En primera persona

 Sovint ens hem demanat per què, en comptes d’escriure un llibre de memòries com van fer altres deportats, Joaquim Amat-Piniella va optar per deixar constància de l’horror viscut als camps d’extermini nazis a través de l’extraordinària novel·la KL Reich. Per què, després que fos alliberat el camp, quan va ser l’hora de complir amb el compromís d’aixecar acta de les atrocitats comeses pel nazisme a fi de combatre el negacionisme que ja preveien, va optar per la ficció? El cas és que la ficció col·lectivitza el relat i l’allunya del testimoni íntim. I potser és això el que Amat-Piniella pretenia: oferir un testimoni col·lectiu a través d’una novel·la que presenta un retaule de personatges i situacions. Perquè KL Reich és només una cara de la moneda. L’altra cara, més íntima, són els poemes de Les llunyanies, un recull de setanta-una composicions a través de les quals (aquí sí, en primera persona) l’autor va resseguint, en temps real, el seu periple com a deportat, des de 1940, a la regió de la Mosel·la, tot just capturat, fins al 1946, a Sant Julià de Lòria, un any després de ser alliberat. Lluny de la seva estimada, a qui dedica el llibre, però també lluny de la llibertat, lluny de la humanitat i, en fi, lluny del món, Amat-Piniella expressa (sovint a través del paisatge) com se sent i com espera l’hora de recuperar la llibertat i que es faci justícia.

Vint-i-cinc anys després d’haver-lo publicat per primer cop, l’editor Jaume Huch ha recuperat Les llunyanies (L’Albí, 2025). Aquest recull de poemes i KL Reich són dos llibres que es complementen i que, tal com reclamava Sam Abrams (autor d’un magnífic pròleg) en la presentació a Manresa de Les llunyanies el passat novembre, haurien de publicar-se en un mateix volum, perquè formen part d’un mateix corpus. En el pròleg, Abrams denuncia el presentisme en què viu immersa la literatura catalana actual (el públic, la crítica i l’acadèmia sembla que només s’interessin pel present i, si pot ser, d’autors que siguin joves), situa Les llunyanies com a part essencial d’un tríptic format també per KL Reich i el relat «La fam» (inclòs en el recull Retaule en gris, Bromera, 2013) i certifica el valor literari del conjunt.

(El Pou, gener de 2026)