Biquini verd

 Hi ha dos característiques que, al meu entendre, agafen una rellevància especial en els relats de l’olonenca Miracle Sala. Una és la mirada femenina que trobem en molts dels seus textos, i no tan sols la seva o la d’alguna alter ego narratiu, sinó la de dones de diverses generacions que observen el món o recorden altres temps amb una sensibilitat exquisida. L’altra és l’amor per la llengua, perquè en els relats dels tres volums que ha publicat fins ara –La força de les paraules (2017), Piscolabis (2021) i el darrer, El meu biquini verd (2025)— trobem el llenguatge al servei de la narració, però també la narració al servei de les paraules, que, sovint, es converteixen en protagonistes. Per això hi solen aparèixer persones grans –sobretot dones, però també homes—, familiars de la narradora (els padrins, la mare, alguna veïna), que connecten el passat amb el present i són els principals dipositaris de l’essència dels mots. De fet, en la nota introductòria de El meu biquini verd, l’autora reconeix que el lligam entre tots els contes «és el meu compromís amb la llengua i la força de les paraules per transformar records, realitats i somnis».

A El meu biquini verd ensopeguem amb trenta-dos contes molt diversos: uns de més lírics, d’altres més realistes i la majoria recoberts per una pàtina d’ironia intel·ligent. Molts, com hem dit, estan protagonitzats per dones que, sense viure grans històries plenes d’èpica, es mouen per l’èpica de la vida amb decisió i en un entorn sovint rural. Però també, com passa en els altres reculls de l’autora, n’hi ha de protagonitzats per homes (de vegades d’èpoques remotes) i, fins i tot, per animals (un lleó, una vespa, un gos).

Manllevant l’afirmació de l’epíleg que signa Jordi Estrada, podem dir que «amb la realitat en una mà i la fantasia en l’altra, l’autora va trenant històries amb un punt de realisme màgic, absolutament creïbles, perquè hi ha una veritat literària que s’imposa, sobre la base d’un llenguatge precís i colpidor, arrelat al parlar genuí de la terra, i amb un deix poètic...»

No cal que sigui estiu, doncs, per posar-se el biquini verd de la Miracle Sala.

(El Pou, setembre 2025)