Banderes

                Darrerament hem pogut veure els jugadors del Barça competint amb la flamant segona equipació. Les quatre barres vermelles sobre fons groc de la senyera dominen la totalitat de la nova samarreta. Al maig es va anunciar, com a gran novetat, que aquesta temporada, i per primer cop en la història del club, els colors dominants de la vestimenta alternativa del Barça serien els de la bandera catalana i, des d’aleshores, la decisió ha despertat adhesions (s’han batut rècords des que al juny es va posar a la venda) i també algun detractor (l’inefable Tomás Roncero, per exemple, va parlar de provocació quan l’equip es va presentar a Madrid a jugar la Supercopa d’Espanya amb l’equipació quadribarrada). Les causes que han portat a utilitzar un dels símbols nacionals per guarnir els jugadors han estat, de ben segur, diverses: la catalanitat intrínseca del club, la voluntat de no girar l’esquena al procés de transició política que estem vivint, la visió comercial d’aprofitar precisament aquest moment d’omnipresència de les quatre barres...

                A mi ja m’agrada que Messi, Xavi i companyia juguin amb una senyera com a samarreta, com també m’agrada veure els carrers de molts pobles i ciutats de Catalunya amb un gran nombre d’estelades que guarneixen balcons i finestres. Ara mateix, totes aquestes manifestacions les veig com una mostra que el procés sobiranista té suport social i, per tant, va per bon camí. Però –digueu-me, si voleu, perepunyetes— tot plegat em provoca, no puc evitar-ho, un punt d’incomoditat, perquè, en el fons, penso que cal considerar l’exhibició desaforada de banderes com un símptoma de falta de normalitat. I jo, el que voldria, és viure en un país normal. Les nacions que poden viure amb plenitud, amb llibertat i, sobretot, amb normalitat la seva condició no necessiten exhibir els seus símbols a tort i a dret. Les nacions que han de recórrer a aquests símbols és perquè tenen problemes d’identitat (com és el cas, per exemple, dels EUA, on s’aglutinen, sota un mateix sostre nacional, ciutadans de procedència cultural molt diversa), o bé perquè, com en el cas de Catalunya, no gaudeixen de plena sobirania. Que el símbol té la seva força, i que, per tant, no hem pas de menystenir-lo, ho demostren les xiulades i els càntics catalanòfobs que es van sentir al Vicente Calderón, l’estadi de l’Atlètic de Madrid, i ho demostra també l’escarni que, des de la incomprensió, en fan alguns sectors espanyolistes, com per exemple quan l’incomparable bufó ressentit Albert Boadella (a qui tant vam riure les gràcies en un altre temps, perquè qüestionava el poder, i que després, com que el poder no li reia també les gràcies, s’ha posicionat al costat, justament, dels òrgans més poderosos de l’Estat) s’embolica amb una bandera independentista i ensenya el cul just per on hi ha situada l’estrella.

                Tinc l’esperança, i el desig, que en un futur no gaire llunyà els catalans podrem prescindir d’aquesta necessitat que ara tenim d’aferrar-nos als símbols que ens representen. Llavors, amb la suficiència pròpia de qui se sap lliure, despenjarem l’estelada del balcó, trobarem una carrinclonada que un equip de futbol es vesteixi amb la bandera nacional i potser tornarem a riure les gràcies a l’Albert Boadella de torn.

(Article publicat a Regió7 el dia 31 d'agost de 2013)

Burca

                En el món de l’art, i especialment en el de la música, han proliferat de tal manera els outsiders, els enfants terribles, els excèntrics o els talents amb esperit provocador, que a hores d’ara el que costa és trobar artistes que s’avinguin a adaptar-se a les convencions marcades pels clàssics, artistes que no busquin l’originalitat irreverent, la diferència i la provocació i que, per tant, amb la petulància que acostuma a acompanyar aquesta actitud, es creguin perfectament capaços de ser originals, diferents i provocadors. La majoria, com és fàcil de suposar, no se’n surten (i aleshores cauen en el ressentiment i denuncien un entorn cultural mesquí, que no els entén). Altres, per sort, sí que ho aconsegueixen. Però són molt pocs.

