Crispació

            Tothom ho sap i és profecia! A finals d’abril, el president del PSC, Pere Navarro, abanderat de la inefable tercera via i d’un federalisme de circumstàncies, va ser agredit a la sortida de catedral de Terrassa. Immediatament, i començant pel propi dirigent socialista, van començar a sentir-se veus que vinculaven l’incident amb un suposat ambient de crispació que es viu a Catalunya des que uns quants polítics s’han enderiat a fer cas a un gruix important de la ciutadania i han engegat un procés a favor del dret dels catalans a decidir el propi futur. En fi, que aquella era una plantofada generada pel suposat odi que, entre els catalans, ha esperonat la “deriva sobiranista” del president Mas i companyia. Si hem de fer cas d’una determinada premsa, es veu que a Catalunya els no independentistes es queden tancats a casa per por de ser insultats i agredits.

            A hores d’ara ja s’han aclarit les circumstàncies que van portar la “tietaborroka” a ventar un mastegot a Pere Navarro. Lamentant l’agressió de totes maneres, m’hauria sabut especialment greu si s’hagués produït a causa de discrepàncies polítiques, en matèria nacional, amb la víctima. Ara bé, dit això, ja em perdonareu –i espero que ningú no se m’ofengui—, però si tota la crispació que es viu a Catalunya es redueix a la bufetada d’una dona desequilibrada a la cara d’un dirigent polític, per més lamentable que sigui l’incident (i en el supòsit que s’hagués produït esperonat pel procés polític que vivim), més aviat ens n’hauríem d’alegrar.

            Aquells a qui, darrerament, hem vist crispats són alguns dirigents i polítics que, per oposar-se a la dèria democràtica de molts catalans que volem decidir a les urnes el nostre futur, s’aferren a la legalitat constitucional com si les lleis dels homes les hagués dictat Déu Nostre Senyor; veiem crispats els tertulians de la caverna que encara no han entès res del que estem vivint i, disposats a salvar-nos de l’error, es pensen que tot plegat és una mania instigada pels deliris megalòmans d’un líder polític i no dubten a posar-se, cada dos per tres, la paraula “nazi” a la boca; hem vist crispats alguns membres del govern espanyol, entestats a continuar tractant Catalunya amb un paternalisme insultant, com es fa amb una colònia; hem vist crispats els qui no s’adonen, o no volen adonar-se, que l’escola catalana és un model de convivència i una garantia de la pervivència de les dues llengües oficials d’aquest país; i, en fi, és ben notòria la crispació d’alguns unionistes catalans que, sabent perduda la batalla ideològica, només es poden agafar a incidents aïllats i irrisoris per demostrar una teoria (segons la qual el procés divideix i enfronta famílies, amics i veïns) que ells mateixos saben que és falsa. Crispats, els catalans? Què més voldrien alguns...

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 26 de maig de 2014, i també al Pou Digital)

No em toqueu els canals!

                Suposo que tothom és conscient del que representen TV3 i Catalunya Ràdio (així com els diferents canals temàtics de la CCMA) en el procés de normalització del català. I quan dic tothom em refereixo tant als defensors com als detractors d’aquests mitjans. Fins que no van aparèixer, l’oferta radiofònica i, sobretot, televisiva en català era molt limitada. En el cas televisiu existien dues cadenes públiques en castellà (les dues de RTVE: la primera, que era la important, i la segona, coneguda com a “uatxeefe”, per les sigles de la freqüència UHF) que feien alguna desconnexió puntual per emetre alguna estona en català. Mai, però, en hores de màxima audiència. L’aparició de TV3 va representar, doncs, un pas importantíssim cap a la presència, amb normalitat, del català com a llengua televisiva i, per extensió, cinematogràfica. Amb l’arribada, a principis dels noranta, dels canals privats, i encara més quan, fa pocs anys, la digitalització va multiplicar l’oferta televisiva, malgrat que Televisió de Catalunya (TVC)  va ampliar l’oferta de canals, la llengua catalana va perdre punts percentuals de presència a les pantalles. En aquest moment, el català deu representar entre el 20% i el 30% en el ventall de l’oferta.

TV3 no és, doncs, un simple mitjà públic al servei d’una administració autonòmica. No és un òrgan de propaganda del govern –per bé que de vegades li faci d’altaveu—, ni, com pretenen alguns, és cap plataforma per difondre la doctrina separatista que, segons aquests, vol escampar l’executiu d’Artur Mas des de les escoles i els mitjans públics. Els qui no coneixen la programació de TV3 poden dir el que vulguin des de la ignorància, però els qui la sintonitzem –fins i tot aquells que la critiquen perquè no els agrada la realitat que s’hi retrata— sabem que TV3 és un model de pluralitat i de rigor informatiu, un espai on conviuen sensibilitats i ideologies tan variades, com a mínim, com les que existeixen en la seva audiència potencial. I, com he dit, TV3, el Canal 33 o el 3/24 són, sobretot, una manera de garantir la presència de televisió de qualitat en català a la graella televisiva del nostre país. Per això no es pot sacrificar, per exemple, ni un pèl d’aquesta qualitat a favor de la desaparició de la publicitat, com ha fet TVE, que no s’hi juga res perquè ja hi ha cadenes privades en castellà que ofereixen de tot i més. Sense caure gairebé mai en la pornografia emocional que tanta audiència arrossega, i gràcies als professionals que hi treballen (però també als diners que dóna la publicitat), TV3 ha estat capaç de mantenir-se, any rere any, com un dels mitjans més vistos. I això, per poder avançar en el procés de normalització lingüística, és imprescindible. Gràcies a l’existència de TV3 i Catalunya Ràdio s’ha frenat una mica el monopoli castellanoparlant en el terreny audiovisual.

La decisió unilateral, per part de l’executiu espanyol, d’obligar TVC a alliberar la meitat del seu espai radioelèctric pot fer desaparèixer l’alta definició i pot fer perdre canals en català. A més, acabaria amb la possible reciprocitat que, en algun moment, hi hagués pogut haver amb les Illes o el País Valencià. Això podria suposar, doncs, un pas enrere –un altre!— en el procés de normalització lingüística.

(Article publicat a Regió7, el dia 24 de maig de 2014)

Banderes i futbol

                És curiós com només s’adjudica intervencionisme polític en el món esportiu quan és una opció minoritària la que hi està involucrada. Mai s’ha titllat de política l’exhibició de banderes estatals als Jocs Olímpics o en els partits de les seleccions nacionals. Posats a ser primmirats, ningú no abomina de l’existència mateixa d’aquestes seleccions pel fet que representin una entitat política. Si els afeccionats del Reial Madrid onegen banderes espanyoles, per exemple –fins i tot en el cas que aquestes siguin preconstitucionals, amb l’àliga, el jou i les fletxes—, ningú no s’exalta pel posicionament polític i ideològic amb què aquells afeccionats volen identificar el seu equip. En canvi, les demostracions de catalanitat dels seguidors del Barça acostumen a ser criticades amb vehemència per part d’aquells que –des de l’espanyolitat mal dissimulada rere una poc convincent ciutadania universal— critiquen que l’esport (especialment el futbol) es barregi amb la política. Deu ser que hi ha qui només considera criticable el sentit de pertinença a una nació quan aquesta no té categoria d’Estat.

                El passat setze d’abril es van enfrontar, en la final de la Copa del Rei, el Barça i el Madrid. Els dies previs al partit s’havia generat certa polèmica perquè una associació blavera anomenada Grup d’Acció Valencianista va demanar, tant al València F.C. com a la Federació Espanyola de Futbol, que es prohibís l’entrada d’estelades al camp de Mestalla, on es jugava la final. Segons l’esmentat Grup, l’estelada incita a l’odi i la fragmentació perquè –i visca la contradicció!— pressuposa “la manifestació d’un moviment radical que pretén l’annexió del Regne de València sota el domini imperialista dels ficticis Països Catalans”. Hores abans del partit, diversos mitjans van denunciar (amb proves gràfiques) la presència d’una bandera amb una esvàstica nazi que presidia l’entrada a la carpa situada al llit del Túria, on esperaven els seguidors madridistes. Durant el partit, una bandera idèntica (potser la mateixa) va onejar a la graderia, on hi havia membres dels ultrassur. Poc abans de començar es va cremar una senyera. L’himne espanyol va ser xiulat pels uns i taral·lejat pels altres a l’inici del partit. I la presència abundant de banderes espanyoles i estelades feia evident en quines zones de la graderia hi havia situada una i altra afició.

