Adolescents

                Compartir el dia a dia amb els adolescents no és cosa fàcil. Els professors de secundària i els pares amb fills d’aquesta edat prou que ho sabem. L’adolescent –a mig camí de la infantesa i la maduresa— intenta constantment posar a prova l’adult per comprovar quins són els límits, experimenta cada dos per trets canvis sobtats d’humor, es contradiu i s’enfada per no res. Descobreix la intensitat amb què es pot viure l’amistat, l’amor, la traïció i, al capdavall, sent una profunda ràbia cap a aquells que intenten fer-li adquirir responsabilitats, cap als qui li demanen que assumeixi les conseqüències, no sempre agradables, dels propis actes, que és el resultat de fer-se gran (malgrat que molts adults, arribada l’hora, siguin incapaços de portar-ho a la pràctica). L’adolescent es troba carregat de dubtes en una etapa de la vida en què ha de prendre algunes de les decisions més importants. És fins a un cert punt normal, doncs, que desconfiïn de l’adult que els empeny a prendre-les. A estones voldrien viure protegits per la bombolla segura de la infantesa i entomar, com a molt, la condescendència de l’adult (i aquí de vegades troben la complicitat del pare sobreprotector). Altres moments, en canvi, exigeixen un tracte d’adult i demanen l’assumpció de responsabilitats en actes dels quals, després, no sempre seran capaços d’assumir-ne les conseqüències (i aquí de vegades topen amb el rigor del professor ultraexigent).

                Els professors de secundària amb fills adolescents potser ho sabem més que ningú i podem assegurar que això, en un percentatge molt alt dels casos, és així. I ens cal una paciència quasi infinita per sobreviure a la convivència amb aquestes criatures de tracte tan poc agraït, que ens desafien i, en el fons, ens demanen que, des del respecte mutu, els assenyalem quins són els límits. Els mestres de primària perceben l’estimació dels seus alumnes. Els de secundària, tot sovint, el seu ressentiment contra el món dels adults. Com els pares. La clau per sobreviure, al meu parer, es troba en el respecte: el que se’ls ha d’oferir i el que se’ls ha d’exigir.

                Educar adolescents consisteix, doncs, a oferir molt sense esperar gran cosa a canvi. Si més no, de manera immediata. A la llarga, en canvi, la recompensa pot arribar. Educar un adolescent és una inversió a llarg termini. Quan, al cap dels anys, et trobes un exalumne, que t’abraça i et dedica una mirada que barreja gratitud pel que li vas ensenyar i disculpa per les traves que et va posar, és quan t’adones que potser valen la pena els esforços que dediques, cada dia, a nois i noies que –més petits del que ells es pensen, però més grans del que creuen els pares— estan aprenent a moure’s entre els adults.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 24 d'abril de 2016, i també a El Pou Digital)

Cuadeferro

Guillem de Berguedà, que va viure al segle XII, és el trobador català més remarcable, a banda de ser aquell del qual n’han arribat més textos. És, potser, el poeta català més destacat fins a l’arribada d’Ausiàs March tres centúries més tard. Com tots els trobadors, però, escrivia en occità i això ha fet que la història de la literatura catalana hi passi de puntetes. L’obra poètica del fill del vescomte de Berga, atípica i visceral, que tant li servia per burlar-se dels defectes físics i morals del marquès Ponç de Mataplana, com per lloar-ne les virtuds, de forma sentida i sincera, en un plany extraordinari que li va dedicar en la seva mort i que és un dels seus millors poemes; que tant podia utilitzar per dir que el bisbe d’Urgell deixava prenyats els homes, com per presumir hiperbòlicament de les pròpies gestes amatòries.

Aquesta obra –i qui sap si alguns aspectes de la persona— té coincidències amb la de l’escriptor berguedà més potent (entre altres coses, també, per atípic i visceral) de l’actualitat: Jordi Cussà, que, justament, acaba de publicar El trobador Cuadeferro (L’Albí), una novel·la al voltant de la figura del seu il·lustre conterrani. Berguedans, outsiders, un punt salvatges, d’ànima anarquista, ateus, irreverents... però alhora cultes i sensibles... Guillem de Berguedà i Jordi Cussà estaven destinats a trobar-se. Fins ara ho havien fet de manera esporàdica i amb resultats no sempre exitosos. Als anys 80, Cussà va escriure una peça dramàtica encara inèdita al voltant de la figura del trobador i més endavant va ajudar el músic Titot a traduir els poemes de Guillem de Berguedà per a un disc que, ara sí, es va publicar el 2003. Finalment, Jordi Cussà ha posat el seu talent desbordant com a narrador al servei d’una història de viatges i aventures (bèl·liques, cortesanes i, sobretot, de llit) que mostra el costat humà, però també el costat salvatge, d’un personatge que en bona part està construït a partir del que va deixar dit en els seus poemes, un home amb un tarannà que queda definit quan Pere de Cardona li diu: “sempre fots el que et dóna la gana i després en dius destí”. Per més que sembli que els hagi unit el destí, doncs, en realitat Cussà ha fet, com sempre i per a gaudi dels lectors, el que li ha donat la gana, com el seu heroi.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de maig de 2016, que va sortir per Sant Jordi)

Llibres per Sant Jordi

                Una literatura –qualsevol literatura— està formada per grans obres, per obres petites i per obres dolentes. Les grans obres són molt poques, són les que transcendiran i travessaran la barrera del temps, les que s’estudiaran a les universitats futures (sempre que les humanitats no hagin desaparegut del tot dels plans d’estudis), les imprescindibles perquè una literatura sigui, també, gran; les obres petites, en canvi, són les que dignifiquen aquesta literatura en el present, les que n’aguanten els fonaments i la mantenen viva, les que nodreixen el lector senzill en la seva voracitat; i, finalment, les obres dolentes són aquelles que potser no s’haurien d’haver escrit o, si més no, no caldria haver publicat. Per altra banda, en una literatura –en qualsevol literatura— hi ha dos tipus d’autors: els pretensiosos i els humils. Els uns tenen un concepte molt elevat de les seves obres i d’ells mateixos, els altres –bé o malament— escriuen i prou.

                Personalment, respecto els autors pretensiosos que escriuen grans obres gairebé tant com els humils que n’escriuen de petites. Ara bé, admiro profundament, i per sobre de tot, els qui escriuen grans obres des de la humilitat. Les altres combinacions m’interessen menys: escriure obres dolentes humilment es pot arribar a entendre, però fer-ho des de la pretensió resulta detestable. I, encara, els qui publiquen obres petites amb ínfules d’autor consagrat em desperten, sobretot, una vergonya aliena carregada de menyspreu.

                Enguany, per Sant Jordi, els aparadors i taulells de les llibreries estaran –com cada any— curulls de novetats que responen a totes les possibilitats abans exposades, amb un predomini –com sempre i, malauradament, amb certa complicitat per part dels venedors— de llibres dels que m’he permès qualificar de detestables (que gairebé sempre, a causa de la fama mediàtica dels seus autors, són fàcils d’encolomar al comprador incaut i ocasional). Cal, per tant, un bon nas per no caure en el parany del màrqueting i de les llistes dels més venuts (que de vegades ja ho són abans de vendre’n cap). Remeneu, espigoleu, furetegeu... Acaroneu els llibres, oloreu-los, fullegeu-los i, si cal, llegiu-ne algun fragment a l’atzar... perquè, enmig de tot l’allau de volums vistosos per fora però buits per dins, podeu pujar de peus que hi deu haver aquella obra que potser no ha tingut una empenta promocional substanciosa, però que us pot canviar la vida. I si no la trobeu entre les novetats, sempre podeu recórrer als llibres de temporades anteriors o, naturalment, clàssics de sempre, que –encara que sigui a les prestatgeries del fons, mig amagats— també hi són i us esperen. I no tan sols per Sant Jordi: hi són tot l’any!

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 10 d'abril de 2016)

Matar De Gaulle

Joan Daniel Bezsonoff va rebre al febrer el Premi Amat-Piniella amb la novel·la Matar De Gaulle (Empúries, 2014). Bezsonoff és un dels escriptors nord-catalans més prolífics. Ha publicat novel·les ambientades entre Algèria, la Catalunya Nord o els escenaris de les dues guerres mundials, com La guerra dels Cornuts (2004), Les amnèsies de Déu (2005) o Els taxistes del tsar (2007); ha conreat la reflexió autobiogràfica, en obres com Una educació francesa (2009) o Un país de butxaca (2010); i és autor de la Guia sentimental de Perpinyà (2015) i d’un important Diccionari occità provençal – català (2015).

Matar De Gaulle reconstrueix, amb un pols narratiu envejable, l’origen, el rerefons social i els preparatius de l’atemptat fallit que un grup d’activistes francesos va perpetrar, el 1962, contra el general Charles De Gaulle, un home que suscitava “odis i admiracions extrems” en un temps en què “els cotxes tenien noms de peixos i d’ocells”, l’any que a la ràdio no deixava de sonar una cançó de Jean Sablon, Syracuse. Bezsonoff fa un retrat, físic i sociològic, de l’Algèria francesa dels últims temps a partir, sobretot, de la família del comandant Vidal, un militar d’origen català que parla francès als seus fills. Parla del drama dels pied-noirs i, concretament, dels nord-catalans, atrapats entre dues –o tres— pàtries. En fa un sincer homenatge i relata els fets amb una contenció admirable, sense escarafalls literaris, amb una naturalitat plena de contrastos brillants, que unes vegades ratlla la sornegueria i altres la subtilesa. Repassa la lluita terrorista dels dos bàndols (els independentistes de l’FNL i els militants de l’OAS) i, sempre amb una bona dosi d’ironia, ens acosta a uns personatges que, sovint, són uns desarrelats. Bezsonoff demostra, a banda d’un amor incondicional per la filologia (que aquí es fa palès en les referències a l’occità o a l’afrikaans, així com en el degoteig de dialectalismes rossellonesos), una gran capacitat per construir personatges memorables, excèntrics i entranyables, amb unes poques pinzellades narratives. Un dels més interessants (i que mereixeria una novel·la pròpia) és l’oncle Anatole, un dandi amb ànima de filòleg, que s’involucra en la cèl·lula terrorista que vol assassinar De Gaulle.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número d'abril de 2016)

Una llengua espanyola?

                Alguns es van sorprendre el passat dos de març quan Joan Tardà, durant el simulacre de ple d’investidura al Congrés de Madrid, a diferència d’alguns dels catalans que l’havien precedit –així com d’anteriors intervencions pròpies—, no va deixar anar ni un mot en català. A Catalunya Ràdio, Mònica Terribas va expressar diverses vegades la seva sorpresa pel fet que Tardà no utilitzés el català en el seu discurs, com per exemple havia fet ni més ni menys que Albert Rivera poc abans. Jo ho vaig trobar d’una coherència absoluta. Utilitzar el català a Madrid, davant d’un auditori hostil? Per què ho hauria d’haver fet?

                Entenc que hom vulgui compartir la llengua pròpia amb els qui considera que caminen, de bracet, al seu costat. És normal, doncs, que els catalanoparlants que volen continuar formant part d’una Espanya històricament diversa i culturalment rica, vulguin que la seva llengua es reconegui com a espanyola i, per tant, és ben legítim que en reivindiquin l’ús davant dels seus col·legues diputats. I seria normal, també, que els diputats que no parlen català (una llengua que cal suposar que –com asseguren, quan els interessa— consideren que enriqueix la cultura i la identitat espanyoles) reconeguessin el gest dels seus col·legues i s’esforcessin, fins i tot, a entendre’ls. Així, doncs, en una Espanya on tothom –o, si més no, la majoria— cregués que cal respectar la diversitat lingüística seria normal que cadascú pogués expressar-se en la llengua pròpia davant dels altres. En canvi, els intents d’intervenir en català al Congrés –sovint protagonitzats pel propi Tardà— han servit bàsicament per comprovar fins quan aguantava el president de la cambra abans de reprovar l’agosarat diputat que s’atrevia a desafiar i provocar la concurrència amb l’ús d’una llengua diferent de la “común”.

                Quin sentit té, a més, utilitzar el català a Madrid quan vols desconnectar-hi? Si a Madrid parlen castellà i tu saps parlar aquesta llengua, per què n’has d’utilitzar una altra? Això només té sentit si consideres que formeu part d’una mateixa nació, d’una entitat cultural diversa i, a la vegada, unida pels reconeixements mutus. En realitat, tant em sorprèn que els diputats del PSC o del PP català no reivindiquin l’ús del català en la seva feina, com que l’usin –o intentin fer-ho— els independentistes. Al capdavall, el fet que l’ús del català en una cambra que representa tots els espanyols sigui considerat una provocació demostra que molts espanyols –per més que vulguin mantenir vertebrada i unida la seva gran nació— ja han desconnectat fa temps de la cultura catalana i, com a molt, en toleren l’existència sempre que no surti de la més estricta intimitat dins la colònia del nord-oest peninsular.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 27 de març de 2016, i també al Pou Digital)

El salt d'Ícar

                El calafí Josep Maria Solà, un dels integrants més implicats en el col·lectiu Narradors Centrals, acaba de publicar, a l’editorial berguedana L’Albí, un tríptic narratiu titulat Un salt al blau: tres relats exigents, de gran profunditat intel·lectual, que estan farcits d’ironia, de referències literàries i de pinzellades íntimes. Un triple salt mortal. Una peça d’orfebreria literària aconsellable especialment per als amants de les arriscades experiències introspectives.

                El llibre engega amb un sonet de Miquel Desclot, dedicat a Solà, sobre la solitud amb què els humans ens enfrontem a la vida i sentim, cansats, com a prop nostre Ícar cau a l’aigua poc després d’emprendre el vol (com en el quadre de Brueghel el vell que apareix a la coberta).

La primera narració, Carta, és una carta al pare (mort vint anys enrere) amb evidents i manifestes reminiscències kafkianes. És una carta d’amor, però un amor ple de matisos, perquè “en el fons, no estimem algú sinó que estimem contra algú”, i serveix al narrador per fer una anàlisi (amb bona dosi de determinisme) d’una manera de ser i d’estimar molt de terra endins, molt de l’Alta Segarra i d’aquest món de grans contrastos que és la ruralia catalana. S’hi descriu un amor que passava per tractar els pares de “vostè”, per no expressar sentiments en públic, per demanar-ho tot a la mare bo i sabent que l’última paraula la tindria el pare. Un amor que provenia d’un temps en què la sexualitat havia estat fortament reprimida. En el fons, el text és un cant rebel contra l’”alexitímia”, l’analfabetisme sentimental que el protagonista ha heretat. Al capdavall, després d’haver recordat que no va plorar en la mort del pare, es demana si “¿Poden servir aquestes meves paraules maldestres per substituir aquelles llàgrimes que no em van saber caure en el teu enterrament?”

El segon relat es titula Tango, i té forma de conferència. Aquí, el jo narratiu (que parla en una segona persona del plural carregada de significat) continua el seu viatge vertical fent una reflexió sobre la relació amb el sexe d’una generació educada en la contenció, a la qual aquest tema “sempre ens ha fet por”. S’embranca en un bosc de citacions literàries (Margarit, Borges, Estellés, Sales, Dickinson, Rimbaud, Ferrater,...) per resoldre que el sexe està relacionat amb la mort, i que tot gira al seu voltant.

Finalment, Salt, està dividida en set parts (cadascuna de les quals encapçalada per un verset d’una coneguda cançó de bressol anglesa: “One for sorow, Two for joy...”) i parla d’un naufragi, el del guia d’un museu de Brussel·les, a qui les llàgrimes se li barregen amb la pluja cada matí, i que cada dia ha d’explicar el quadre Paisatge amb la caiguda d’Ícar, de Brueghel el Vell, a tot de colles de turistes que són incapaços de respondre al crit: “Nas de barraca!”. Cansament, dolor, grisor, por, absència, enyorança, llunyania i record condueixen (entre versos de Hölderlin i d’Auden, i en aquest cas també d’una cançó dels Manel) a un salt final, un salt al blau (al blau del mar de la memòria i al blau del cel de, potser, l’esperança), que arrossega el lector una mica més a prop –oh, miracle de la literatura!— del coneixement de la pròpia naturalesa.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 17 de març de 2016)

Un any amb Pere Rovira

                Els quadres de Johannes Vermeer, en quasi tots els quals hi ha una finestra que il·lumina l’escena, sempre m’han fascinat, per la màgia dels detalls quotidians i per la naturalitat dels gestos dels personatges que hi apareixen. Ara, a més, m’he deixat enlluernar per la claror que entrava a través de La finestra de Vermeer, el dietari que Pere Rovira va anar escrivint, amb constància i intel·ligència, durant quasi tots els dies de l’any 2013 i que, amb bon criteri, l’editorial Proa acaba de publicar.

                Si obrim La finestra de Vermeer, que convido a llegir com si fos una novel·la de personatge, hi podem trobar un home madur –ell potser diria vell— a qui els anys, l’experiència i (no pas en darrer terme) les lectures han convertit en un home savi, que té coses a dir. És el segon cop que passo un any amb Pere Rovira. El primer va ser el curs escolar 1987-88, on vaig ser alumne seu en el meu primer curs de filologia a l’Estudi General de Lleida. Aleshores jo era un jovenet enlluernat per la transparència amb què aquell professor –que es passejava per la classe amb una pipa en una mà i un llibre a l’altra— comentava el Lazarillo, el Quixot o un poema de Gil de Biedma. Ara, ni jo sóc aquell barbamec aspirant a filòleg, ni ell el dandi intel·lectual de qui s’enamoraven les companyes de classe. Entremig, hem coincidit diverses vegades, a propòsit dels seus llibres, i hem passat alguna estona de conversa cordial. És a les pàgines de La finestra de Vermeer, però, que m’ha semblat trobar el Pere Rovira més autèntic: irònic, sensible, escèptic, crític, enamorat... que pateix les xacres pròpies de l’edat i que es passeja pel terme d’Alpicat, on viu des de fa anys. D’una anècdota banal (“el pare deia que, si a un gos de cacera se li han d’ensenyar les coses més importants, no valdrà mai res”) en pot extreure una reflexió mordaç (“En això, gossos i escriptors potser s’assemblen”). Rovira reflexiona sobre literatura (des de l’obra de poetes respectats, com Vinyoli o Baudelaire, fins als assajos dels seus admirats moralistes francesos), sobre música (Bach, Beethoven...), sobre pintura (Picasso, sobretot), sobre la vida (la seva, la dels qui té a prop o la vida en general) i, naturalment, sobre el pas del temps; sense esquivar temes d’actualitat, com el procés independentista (en el qual molta gent “veu una autenticitat que no veu en cap més projecte polític”). Es mostra crític amb manifestacions de pretesos intel·lectuals de poca volada i parla amb admiració d’alguns grans personatges a qui ha conegut, com Espriu, Blecua o Barral. I, de tant en tant, deixa anar una sentència amb aires d’aforisme: “potser si no hagués perdut el temps, ara enyoraria les coses que me l’han fet perdre”. Prosa de primera divisió!

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 13 de març de 2016)

Polifonia postsoviètica

               Sovint he parlat del valor de la ficció narrativa com a eina de coneixement. Acostumo a defensar que la ficció és la millor manera d’aprofundir en la comprensió d’aquells racons de la naturalesa humana més difícils d’analitzar des del punt de vista racional. En resum: acostumo a sostenir que allò que explica una bona novel·la no es pot explicar de cap altra manera. Aquest principi, que fins ara només m’havia qüestionat amb la lectura d’un bon dietari o d’unes sucoses memòries, he vist ara com trontollava amb la lectura d’un llibre extraordinari. Es tracta de Temps de segona mà. La fi de l’home roig, d’Svetlana Aleksiévitx. L’autora bielorussa, flamant guanyadora del Premi Nobel de literatura, demostra que en la classificació per gèneres encara no està tot dit i fa un pas més per desdibuixar la línia que separa la ficció de la no ficció. Temps de segona mà no s’assembla a cap llibre que hagi llegit abans. Presenta un complet mosaic  de testimonis de l’etapa postsoviètica (fruit de centenars de converses que Aleksiévitx ha mantingut al llarg dels anys) i, segons com, pot semblar un llibre d’història, o un exercici periodístic, o un assaig polític. Però no és res de tot això. És bona literatura, d’aquella que grata entre els plecs essencials de l’ésser humà. De fet, es pot llegir com una mena de gran novel·la polifònica; perquè quan la no ficció es converteix, com passa aquí, en literatura d’alt voltatge, també pot assolir la càrrega humana i artística d’una bona novel·la. Transcendint de llarg el seu paper de periodista, i amb un virtuosisme narratiu envejable, Aleksiévitx (que va créixer en un entorn rural on dominava l’oralitat) aconsegueix trencar els límits amb què sovint el testimoni es troba davant del llenguatge, davant del fet d’haver d’expressar una realitat amb paraules. La vida es converteix en paraules i, alhora, les paraules prenen vida. Per separat, els testimonis són colpidors. En conjunt, prenen una força que penetra l’ànima del lector, el qual, quan n’acaba la lectura, té la sensació d’haver assistit a l’única experiència que li podia donar una idea més o menys aproximada de com és en realitat la societat postsoviètica. És, com s’apunta en l’epíleg de Marta Rebón i Ferran Mateo, “literatura que utilitza la realitat com a matèria primera per descobrir sentits més profunds i perdurables”.

(Article publicat a la revista el Pou de la Gallina, en el número de març de 2016)

La guerra del Pep

                Tot comença el dia 3 de setembre de 1981, a un parell de setmanes d’engegar el curs escolar. L’acció té lloc a Ullastrell, a prop de Terrassa. El narrador, que es diu Pep Puig, explica des de l’actualitat el que diu que li va passar aquells últims dies de vacances. Mentre juguen a cuca amagar, la Sara Amat desapareix i, després que tothom l’hagi buscat pel poble, el Pep la troba a la seva habitació, amagada. El protagonista, doncs, en plena preadolescència, es troba a l’habitació la noia amb qui somiava cada nit abraçat al coixí. Al seu parer, la Sara Amat era “bonica, no lletja com deia la gent, sinó preciosa. Si voleu rara, però preciosa”.

                Aquesta és l’arrencada de La vida sense Sara Amat, la novel·la de terrassenc Pep Puig que va guanyar la darrera edició del Premi Sant Jordi, i que, sota el paraigua d’Òmnium Bages, presentarem dijous vinent, dia 10 de març, a la llibreria Parcir de Manresa.

                A partir d’aquí, en una història més carregada de gestos que d’accions, anem coneixent la timidesa, les indecisions i els dubtes del protagonista, que, com diu ell mateix, “era un noi d’abans, innocent, bon nen, una mica enze” i assistim al fet que “sense saber-ho, aviat es començaria a clivellar, lentament hi anirien apareixent escletxes i reguerols que em permetrien mirar esbalaït a l’altra banda”. El detonant del canvi és la figura i la personalitat de la Sara, una noia que ja hi és, a l’altra banda: descarada, atrevida, atea convençuda, malparlada, lectora, que sap que els adults guarden secrets. Una noia a qui el poble se li ha fet petit i que troba que a dins de la novel·la Guerra i pau, que llegeix mentre viu amagada, hi deu “bategar més vida que en el poble sencer”. Al llarg dels deu dies que passaran plegats, la Sara acompanyarà el Pep en aquest pas transcendental de travessar la porta que condueix a fer-se gran, a preparar-se per anar a la guerra, perquè, com li diu la Sara, “tu també hi hauràs d’anar algun dia, a la guerra, si no, mai et faràs un home de debò”. I és que fer-se gran, segons aquesta versió del procés, seria com tenir la noia dels teus somnis amagada a l’habitació. Perquè “l’adolescència no ve definida tant per un estat temporal com sobretot per un estat interior”.