                Entre els qui, pel que sembla, han aconseguit amb un cert èxit provocar, tot i que amb poca originalitat i dubtosa qualitat artística, hi ha la cantant nord-americana Stefani Joanne Angelina Germanotta, més coneguda com a Lady Gaga. La línia que separa la genialitat del ridícul és, en el món de l’art, molt prima, i de vegades aquells que en un moment determinat han estat genis cauen, de cop i volta, en la bufonada creativa més rocambolesca, com la de presentar-se a recollir un premi abillada amb un vestit de carn crua de vedella.

                La darrera excentricitat de Lady Gaga arriba en forma de cançó. No fa gaire ha difós, a través d’internet, un tema titulat Burqa on reivindica el dret de qualsevol dona a tapar-se de cap a peus. Diu coses com “I am a woman of choice” i “My veil is protection for the gorgeousness of my face” (“sóc una dona que tria” i “El meu vel és per protegir la magnificència de la meva cara”). I em semblaria la mar de bé, i fins i tot trobaria un punt de sensualitat en aquest elogi de la bellesa oculta i, per tant, del desig per allò que amb prou feines s’insinua, si tingués la certesa que els milions de dones que van pel carrer tapades de cap a peus arreu del món ho fan perquè decideixen lliurement viure amagades i reservar la seva bellesa per a un amant fidel que les respecta. Frivolitzar sobre aquest tema em sembla greu, tant per part dels qui volen veure una opció estètica en l’ús del burca, com d’aquells que pretenen integrar-lo al discurs de la por. Lady Gaga es deixa retratar amb un burca de color rosa de la mateixa manera que apareix fotografiada nua mentre fa exercicis de ioga. En el seu discurs apocalíptic, en canvi, els membres del partit xenòfob PxC alerten de la possibilitat que sota de cada burca hi hagi un terrorista islamista amb un cinturó d’explosius a punt per fer-lo esclatar prop d’una escola. Són dues cares de la mateixa moneda que, en el fons, amaguen la realitat: el que de submissió i tradició masclista arrelada representa l’ús del burca. Que el burca respon a una tradició religiosa i cultural respectable, és cert. Que és símptoma d’un tracte discriminatori cap a la dona, també.

Lady Gaga no contempla aquesta realitat, ella té la sort de posa-se i treure’s el vel quan li dóna la gana, com les turistes que baixen una estona del vaixell amb que fan un creuer per la Mediterrània, visiten la Mesquita Blava d’Istambul i, obligades a cobrir-se el cap, es fan tot de fotos, somrients, per deixar testimoni de l’anècdota d’haver anat, per una estona, amb hàbit de dona musulmana.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 17 d'agost de 2013)

Sense opinió

                És ben curiós el que passa amb els esportistes d’elit. Deuen ser l’únic col·lectiu professional que, més enllà dels quatre tòpics sobre el joc, només opina quan li toquen la cartera. Si cal reivindicar una millora de sou, se senten maltractats i tristos i creuen, amb convicció, que mereixen més. Amb posat circumspecte, munten una roda de premsa i tenen mig país pendent de les seves paraules. Sobre qualsevol altra qüestió, no opinen. La complicitat de la premsa, en aquest sentit, és absoluta. Heu pensat mai la quantitat d’hores d’informatius de televisió en què un jugador de futbol deixa anar perles del nivell de “cal tenir respecte pel rival”, “no hi ha partits fàcils”, “sortirem a guanyar”, “al vestidor no hi ha problemes” o “la política no m’interessa”?

                És com si la nostra societat acceptés, com un fet consumat, que els esportistes són persones amb una capacitat de raciocini del tot limitada, incapaces de travar un discurs intel·ligible més enllà de les sentències absolutament previsibles al voltant de l’esport que practiquen. Així, tot sovint llegim titulars que corroboren aquesta creença. Com, per exemple, quan la nedadora de sincronitzada Ona Carbonell diu, en plural!, que “el que passa fora de l’aigua no és cosa nostra”, en referència a la destitució de l’exseleccionadora espanyola Anna Tarrés i el posterior soroll mediàtic que el cas va generar. O bé quan Leo Messi, respecte del qual s’han acabat els adjectius alhora de qualificar-lo com a futbolista, assegura, en referir-se a l’acusació de frau fiscal en què s’ha vist embolicat darrerament, que “jo no entenc res. Els assessors porten el tema i el solucionaran”, i es queda tan ample. Els esportistes són incapaços de dir el que pensen i tothom ho accepta.

