Després de guanyar el Premi Carles Riba amb La mar de dins (2003) i consolidar-se com un dels poetes més destacats de la literatura catalana, la qual cosa va quedar certificada en el volum Poesia 1979-2004 (2006), Pere Rovira va iniciar una prolífera i brillant etapa creativa que, segurament, ha donat els seus millors fruits al llarg d’aquests últims vint anys. En aquest temps ha escrit alguns dels seus millors versos, que ha aplegat en reculls com ara Contra la mort (2011) o El joc de Venus (2021); ha publicat dues novel·les excel·lents, que són L’amor boig (2007) i Les guerres del pare (2013); ha traduït amb personal precisió i gran sensibilitat Les flors del mal (2021); i ha escrit tres dietaris plens de vitalisme, ironia, escepticisme i tendresa que l’han convertit en un dels millors representants d’allò que alguns en diuen literatura de la intimitat.
La finestra de Vermeer (2016) repassava el 2013, Música i pols (2019) resseguia l’accidentat 2017 i Vida i miratges (2025), aparegut aquesta tardor, recorre el 2022 de cap a cap. Poc més o menys cada tres anys, doncs, Pere Rovira decideix encetar un dietari l’1 de gener amb l’objectiu de tancar-lo el 31 de desembre. Després, toca revisar-lo i, al cap d’un parell o tres d’anys, el publica a Proa. Els eixos que l’empenyen a les més humanes reflexions són la família, els amics, la poesia o els records. Amb una prosa clara i efectiva, sense pirotècnia ni exhibicionisme estèril, i amb un to d’escepticisme vitalista, irònic i intel·ligent, al llarg de l’any i en quatre-centes pàgines, tant pot arremetre sense contemplacions contra els «pregoners de la vida correcta», talibans del menjar saludable, com carregar contra poetes que no fan poesia (perquè «ser poeta és infinitament més fàcil que escriure poesia») i, naturalment, valorar l’obra d’aquells a qui sí que admira (Francisco Brines, Josep Carner, Màrius Torres o, per descomptat, Baudelaire); tant pot recrear trobades amb amics més o menys anònims, com recordar la seva relació amb personalitats destacades del món artístic (Paco Ibáñez, Juan Vida, Miguel Ríos, Almudena Grandes, Luís García Montero o, és clar, el seu gran amic Joan Margarit); tant pot evocar un episodi de la pròpia infantesa mentre juga amb els nets o recordar un poema davant d’un estol d’orenetes, com reflexionar sobre el que és veritat i el que és mentida durant el dia de Reis. Qualsevol fet quotidià pot portar-lo a escriure passatges memorables sobre la vida, el pas del temps, l’art, la naturalesa humana, l’actualitat, el paisatge, la literatura o el mateix fet d’escriure. Escriure com una necessitat vital, com una manera de viure. I és que, al capdavall, «les ganes de viure i les d’escriure signifiquen gairebé el mateix».
(Lectura, Segre: 21/12/2025)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada