Espectres atònits i ombres errants

            La tardor de 1975, mentre els mitjans de comunicació parlaven del “fet biològic inevitable”, eufemisme que estalviava dir que Franco estava agonitzant, qui més qui menys especulava sobre l’existència de marcians que s’acostaven a la terra amb platets voladors, o sobre la imminent aparició als quioscos de revistes amb dones despullades; qui més qui menys opinava que Franco havia fet coses molt bones i coses molt dolentes, que Walt Disney estava congelat a l’espera d’un remei contra el càncer, que la llibertat era una cosa i el llibertinatge una altra, i que no era el mateix l’erotisme que la pornografia. La fòrmica s’havia imposat en la fabricació de mobles; les parets de les cases es cobrien de paper pintat; el Lute entrava i sortia de la presó; i l’Elena Francis, des de l’aparell de ràdio, donava solucions a tota mena de problemes que tinguessin les mestresses de casa. La grisor recorria el país mentre la gent comprava els primers televisors en color.

            Aquest ambient, ple de contrastos, és el marc per on es belluguen els personatges de Les ombres errants (La Magrana, 2012), de Ferran Sáez Mateu. L’autor de la Granja d’Escarp ens ofereix, amb una gran capacitat per administrar la informació argumental, amb una prosa carregada d’ironia intel·ligent i de lirisme subliminar, i amb un enorme desplegament de recursos narratius –narració en primera i tercera persona, en passat i en present, flashbacks, anticipacions, etc.—, les peces esbarriades d’un trencaclosques que el lector ha d’anar component: dos germans que no s’han vist des de fa més de 30 anys, un misteriós capellà belga, una gossa morta sota les rodes d’un camió, un home tatuat que reapareix al cap dels anys, l’habitació rònega d’un hostal de Lleida, un escriptor prestigiós amb ganes de parlar, un futur ionqui que té una germana feixista, una maleta plena de diners, un activista d’extrema esquerra enamorat de la música de Bach (que segurament és el personatge més aconseguit i més interessant del llibre), el segrest d’un exmilitar franquista, una carta escrita en una barreja de llengües, un arsenal arribat d’Algèria via Marsella... Tot plegat conforma un complex però assumible entramat d’històries creuades, en què el veritable protagonista (com a la pel·lícula Rebeca) és possible que no arribi a sortir.

Les ombres errants és un lúcid cop d’ull al nostre passat recent. En l’ambient contradictori de la tardor de 1975, tan ben recreat a la novel·la de Ferran Sáez Mateu, “la gent preferia interpretar els fets que admetre’ls tal com eren, en la seva inanitat decebedora”, i la memòria “tornava quan ja no era el moment de fer-ho, deixant un rastre tenebrós d’espectres atònits i d’ombres errants”.

(Article aparegut al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 25 de novembre de 2012, i posteriorment a El Pou Digital)

Jornada de reflexió

            Hi ha països occidentals, com ara els Estats Units d’Amèrica, on no existeix això que aquí sembla tan sagrat i que anomenem la “jornada de reflexió”, aquell dia en què els partits polítics ja no poden fer publicitat dels seus programes. Fa poc vam veure com Obama i Romney feien campanya fins al mateix dia de les eleccions, a peu d’urna. “Hem d’aconseguir un grapat de vots”, clamava el president de la nació més poderosa del planeta a un grup de voluntaris entusiastes, com si els animés a participar en la recollida de fons en una marató solidària per combatre la fam al món. Sobta que en aquest nostre peculiar racó del continent europeu, on la improvisació sembla que de vegades s’hagi elevat a la categoria de mètode, es respecti amb tants d’escrúpols l’acte íntim de reflexionar.

            Se suposa, doncs, que avui els catalans hauríem de reservar una estona (tampoc no és qüestió de posar-s’hi tot el sant dia) a fer allò que el diccionari defineix com “tornar (sobre una cosa pensada) considerant-la detingudament, aprofundint-la”. L’acte de reflexionar, per tant, implica haver-hi pensat abans i, en el cas d’una reflexió preelectoral ha de significar, per força, que qualsevol ciutadà responsable amb dret a vot ha d’haver seguit la campanya, ha d’haver llegit els diaris, s’ha d’haver interessat pel programa dels partits i s’ha d’haver empassat el debat televisiu per, tal dia com avui, fer balanç i decidir a quin candidat o a quin partit dóna confiança amb el seu vot.

            En realitat, però, ja se sap que més de la meitat de la població té clar qui votarà abans que comenci la campanya. Per tant, com ja passa, de fet, amb tot el bombardeig mediàtic associat a qualsevol cita electoral, la jornada de reflexió està pensada exclusivament per als indecisos (que just el dia abans de les eleccions deuen representar ja un percentatge ínfim del total de votants). Si tenim en compte, doncs, que en aquest país els partits polítics centren les seves campanyes electorals en fomentar el descrèdit cap al rival, criticar-ne els defectes i buscar-li els draps bruts després de conèixer l’última enquesta i calcular quants punts cal esgarrapar-li, més que no pas en exposar el propi programa, defensar-lo i mirar de convèncer l’electorat que és millor que qualsevol altre (tan bo, de fet, que no cal atacar els altres programes per donar-li rellevància, perquè té valor en ell mateix), un arriba a pensar que els indecisos deuen assistir a l’espectacle democràtic com qui fa d’espectador en un reallity televisiu, intentant decidir quin és el concursant que cal salvar i quin altre cal fer fora.

            És cert que als Estats Units són veritables campions en l’art de fer virulentes campanyes de descrèdit, de gratar la crosta del rival fins que surt sang, d’investigar-li el passat fins a trobar-li qualsevol misèria. Segurament, de fet, els caps de campanya dels nostres partits han importat el model americà i ja fa temps que l’estan seguint a l’hora de dissenyar estratègies. Però com a mínim allà s’estan d’amagar el circ sota una pàtina de falsa seriositat i s’estalvien, per exemple, la jornada de reflexió, que, d’altra banda, tan útil podria ser després d’una campanya realment seriosa.

(Article aparegut a Regió7 el dia 24 de novembre de 2012)

Sánchez Piñol

                Sempre m’he declarat admirador de la prosa d’Albert Sánchez Piñol. Des que li vaig llegir La pell freda l’he seguit amb devoció i el considero un dels escriptors catalans més interessants. Pandora al Congo em va semblar una novel·la excel·lent i vaig trobar molt intel·ligents els contes de Tretze tristos tràngols. Fins ara, les seves novel·les acostumaven a estar protagonitzades per homes anglesos o irlandesos que vivien aventures extraordinàries en diverses parts del món: des d’illes de difícil localització fins a l’Àfrica negra. Doncs resulta que ara, quan per primera vegada –en la seva darrera novel·la, titulada Victus— situa la part central de la trama a Catalunya, amb el rerefons de la guerra de successió i el setge de Barcelona de 1714, Albert Sánchez Piñol es passa al castellà.

                Diu que li va sortir així, que en català no avançava. Els camins de la creació són veritablement inescrutables i jo no sóc ningú per posar en dubte la paraula de l’autor, però em seria més fàcil d’entendre qualsevol altre argument per justificar la tria de llengua, com per exemple que potser en castellà li serà més senzill accedir al mercat internacional, amb una novel·la que de catalana ja hi té la temàtica. Encara que, per altra banda, si hi ha un autor català que té obertes les portes a ser traduït és justament Albert Sánchez Piñol, que amb La pell freda va fer forat en moltes llengües. Quin embolic. És ben bé que hi ha coses que només passen en aquesta part del món.

                En una entrevista li vaig llegir que s’ha fet el propòsit de completar una sèrie, de potser fins a 12 novel·les, on Martí Zuviría, el protagonista de Victus, recorrerà la història del segle XVIII.  Si això és cert, i té intenció de continuar escrivint-la en castellà, serà una llàstima per a la literatura catalana, que perdrà una de les seves veus més interessants. És clar que, en la mateixa entrevista, assegurava que ja té venuts els drets de Victus per al cinema, que amb 10 o 20 milions d’euros pot sortir una cosa digna, i que de la seva pròxima novel·la (encara no acabada, i que completarà la trilogia sobre diferents formes de monstres) segur que se’n farà una pel·lícula. Ironia? Caldrà esperar per veure-ho.

(Article publicat en el número de novembre de 2012 del Pou de la gallina)

Patates pernicioses

                Segur que teniu coneguts que han deixat de fumar o, fins i tot, és molt possible que hagueu viscut el calvari en primera persona. Per combatre l’ansietat que provoca l’abandó de la nicotina, molts exfumadors es llancen a la ingesta compulsiva de xiclets, fruits secs, galetes o patates fregides. Doncs, bé, ara resulta que el remei pot resultar tant o més nociu que la malaltia. Perquè es veu que hi ha molts aliments –com les patates fregides, les patates xips, les galetes, el cafè o els cereals d’esmorzar— que porten acrilamida, una substància química que es forma en fregir, rostir, torrar o fornejar aliments rics en carbohidrats.

Un estudi internacional recent, dirigit pel Centre d’Investigació en Epidemiologia Ambiental (CREAL), realitzat a Dinamarca, Anglaterra, Grècia, Noruega i l’estat espanyol, sobre una població de 1100 dones embarassades i els seus nadons, conclou que consumir en excés aliments amb un alt contingut d’acrilamida per part de les dones “en estat”, provoca en el nadó una disminució del pes en néixer i una reducció de la circumferència del cap. Per tant, les dones que, durant l’embaràs, s’atipen de Filipinos i Doritos mentre es prenen un tallat, tindran fills esquifits i amb un recipient més petit per encabir la massa cerebral. Segons un dels científics que ha estat al capdavant de l’estudi, “l'efecte estimat de l'alt nivell d'exposició a l'acrilamida sobre el pes d'un nadó en néixer és comparable a l'efecte advers conegut del tabaquisme”. Ja m’imagino, doncs, que a partir d’ara, quan veurem una embarassada queixalant una galeta la mirarem de reüll i, posant-hi cara de desaprovació, farem que no amb el cap; o quan anirem a cine i veurem una senyora de ventre inflat mirant-se la pel·lícula mentre va deglutint una bossa de ganxitos, l’assenyalarem amb dit acusador.

Com ha passat amb les campanyes antitabac, els principals perjudicats (o, en aquest cas, perjudicades) d’una previsible campanya antipatates fregides poden ser les consumidores ocasionals, és a dir, la dona a qui –tot i estar embarassada— un dia a la setmana té el caprici de prendre’s un cafè amb llet i una canya amb cabell d’àngel per esmorzar. Cal avisar-la que, si esmorza en públic, es pot veure tractada de criminal per part d’algun d’aquests policies de la salut que molts porten a dins.

Una vegada més, en aquesta societat postmoderna on sembla que a cada cantonada descobrim la sopa d’all, apareix un estudi que demostra que els excessos són dolents o, dit d’una altra manera, allò que les padrines han sabut sempre: que “totes les masses fan mal”. Enhorabona! Només un apunt: a veure quan començaran a fer-se públics estudis que demostrin que els consums moderats no són perjudicials i que, fins i tot, poden ser bons, si més no per a la salut mental.

(Article aparegut al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 11 de novembre de 2012; i també al Pou Digital)

Amic i Amat

               L’any Amat-Piniella escalfa motors. El 2013 en farà cent que va néixer aquest escriptor manresà, imprescindible dins del panorama de la novel·la catalana de postguerra i representant d’aquella generació d’escriptors que Joan Fuster qualificava de “sacrificada” i que, com Salvador Espriu o Pere Calders, havien començat a publicar abans de la Guerra Civil.

De la considerable llista d’activitats que les persones i entitats de la comissió organitzadora del centenari estan preparant per homenatjar i donar la màxima projecció a la figura i, sobretot, a l’obra de Joaquim Amat-Piniella durant l’any del centenari, hi ha exposicions, premis literaris, projectes pedagògics, reedició de textos o jornades universitàries. Hi ha també, però, una iniciativa, engegada per Òmnium Bages, que es diferencia de totes les altres perquè té un objectiu que sobrepassa el límit cronològic de l’efemèride: es vol dotar la ciutat de Manresa d’una presència física permanent de l’escriptor. Es pretén que, més enllà del centenari, la ciutat mantingui la imatge de Joaquim Amat-Piniella, com una icona comparable a La Ben Plantada, de la plaça Bonavista, o l’arxiconeguda A l’ombra, de la Plana de l’Om. Es tracta, és clar, de la campanya “Amat-Piniella al Casino” que, per si algú encara no ho sap, vol aconseguir pagar per subscripció popular un conjunt escultòric que s’ubicarà davant d’un dels espais de la ciutat que l’autor va immortalitzar en la primera novel·la que va publicar, El Casino dels senyors. L’obra, en la qual l’escultor Ramon Oms (autor, precisament, de A l’ombra) ja fa temps que està treballant, presenta un Amat-Piniella de mida real, assegut, amb un braç reposant sobre una taula circular i l’altre recolzat a la barana metàl·lica que hi ha davant del Centre Cultural del Casino. I, com si entretingués l’estona vagarosa observant la vida ciutadana, l’Amat-Piniella de bronze –com als anys trenta devia fer-ho el jove Amat-Piniella de carn i ossos— mirarà cap al Passeig.

                Si bé prop de 200 persones ja han col·laborat amb aquest projecte i la campanya, que s’ha fet extensiva al teixit associatiu i empresarial de la comarca, ha rebut donacions importants d’algunes empreses bagenques, encara queda camí per córrer o, el que és el mateix, encara falten fons que cal recaptar. Per això, el proper divendres, dia 16 de novembre, el teatre Kursaal acollirà el concert Amics d’Amat. Artistes en suport a la campanya Amat-Piniella al Casino, en el qual participen, de manera desinteressada, un notable conjunt de músics, actors i ballarins del Bages. El cartell inclou des d’intèrprets consolidats com Manel Camp, Mireia Pintó o Santi Arisa, fins a grups incipients com Bob&El Lladre, diverses escoles de dansa, esbarts i corals. Unir tota aquesta colla d’artistes a l’entorn de la figura d’un escriptor és un fet insòlit, i un orgull per una ciutat que vol estar a l’altura del que Amat-Piniella –autor de K.L.Reich, una de les novel·les europees cabdals de temàtica concentracionària— representa. Ara només cal que la ciutadania (de Manresa, però també del seu entorn) continuï adherint-se a la campanya i que divendres vinent el Kursaal pugui penjar el cartell de localitats exhaurides. Una cita, doncs, del tot imprescindible.

(Article publicat a Regió7 el dia 10 de novembre de 2012)

Wert, m'has descobert

            Sóc docent. Ensenyo llengua catalana i literatura en una fàbrica d’independentistes (és a dir, en un institut de secundària) i, naturalment, com a bon professor que exerceix la seva activitat en aquesta Catalunya secessionista, i com a bon funcionari del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, faig del proselitisme i de l’adoctrinament ideològic les meves armes pedagògiques principals. Jo, i tots els meus companys i companyes, independentistes radicals, tenim com a objectiu professional formar noves fornades de nois i noies impregnats de patriotisme. Llàstima que el ministre espanyol José Ignacio Wert, que ha demostrat una perspicàcia fora de mida, se n’hagi adonat i hagi destapat, per a la llum pública, la nostra missió secreta. Resulta que se’ns ha vist el llautó i, és clar, ara caldrà engegar un procés per “espanyolitzar els alumnes catalans”.

            Perquè quan entrem a classe, els docents d’aquest país obliguem els nostres alumnes a aixecar-se i, amb la mà dreta sobre el cor, cantar Els Segadors amb sentiment patriòtic. Pobre del que ho faci amb desgana, que ja pot donar l’assignatura per suspesa. Si a algun li cau la llagrimeta mentre canta, en canvi, té un punt positiu assegurat. A les nostres escoles només s’ensenya –i, quan cal, s’inventa— la història de l’única nació que ens interessa, que és la catalana. Tothom coneix amb detall les gestes de Guifré el Pilós, Jaume I i Rafael de Casanovas; les figures de Macià i Companys són devotament venerades. En canvi, el nom d’Espanya està prohibit, i si algun descarat gosa pronunciar-lo, el castiguem de cara a la paret, amb un diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans a cada mà, i l’obliguem a aprendre’s de memòria, fil per randa, el text de les Homilies d’Organyà, en català antic. Això per no parlar dels turments físics que infligim als qui tenen l’atreviment, o la descurança, de mostrar la més petita simpatia cap a qualsevol cosa que faci olor d’unionista. No us vulgueu imaginar què fem quan un alumne es manifesta seguidor del Reial Madrid. A les nostres escoles i instituts només hi ha un equip de futbol oficial, que és el Barça; per bé que tolerem els alumnes que manifesten cert afecte cap a l’Espanyol, el València o el Mallorca, que al capdavall representen també una part del territori nacional.