                En canvi, tots sabem que els esportistes són el model en què s’emmirallen milions de joves. I si el model exhibeix, amb total impunitat i fins i tot amb un punt d’orgull, una ignorància suprema, els seus seguidors també ho fan. És per això que mai, com ara, la ignorància havia estat un mèrit. Recordo que, fa uns anys, l’inefable David Beckam declarava, amb arrogància, que mai no havia llegit un llibre. Em va caure l’ànima als peus! No pas perquè no fos lector. Conec, estimo i respecto molta gent que no llegeix, o llegeix poc. Per tant, que un desconegut confessi el seu analfabetisme m’afecta poc. El que em va preocupar va ser la petulància amb que se’n vantava. Ser ignorant s’ha convertit en una cosa guai, cool, pro...

                Per això vam agrair tant que, en el seu moment, Xavi digués que els catalans tenim el dret de ser el que vulguem ser. Però una flor no fa estiu. Per higiene col·lectiva, cal que els esportistes surtin de l’armari. No puc acceptar que realment siguin tan sabatots com ens volen fer creure.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 4 d'agost de 2013)

Fantasmes a l'institut

                Ningú no mor (Onada, 2013), la darrera novel·la de l’anoienc Joan Pinyol, és una història amb pinzellades terrorífiques, amb interessants reflexions sobre la mort i amb un missatge transversal sobre la importància de no oblidar el passat.

La Mercè és una estudiant de primer de batxillerat que acaba de perdre el pare i, amb la mare, es traslladen a Masdeplors, on viu l’àvia. Arriba al seu nou institut just el curs en què estan a punt de celebrar el vint-i-cinquè aniversari i els alumnes de batxillerat preparen els treballs de recerca sobre la història del centre. A ella i a un company, el Marc, els encarreguen la part sobre els anys que van precedir la construcció de l’IES Masdeplors, vint-i-cinc anys enrere. Mentre aprofundeixen en la investigació, al llarg de l’estiu i durant el primer trimestre del curs següent, descobreixen que al darrere de les negociacions que van portar a comprar els terrenys on s’acabaria construint l’institut s’hi amaga una història fosca, amb una mort, aparentment accidental, pel mig. Durant el procés d’elaboració del treball, la Mercè i el Marc reben l’ajuda inestimable del pare d’ell –el Martí—, de l’àvia d’ella –la Maura—, i d’una mena de bruixa –la Maia—, que viu envoltada de gats i a cavall entre el món dels vius i l’inframon per on vaguen les ànimes dels que han desaparegut. La possibilitat que, un quart de segle després, la veritat aflori, fa “néixer algunes esperances en altres esferes”, les esferes del més enllà. Lluny de contribuir a fer públics els descobriments dels dos estudiants, però, la directora i el secretari de l’institut, la Mireia i el Marcel, obsessionats que tot surti rodó en la festa d’aniversari i quedar bé davant del conseller d’Ensenyament, fan tot el possible per impedir que aquests descobriments surtin a la llum, i això no agradarà gens algunes ànimes turmentades que esperaven que, per fi, es fes justícia. El lector de seguida s’adona que tots els noms propis que apareixen a la novel·la tenen la mateixa inicial: una “M” de mort.

La petjada mexicana, que trobem en altres textos de l’escriptor de Capellades i que procedeix de la influència que en la seva obra va exercir Pere Calders, hi és també present. D’una banda, en la mateixa creença que les ànimes dels difunts continuen vives (“les coses que no són físiques no es poden pas enterrar”); però també, per exemple, amb l’aparició d’una família de mexicans que, tant sí com no, volen passar la nit de Tots Sants al cementiri, on tenen enterrat l’avi, i que reconden els personatges de Gent de l’alta vall i Aquí descansa Nevares.

                Però sobretot, més enllà del món dels morts i de les influències caldersianes, rere l’aparença d’una història de fantasmes que es passegen pels passadissos, les aules i el gimnàs de l’institut de Masdeplors, Joan Pinyol ha tornat, una vegada més, a un dels seus temes recurrents i ha bastit, en realitat, un nou al·legat a favor de la recuperació de la memòria històrica. “Hi ha fets que cal denunciar abans que desapareguin tots els culpables”, s’afirma, amb contundència. I en un to més líric, més transversal, però no pas menys contundent, també llegim que “ningú no mor mentre hi hagi una persona que el recordi”.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 3 de juliol de 2013)

Respectats i lliures

L’adolescència és aquella etapa de la vida en què l’ésser humà adquireix més responsabilitats per, al capdavall, esdevenir una persona respectada i lliure. I aprendre a ser responsable i, per tant, respectat i lliure, en un entorn on sempre hi ha hagut algú protegint i vetllant cada pas i cada ensopegada, algú que satisfeia qualsevol necessitat i que evitava les situacions desagradables, no ha de ser fàcil.

