Dolents

 Hannibal Lecter, Raskòlnikov, Darth Vader, el comte Dràcula, el Joker, Lady Macbeth, Kurtz o, el meu preferit, Long John Silver. Tots aquests personatges tenen, com a mínim, dues coses en comú: són protagonistes d’històries de ficció (literària o audiovisual) i han passat a la història per la seva maldat. Són dolents que, malgrat tot, han connectat amb el lector o l’espectador.

No cal sentir-se identificat amb un personatge, ni tan sols haver d’acceptar la bondat dels seus actes, per valorar-ne els matisos i sentir-s’hi atret. No oblidem que Dràcula i Darth Vader, en el fons, actuen moguts per l’amor; o que gràcies a les lliçons de Long John Silver, un pirata mentider i traïdor, el jove Jim Hawkins madurarà com a persona; o que el jove estudiant Raskòlnikov es penedeix profundament del seu crim atroç i accepta el càstig que li imposen; o que Lady Macbeth està malalta d’ambició; o que el comediant Arthur Fleck ha estat escarnit fins a l’exasperació abans de convertir-se en el Joker; o que Kurtz (tant el de Coppola com el de Conrad) ha viatjat fins a la profunditat de la tenebra humana; o que Hannibal Lecter gasta una eloqüència seductora. Són personatges que provoquen, en major o menor mesura, allò que en literatura pot anomenar-se «empatia negativa», és a dir, certa sintonia amb personatges a priori repulsius, immorals o abominables.

Fa anys vaig portar un original a una editorial on ja havia publicat dues novel·les. Era la història de Jaume Bru, un pagès de remença que, al segle XV, viu dominat pel seu costat més violent i salvatge, un assassí sense escrúpols, però també un home valent. Quan em vaig reunir amb l’editora, vaig haver d’entomar una gerra d’aigua freda. Em va dir que no els interessava el meu original perquè el protagonista era massa fosc, i que, si pretenia tornar a publicar en aquell segell, calia que el fes més empàtic. M’hi vaig negar, perquè l’objectiu del text era, justament, aprofundir en la maldat del personatge i explorar-ne els rastres d’humanitat. Per això me’n vaig anar amb la cua entre les cames i l’original sota el braç. Per sort, la decepció va durar poc, perquè Ànima de llop (Proa, 2004) estava destinada a endur-se el Premi El Lector de l’Odissea, que a l’hora de seleccionar les obres finalistes comptava amb la participació de 100 lectors, els quals, per tant, avalaven la novel·la malgrat no comptar amb un protagonista «empàtic».

Ara que els contes infantils defugen els malvats i que, per (sobre)protegir els infants, algunes veus conviden a evitar les escenes cruels o despietades en la literatura infantil, potser cal recordar que el món és ple de dolenteria i la canalla bé que ha de saber-ho. És imprescindible que hi hagi dolents en la ficció? És clar que no. Però cal evitar que hi siguin?

(Lectura, Segre, 23/11/2025)