Històries d'amor

                Entre els grans grups editorials –que aglutinen les apostes literàries més segures i rendibles, que tenen en nòmina els autors més coneguts, que publiquen els premis més importants— i les editorials petites –que sobreviuen de miracle, algunes com a empresa familiar modesta, i aposten per una manera de fer més personal i artesanal— hi ha segells que, a mig camí, treballen a prop de l’autor, fan edicions acurades i saben mantenir una presència constant a les llibreries amb una combinació de llibres amb clares opcions a ser força venuts, bones traduccions i descoberta d’autors desconeguts que han sabut crear un producte literari de prou qualitat. En aquest darrer grup hi ha, per exemple, Edicions de 1984, que els últims anys, gràcies sobretot a la col·lecció “Mirmanda”, ha recuperat autors mig oblidats com Cèsar August Jordana o el sorprenent Eduard Girbal Jaume, ha publicat traduccions de Doctorow o Herman Alexie (per citar-ne un parell), i ha confiat en autors catalans poc coneguts amb una prosa de gran qualitat, com Pasqual Farràs o Jordi Lara. Entre les descobertes sonades d’aquesta editorial hi ha, sobretot, la primera novel·la de Sílvia Alcàntara, Olor de colònia, que es va convertir en un autèntic supervendes.

                Sabedors de l’afecte que tinc cap a aquesta editorial i cap al seu editor, Josep Cots, els reis d’enguany em van portar una de les novel·les de la col·lecció “Mirmanda”: Una història d’amor, d’Helena Rufat. L’autora, que és de Torrelameu i exerceix la docència a Mollerussa, havia publicat fins ara un assaig de crítica literària, contes i alguns articles. Una història d’amor és, doncs, la seva primera novel·la. Una primera novel·la, però, que presenta un bon grau de maduresa narrativa. Helena Rufat demostra que ha llegit molt i estima la literatura. És capaç d’estalviar tot el farcit que, potser amb la voluntat d’arribar als lectors menys exigents (defecte que trobem massa sovint), hauria allargassat inútilment la història, i se centra en el moll de l’os d’una trama que va directa al que vol explicar. És, per tant, una novel·la curta que amaga una història llarga. El títol, la coberta i el text de la contracoberta poden fer esperar la peripècia d’una heroïna de tall rodoredià, la Teresa, que fa cap a Torsal, un poblet on falta canalla, amb els seus dos fills; i allà busca començar una nova vida i girar full d’un passat massa gris. Però Una història d’amor va més enllà. Hi desfilen una galeria de perdedors prou interessant, hi ha un crim antic que plana sobre la història i apareixen, ben retratades, intrigues rurals sobre la propietat de la terra i la perpetració de la nissaga familiar. I, de tant en tant, a més, el perfum del lèxic que, mig oblidat, Rufat treu de la calaixera: ganyol, vencill, sarpat, trep...

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 20 de gener de 2013, i també a El Pou Digital)

Miralles i el Bernhard català

El 22 de març de 1968, l’escriptor Thomas Bernhard (Àustria, 1931-1989) va rebre el Premi Nacional Austríac de Literatura. En el discurs que va pronunciar en motiu del lliurament, l’autor –a qui s’ha qualificat de vanitós i egocèntric, però a qui s’ha reconegut també com un dels escriptors més importants del seu país— no es va estar de criticar, com feia habitualment en els seus textos, l’estupidesa dels austríacs, el funcionament de les institucions, l’Estat i el caràcter tancat i apàtic dels seus conterranis. Ell mateix va prohibir, com a darrera voluntat, que es publiqués la seva obra inèdita a Àustria. Va arribar a dir que Àustria, a la qual segurament estimava tant com odiava, s’havia convertit en “un negoci sense escrúpols on es comercia amb tot, on tothom estafa tothom per tot”. Només hi havia una cosa que odiés tant com l’Estat, i era l’Església.

