Diuen que l’experiència ens fa savis, i potser és veritat, tot i que sospito que no sempre és així. També diuen que la ignorància ens fa atrevits, i compto que això també passa sovint. A molts, però, més que no pas savis, l’experiència ens ha fet escèptics. Al cap dels anys arriba un moment que, a la feina, mires al teu voltant i t’adones que gairebé tothom és més jove que tu, la qual cosa vol dir que has arribat a una edat provecta i venerable, has acumulat un tou d’experiència i tens més perspectiva que la majoria. Poder mirar enrere facilita l’habilitat de saber mirar endavant. Per això, com a docent amb una pila d’anys a l’aula, compromès amb la feina, amb voluntat constructiva i sense cap intenció ni apocalíptica ni reaccionària, em veig amb cor d’opinar sobre la deriva que, des de fa uns anys i al meu parer, està prenent l’ensenyament.
Com suposo que també deu passar en tants altres camps, en l’ensenyament s’han produït canvis necessaris, útils i molt positius (la idea d’inclusió, la coeducació, la igualtat d’oportunitats, l’accés a noves tecnologies), però també n’hi ha hagut que, potser perquè mai no han anat acompanyats d’una decidida inversió en recursos, contribueixen al desànim professional i al fracàs acadèmic (el menyspreu a la meritocràcia, el bandejament de la cultura de l’esforç, la banalització dels continguts, la sobreprotecció, l’omnipresència de l’educació emocional, el tsunami burocràtic, l’abús de les noves tecnologies).
Avui dia, qui dicta els programes i els procediments metodològics als centres educatius són els alumnes i, sobretot, les famílies, amb la complicitat de gurús de la pedagogia que fa mil anys que no trepitgen una aula, o que no l’han trepitjada mai, i amb el beneplàcit d’alguns sectors de claustres que, amb bona voluntat i poca perspectiva, els compren i n’acaten el discurs. La realitat és que, per una banda, la vocació docent és cada dia més escassa, i, per l’altra, els resultats de les proves externes no sempre arriben a això que ara se’n diu l’assoliment satisfactori. I si això passa és perquè alguna cosa deu fallar.
Crec que molts dels docents que es troben, com jo, més a prop de la jubilació que de l’última pandèmia, comparteixen el meu escepticisme. Al capdavall, dubtar de tot és potser també una forma de saviesa. Soc conscient que, com a veterà del ram del guix (i del retolador, i de la pissarra digital), el meu paper hauria de ser el de rondinar, i el paper de les noves fornades de docents hauria de ser el de deixar-me dir i no fer-me cas. Però quan llegeixes que un percentatge important de joves professors de secundària es plantegen seriosament canviar de feina per poder dormir a les nits, dubtes encara més de cap a on va tot plegat.
(Lectura, Segre: 8/6/2025)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada