Franco ha mort?

 Al novembre va fer cinquanta anys que va estirar la pota aquell a qui Pere Quart anomenava el «Gran Porc» i Joan Brossa «Sa Excremència». Ara sembla que el 1975 tothom va celebrar-ho amb gran eufòria, però jo (que llavors tenia sis anys) no tinc present que el meu entorn entomés la notícia ni amb tristesa ni amb celebracions. Diria que, en general, aquells dies hi havia més expectació que no pas grans mostres d’alegria.

El mes passat, la revista Sàpiens regalava als nous subscriptors una ampolla de cava amb l’etiqueta «Franco ha mort!», tot convidant aquells que en el seu moment (per edat o per prudència) no ho van poder fer, a celebrar l’efemèride. Durant aquests cinquanta anys ens han dit i repetit que el franquisme es va acabar el dia que va morir Franco, que després va venir una transició «modèlica» i que l’època de totalitarisme, nacionalcatolicisme, censura i repressió s’havia esfumat amb el comunicat d’un compungit Carlos Arias Navarro que, amb els ulls brillants, va engegar el discurs amb aquella frase mítica de «Españoles, Franco ha muerto». Després, es veu que tothom era demòcrata, però no cal ser gaire perspicaç per adonar-se que el feixisme va continuar i continua, encara avui, traient el cap aquí i allà.

L’any 2012, l’artista visual Eugenio Merino va exposar, a la fira ARCO de Madrid, l’obra Always Franco, que presenta, amb un hiperrealisme que posa la pell de gallina, el dictador –amb ulleres de sol i uniforme militar— refrigerat dins d’un dispensador de llaunes de refresc, a punt de ser despatxat al primer consumidor que se’n vulgui servir. Amb tota la ironia que vulgueu, la lectura és tan clara com esgarrifosa: Franco (o, si voleu, el feixisme) està hivernant i espera el moment propici per tornar. La infame Fundación Nacional Francisco Franco va interposar una demanda judicial contra Merino per danys contra l’honor i es va celebrar un judici que l’artista va guanyar. Fins fa uns mesos, l’obra formava part de la col·lecció del desaparegut Museu d’Art Prohibit de Barcelona, propietat del periodista i empresari lleidatà Tatxo Benet.

Al cap de cinquanta anys, la majoria dels qui aleshores remenaven les cireres han passat a millor vida, però el seu llegat ha perviscut. A la judicatura, a l’exèrcit, al parlament o al congrés dels diputats hi ha qui exerceix l’herència del franquisme d’una manera més o menys desacomplexada. Cada vegada hi ha més joves que, sense haver viscut (i, per tant, sense haver patit) la dictadura, compren el discurs latent segons el qual aquella etapa de la nostra història va ser un paradís d’ordre, respecte i orgull identitari. Potser sí que del cos del dictador, a hores d’ara, ja no en queda ni tan sols pastura per als cucs, però el seu esperit, al cap de cinquanta anys, segueix ben viu.

(Lectura, Segre: 7/12/2025)