Ser responsable vol dir, sobretot, saber assumir les conseqüències, bones o dolentes, dels propis actes. I aconseguir-ho és un dels principals aprenentatges a què s’enfronta l’adolescent, tant a l’institut com, sobretot, a casa. Molts, per desgràcia, mai no n’aprendran. Altres, en canvi, n’han hagut d’aprendre prematurament, a causa de les bufetades que, en alguns casos, dóna la vida quan encara no tocaria. Sovint, els pares amb mala consciència per no haver dedicat prou temps a l’educació dels fills han mirat de compensar aquesta mancança amb un excés de protecció que, a l’hora de la veritat, només ha servit per fer pujar nens consentits als quals, en fer-se grans, ha resultat especialment dificultosa l’adquisició de responsabilitats. Per altra banda, si qui exerceix de model (pares, professors, entrenadors) no és conscient de la seva influència en el procés d’aprenentatge de l’adolescent, després no ha de pretendre exigir qui sap què.

El cas, però, és que en el món occidental s’ha passat de no contemplar l’existència dels adolescents (pensem que no fa pas tant, sobretot en zones rurals, els nens es feien grans de cop, sense que ningú estigués pendent dels seus canvis hormonals) a diagnosticar-los tota mena de patologies vinculades a l’etapa inevitable que implica fer-se gran. El que abans es resolia –o no– amb un parell de clatellots, ara s’intenta resoldre amb una visita al psicòleg. Al capdavall, només aquells que aprenen a ser responsables es mereixen el respecte unànime dels seus conciutadans.

I, tanmateix, la irresponsabilitat no és patrimoni exclusiu dels adolescents. Tot sovint ningú no carrega amb les conseqüències d’una mala decisió que perjudica molta gent. D’això, en qualsevol camp professional –i molt especialment en el de la política i en el de l’economia– en tenim un gavadal d’exemples. No vull semblar demagògic, i vull pensar que bona part de polítics i banquers fan la seva feina amb voluntat de servei, però els qui ocupen càrrecs d’aquesta mena haurien de ser molt curosos a l’hora d’assumir responsabilitats i, sobretot, de no tapar-se mútuament les vergonyes i exigir que els altres també n’assumeixin. El dia que això passi, potser tothom veurà els qui ens dirigeixen com a més respectables i, per tant, seran més respectats. Llavors, com a poble, serem un pas més a prop de la llibertat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 21 de juliol de 2013. I al Pou Digital)

Condol i silenci

            A la seva extraordinària narració d’inspiració autobiogràfica Un home de paraula (La Magrana, 2006), Imma Monsó, que fa un interessant tractat del dol a partir de retratar la personalitat del company que acaba de morir, reflexiona, entre moltes altres coses, sobre la poca traça de molts coneguts a l’hora d’expressar el condol després de la pèrdua de l’ésser estimat.

            Costa trobar mots justos, precisos i adequats per encarar la mort. Hi ha qui, davant d’aquesta evidència, opta per un contundent “no tinc paraules”, però és més habitual que s’utilitzi una formula fixada, que no necessàriament ha de contenir un missatge del tot sincer: “t’acompanyo en el sentiment” és, potser, la més corrent en català; encara que, massa sovint, s’usa també algun calc del castellà: “ho sento molt” (que a mi, ja em perdonareu, em recorda aquell inevitable acudit de l’Eugenio en què, al tanatori, un visitant deia “lo siento”, i la vidua responia “Gracias. No se moleste. Está mejor tendido”). De vegades, si la relació és superficial, s’opta per l’asèptic i descriptiu “et dóno el condol”. Al meu poble, i especialment entre la gent gran, he sentit que a la família del finat se li desitja “una bona conformació”, expressió que convida a resignar-se –cristianament— des del mateix moment que acabes d’enterrar el difunt. De vegades, les característiques de qui acaba de deixar-nos o les circumstàncies del traspàs poden condicionar les paraules: “ha deixat de patir”, se sol dir al capdavall d’una llarga malaltia, sobretot si el desaparegut ja superava la vuitantena; “no som res”, en canvi, és la fórmula que resumeix millor la desolació davant d’una mort tinguda per especialment dramàtica. Una referència a l’edat del difunt (“era tan jove!” o, en sentit contrari, “havia arribat la seva hora”...) és un recurs també habitual en les converses de vetlla; com ho és també parlar sobre com s’hagués pogut, o no, evitar el desenllaç final: “si ho haguéssim sabut abans...”.

