabarà sent una novel·la; sobre la seva manera de treballar; sobre la importància de la llengua, de l’estil i del to; sobre el silenci, la soledat, la dificultat i la necessitat d’escriure i reescriure; sobre els vincles entre art i religió; sobre els motius incerts pels quals un escriptor fa la seva feina; sobre el misteri de crear personatges; sobre la vida narrativa dels objectes; sobre inventar móns per dir veritats; sobre la fal·làcia de la inspiració; sobre la lectura i, sobretot, la relectura de clàssics; i sobre tantes altres coses...), em quedo ara amb el que li va passar a James Thurber i que exemplifica el silenci que l’escriptor s’ha de saber fabricar mentre escriu, temps en què s’ha de retirar del món sense deixar de ser-hi. Un dia, mentre sopaven, el fill de Thurber se’l va mirar i va dir: “Mare! El pare fa cara de malalt!”. I la mare va respondre: “No està malalt, fill meu: està escrivint”.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el diumenge, 15 de març de 2015, i també al Pou Digital)

A la recerca de paisatges literaris al Bages

            La quinzena edició del Premi Joaquim Amat-Piniella, l’acte de lliurament del qual va tenir lloc el passat 25 de febrer a l’auditori de la Plana de l’Om, ha reconegut la novel·la Dos taüts negres i dos de blancs (Proa, 2013), de l’escriptor pallarès Pep Coll. En aquest llibre, Coll fa una reconstrucció minuciosa, per bé que literària, dels abominables crims de Carreu de l’any 1943, i de la posterior investigació completament esbiaixada per les circumstàncies sociopolítiques del moment. A Carreu (molt a prop de Pessonada, d’on és originari l’escriptor) van aparèixer assassinats un matrimoni i les seves dues filles. Els assassins, una parella de masovers veïns, no van ser mai condemnats per la justícia. Al marge de la trama, el paisatge pirinenc, com en altres obres de Pep Coll, hi té un protagonisme clar. La història s’emmarca en una vall del Pallars Jussà, avui completament despoblada, situada entre la Pobla de Segur i Coll de Nargó. A Dos taüts negres i dos de blancs, les coves, serres, obagues, fonts, poblets o masies de la zona recuperen literàriament, doncs, l’activitat que havien viscut fins a mitjans del segle XX, i, pel que va comentar Coll durant la presentació a Manresa dels finalistes de l’Amat-Piniella, els darrers mesos aquests espais (i, molt especialment, el cementiri mig enrunat d’Herva-Savina, on hi ha enterrades les nenes) han rebut també la visita de curiosos que, després de llegir la novel·la, han volgut recrear, sobre el terreny i acompanyats per l’autor de Pessonada, els fets que s’hi narren.

Rutes arreu del país

            El cas de Dos taüts negres i dos de blancs no és una excepció. Moltes altres parts del país han despertat l’interès de lectors entusiastes que volen trepitjar els indrets on han viscut mentre llegien. Símptoma i, alhora, conseqüència d’aquest interès són, per exemple, els volums de la Geografia literària que el monistrolenc Llorenç Soldevila ha anat publicant els darrers anys. No cal dir que Barcelona compta amb diverses rutes literàries, moltes de les quals –ai las!— parteixen de novel·les originalment escrites en castellà, com La sombra del viento, de Carlos Ruíz Zafón, La Catedral del Mar, d’Ildefonso Falcones, o Victus, d’Albert Sánchez Piñol. La vall d’Àssua, al Pallars Sobirà, ofereix itineraris per refer els passos dels personatges de Les veus del Pamano, de Jaume Cabré; o de Pedra de tartera, de Maria Barbal. El Vilaniu literari de Narcís Oller ha dut lectors a resseguir alguns espais de Valls. Josep Pla i Josep Maria Espinàs, viatgers insaciables, són gairebé omnipresents a les rutes d’arreu del país, si bé no tant per la seva obra de ficció com, sobretot, pels llibres de viatges. Artur Bladé a Benissanet, o Jesús Moncada a Mequinensa, són altres novel·listes que han retratat en les seves novel·les un paisatge conegut. I no cal dir que grans poetes com Verdaguer, Espriu, Vinyoli o Martí i Pol, tenen les seves rutes a Folgueroles, Arenys, Santa Coloma de Farners o Roda de Ter, respectivament.

            I al Bages? Tenim paisatges literaris? Podem resseguir la comarca a partir del que han escrit poetes i novel·listes? Doncs, sí, i pot resultar ben interessant.

Manresa

            La capital del Bages ha centrat l’interès de molts escriptors, com queda demostrat en la ruta “Manresa vista pels escriptors” (ho podeu comprovar en l’ampli reportatge del número 293 d’aquesta revista, corresponent al desembre de 2013). Des de poetes com Verdaguer fins a assagistes com Vicent Prat, la ciutat ha estat recreada literàriament per la ploma de molts lletraferits. Destaquen, però, algunes novel·les que quasi mereixerien una ruta independent. Així, els personatges d’Una família exemplar (2013), de Genís Sinca, corren pel Passeig Pere III, amunt i avall, de Sant Doménec a Crist Rei, al llarg de tota la divertida novel·la, que retrata, a més, amb un punt de caricatura, el caràcter de la burgesia provinciana. Un altre llibre imprescindible és El Casino dels senyors (1956), de Joaquim Amat-Piniella, que també retrata la classe burgesa manresana, en aquest cas la d’abans de la guerra, amb una ironia fina i subtil. En el cas d’Amat-Piniella, tot i que es parla de la Ciutat i no surt en cap moment el nom de Manresa, es poden reconèixer diversos racons de l’actual Centre Cultural del Casino i també del Passeig. Segurament, però, la novel·la que més s’entreté a descriure alguns indrets de la ciutat (en aquest cas amagada rere l’anagrama de Remansa) és Nit de vetlla, 2009, de Jaume Serra Fontelles (que ja havia situat a Manresa una novel·la anterior, Desitja’m sort, Madeleine), on el protagonista fa un recorregut, en temps real, per alguns dels racons del barri antic: des de l’estació de trens fins al mític bordell de cal Guarro, passant per les Piques, el carrer Sant Miquel o el bar can Pardal.

De Calders a la vall de Marfà

            La poesia de Josep Fàbrega convida, tot sovint, a contemplar el paisatge, i més concretament el paisatge que envolta Calders. Una passejada fins al Forat Micó, les tombes de Pertegàs o les fonts de l’Angle i de les Tàpies pot enriquir-se amb la companyia d’alguns versos de, per exemple, Sis dies d’agost (2010).

            Sense moure’ns d’aquella zona, però ja formant part de la comarca natural del Moianès, la Vall de Marfà forma el paisatge de la novel·la L’ànima de la vall (2008), de Lluís Cerarols. En realitat, a banda de les històries particulars dels personatges, aquesta novel·la és la història de la vall i de la gent que hi viu en comunió. La plasticitat de les descripcions ha fet que diversos lectors s’hagin interessat per acostar-s’hi i existeix, de fet, una ruta literària relacionada amb la novel·la de Cerarols, que passa, entre altres indrets, per la masia de la Coma, la Riera Golarda, la Font de la Tosca o el sorprenent Molí d’en Brotons.

De Cardona a Salo

             A l’altre extrem de la comarca, Jordi Santasusagna ha situat, fins ara, tres novel·les a la seva ciutat, Cardona. L’infern d’alabastre (2011) és un thriller històric que parteix d’una valuosa imatge medieval que se suposa que van dur a l’església de Sant Miquel de Cardona després que les tropes d’Alfons el Magnànim saquegessin Marsella. L’Aleman (2013), ambientada als anys quaranta, se centra sobretot al voltant de la mina i de la fàbrica, però també en cinemes, bars o carrers de la població. En tercer lloc, Bandera Negra (2014) recrea el setge de 1711 i fa una descripció detallada de diverses parts del castell.

            El paisatge agrest i els indígenes sorruts de la zona que inclou el terme immens de Sant Mateu de Bages, format per un nombre ingent de poblets i per incomptables masies, són ben presents al cicle narratiu “L’agre de la terra”, format per les novel·les Oratjol de la Serra (1919), L’estrella amb cua (1919) i La tragèdia de cal Pere Llarg (1923), que va escriure Eduard Girbal Jaume i que situa l’acció, sobretot, pels volts del poble de Salo –amagat rere el nom d’Oratjol de la Serra—, Vallmanya o Castelltallat.

I encara podríem continuar. Hi hauria, per exemple, Sant Benet de Bages, que va inspirar la novel·la L’últim abat, de Martí Gironell, i que també apareix a la novel·la juvenil L’Ocell de Foc, d’Emili Teixidor; o Montserrat, tant el monestir com el massís, que ha inspirat infinitat de poetes, de Verdaguer a Josep Carner, passant per Sagarra.

(Article publicat en la secció "Fila cultural" de la revista El Pou de la Gallina, en el número de març de 2015)

Paraula, certesa, veritat

            Les reflexions de Jaume Cabré al voltant de l’experiència creativa (que, en el seu cas, com en el de molts dels qui dediquem part del nostre temps a la literatura, inclou tant l’escriure com el llegir) són sempre molt interessants. Al final del segon capítol de Les incerteses (Proa, 2015), el tercer assaig que Cabré dedica a reflexionar sobre aquesta experiència artística, topem amb una afirmació que té un punt de provocador i que subscric amb totes les lletres: “estic convençut que una paraula val més que mil imatges”.

            Des de fa una colla d’anys, qui més qui menys ha sentit dir fins a l’avorriment just el contrari. Des que el món audiovisual, a partir de la segona meitat del segle XX, va començar a convertir-se en el centre de l’univers comunicatiu, el tòpic segons el qual “una imatge val més que mil paraules” s’ha convertit en recurrent cada vegada que algú aconsegueix mostrar una imatge gràfica que transmeti, amb certa plasticitat, un missatge eloqüent. En canvi, als qui estimem la literatura i sabem que, en bona mesura, tal com deia Rodoreda, “una novel·la són paraules”, i hem assaborit tot el que hi pot haver darrere cada mot d’un bon text literari, sempre ens ha grinyolat la convicció (legítima, però sovint massa gratuïta) dels qui glorifiquen les virtuts patrocinades per Santa Llúcia.

            Un altre tòpic dels que circulen impunement per tot arreu, des de converses de cafè fins a dissertacions pretesament intel·lectuals, és aquell segons el qual “la realitat supera la ficció”. No hi estic gens d’acord. D’entrada, perquè la ficció sempre es nodreix, en una o altra mesura, de la realitat i, a partir d’aquí, que la superi només depèn de l’artista i de la seva capacitat per construir móns; i, d’altra banda, perquè allò que importa en la ficció (si més no, en la literària), allò que dóna realment profunditat al text fictici, va molt més enllà de la fidelitat amb què el text retrata la realitat. Com diu un personatge de Formentera Lady (Labreu, 2015), la darrera novel·la de Jordi Cussà: “que sigui realitat o ficció no té cap importància. L’únic que compta és que aporti un bri de veritat”.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de març de 2015)

L'Amat-Piniella per a Pep Coll

            Aquest dimecres, a Manresa, es va lliurar, en la seva quinzena edició, el Premi Joaquim Amat-Piniella a l’obra narrativa (novel·la o llibre de memòries), que una comissió integrada per lectors acreditats i, a la fi, un jurat (del qual formo part) integrat per bibliotecaris, escriptors i periodistes de la capital del Bages, ha considerat que era la millor entre les que, publicades durant el curs 2013-2014, tenia com a rerefons o reflectia la realitat social del segle XX. I enguany el guanyador ha estat Pep Coll, amb la seva excel·lent novel·la Dos taüts negres i dos de blancs (Proa), que ha rebut una molt bona acollida de públic i de crítica, i que a finals de juny ja va guanyar el 43è Premi Creixells, el qual, com l’Amat-Piniella, reconeix obres ja publicades.

            La història que explica Coll, doncs, continua interessant més enllà de l’àmbit pirinenc, i més enllà de l’àmbit lleidatà, i consolida el seu autor com una de les apostes més sòlides de la literatura catalana actual. Sigui per la mirada perspicaç, o per la truculència dels assassinats, o per l’ofici que exhibeix el narrador, o, més probablement encara, una mica per tot plegat, el cas és que la reconstrucció dels abominables crims de Carreu de l’any 1943, i de la posterior investigació completament esbiaixada per les circumstàncies sociopolítiques del moment, han seduït lectors des dels llogarrets septentrionals més despoblats fins als barris més concorreguts de l’Eixample barceloní. Perquè, com sabem els qui acostumem a llegir mirant d’espolsar-nos els prejudicis, no hi ha res de més universal que una història local explicada amb honestedat. Per un altre costat, Dos taüts negres i dos de blancs és, a banda de la reconstrucció literària d’un succés real, una agra i excel·lent metàfora de l’ambient d’enveges, traïcions i venjances que, durant els primers anys de la postguerra, va dominar el país.

            Les circumstàncies han volgut, a més, que l’acte de lliurament del quinze Premi Amat-Piniella s’amenitzés amb una lectura dramatitzada de textos de Manuel de Pedrolo, coincidint amb el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort. He de confessar que veure els noms de Pedrolo (l’escriptor de l’Aranyó que va construir, a partir dels anys cinquanta, un corpus literari cabdal per a la normalització de la literatura catalana), Amat-Piniella (manresà que va passar uns anys a Mauthausen i, encara molts més, desterrat de la seva ciutat, i que va deixar una novel·la imprescindible com K.L.Reich) i Pep Coll (pallarès establert a Lleida i, com ja he dit, un dels noms més solvents del panorama literari actual) en un mateix acte, va agradar molt a tothom que hi va assistir, i especialment a un manresà d’Alpicat, amb pretensions de lletraferit, com és un servidor.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 1 de març de 2015)