Estimar la llengua

  Els catalanoparlants tenim una relació curiosa amb la llengua. Tothom, qui més qui menys, us dirà que se l’estima, perquè tothom estima la seva llengua, és clar, i més si és una llengua maltractada. Però no cal ser gaire observador ni perspicaç per adonar-se que el grau de promiscuïtat i d’infidelitat és molt més alt entre els parlants d’allò que l’insigne cronista Ramon Muntaner anomenava «bell catalanesc» que entre els parlants de llengües poderoses com l’anglès o el castellà, en què la vinculació de l’usuari amb la llengua és d’una solidesa tan inqüestionable que difícilment ningú es planteja fer-li el salt. En canvi, hi ha molts catalanoparlants que, sota el nom enganyós de bilingüisme, defensen la bigàmia o, alguns, directament l’abandó.

Hi ha moltes formes d’estimar la llengua. Hi ha qui l’estima d’una manera interessada i només la fa servir quan li convé exhibir una identitat que generalment intenta dissimular. Són aquells que, davant d’un auditori determinat, diuen que és meravellosa, sagrada i valuosa, però que fora d’allà no s’embruten la boca parlant-la. També hi ha els qui cauen molt fàcilment en la infidelitat puntual, la cana a l’aire. Abandonen la llengua pròpia gairebé sense adonar-se’n, de vegades a mitja frase, per comoditat, per pressió, per inèrcia... És una negligència que disculpem, perquè està molt estesa i l’hem normalitzat, però que perjudica molt la vitalitat de llengües minoritzades com el català. Després hi ha els qui viuen en relació a la llengua un amor obsessiu, que experimenten els canvis com una amenaça personal, que interpreten que tot se’n va a pastar fang perquè troben a faltar l’accent diacrític al «Cafè molt natural» del Bonpreu o perquè els joves ja no diuen «vatua l’olla!». Es creuen els més enamorats del món, però en realitat practiquen un amor que neix de la por i que, per tant, pot arribar a ser tòxic. Són possessius, com si la llengua fos de la seva propietat, i pensen que qualsevol paraula, gir sintàctic, tret fonètic o expressió que no diuen al seu poble és una aberració que cal condemnar públicament. I, finalment, un dels casos més tristos és el dels qui (influïts per un determinat projecte social, polític o artístic) renuncien a la pròpia llengua i la menyspreen no parlant-la mai.

També hi ha molts no catalanoparlants que estimen el codi endreçat per Fabra i s’han esforçat a aprendre’l, en una demostració que estimar una llengua és estimar els seus parlants. L’altra cara de la moneda, tanmateix, són els qui l’odien, perquè en realitat n’odien els parlants.

Al capdavall, la millor manera d’estimar la llengua –apunteu-vos-la com a propòsit d’any nou— és la mateixa que fem servir estimar les persones: la que es basa en la discreció i la constància. 

(Lectura, Segre: 4/1/2026)