            El dolor dels altres fa que sovint, si no volem caure en el tòpic, callem, convençuts que el silenci pot interpretar-se com a sinònim de respecte, temorosos de resultar inoportuns. Perquè si normalment ja tenim por d’obrir la boca i ficar la pota, en un context luctuós el desastre d’un comentari inadequat que entaforés el dit a la nafra del patiment podria adquirir tonalitats traumàtiques. És per això que cal valorar molts professionals de la medicina (metges, infermeres...) que tenen la capacitat i la humanitat d’agafar la mà i dir unes paraules justes en el moment més delicat. I és per això que cal valorar també els amics que, amb veu trencada i sincera, superen la por i confegeixen un missatge on, més que no pas el contingut (que, en el fons, ve a dir que és allà, a prop, i pots comptar-hi), el que aprecia qui rep el condol és el to, gràcies al qual se sent acompanyat.

            A Un home de paraula, Imma Monsó distingeix “els amics” de “la gent” (coneguts, veïns, parents de lluny). Els uns sempre saben com parlar i com callar; els altres, que en general són molt amables i diuen el que diuen sabent que no servirà de res, recorren a tòpics com “un mai no està preparat”. I, tanmateix, estic d’acord amb Monsó que normalment, també en aquests casos, les paraules són preferibles als silencis.

(Article publicat a Regió7 el dia 20 de juliol de 2013)

Tony Soprano

            Tot i haver participat, com a secundari, en algunes bones pel·lícules (True romance, The man who wasn’t there, Killing them softly), amb actuacions prou interessants, l’actor James Gandolfini, que va morir el passat vint de juny, és i serà recordat, sobretot, per la seva memorable composició del mafiós Tony Soprano a la imprescindible sèrie televisiva The Sopranos, creada per David Chase per a la HBO.

            A la sèrie, Gandolfini interpreta el cap d’una família de mafiosos de Nova Jersey que pateix atacs d’angoixa a causa de l’estrès que li provoca una feina que, tot sovint, el supera. Si es deixa de banda la seva condició de capo mafiós, Tony Soprano no és més que un pare de família atabalat, amb problemes de sobrepès i mirada lànguida, que estima la seva dona tot i fer-li el salt, amb uns fills adolescents a qui no acaba de controlar, amb un negoci heretat que ha de mantenir i amb una mare possessiva de qui no pot deslliurar-se. I és en la composició d’aquest personatge –aconseguida, sobretot, gràcies a la brillant interpretació de Gandolfini— que recau una de les grans virtuts de The Sopranos: acostar-nos a la part humana d’un delinqüent detestable, d’un monstre que tan aviat ens mostra el seu costat més humà i entranyable com la seva versió més despietada i cruel. Sense assemblar-se del tot a cap d’elles, a The Sopranos hi ha coincidències amb les millors pel·lícules americanes de mafiosos: des de The Godfather (El Padrino) a Analyze this (Una teràpia perillosa), passant per Goodfellas (Un dels nostres) o Mickey blue eyes. I, de fet, la seva qualitat és comparable, o fins i tot supera, algun d’aquests títols. Per sobre de qualsevol altra virtut, però, destaca la creació de Gandolfini.

Qui hagi seguit les sis temporades –86 capítols— de la sèrie no podrà oblidar les entrevistes del protagonista a ca la psiquiatra, la doctora Melfi, que escodrinya en les interioritats de Tony Soprano fins a descobrir-hi una ingenuïtat impensable a priori; els problemes que li genera la turbulent relació amb la seva mare, una harpia d’aparença innocent; les baralles conjugals, les discussions amb els fills i l’estira i arronsa amb el seu nebot; les converses amb els fidels Silvio i Pauli al Bada Bing!, el local d’striptease on es desenvolupen algunes escenes memorables de la sèrie; o el sorprenent final, enmig de l’acció, en una cafeteria, amb una fosa en negre que va deixar desconcertats milions de telespectadors.

            El que no es van atrevir a fer els inspirats guionistes de The Sopranos –matar explícitament el protagonista— ho va aconseguir un infart la matinada del vint de juny. Amb Gandolfini desapareix la possibilitat de ressuscitar el seu personatge més cèlebre, però cal ser justos i dir que en això, la dignitat de la sèrie hi ha sortit guanyant. Segur.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 7 de juliol de 2013, i també a El Pou Digital)

La llengua dels diàlegs

                Llegeixo la novel·la L’Aleman, de Jordi Santasusagna, ambientada a la Cardona dels anys quaranta, i observo que els personatges (un desertor de l’exèrcit nazi, el cap de Falange, directius de La Companyia, gent humil de la Coromina o immigrants andalusos) s’expressen sempre en català... i resulta prou versemblant.

                Què cal fer, en un relat, quan ha de parlar un personatge que sabem que en la realitat no utilitzaria mai el català? Aquest és un dilema amb què algú que escriu ficció narrativa en aquesta llengua es troba ben sovint. Hi ha àmbits i situacions on no és versemblant que un personatge parli en català, com no ho és que un pagès empipat perquè acaba de perdre la collita a causa d’una pedregada exclami “vatua l’olla!”. Els qui han conreat això que en diuen novel·la negra, i han retratat el món dels baixos fons, dels suburbis de les grans ciutats, el tràfic de droga, la prostitució i la delinqüència, saben que els personatges, en la major part de situacions, no utilitzarien mai el català ni, tot sovint, tampoc el castellà. I, malgrat tot, en la ficció, gràcies a l’esforç dels autors del gènere, l’utilitzen.

                Com és que de vegades es qüestiona que guàrdies civils i delinqüents utilitzin el català en alguns textos, i, en canvi, ningú no ha posat mai en dubte la versemblança dels diàlegs escrits per autors com Eduardo Mendoza o Vázquez Montalbán, escrits en castellà i situats en ambients catalanoparlants de Barcelona? La resposta és simple: perquè el castellà és una llengua plenament normalitzada, com l’anglès o el francès. I el català, en canvi, és una llengua subordinada a una altra de més poderosa, amb la qual conviu a tots els nivells i, en alguns casos, en posició d’inferioritat. Per això podem trobar novel·les escrites en català on la presència del castellà és molt elevada en els diàlegs, però no a la inversa.

Personalment, crec que s’hauria d’escriure amb normalitat, i fer com els autors d’arreu, que fan l’observació que la conversa s’està duent a terme en la llengua que sigui, però la transcriuen en la llengua en què, amb tota naturalitat, estan escrivint el text. Si l’escriptor en sap prou, ja trobarà igualment la versemblança.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número d'estiu de 2013)

Un alemany a Cardona

            Una de les novetats literàries bagenques d’aquesta temporada ha estat L’Aleman (Alrevés, 2013), del cardoní Jordi Santasusagna. És un llibre que fa de bon llegir, i val a dir que, malgrat la importància que en la trama hi té l’ambient de la Cardona  dels anys quaranta, no cal ser d’aquesta ciutat, ni tan sols conèixer-la gaire, per gaudir de la història i dels matisos amb què aprofundeix en un interessant retrat sobre les diferències socials.

            La principal virtut de L’Aleman és, precisament, aquest retrat social d’un poble on, als anys quaranta, conviuen els dirigents i facultatius de la fàbrica (en aquest cas, de La Companyia, fàbrica de la mina propietat de la Unión Española de Explosivos), els treballadors d’aquesta empresa omnipresent (molts dels quals sobreviuen del sou escarransit que guanyen a final de setmana), alguns pagesos establerts en masos (més d’un dels quals ha estat afavorit amb l’arribada del nou règim), i, encara, una bossa d’immigrants que malviuen en barraques a l’espera d’una oportunitat per sortir del pou.

            Jordi Santasusagna ens presenta Raymond Bauer, un soldat alemany de mare valenciana, químic desertor de l’exèrcit nazi, que arriba a Cardona per casualitat. I la casualitat vol que les autoritats franquistes de Cardona li ofereixin el lloc de cap de laboratori de La Companyia, amb la retribució econòmica i els privilegis gens menyspreables que comporta aquesta situació laboral, com són la possibilitat de disposar d’un xalet als Escorials i d’una portentosa moto BMW. Tot fa un gir quan la vida d’aquest personatge, al cap de tres anys d’arribar a Catalunya, es creua amb la del Vicenç, un noiet de la Coromina, de família molt humil, que, amb quinze anys, entra a treballar al laboratori sense sospitar que és a punt de viure una de les experiències més ingrates de la seva vida, una experiència que el farà créixer de cop.

            Si fa un temps parlàvem de Licantropia, la novel·la de Carles Terés sobre el costat fosc de la naturalesa humana, a partir del món mític i llegendari dels homes llop, podríem dir que L’Aleman, inspirada en una història real, també presenta el despertar d’un monstre, un ésser del qual anem descobrint la part bestial.

            Jordi Santasusagna (que amb la seva primera novel·la, L’infern d’alabastre, ja feia passejar els seus personatges per una Cardona que esdevenia protagonista d’un thriller històric) ha fet de la seva ciutat el seu univers literari. L’Aleman se centra en la Cardona dels anys quaranta, quan La Companyia monopolitzava bona part de la vida econòmica, quan el cap de la falange era una persona poderosa i temuda, quan la guàrdia civil patrullava pels camins.

            L’Aleman, a la qual es podria retreure una certa descurança pel que fa a la correcció lingüística (res que no es pugui resoldre en edicions posteriors), pot ser una bona lectura per a aquest estiu. Els cardonins xalaran en trobar-hi la geografia física del seu municipi als anys quaranta (cinemes, bars, carrers, paisatges...), i els no cardonins descobriran una història sobre les diferències socials en una localitat la vida de la qual gira al voltant d’una fàbrica o una mina, un relat d’amor amb matisos molt tèrbols i un thriller judicial narrat amb prou bon ritme.

(Article publicat al Regió7, el dia 6 de juliol de 2013)

Aquí a Lleide

Quan parles amb accent lleidatà, en un dialecte del català més semblant a allò que mai ningú no en dirà LAPAO (si no és per fotre-se’n dels qui s’han inventat aquesta denominació malintencionada) que no pas al xava de segons quins barris de Barcelona, de tant en tant et trobes amb la situació ridícula d’haver de suportar com algú es vol fer el graciós i prova d’imitar-te fent acabar amb “e” tancada els mots femenins que s’escriuen amb una “a” final i que (com “dona”, “taula”, “cervesa” o “bruixa”) a la part del nord-occidental propera a Lleida pronunciem amb una “e” ben oberta que, per al graciós de torn que es creu el súmmum de l’eloqüència, és impossible d’imitar.

Sempre m’ha superat l’actitud condescendent que molts parlants del català central mantenen cap als qui parlem altres dialectes. És l’actitud pròpia dels qui troben simpàtiques i divertides (per folklòriques) les maneres de parlar la llengua pròpia diferents de la seva, sempre donant per suposat que la seva varietat (el català central) és la forma “normal” de parlar català. Són els mateixos que, per exemple, es creuen els reis del mambo lingüístic perquè diuen “ses Illes” quan volen anomenar les Balears i Pitiüses.

No fa gaire, arran de la ridícula polèmica sobre el LAPAO (aquest intent d’anomenar el català de la Franja com a “Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental”, per evitar de dir-ne català), vam poder sentir com el senyor Enric Millo (parlamentari del Partit Popular de Catalunya) es desmarcava dels seus companys aragonesos de partit i reconeixia (en un gest de generositat sense precedents) que a la Franja parlen català i no pas cap cosa que hagi d’anomenar-se de cap altra manera. Va dir que allò és català, sense cap mena de dubte, tot i que –i cito de memòria— “el parlen una mica diferent de com ho fem aquí”. Què volia dir, amb “aquí”? Barcelona? El barri d’Horta? El Vallès Occidental, d’on el senyor Millo és originari? Girona, on va fer de Delegat Territorial del Departament de Treball de la Generalitat quan militava a Unió? Diria més aviat que es referia al Principat de Catalunya. El senyor Millo va caure en un error habitual que no és pas patrimoni dels militants populars, sinó que hi acostumen a caure homes i dones de qualsevol condició i ideologia. És l’error de no comptar que hi ha zones del Principat on s’utilitzen modalitats del català molt més properes a dialectes propis d’altres àrees administratives que no pas al català central, de no comptar que a La Granja d’Escarp es parla el català d’una manera molt semblant a com ho fan a Fraga, que a Ivars de Noguera el parlen pràcticament com a Castellonroi, o que el parlar de Tortosa s’assembla més al de Vinarós que no pas al de Santa Coloma de Farners.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 23 de juny de 2013, i també al Pou Digital)