Travessar el carrer

 A l’agost vaig visitar Vietnam. És, com la majoria de països asiàtics, un lloc ple de contrastos. La convivència del comunisme amb el lliure comerç ha obert les portes, d’una forma un xic descontrolada, al turisme internacional, al qual, a canvi de divises, els vietnamites volen mostrar la bellesa dels seus paisatges, les bondats del règim que hi governa, el valor d’un poble que ha sobreviscut a mil guerres i revoltes i la devoció que professen al seu líder històric Ho Chi Minh.

Les grans ciutats, com Hanoi o Saigon, han crescut de manera desaforada i han esdevingut autèntics monstres de ciment. Els seus habitants han trobat, però, la manera de gestionar la mobilitat: tothom circula en moto. Amb un únic ocupant, amb dos, amb tres, i no és estrany, fins i tot, veure una família sencera (dos adults i dues o tres criatures intercalades) a dalt d’un d’aquests vehicles. Hi ha semàfors, però les motos no sempre els respecten, com sovint no respecten la direcció del carrer. Els passos de zebra són purament decoratius. Només així s’aconsegueix certa fluïdesa i s’evita el col·lapse circulatori. Caldria saber, d’altra banda, amb quin grau de sinistralitat han de conviure.

Caminar per aquestes ciutats és una odissea. La calçada és un formiguer de vehicles de dues rodes i les voreres són, sovint, impracticables, plenes de parades de menjar i de motos aparcades. El malson per al turista occidental, però, arriba sobretot quan ha de travessar el carrer. Plantar-se a l’altra banda només s’aconsegueix amb una barreja de perícia, confiança, temeritat i fe en el caos endreçat. Encara que no ho sembli, els motoristes estan al cas i esquiven lleument els vianants, i els vianants activen un sisè sentit que els permet arribar sans i estalvis a l’altre costat. La clau és avançar sense córrer però sense aturar-se, tranquil·lament, amb un pas constant, amb la mirada endavant i alhora detectant, de reüll, qui s’acosta per una o altra banda. Si corres, t’atropellarà la moto que t’havia de passar per davant; si t’atures, t’envestirà la que havia de passar pel teu darrere. No és fàcil. Cal una habilitat que s’ha de practicar moltíssim. Sovint, el turista es posa al costat d’un vietnamita a qui veu que és a punt de travessar i li segueix el ritme. En alguns carrers concorreguts, fins i tot, hi ha qui ajuda els turistes a travessar el carrer per, un cop a l’altra banda, portar-los al seu local perquè consumeixin alguna cosa.

Ben mirat, travessar el carrer en una ciutat vietnamita és una metàfora de com hauríem d’avançar per la vida en general: sense córrer, sense aturar-nos, amb seguretat però sense precipitació, vigilant discretament a banda i banda i, si pot ser, amb ulls al clatell, perquè no saps mai d’on pot venir la patacada.

(Lectura, Segre: 12/10/2025)