Com he llegit en algun lloc, Pep Puig deu ser un dels pocs escriptors catalans que no ha estudiat filologia. Potser per això aconsegueix fer allò tan complicat d’explicar coses complexes amb un llenguatge transparent tot mantenint un to d’honesta, deliciosa i sàvia sensibilitat. La vida sense Sara Amat està escrita amb una senzillesa que no esquiva reflexions ben profundes. Així, per exemple, llegim, a través de la mirada d’un noiet de dotze anys, que “la mort, al costat de la vida, era el pensament més terrible de tots. Sobretot perquè, a diferència de la vida, no semblava que hagués de tenir fi. Era això el més terrible de la mort: que no s’acabava mai.” Una senzillesa que es deixa portar per fortes dosis de nítida i poètica simbologia, d’ironia gens maliciosa, de fantasia que sembla tocada pel realisme màgic, de saviesa vitalista. Una novel·la que ens transporta, inevitablement, al moment en què –cadascú a la seva manera— vam travessar la porta que comunicava la infantesa amb l’edat adulta.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 5 de març de 2016)

Postsoviètics

                Amb Mikhaïl Gorbatxov es va gestar el final de la Unió Soviètica. Les reformes estructurals (la Glàsnost  i la Perestroika) van permetre, durant els anys vuitanta, que la gent dels països de l’òrbita russa gaudissin d’unes cotes de llibertat desconegudes. Amb la caiguda definitiva del comunisme, però, va desaparèixer tot un món, i en va sorgir una societat d’una complexitat tan gran que encara avui la majoria d’occidentals som incapaços de comprendre. Ara, però, tenim l’oportunitat d’aproximar-nos-hi en català gràcies a la traducció que Marta Rebón ha fet, per a l’editorial Raig Verd, del llibre Temps de segona mà. La fi de l’home roig, de la Premi Nobel de Literatura 2015, Svetlana Aleksiévitx.

                D’un valor literari incontestable, Temps de segona mà és un llibre difícil de classificar. No és una novel·la, ni un assaig, ni un llibre d’entrevistes. Si de cas, és una mena de mosaic polifònic que es pot llegir com una gran novel·la sobre el món postsoviètic. La primera part recull el testimoni dels qui van viure el final de l’URSS: homes i dones educats en la convicció de formar part de la nació més important del món, en l’orgull de viure la història en majúscules, en el fanatisme patriòtic, l’admiració militar, la mitificació dels líders i, per tant, desconcertats davant del canvi que va provocar que, per exemple, un coronel soviètic acabés convertit en un comercial que ven sanitaris,... Testimonis ressentits, desesperats, carregats de ràbia i, en ben pocs casos, d’esperança. N’hi ha que expliquen amb orgull les glòries del passat. Altres parlen amb vergonya, o por, dels camps stalinistes. Sovint són testimonis d’una generació que va tenir una “infància comunista” i que, poc després, es van haver d’espavilar en la “vida capitalista”. És eloqüent el cas d’un vell comunista que diu que “la meva època ha acabat abans que la meva vida”. La segona part aborda testimonis posteriors a 1993, quan “mig Rússia volia fer un salt endavant i l’altra meitat, un enrere”. Una època de conflictes entre armenis i azerbaidjanesos; de refugiats txetxens o georgians (tots ells, abans, soviètics) a Moscou; de bandes mafioses que controlen l’economia; d’atemptats al metro de Moscou; de cases on, al frigorífic, només hi ha vodka; d’una dictadura encoberta a Bielorússia,... Des del cas d’una jove policia russa morta a Txetxènia (oficialment per suïcidi), fins a la fascinant i escruixidora història d’Elena Razduieva, una mena de Medea russa, que va abandonar marit i fills perquè va enamorar-se d’un condemnat a cadena perpètua que havia comès un crim atroç.

                Després de llegir Temps de segona mà, un té la sensació de conèixer una mica millor l’ànima postsoviètica i, fins i tot, de compartir el “sentiment de derrota” que molts, encara avui, conserven.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 28 de febrer de 2016)