                Tant si ho veiem bé com si ens incomoda, el cas és que ara mateix –i potser sempre i a tot arreu— resulta impossible separar la rivalitat esportiva d’un cert posicionament polític. I a qui no li agradi s’hi haurà de posar fulles, o bé continuar aferrat al discurs que, des de la tranquil·litat de pertànyer al grup dels poderosos, pot defensar que la política no s’hauria de barrejar amb l’esport.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el diumenge 11 de maig de 2014, i també al Pou Digital)

Insatisfaccions (sobre "Una dona meravellosa", de JJ Miralles)

                Fins ara, Joan Jordi Miralles ha publicat quatre llibres: tres novel·les i una obra de teatre. La seva novel·la més recent, Una dona meravellosa (Labreu, 2014), torna a ser un text de primera magnitud, escrit per algú que domina el pols narratiu i que té una habilitat força insòlita: la de mantenir atrapat el lector fins i tot quan li explica històries que aquell potser preferiria no llegir. A L’Altíssim (2004) alternava, amb un estil contradictori i provocador, dues històries allunyades que conflueixen en una reflexió profunda sobre la dimensió divina de l’home; L’úter de la balena (2010), que també exhibia un llenguatge extremat, era un relat apocalíptic, ambientat en un món inundat, on tres germans campen, desorientats, entre la desesperança de constatar que la pluja no s’acaba, i la fe en un poder diví reparador; Amb l’obra de teatre Això és Àustria (2012), Miralles s’erigia en una mena de Thomas Bernhard a la catalana i, desinhibit tant en el llenguatge com a l’hora de retratar moralment els personatges, carregava contra els qui controlen el món de la literatura i la publicació a Catalunya. Ara, amb Una dona meravellosa, el manresà, amb un llenguatge un xic més contingut (que no vol dir, ni de bon tros, que s’hagi deixat arrossegar per la correcció política), aconsegueix retratar un personatge tan particular com absorbent.

                La presentació de la protagonista, al primer capítol, és trepidant. Amb frases curtes i directes, sense cap concessió a la filigrana barroca, fa el retrat d’una dona un pèl ingènua que, sense ser del tot infeliç, viu una vida mediocre. Després de separar-se d’un marit que ronca, i amb qui comparteix una filla independent i rebel, comença una fugida endavant sense un destí marcat. A partir del segon capítol, el ritme es tempera i contemplem el dia a dia de la Neus, la protagonista, infermera que assisteix malalts terminals (és remarcable el domini, per part de l’autor, de la terminologia hospitalària i del registre mèdic), disposada a convertir-se en la joguina sexual del primer home que trobi mentre intenta refer la seva vida. Un seguit de trens que arriben tard i un parell de girs argumentals més o menys sobtats ens sorprenen quan pensàvem que la història estava encarrilada i tot plegat ens aboca a un final que, com és habitual en les novel·les de Joan Jordi Miralles, té alguna cosa de transcendent.

                A Una dona meravellosa hi ha alguns llocs comuns de l’obra de Miralles: escenes de sexe explícit on els personatges no sempre gaudeixen, descrites sense cap concessió a l’erotisme i amb la cruesa pròpia del llenguatge pornogràfic; imatges d’una plasticitat inquietant, repugnants i captivadores alhora; homes i dones posseïts per obsessions sovint malsanes; cert to provocador cap a qüestions sobre les quals molta gent és sensible, com l’independentisme o les “convencions estúpides dels lligams familiars”; algunes vacil·lacions de criteri lingüístic (trobem, per exemple, “Villefranche-de-Conflent” al costat de “Perpinyà”); i, sobretot, la presència de personatges insatisfets, desencantats, fastiguejats per l’entorn i la vida que els toca viure. Outsiders desubicats, solitaris, que no acaben de trobar el seu lloc al món i que, això sí, acostumen a poblar els relats de Joan Jordi Miralles.

(Article publicat a Regió7, el dia 10 de maig de 2014)

1714 com a gènere

            La literatura al voltant de la Guerra de Successió, que va acabar amb la derrota dels defensors de la causa austriacista, a Barcelona, l’onze de setembre de 1714, ha augmentat de manera exponencial a mesura que ens hem atansat a l’any del tricentenari, coincidint, a més, amb l’imparable procés polític i social que està fent d’aquest 2014 un any carregat d’esperances. Es tracta de reforçar –amb llibres d’història, però també amb novel·les— els arguments històrics que porten molts catalans a reclamar la legítima sobirania que va ser anul·lada fa tres-cents anys.