A l’obra guanyadora del Premi de Teatre Mediterrani Pare Colom, Això és Àustria (Lleonard Muntaner Editor, 2012), del Manresà Joan Jordi Miralles, la presència de Thomas Bernhard hi és gairebé omnipresent: hi ha una cita inicial d’aquest autor; s’hi fan referències directes i constants al llarg de tota l’obra; i el protagonista, un escriptor català a qui estan a punt de donar el Premi Nacional de Literatura, s’esplaia, com els personatges de l’autor austríac, en llargs monòlegs solitaris –i corrosius!— davant d’un personatge silenciós, que en aquest cas és el seu pare moribund, que assisteix al desenvolupament de la trama amb mascareta d’oxigen i cadira de rodes. Les comparacions entre austríacs i catalans hi són contínues. Àustria i Catalunya, en paraules del senyor Fulquet, el protagonista, són països que “avorreixen el que els és propi i avorreixen el que els arriba de fora” i “Bernhard és la nostra creu. Mentre escrivia tot condemnant els austríacs, ignorava que alhora condemnava el poble català”.

                                                        

Amb tres personatges ben peculiars a escena –un escriptor obsessiu i ressentit, “oportunista megalòman”, que fa faltes greus d’ortografia i ha guanyat tots els premis literaris menys L’Andròmina de narrativa; la seva filla de setze anys, nimfòmana i farta de viure; i el seu pare, testimoni silenciós, que en el seu moment va denunciar les martingales institucionals i per això el van condemnar a l’ostracisme— Miralles fa una talentosa i absorbent caricatura de l’acte de creació literària (“escriure és suïcidar-se) en un país on dominar l’ortografia i la puntuació “no és important a l’hora d’escriure. I menys encara per poder publicar, per poder guanyar premis i adquirir prestigi literari”; un país on el món de la cultura està dominat pels “suborns, les subvencions pactades, els premis adjudicats a dit, els favors, els contrafavors” i on es margina qui gosa denunciar-ho; en fi: una Catalunya austríaca, o una Àustria catalana, on no se salven (i menys que ningú!) ni escriptors, ni editors, ni llibreters, ni crítics.

Amb Això és Àustria, Joan Jordi Miralles –autor, fins ara, de les remarcables novel·les L’Altíssim i L’úter de la balena— demostra (una vegada més, i potser més que mai) que la literatura catalana té escriptors amb certa vocació d’outsiders, i que un dels més interessants és de Manresa (que “per força ha de ser una ciutat realment espantosa”).

(Article publicat a Regió7 el dia 19 de gener de 2013)

Carta als Reixos

Benvolguts reis de l’Orient:

Ja sé que al llarg del 2012 no he estat, en tot allò que he fet, un nen aplicat i responsable. No he fet cas dels grans i m’he deixat arrossegar pels més trapelles de la classe. He sortit al carrer a manifestar-me en més d’una ocasió (contra la política de retallades en educació, a favor del reconeixement de Catalunya com a nou estat d’Europa i per frenar la nova llei educativa que vol aprovar un ministre de Madrid). Confesso que en alguna d’aquestes manifestacions, a més, he cridat consignes a favor de solucions polítiques que la legalitat vigent no contempla. He escrit articles defensant el dret a decidir, on m’he mostrat a favor que els meus conciutadans i jo puguem triar en quin estat sobirà volem viure, cosa que es veu que ara mateix és il·legal o, si més no, va en contra del que diu la “infalible” Constitució Espanyola (o això de la “infalibilitat” és una qualitat només atribuïble al Papa? Ara no ho tinc clar. I, per cert: si el Papa és “infalible”, vol dir que no hi deu haver dubte que ses majestats procedeixen d’Andalusia, de la zona on actualment hi ha la pintoresca localitat de Lepe, no? Ja m’havia semblat a mi sempre que ses majestat tenien un gran sentit de l’humor). En fi, tornem-hi. També els he de dir (i els asseguro que no es tracta de res personal contra ses majestats) que durant l’any 2012 he defensat la república i se m’ha sentit criticar la monarquia. Tot això ho he fet, però, amb intencions que penso que ses majestats no podran considerar mogudes per la mala fe. Perquè defensar la pròpia dignitat no és pas un acte de mala fe, oi?

