Mentalitat monolingüe

 Els parlants de llengües majoritàries estan acostumats a no haver de canviar. De vegades, senten com un atac als seus drets individuals les mesures que busquen afavorir llengües minoritàries i minoritzades que tot just lluiten per sobreviure en el seu propi territori. Hi ha qui, per exemple, pot alternar la comunicació en castellà i anglès en la seva vida quotidiana als Països Catalans i, en canvi, sentir-se agredit si algú se li adreça en català. Perquè una cosa és ser monolingüe i una altra és tenir mentalitat monolingüe. Si bé totes dues coses sovint coincideixen en una mateixa persona, no tindria perquè ser el mateix. Es podria ser monolingüe i mantenir una actitud de respecte cap a aquelles llengües que viuen situacions injustes de minorització, però també es poden saber parlar moltes llengües i promoure la discriminació lingüística.

Un castellanoparlant amb mentalitat monolingüe, per exemple, pot haver estudiat anglès per qüestions laborals i, al mateix temps, percebre que se li imposa una llengua quan se li demana que ha de saber entendre i expressar-se en català per accedir a determinades feines de l’administració, i pot pensar que això va en detriment de les seves llibertats. Pot interpretar-ho com una discriminació i, per denunciar-ho, muntar, posem per cas, una representació teatral on apareixen funcionaris que maltracten ciutadans castellanoparlants pel fet de no expressar-se o no entendre el català a Catalunya. I moltes persones amb mentalitat monolingüe (per més que sàpiguen parlar diverses llengües) ho aplaudiran sense adonar-se que aplaudeixen un món al revés on l’oprimit és presentat com a opressor.

Cal dir les coses pel seu nom: convertir l’oprimit en el dolent de la pel·lícula és de primer de feixisme. El feixista, però, de vegades no és conscient que practica el supremacisme ni que actua amb l’objectiu d’anorrear un rival que es troba en inferioritat de condicions. Sovint, de fet, se sent com una víctima de les arbitrarietats d’un sistema que només beneficia els altres sense prendre consciència que aquests altres són, gairebé sempre, els més desafavorits. Per això, moltes vegades, el supremacista acaba presentant la seva víctima com si aquesta fos l’opressor.

Per més que ens hi esforcem, per més que intentem mil vegades explicar com de precària és la situació de la nostra llengua, per més que ens fem els simpàtics i vulguem fer pedagogia, sembla ser que mai no ens entendran. A l’altra banda hi ha una mentalitat monolingüe. I és impossible que una mentalitat monolingüe (d’algú que parla una llengua no minoritzada, és clar) entengui els esforços de supervivència i l’ambició d’esdevenir normal d’una altra llengua que, des del seu punt de vista, fa més nosa que servei.

(Lectura, Segre: 14/9/2025)