            A banda de nombroses biografies i estudis acadèmics, que interessen sempre un públic més especialitzat, la narrativa de ficció amb marc i rerefons ben documentat ha captivat els lectors catalans de tota mena. Fins no fa gaire, la novel·la més completa sobre aquella derrota era la trilogia 1714, d’Alfred Bosch, un dels millors escriptors de novel·la històrica en la nostra llengua, publicada el 2003. Fa un parell d’anys, però, va arribar la impressionant Victus, de l’inclassificable Albert Sánchez Piñol, que, escrita en castellà, ha captivat desenes de milers de lectors i s’ha convertit en el llibre de ficció de referència sobre aquest tema. Altres novel·les, com Lliures o morts, de Jaume Clotet i David de Montserrat, o Entre dos focs, de Jordi Mata, han fet –o estan fent— també el seu recorregut a les llibreries.

            L’aportació bagenca a aquest gènere novel·lesc que retrata els fets ocorreguts al llarg de la Guerra de Successió és Bandera Negra (Gregal, 2014), del cardoní Jordi Santasusagna, que ressegueix un episodi clau: el setge de Cardona de 1711. El llibre de Santasusagna ve a ser el contrapunt novel·lesc a l’estudi de l’historiador Francesc Serra, Cardona (1705-1714). La resistència a l’interior. A Bandera Negra s’hi descriuen els principals episodis d’aquells fets, hi apareixen personatges clau tant del bàndol austriacista (el coronel Manuel Desvalls o el comte d’Eck), com del bàndol borbònic (els comtes de Muret i de Melun); però, com en qualsevol novel·la històrica, són especialment interessants els herois anònims que representen el poble, així com els seus conflictes personals.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de maig)

Escurar el plat

                Pla general d’un bar, solitari, on només veiem, de perfil, un cambrer, que frega gots rere la barra, i un client, assegut sobre un tamboret alt i amb una copa a les mans. Entra un home per la porta del fons i seu al costat de l’únic client del local. El nouvingut, ara en un pla mitjà, demana un gintònic i, mentre el cambrer l’hi serveix, manté una conversa amb l’altre. S’alternen els primers plans, amb plans mitjans i, des de l’altra banda de la barra, algun pla americà. Discuteixen. Quan acaben, l’últim d’arribar se’n va, contrariat, i deixa la copa plena sobre el taulell.

                Gran pla general d’un restaurant ple de gent. Tràveling fins a una taula on un home i una dona acaben de fer la comanda al cambrer. Amanida verda i bacallà amb samfaina, per tots dos. Mentre xerren, la càmera va alternant els plans mitjans –i els primers plans— ara de l’un, ara de l’altre. Porten el primer plat i els comensals continuen la conversa, sense tocar el menjar, sobre la seva relació, que sembla ser que fa aigües. Al cap d’una estona, en un pla general, el cambrer s’emporta els plats pràcticament intactes.

                Què ho fa, que a les pel·lícules hi ha tantes escenes on els personatges fan avançar la trama en situacions on se suposa que haurien de beure i menjar, però no mengen ni beuen? Els gots i els plats plens abandonats són a l’ordre del dia en tota mena de films. Suposo que deu anar en contra de l’estètica cinematogràfica –tret que ho demani expressament el guió— fer parlar els personatges amb la boca plena. Però jo no puc deixar de fixar-m’hi, fins al punt que de vegades –sobretot si la pel·lícula en qüestió no aconsegueix captar la meva atenció per altres vies— m’incomoda. De fet, sempre m’ha incomodat veure com s’abandona un plat ple de menjar. Sento vergonya –i és un problema que potser hauria de resoldre a cal psicoanalista— quan menjo amb algú que no escura el plat. Crec que és un fet cultural, o potser tan sols respon a una simple qüestió d’educació. A casa meva –i no estic parlant, ni de bon tros, d’un ambient autoritari— era inconcebible la possibilitat que algú deixés menjar al plat. La negociació era impossible. La màxima segons la qual “el menjar no és llença” formava part d’un codi que ningú no havia escrit però que tots respectàvem, sense qüestionar-lo. Sempre m’he demanat si el fet que, de gran, m’agradi menjar  gairebé de tot, i que em mengi sempre tot el que em posen al plat, és una causa o bé una conseqüència del que de petit vaig viure a casa. I no em sento pas traumatitzat. Al contrari! Menjar és una de les necessitats vitals que més em fan gaudir. Poques coses em fan tan feliç com una bona taula i una bona conversa. Es veu, però, que sóc d’una espècie cada cop més rara. Resignació.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 27 d'abril de 2014, i també al Pou Digital)

Ser contra la mort (a propòsit de la novel·la "Aniversari", d'Alba Sabaté")

                La vora descosida d’un davantal, una formiga que es passeja pel costat de la cadira, un gelat de dues boles –vainilla i xocolata— que regalima, els ulls que s’acluquen, mans que s’agafen, cuixes que es tanquen, una poma mig pelada sobre la taula, una cassola de terrissa recremada per les vores de sota, eixugar-se les mans, l’aigua que s’escola per la pica, la nevera tacada de vés a saber què a la part de sota, les rajoles picades per les vores, un rellotge de paret a qui algú dóna corda... Detalls. Gestos. Objectes. Són petites coses de la vida quotidiana d’una parella de vells, l’Antònia i el Frederic, que protagonitzen la novel·la de l’escriptora d’origen manresà Alba Sabaté, Aniversari, que va merèixer el premi Marian Vayreda del 2013, i que s’ha publicat fa poc.

                Enmig d’una allau d’històries carregades d’acció, misteri i violència, que s’anuncien a les contracobertes com a “trepidants”, Alba Sabaté irromp en el panorama literari amb aquest relat dur i tendre alhora, pausat, melancòlic, extremadament temperat, serè,  gairebé estàtic. S’agraeix. Es recrea en els detalls per situar el lector en l’ambient que vol transmetre. Perquè tot és lent, quan es tracta de retratar una parella de vells al jardí. Acaba de trucar-los la seva filla, des de Londres, per dir-los que seran avis. És el mateix dia que, fa anys, van perdre un fill. L’aniversari de la mort del fill. A partir d’aquí anem coneixent els dos ancians, que viuen al barri de Gràcia de Barcelona, a prop d’on havien tingut una petita botiga de queviures que ara porten uns pakistanesos a qui el Frederic, cada dia, va a ajudar una estona. El món ha canviat. El Parc Güell, on es van enamorar, és ple de turistes; i el bar de davant de casa el porten uns xinesos. L’Antònia té alguna cosa de personatge rodoredià envellit. Confessa que va ballar de debò, per primer cop, als disset anys, a la plaça del Diamant. Les flors, i especialment els cactus i les roses –que també tenen punxes—, despleguen el seu simbolisme. El Frederic manté converses metafísiques amb homes més joves (el Carles i el Miquel), que presenten una inversemblança estranya, captivadora... L’ombra de la depressió i els símptomes de l’Alzheimer planen sobre la vida d’aquests dos vells que es comuniquen més amb gestos i silencis que no pas amb paraules.

                Aniversari és una novel·la escrita amb un llenguatge sobri, que ajuda a vehicular una gran dosi de sensibilitat. Els protagonistes han patit, i pateixen. Han viscut una vida carregada de dolor i remordiment, d’infidelitats i reconciliacions, de records i oblits. Però s’estimen d’una manera senzilla, amb delicadesa, lentament, mentre s’acompanyen l’un a l’altre en l’últim tram de les seves existències. Aniversari parla de la vellesa, però arreu ronda un tema adjacent que, en el fons, tot i que només n’hi hagi referències esporàdiques (però constants, i punyents), és segurament el tema principal: la mort. Perquè “la vida són històries, es deia [l’Antònia]. I finals. I vivia i oblidava, per no deixar senyals”. “La vida persegueix finals”. És reveladora, en aquest sentit, la cita del filòsof francès Paul Ricoeur que hi ha al final del llibre: “Des del fons de la vida, sorgeix un poder, que diu que el ser és ser contra la mort”.