Doncs, això, que potser no he estat del tot bon minyó, però així i tot goso escriure’ls aquesta carta, per si resulta que tenen un excedent de regals i, considerant la bona fe dels meus actes, s’avenen, al capdavall, a fer-me algun present. I, ja que hi som, els demanaré un parell de coses:

La primera no la voldria per mi, sinó per aquells que decideixen com cal afrontar la crisi. Els demanaria que, juntament amb el carbó, els portessin també una mica de seny, un pessic de racionalitat i una bona dosi d’equilibri a l’hora de triar qui perjudiquen i qui beneficien quan decideixen on cal retallar per assolir allò que en diuen els objectius de dèficit.

L’altra cosa que els volia demanar sí que la vull per mi, però també per a la meva filla i, de retruc, per a tota la canalla que demà es veuran abocats al món que nosaltres els haurem construït. Voldria que el 2013 trobéssim els mecanismes perquè la societat catalana pugui exercir el dret democràtic fonamental. En fi, perquè puguem decidir lliurement, en un referèndum, quin futur ens agradaria més per als nostres fills.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia de Reis de 2013, i també al Pou Digital)

Tres finalistes, tres!

                Per a l’any del centenari de l’autor que dóna nom al premi literari amb més repercussió de Manresa, l’Amat-Piniella, són tres les obres que la comissió assessora ha triat com a finalistes. I un servidor, que se les ha llegit i les considera altament recomanables, es veu amb cor de fer una pinzellada personal de cadascuna.

Mèmòria d’uns ulls pintats, de Lluís Llach, és una novel·la voluntariosa sobre l’amistat i l’amor, però també sobre l’odi i altres baixeses, protagonitzada per dos joves de la generació dels qui van fer-se grans durant la guerra. Potser evidencia un excés de pretensió, però demostra, capítol rere capítol, les bones aptituds com a narrador d’un dels cantautors europeus més importants de les darreres dècades. La Barceloneta dels anys vint i trenta, molt ben recreada per l’autor, s’erigeix també com a protagonista del relat.

Quan érem feliços, de Rafel Nadal, vol ser un testimoni (que m’ha semblat honest i sincer) de la infantesa de l’autor. Membre d’una coneguda família gironina, nombrosa i benestant, de les que millor encarnen allò que podríem anomenar la petita burgesia liberal, o neoconservadora, Nadal es guanya el lector amb una prosa àgil, efectiva, i una selecció d’episodis viscuts amb els quals resulta fàcil identificar-se. Girona, el Collell o Aiguaviva hi són descrits amb gràcia planiana.

Barcelona cau, de Valentí Puig, és la història, en forma de novel·la curta, d’un agent doble (del SIM i de la quinta columna) que, impassible, assisteix als tres últims dies de la guerra a Barcelona, “una terrible mitomàquia d’existències”, mentre tothom espera l’entrada de l’exèrcit franquista. El to –entre líric i apocalíptic— i el personatge –impertorbable i indiferent— són potser els valors que val més la pena destacar de l’obra d’aquest controvertit mallorquí.

El dia 21 de febrer sabrem quina de les tres s’emporta el guardó d’enguany.

(Article publicat a El Pou de la Gallina, en el número de gener de 2013)

Costellada nacional

Dimecres passat, a l’estadi de Cornellà-El Prat, la selecció catalana de futbol va disputar el partit de la temporada. La singularitat que hi ha darrere l’expressió “el partit de la temporada” no expressa, aquí –i malauradament—, que fos un partit excepcional a nivell esportiu. No és pas que hi hagués una golejada històrica ni un joc estratosfèric. No era un partit que portés a guanyar cap títol ni que classifiqués el combinat de futbolistes per jugar el mundial. Va ser “el partit de la temporada”, senzillament, perquè no n’hi ha hagut cap des del Nadal passat ni n’hi haurà cap més fins al Nadal vinent. Un cop l’any, en aquestes dates, la selecció juga un partit de costellada i, apa, adéu-siau fins l’any que ve.