            És per això que no conec cap adolescent que sàpiga parlar cap llengua que no sigui el català, que no renegui de La Roja com del mateix dimoni, que no dugui una estelada immensa a la carpeta, que no s’inflami d’emoció quan sent el Cant de la Senyera, que no balli sardanes a l’hora del pati –mentre es menja un entrepà, sucat amb tomata, de fuet de Vic—, i que no faci pintades a les parets a favor de la independència dels Països Catalans.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el darrer cap de setmana d'octubre de 2012, i també a El Pou Digital)

Gràcies, senyor ministre

Benvolgut senyor ministre,

Li he de confessar que, fins fa poc, ni tan sols sentia per vostè cap simpatia. Més aviat tot el contrari. Però des que li vaig sentir dir que les escoles catalanes fomentaven l’independentisme, i que, en conseqüència, calia espanyolitzar (encara al·lucino que fos exactament aquest, “espanyolitzar”, el verb que va fer servir!) els alumnes catalans, vostè s’ha convertit en un dels meus ídols.

                Fins aquell moment sempre havia cregut que vostè era tan sols un home més de fermes conviccions espanyolistes; un madrileny arrelat a la cultura castellana que, com la majoria dels seus conciutadans, mai no havia entès ni acceptat (ni havia volgut entendre ni acceptar) la diversitat cultural, lingüística i històrica d’un estat que sempre ha tingut, no ens enganyem, vocació de centralista; un habitual de les tertúlies castisses i ferotges de la caverna mediàtica; en fi, un ministre conseqüent del Partit Popular. Però des que va subratllar que no s’havia equivocat, i que ratificava, al peu de la lletra, les paraules dites, vaig saber que, en realitat, vostè és un dels nostres. No sé qui el deu haver infiltrat en el govern de Mariano Rajoy, no tinc ni idea de com ha arribat a ocupar el càrrec que ocupa, però ara sé que la seva missió és mantenir –i, si pot ser, augmentar— l’afecció independentista que, com una taca d’oli, s’estén per Catalunya.

                Com s’explica, si no, que faci unes declaracions com aquestes –que segurament, com a efecte col·lateral, fan assentir, amb l’entrecella corrugada, milions d’espanyols— i es quedi tan ample? Vostè sap –com ho sap tothom a Catalunya— que l’ensenyament a casa nostra té moltes virtuts i alguns defectes, però que si a alguna cosa no es dedica és a l’aplicació d’una pedagogia basada en el proselitisme i l’adoctrinament ideològic. Per tant, si ho va dir, vostè que és una persona intel·ligent (i que coneix des de dins com reaccionen les masses perquè va treballar molts anys en el món dels sondejos d’opinió), va ser per encendre els ànims de tots els catalans, que coneixem, com vostè, la realitat de les nostres escoles.

                L’altre dia, repassava amb la meva filla –que fa sisè de primària en una escola pública i catalana de Manresa— un tema de geografia sobre el qual s’havia d’examinar l’endemà. El títol era “Espanya: el medi físic”, i s’hi parlava del relleu (la Meseta, els sistemes muntanyosos que envolten la Meseta i les depressions de l’Ebre i del Guadalquivir); de les costes mediterrània, atlàntica i cantàbrica; dels rius que desemboquen en els diferents mars peninsulars; del clima i la vegetació mediterrània (bona part de Catalunya, Balears, Andalusia i l’interior de la península), d’alta muntanya (com els Pirineus o la serralada Penibètica), atlàntica (Galícia, Cantàbria) o subtropical (Illes Canàries); dels parcs nacionals dels Picos d’Europa o de Doñana; etc. I vaig pensar que vostè (ministre d’Educació, Cultura i Esports), per força havia de saber que això forma part del temari que s’ensenya (per decret) a les escoles catalanes. I va ser aleshores que vaig acabar d’entendre la seva subtil estratègia.

                Gràcies, doncs, senyor ministre. Espero que continuï en aquesta línia a fi d’assolir l’objectiu que ––ja no en tinc cap dubte— ens és comú.

(Article publicat a Regió7 el dia 27 d'octubre de 2012)

I la llengua?

               Des que, el passat onze de setembre, als catalans se’ns va eixamplar l’horitzó, la desinhibició ha fet que ens plantegem, a cada pas, com serà el món l’endemà d’aconseguir l’objectiu que aquell dia, com a poble, vam manifestar que volíem marcar-nos. S’ha especulat sobre la permanència dins la Unió Europea, el futur de les pensions, si ens caldrà un exèrcit i, fins i tot, en quina lliga jugarà el Barça. En canvi, s’han alçat poques veus sobre què passarà amb llengua. És cert que hi ha unanimitat a considerar, com no podria ser d’altra manera, que la Catalunya independent continuaria sent, com a mínim, bilingüe. Precisament, si alguna cosa va quedar clara en la multitudinària manifestació és que la febrada sobiranista no és a causa d’un conflicte entre castellans i catalans. Entre els manifestants no hi vam veure una massa monolingüe catalanoparlant, sinó que hi sovintejaven, també, les converses en castellà.

                En una Catalunya independent el català no ho tindria fàcil perquè sí. Continuaria sent una llengua minoritzada convivint amb una altra de molt més poderosa; ningú no canviaria de llengua per decret –només faltaria!— i el costum d’adreçar-se als castellanoparlants (majoritàriament monolingües) en castellà per part dels catalanoparlants (majoritàriament bilingües) es mantindria intacte; milers d’adolescents continuarien acabant l’escolarització obligatòria sense haver pronunciat un sol mot en català; les joguines s’anunciarien en castellà a TV3, perquè tothom sap que els infants d’aquest país no tenen cap dificultat a l’hora d’entendre aquella llengua; diaris i revistes continuarien sortint en castellà i la televisió hi seguiria emetent de forma majoritària... Ara bé, en una Catalunya independent es podrien dissenyar polítiques de normalització per al català (o l’aranès) sense haver d’esperar el vistiplau de cap òrgan polític i jurídic superior (que no voldria dir fer el que es volgués, perquè tindríem els nostres propis òrgans polítics i jurídics que haurien de regular el nou estat i garantir la vitalitat de les llengües oficials). Qualsevol procés de normalització lingüística té com a objectiu aconseguir que una llengua minoritzada recuperi, en tots els àmbits d’ús, la normalitat perduda. Fins ara, l’objectiu del centralisme espanyol ha estat reduir la llengua catalana a simple manifestació folklòrica. En una Catalunya independent nosaltres sols decidiríem, per exemple, si la immersió lingüística és un bon sistema integrador, o si ens cal una corporació mediàtica pagada amb diner públic... El català (també!) seria necessari, guanyaria valor social i, fins i tot, podríem ser nosaltres –sense esperar lliçons de ningú— els qui acabéssim defensant les virtuts del bilingüisme i, posats a fer, les d’una societat políglota.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 14 d'octubre de 2012, i també a El Pou Digital)

Contra Espanya vivíem millor

                Fins fa quatre dies, els actes de marcat perfil sobiranista eren tan esquifits que no s’hi podia anar d’incògnit. Tothom es coneixia, perquè sempre hi eren –hi érem!— els mateixos. Ara, en canvi, sembla ser que l’independentisme ha passat a ser una opció ben vista i les sortides de l’armari de la indefinició són un degoteig constant. La literatura (assaig, però també novel·la) sobre la transició democràtica ha estat profusa, i em demano com serà la que es generarà a partir del moment actual, al voltant d’allò que alguns anomenen “transició nacional”.

                L’onada independentista que viu Catalunya ha descol·locat molta gent i, en primer lloc, els independentistes de tota la vida: militants i simpatitzants de partits polítics, moviments municipals, grups i plataformes que flirtegen (o festegen descaradament) amb la idea del secessionisme. La febrada favorable a la independència que hi ha a Catalunya ha estat tan sobtada que un té la sensació que ha agafat els partits que defensaven des de sempre aquesta postura ideològica una mica despistats. Potser és que tenien tan coll avall que defensaven una postura política minoritària que ara, quan han vist envaïda la seva parcel·la per centenars de milers de sobrevinguts que assumeixen com a propi l’ideal sobiranista, no han sabut estar a l’altura d’una societat que els demanava que s’unissin. De cara a les properes eleccions, la primera conseqüència d’aquesta falta d’acord serà que una part dels qui esperaven una coalició, desenganyats, es decantaran pel vot útil a l’únic partit gran que, sense provenir d’una tradició política clarament favorable a l’estat propi, ha fet un gran gir ideològic en aquest sentit i que, a més, té molts números per guanyar les eleccions. És el que recomana Reagrupament. Si a tot això hi afegim el fet inqüestionable que el President Mas ha anat acumulant simpaties amb la intel·ligent jugada mediàtica de presentar-se, davant dels catalans, com una mena d’heroi nacional, valent i segur, barreja equilibrada del seny de Prat de la Riba i de la rauxa de Francesc Macià, no hi ha dubte que, davant de les picabaralles dels partits de base independentista, molts votants que mai no ho havien fet aquest cop li donaran suport. Ara mateix, si hem de fer cas del clam de l’11 de setembre, la prioritat, per a molts catalans, és assolir l’estat propi dins la Unió Europea, i segur que molts votants tradicionals de l’independentisme pensen que si cal arribar-hi amb una majoria de centre-dreta, doncs, mira, què hi farem, ja canviarem el govern un cop tinguem la independència al sac.

                L’independentisme ha perdut els complexos, genera il·lusió i va camí d’esdevenir un corrent majoritari; i això ha agafat descol·locats molts dels qui tradicionalment el defensaven des de posicions que mai no havien tingut prou suport. Ves que d’aquí a uns anys, quan ja siguem independents, algun d’aquests que ara es tiren els plats pel cap, mogut per la nostàlgia, recordant aquella mítica expressió que deia que “contra Franco vivíem millor” i que parodiava els nostàlgics franquistes ridiculitzant la nostàlgia antifranquista, no acabi escrivint, en algun futur assaig sobre aquesta nova “transició”, alguna cosa semblant a “contra Espanya vivíem millor”.

(Article publicat a Regió7 el dia 13 d'octubre de 2012)

Falcó

                Una moto, un entrepà d’hamburguesa, un cotxe antic, una papallona o diverses peces de calçat (vambes, botes o sabates de taló),… Els objectes adquireixen una nova dimensió sota el filtre cromàtic de Joaquim Falcó. L’exposició que es pot veure al Casino fins al 28 d’octubre és d’aquelles que cap manresà amb un mínim de sensibilitat per l’art i la cultura no hauria de deixar passar. Per què? Doncs perquè fa 8 anys que Falcó no exposava a la seva ciutat (i mai no ho havia fet en una sala municipal); i perquè és un representant destacat de la seva generació, i de vegades sembla que el fet de ser de casa sigui un impediment per valorar la qualitat de la seva obra; i perquè els seus quadres impacten amb facilitat i és aconsellable, fins i tot, deixar-se caure per l’exposició amb tota la família.

                La Sala gran del Centre Cultural del Casino, presidida per un quadrilàter que vol simbolitzar la lluita del pintor davant del quadre, el combat diari al qual s’ha d’enfrontar l’artista, compta amb una desena de quadres de gran format que no són més que un tast –però quin tast!— del conjunt de l’obra del manresà. A banda i banda, els dos únics quadres amb figures humanes: l’ombra negra d’un pintor que, en plena activitat, contrasta amb els colors d’allò que pinta; i dos púgils que s’esbatussen dalt d’un ring, una demostració de força i dinamisme que, a diferència de la resta d’obra exposada, utilitza només el blanc i el negre.

                Els documents audiovisuals que complementen l’exposició (un de Núria i Dani Sala i un altre de Núria Oliveras), més que no pas a entendre els quadres (que, de fet, no necessiten cap explicació), ajuden a comprendre el procés creatiu de Joaquim Falcó, la manera de fer, les influències rebudes i, en definitiva, alguns detalls del seu combat quotidià.

(Publicat a El Pou de la gallina, en el número d'octubre de 2012)