(Article publicat a Regió7, el dia 26 d'abril de 2014)

Albert Manent, imprescindible

                En poc temps hem perdut alguns dels estudiosos més importants de la literatura catalana. El setembre passat abandonava el món un dels més veterans, Martí de Riquer, i aquest mateix gener ens deixava un dels més influents, Josep Maria Castellet. Abans d’ahir va morir el poeta i assagista Albert Manent. Potser el seu nom no ressonava tant, en les tertúlies intel·lectuals, com el dels anteriors, però això no resta gota d’importància a la seva figura.

                Albert Manent pertanyia a una generació imprescindible. N’era una de les figures cabdals. Ell mateix en va parlar en un dels seus últims llibres, La represa. Memòria personal, crònica d’una generació (1946-1956), que va ser finalista del premi Joaquim Amat-Piniella l’any 2010, i que va venir encantat a presentar a Manresa. Manent l’anomenava “Generació de 1951”, i hi incloïa una colla d’universitaris que no havien viscut la guerra des de la primera línia perquè eren massa joves i que, inevitablement, havien rebut una formació en castellà. Sense aquesta generació de resistents (de la qual formaven part noms com Josep Maria Ainaud de Lasarte, Ramon Folch i Camarasa, Josep Maria Espinàs o Joaquim Molas), la literatura i la cultura catalanes no haurien pas sobreviscut al desastre de la guerra i a una dictadura genocida que pretenia acabar qualsevol manifestació cultural que no fos en castellà. Albert Manent es va erigir com a testimoni d’aquesta generació a qui va tocar un paper gens agraït, perquè van haver d’assumir la responsabilitat de fer de pont entre la relativa normalitat cultural de l’època republicana i la recuperació, també relativa, d’aquesta normalitat durant la transició. Van reprendre la literatura catalana durant uns anys molt complicats. Qui sap si, sense ells, hauríem “salvat els mots”.

                Entre les obres d’Albert Manent, que va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 2011, destaquen algunes biografies de poetes catalans, com ara Carles Riba, J V Foix, Josep Carner o, en un pla més íntim, del seu pare Marià Manent. Per mi, però, sempre serà l’autor d’un estudi que, com a estudiant de Filologia Catalana, em va resultar revelador: Literatura catalana a l’exili (1976), on posava en evidència la vitalitat de la literatura catalana, fora de Catalunya, durant els anys més foscos de la dictadura. Amb Albert Manent, doncs, se’n va una figura imprescindible de la literatura catalana.

(Article publicat a Regió7, el dia 16 d'abril de 2014)

Suárez i el català

Ara que es parla tant de la immensa talla política de l’expresident del govern espanyol Adolfo Suárez, traspassat fa poc; ara que tots els integrants de la classe política (fins i tot la majoria dels qui el van vilipendiar fins a la sacietat mentre governava) en canten les virtuts personals i les habilitats negociadores com a dirigent incorruptible; ara que fins i tot els qui, des de la dreta o des de l’esquerra, van exercir en contra d’aquell falangista convers una oposició implacable i poc escrupolosa el santifiquen com l’artífex d’una transició modèlica que va propiciar als espanyols una entrada pacífica i exemplar al temple sagrat de la democràcia; ara que els uns adjudiquen a Suárez (nomenat, esperonat i recolzat pel rei d’Espanya) la paternitat de la inviolable Constitució i els altres reconeixen que va ser capaç de modificar més d’una llei per adaptar-se al que la realitat li demanava; ara que tohom parla d’Adolfo Suárez però en realitat està parlant d’una altra cosa tot pensant en Catalunya... Ara, doncs, també seria el moment de recordar que l’expresident del govern espanyol que, havent estat Secretari General del Movimiento, va acabar per legalitzar el partit comunista, que va permetre el restabliment de la Generalitat, que va afavorir la tornada del president Tarradellas, va ser també qui, quan li van demanar com veia que a les aules s’ensenyés en català, va deixar anar aquella perla, que ha passat a la posteritat, segons la qual no és possible que en aquesta llengua tan simpàtica i bonica (els adjectius són meus, però crec que en aquest context resulten escaients) sigui possible que en una classe de batxillerat s’hi expliqui física nuclear. I ara! El català està molt bé perquè la canalla aprengui cançons, perquè els padrins reneguin mentre juguen a la botifarra o, fins i tot, per esplaiar-se en jocoses converses de sobretaula (privades, això sí)... però per parlar de qüestions serioses? I en públic? No, home no! On aniríem a parar! Hi ha qüestions que només poden tractar-se amb llengües de veritat. Hi ha temes per als quals només és adequada una llengua amb pedigrí. Una llengua nacional i transoceànica, com el castellà, amb tres-cents milions de parlants, literatura de solera i solvència imperial. I això que, en la seva primera compareixença televisiva després d’haver estat elegit per formar govern, el juny de 1976, va dir que calia elevar a la categoria política de normal allò que al carrer ja era normal.

