Escoltar música

 L’estiu és època de vacances i les vacances es presten a les expansions ocioses, a les estones vagaroses que cadascú inverteix com més li plau: llargues migdiades, remullades a la piscina, una mica de lectura o escoltar música popular.

Parlem de música. Com l’escolteu? Us deixeu portar pel que posen a la vostra radiofòrmula preferida? Aneu buscant, cançó rere cançó, el que us ve de gust en una plataforma digital? Us feu llistes de reproducció amb estils musicals més o menys variats? O sou, com jo, dels qui encara concebeu les cançons com a part d’una obra llarga que hauria d’aspirar a ser unitària i, per tant, escolteu discos sencers? Sou, doncs, de cançons soltes o d’àlbums? Si d’una novel·la no en llegim només un capítol qualsevol, per què d’un LP sovint ens limitem a escoltar-ne una cançó i prou? De fet, hi ha hagut més d’un músic que ha viscut tota la vida d’un sol èxit. En diuen els one hit wonders. Tothom coneix My Sharona (The Knack), San Francisco (Scott McKenzie), 99 luftballons (Nena), Born to Be Wild (Steppenwolf) o la Macarena (Los del Río), però poca gent sabria citar cap més títol d’aquests intèrprets ni, encara menys, dir a quin àlbum pertanyen aquests èxits.

Els qui ja tenim una edat (o dues), de la música que escoltàvem quan érem joves en recordem cançons soltes, és clar, però sobretot discos, alguns dels quals estaven concebuts com una unitat conceptual. Si miro enrere i recordo àlbums que vaig escoltar, sencers, una vegada i una altra, em venen al cap de seguida, per exemple, Sergent Pepper’s (Beatles), The Wall (Pink Floyd), Made in Japan (Deep Purple), Close to the Edge (Yes) o IV (Led Zeppellin).

Això, per a molts, ha canviat.

Com recorda Àlex Torío a la introducció del seu llibre L’era dels àlbums (Columna, 2024), «Curiosament, avui que vivim en un context d’un audiovisual saturat de (···) sèries on s’allarguen històries (···), a la música s’abandona aquesta tendència i la moda consisteix a fragmentar de nou els discos en cançons, o en playlists customitzades que atorguen a l’oient una democràtica –en el pitjor dels sentits— capacitat editora». Això ja ho va saber interpretar el director d’orquestra Luís Cobos quan, als anys vuitanta, publicava aquells exitosos popurris que encadenaven els fragments més coneguts de peces de música clàssica, de Sarsueles o de ranxeres, composicions (o moviments) que, naturalment, sovint havien estat concebudes com a part d’un tot més llarg.

No seré pas jo qui us digui com heu d’escoltar la música. Però, permeteu-me donar un consell: ara que els dies són més llargs i que el temps s’alenteix, encara que sigui per respecte a l’artista que un dia va concebre una obra formada per vuit o deu cançons, torneu a donar una oportunitat als discos sencers.

(Lectura, Segre: 20/7/2025)