Enguany, contra Nigèria, semblava que el partit de la selecció catalana havia de tenir alguna cosa d’especial. No tant perquè fos el darrer partit amb Johan Cruyff a la banqueta, sinó perquè a ningú no passava per alt que des de l’última vegada han passat moltes coses al nostre país. El poble s’ha manifestat multitudinàriament a favor de l’estat propi i a l’horitzó polític s’albira, per primer cop des de fa segles, la possibilitat d’un canvi important que comportaria, inevitablement, el reconeixement de les nostres seleccions per part de tots els organismes esportius internacionals. Per això, dimecres, a l’estadi de Cornellà-El Prat els cants reivindicatius van sonar amb més convicció que altres vegades (cridar a favor de la independència s’ha posat de moda i ja no fa vergonya), però potser amb menys força, perquè amb prou feines es van sobrepassar els 27000 espectadors en un estadi on se n’hi podrien encabir més de 40000.

A hores d’ara ja no hi deu haver ningú que, si no és des de la mala fe conscient, gosi manifestar en públic una bajanada tan grossa com aquella segons la qual no s’ha de barrejar esport i política quan es reivindiquen les seleccions catalanes i, en canvi, consideri natural (i gens impregnat d’ideologia) animar les seleccions espanyoles.

Dimecres es va viure un acte d’afirmació i reivindicació nacionals menys multitudinari del que podia haver estat i del que molts hauríem desitjat. Hi ha qui es demana per què els partits de la selecció no arrosseguen multituds. Permeteu-me aventurar un parell d’hipòtesis. La primera és que potser els catalans ja n’estem tips, d’haver de conformar-nos amb partits de costellada, quan, a més, ja tenim el Barça que guanya títols. La segona, que aquests partits tenen sempre un punt d’humiliació perquè, en el fons, ens fan tocar de peus a terra. D’una banda, perquè ens recorden una realitat dolorosa: que l’única selecció nacional que molts catalans acceptem com a pròpia només té la possibilitat de jugar partits amistosos. D’altra banda, perquè tot sovint ens enfrontem amb equips de qualitat i d’ambició esportiva molt inferior davant dels quals, tanmateix, acabem mostrant certa modèstia pel fet de no representar un estat. I, encara, perquè la motivació del públic acostuma a contrastar amb el poc entusiasme de molts jugadors, que amb prou feines han arribat a fer un entrenament plegats i que no poden amagar que han acceptat assistir a la convocatòria més per compromís que no pas per gust o per orgull.

(Article publicat a Regió7 el dia 5 de gener de 2013)

Objectiu: espanyolitzar

És veritat que tota la polèmica al voltant de la LOMCE i del seu promotor, l’inefable ministre José Ignacio Wert, ha revifat el sentiment sobiranista que les eleccions del 25-N semblaven haver desinflat una mica. Pot semblar, doncs, que aquesta llei, que vol relegar la llengua catalana a assignatura residual i que pretén “espanyolitzar” els currículums dels nostres alumnes, accelera allò que molts voldríem veure com un procés irreversible cap a la independència. Però no oblidem que, de moment, la legislació vigent a Catalunya és la que s’aixopluga sota el paraigua constitucional, i no oblidem tampoc que l’Estatut retallat, ribotat i escapçat del 2006, encara va ser matisat –i justament en l’apartat sobre la llengua ho va ser de manera especial, fins a donar-li un estatus més vulnerable que el que tenia amb l’Estatut del 1979— per garantir que no contradeia els principis de la Constitució.

El fet que ara s’intenti atiar el conflicte per la banda de la llengua es pot interpretar com a pervers. El ministre i els qui li riuen les gràcies s’han preocupat de barrejar el tema nacional amb el lingüístic. Ho han fet a consciència, perquè saben que, si bé l’independentisme manifest ha augmentat a Catalunya fins a nivells insospitats, també –ni que sigui per contrast— l’unionisme declaradament espanyolista va en augment. I si els uns s’expressen majoritàriament en català i fins ara defensaven la immersió lingüística com a eina cohesionadora, els altres ho fan sobretot en castellà i, si bé de vegades han pogut mostrar certa simpatia cap a la llengua autòctona, mai no han tingut cap interès particular en assegurar-ne la supervivència. Per tant, atiar una polèmica sobre la llengua, al marge de les relectures legals que implica, és sobretot una manera d’assegurar la intensitat d’aquell “xoc de trens” amb què ja fa temps que ens amenacen.

I, mentrestant –em sap greu fer-me pesat, però no em cansaré de repetir-ho—, mentre haguem de continuar justificant un model d’immersió lingüística que s’ha demostrat eficaç, mentre haguem d’esmerçar esforços defensant petites parcel·les, mentre l’objectiu sigui evitar de recular... Mentre tot això sigui així, continuarem sense fer els passos endavant imprescindibles per aconseguir que el català sigui una llengua d’ús normal en tots els àmbits. Cal que recordem que la situació sociolingüística del català és delicada, que si hi ha una llengua que corre perill a casa nostra és justament la pròpia, i que el model d’immersió lingüística serveix per compensar el predomini del castellà en la majoria d’àmbits d’ús. És evident que la independència no garantiria, ni a curt ni a llarg termini, la supervivència de la llengua catalana, però cada vegada sembla més clar que és l’únic camí que la podria fer possible.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 23 de desembre de 2012, i també al Pou Digital)

(A)NORMALITZACIÓ

                Fa una vintena d’anys, en plena eufòria olímpica, els implicats en la Planificació lingüística treien les primeres conclusions sobre el procés de normalització del català que s’havia ideat als anys setanta i aplicat als vuitanta. Com no podia ser d’altra manera, es valorava positivament l’aplicació del model escolar d’immersió lingüística o la progressiva implantació dels mitjans de comunicació públics en català. També es lamentava, però, la poca incidència de la llengua catalana en determinats àmbits d’ús (cinema, justícia, premsa escrita,...) i la poca sintonia que, a la llarga, s’albirava en relació a un Estat que no creia en la igualtat lingüística i que, sempre que podia, interpretava de manera restrictiva, a favor del castellà, el marc constitucional i estatutari del plurilingüisme espanyol. Hi havia la sensació que el model havia estat útil fins aleshores, però que s’havia esgotat i que, per tant, calia buscar noves polítiques que afavorissin la plena normalització del català. L’aleshores subdirector general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, Isidor Marí, va publicar un llibre molt interessant, Un horitzó per a la llengua (Empúries, 1992), on reflexionava sobre tot això i defensava algunes bases per a un nou model de planificació lingüística que havia d’establir, entre altres coses, “un projecte integrat a les principals transformacions de la societat”, “una coordinació creixent entre tots els territoris de llengua catalana”, “un estatus igualitari en el marc estatal” o “una comunitat lingüística plenament reconeguda a Europa i arreu del món”.

Vint anys després, resulta molt trist constatar que som on érem. No és tan sols que no s’hagi avançat. És que, en realitat, en molts aspectes, s’ha reculat. I més que es recularà encara si lleis com la LOMCE (Ley Orgánica de Mejora de la Calidad Educativa), impulsada pel ministre Wert i que pretén carregar-se el sistema d’immersió lingüística, tiren endavant.

En tot això m’hi ha fet pensar la recuperació (no institucional) d’una icona de les primeres campanyes normalitzadores que tenien com a protagonista la Norma, una nena inofensiva que ens anava recordant que “El català és cosa de tots”, amb la qual cosa s’abocava tota la responsabilitat de la supervivència de la llengua en la bona voluntat dels parlants. Ara, la Norma, més combativa, ha canviat aquell missatge per un defensiu “No ens toqueu el català”. Són els signes del temps, perquè els darrers vint anys, en comptes d’avançar cap a la plena normalització del català, com demanaven els entesos, els esforços s’han hagut de dedicar, com ara fa la Norma, a defensar els àmbits d’ús on el català havia aconseguit penetrar durant els anys vuitanta.

Hi va haver un temps que molta gent estava convençuda que llengua i nació eren conceptes que es podien reivindicar per separat. Un podia defensar l’ús normal de la llengua pròpia des de la pretensió de pertinença a un estat espanyol plurilingüe que en garantiria la dignitat. Encara n’hi ha que hi creuen, però avui aquesta posició desperta escepticisme, perquè l’Estat (mani qui mani) ha demostrat que no té cap intenció de defensar la igualtat lingüística. De fet, qui més ha identificat llengua i nació han estat, precisament, els qui s’oposaven al nacionalisme català.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 29 de desembre de 2012)

Triar

                En la campanya electoral que va precedir les eleccions del passat 25 de novembre els partits van abocar-se, com no podia ser d’altra manera, a defensar o combatre –segons el perfil ideològic de cadascun— el dret a decidir dels catalans. A una banda, els independentistes de sempre (ERC, SI o la CUP), la fins ara poc definida ICV-EUA i la nova CiU liderada per un Artur Mas que interpretava el paper de guia; a l’altra, naturalment, els partits fonamentats en la tradició espanyolista més rància (PP, C’s o PxC); i al mig, el PSC, defensor del miraculosament recuperat concepte ambigu de federalisme.

                Cal reconèixer que argumentar en contra del dret a decidir no ha de ser fàcil. De fet, com a idea general és objectivament impossible, si no és que un s’agafa a l’autoritarisme més retrògrad i antidemocràtic. Per això, els qui s’han afilerat en aquesta opció, després d’omplir-se la boca amb la paraula democràcia, han hagut de fer autèntiques filigranes dialèctiques per combatre, sense caure en el ridícul espantós de les contradiccions flagrants, la legitimitat d’un poble a escollir el seu futur. D’entrada, argüeixen que els catalans no som un poble sobirà, que la nostra sobirania només pot existir integrada a la de tots els espanyols i que, per tant, l’única manera que tenim per decidir canviar el nostre destí és fer-ho amb el vistiplau de tots els altres pobles de l’Estat (que mai no tindrem). En aquest sentit, la Constitució els avala i l’argument que esgrimeixen s’aferra a la llei com una paparra. Una altra cosa és si anar contra la voluntat de la majoria de catalans (demostrada fa quinze dies a les urnes), a més de legal, es pot considerar també legítim.

                L’altre argument en què han coincidit les forces defensores de la unitat d’Espanya, i també bona part del PSC, és de caire més aviat sentimental: com es pot obligar aquells catalans que també se senten espanyols a triar entre una i altra pàtria? Diuen que això seria com, per a un nen, haver d’escollir entre viure amb un o amb l’altre dels progenitors. Es lamenten de les conseqüències que per a la seva identitat dual tindria una possible ruptura. I sí, no hi ha dubte que el trencament seria difícil de pair per a molts catalans. Però, per a quants? És evident que aquests, als quals s’ha de reconèixer el mateix dret de catalanitat que als altres (però no pas més), no s’han plantejat en cap moment que tenen una bona colla de conciutadans que mai no hem pogut triar què volem ser. Quants volem viure en un Estat propi? Una minoria o una majoria? Només ho podrem saber si se’ns pregunta, i de moment no està permès fer-ho, no fos cas que els catalans amb ganes de continuar sent espanyols (una majoria o una minoria?) es veiessin en el tràngol d’haver de triar entre el papa i la mama.

(Publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 8 de desembre de 2012)

Joan Sales

                El passat 19 de novembre va fer cent anys que va néixer l’editor i escriptor Joan Sales, una de les personalitats més influents de la literatura catalana del segle XX. Com a editor va fer possible, en part des de l’exili, la publicació d’algunes de les obres cabdals de la nostra literatura. Gràcies a ell van publicar-se les Poesies, de Màrius Torres o, més endavant, en l’extraordinària col·lecció “El club dels novel·listes”, de Club Editor, les novel·les de Llorenç Villalonga i Mercè Rodoreda. A ell devem, per exemple, que La plaça del Diamant es tituli així, i no Colometa, com havia imaginat inicialment l’autora.

Com a escriptor, Joan Sales ha passat a la història gràcies a la imprescindible Incerta glòria, una d’aquelles obres que donen prestigi a una literatura. Des de la seva primera edició, l’any 1956, Incerta glòria, una monumental novel·la de novel·les, es va anar ampliant fins a la versió definitiva de 1971, que encara evolucionaria en edicions posteriors. És potser la més destacada de les novel·les que retraten la Guerra Civil des del punt de vista del bàndol republicà, i no s’està de remarcar la responsabilitat, en la derrota, dels defensors violents de l’anarquisme, en nom del qual es van cometre autèntiques atrocitats que van propiciar la defecció republicana de milers de catalans. Incerta glòria té una profunditat filosòfica i moral que li donen una gran solidesa. Sales va saber descriure l’horror de la rereguarda i va saber crear uns personatges de carn i ossos (Lluís, Trini, Cruells, Soleràs) que, passats els anys, mantenen intacta la força perquè, més enllà de la circumstància que viuen, són universals.

Joan Sales ha compartit centenari, aquest 2012, amb dos altres grans escriptors catalans del segle XX, Tísner i Calders. El 2013 serà el torn d’Espriu, la transcendència del qual esperem que no faci massa ombra al manresà Joaquim Amat-Piniella, que també mereix un any sonat.

(Article publicat al Pou de la gallina, desembre de 2012)

El berguedà incommensurable

                He dedicat diverses Lletres de batalla a comentar (i, sovint, reivindicar) l’obra de Jordi Cussà, un dels escriptors més potents de la literatura catalana i, sense cap mena de dubte, el més destacable dels qui embrutem pàgines en aquest racó de món que alguns hem convingut a anomenar Catalunya Central. Malgrat el que pugui semblar, mai no he buscat la hipèrbole quan he qualificat Cussà d’escriptor immens, de monstre narrador, d’animal literari, d’escriptor de raça, de virtuós de la narració, de berguedà amb un talent desbordant i desbordat... Podríem afegir-hi, encara, els qualificatius de poeta incisiu, traductor nítid o dramaturg mordaç, i encara ens quedaríem curts. Si no us ho creieu, o si ho trobeu exagerat, només us cal fer la prova: agafeu Cavalls salvatges (la seva primera novel·la, on ofereix un testimoni escruixidor, a tall de testament literari, del pas per la corda fluixa de l’heroïna), o La serp (que transgredeix gèneres mentre explica la història d’una nissaga d’arquitectes d’Empúries que arrenca fa dos mil cinc-cents anys i arriba fins al segon segle de la nostra era), o L’alfil sacrificat (on reflexiona sobre l’ús lícit de la violència), o El noi de Sarajevo (que se situa a la guerra dels Balcans per, en el fons, parlar de les guerres fratricides en general), o La novel·la de les ànimes (una curiosa i original incursió en el gènere fantàstic), o A reveure, Espanya! (una novel·la més oportuna que oportunista, amb respostes molt interessants sobre possibles coordenades per arribar a la independència), o qualsevol dels seus monumentals reculls de narracions (les històries d’amor de Contes d’onada i de tornada i els universals relats patumaires de Contes del Bé i del Mal). En qualsevol pàgina de qualsevol dels seus llibres hi trobareu una demostració del seu talent, del seu estil brillant, de la seva prosa plena de sinceritat, de la seva ficció sempre molt pròxima a la realitat recognoscible, del seu pessimisme esperançat; hi descobrireu uns personatges sòlids i complexos, sempre enamoradissos i sovint crepusculars, sotmesos sense remei a la força inevitable de l’atzar.

                Aquests dies em sento orgullós de tenir d’amic aquest berguedà incommensurable, de posat bonhomiós i verb àgil, a qui demà els seus conciutadans lliuraran un merescut Premi de Cultura Ciutat de Berga. Fins ara Jordi Cussà havia recollit premis literaris destacats, com el Fiter i Rossell o El Lector de l’Odissea. Demà, però, el premi és un reconeixement al conjunt de la seva trajectòria.

                Darrere el seu posat d’aventurer desmanegat, darrere el núvol de fum de tabac que els últims anys ha substituït la fumarada sorollosa dels Salts de Plens de la Patum, darrere la sornegueria berguedana que gasta amb generositat, a tort i a dret, darrere aquella veu que esquerda les partícules de l’aire quan encara no ha passat del coll, hi ha un paio entranyable i sensible, i un escriptor de primeríssima fila. De vegades, l’amic i l’escriptor coincideixen; com quan, l’endemà d’un sopar arran de la presentació manresana dels seus Contes del Bé i del Mal, t’envia un relat que recrea la vetllada on, amb la dosi justa de camuflatge, reconeixes tots els personatges i les seves reflexions.

                Jordi Cussà: per molts anys!

(Article publicat a Regió7 el dia 8 de desembre de 2012)