El cas és que al cap de quasi quaranta anys de democràcia, quan ha quedat més que demostrat que el català és, com qualsevol altra, una llengua versàtil i vàlida per explicar qualsevol matèria, hi ha qui s’entesta a voler mantenir-la com a simple eina per a manifestacions folklòriques i, si pot ser, lluny de les aules.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 13 d'abril de 2014, i també a El Pou Digital)

La llibertat com a tema ("Tot és possible. 43 narradors de la Catalunya central")

                Hi ha paraules que s’utilitzen amb una frivolitat desmesurada. Conceptes de gran calat social, que poden arribar a definir una manera de veure el món i que, curiosament, tothom es fa seves des de posicions ideològiques ben diverses, fins i tot oposades. Una de molt utilitzada aquesta setmana és la paraula “democràcia”. Des de fa una colla d’anys veiem i sentim polítics –de dretes, d’esquerres i de centre— que, com més volen limitar l’opinió del poble, com més atempten contra drets fonamentals, com més pretenen exercir l’autoritat sense dret a rèplica, més es defineixen com a demòcrates. La paradoxa també es produeix amb la paraula “llibertat”. Els nord-americans (però també la resta de mortals) han explotat el mot fins a l’extrem d’haver justificat guerres, boicots i embargaments internacionals en nom de la llibertat. No fa gaire, el president dels EUA, Barak Obama, fent referència a la dependència energètica d’Europa cap a Rússia, i pensant –en el marc del conflicte amb Ucraïna— que aquesta dependència hauria d’acabar-se, va deixar anar una perla d’aquelles que només és capaç de dir qui es creu en possessió de la veritat infalible: “la llibertat no surt gratis”.

                Aquesta exhibició de supèrbia no la trobem en els quaranta-tres escriptors de la Catalunya central (26 del Bages, 8 del Berguedà, 6 de l’Anoia i 3 del Solsonès), d’edats que van dels trenta als vuitanta anys repicats, que signem el volum Tot és possible, publicat per l’Albí, amb la col·laboració d’Òmnium Bages, on cadascú, amb un relat d’unes cinc pàgines, aborda el tema de la llibertat. A part d’un llibre carregat de bones històries, Tot és possible és també una mostra –o una exposició— d’autors vinculats a les comarques centrals; i és una excusa perquè aquests autors puguem trobar-nos, interactuar, i crear vincles que poden fructificar en col·laboracions creatives futures; i és, també, una manera de reivindicar la bona literatura feta en allò que, essent el centre geogràfic, molts consideren –amb condescendència petulant— la perifèria. Perquè Tot és possible és, sobretot, un bon llibre de narrativa.

                Tot i la dimensió simbòlica que podem atribuir a la majoria dels relats que aplega Tot és possible, n’hi ha molt pocs que –potser per evitar, precisament, caure en el que era previsible— abordin directament el tema de la llibertat dels pobles. Alhora de parlar de llibertat amb un relat de ficció, els autors de la Catalunya central es veu que preferim escriure històries de llibertat personal o individual, o de llibertat dins la parella, o al voltant de la llibertat de la dona, o sobre la llibertat creativa, o la llibertat sexual... En realitat, hi ha una bona colla històries que parlen de manca de llibertat, amb personatges atrapats per un sistema, una addicció, una malaltia, un entorn, o el seu propi ego.

                Potser té raó Josep Tomàs Cabot quan, en el seu conte Una gran estàtua, presenta una situació rocambolesca per dir-nos que potser la llibertat ens va gran: un fotògraf ha de retratar els impulsors de l’estàtua de la Llibertat, amb el monument de fons, i ha d’allunyar-se tant, per agafar-ho tot, que els homes van disminuint per la distància fins al punt que el fill del fotògraf sentencia: “o l’estàtua és massa gran, o els homes són massa petits...”.

(Article publicat a Regió7, el dia 12 d'abril de 2014)