La pàtria infantil

 Tardes al Bellamar (Edicions 62, 2025), l’última novel·la de Rafael Vallbona, recupera la memòria d’una generació, la de l’autor, la dels que van ser nens als anys 60 i adolescents als 70, la dels que es van fer grans coincidint amb la mort de Franco. Però també parla d’una Catalunya que, durant aquells anys, es va transformar gràcies a la diversitat en què va desembocar la barreja dels qui havien arribat per treballar en fàbriques, a la construcció o allà on els volguessin, i els qui ja hi vivien des de feia generacions. Vallbona ens situa en el seu microcosmos d’aquella època: Premià de Mar. Al mateix temps que Premià deixa de ser un poblet de pagesos i es converteix en una ciutat diversa, el narrador de la novel·la comença a entendre com funciona la vida, i ho fa pels carrers del poble, però també, i sobretot, a recer de l’Escola del Pilar. Tardes al Bellamar parteix de dues idees: «la formació de la identitat durant la infantesa i la creació, a partir d’aquesta, de la identitat col·lectiva del lloc on es creix». Hi ha una doble transformació: la del país, col·lectiva, i la del narrador, individual. I en aquest procès hi té un paper important aquella escola que van engegar, amb passió, perseverança i vocació, tres germanes procedents del sud de la península: la Conxita, la Isabel i la Maruja. Perquè «els anys d’escola, o il·luminen o enfosqueixen; no hi ha terme mitjà. És el temps de la descoberta del món, d’obrir els ulls i sorprendre’s de tot (···). Són anys de grans il·lusions i de desenganys menors, però colpidors».

El narrador (i alter ego de Rafael Vallbona) torna a casa després de molt de temps i es reconcilia amb el passat. Perquè, com li diu la Isabel, una de les impulsores de l’escola, «tornar a casa significa haver entès unes quantes coses del món; haver viscut moltes experiències, comès algunes errades i assaborit algun èxit. En resum, fer-se savi».

Llegint Tardes al Bellamar m’adono que tots, tard o d’hora, necessitem evocar el passat, la pàtria infantil que vam habitar mentre ens fèiem grans, que ens va veure créixer, que un dia vam abandonar i a la qual, al cap del temps –i qui sap si més savis o no— necessitem tornar o, si més no, revisitar amb els ulls tancats i el cor obert. I penso en com Alpicat, la meva pàtria, també es va transformar en el temps de la meva infantesa i adolescència, als anys 70 i 80, en aquell cas amb l’arribada de temporers que venien a treballar al camp a l’estiu i alguns s’hi quedaven o, més endavant, amb gent de Lleida que hi compraven una casa adossada. Si hi ha una veritat universal és que la pàtria infantil de qualsevol persona està condemnada a desaparèixer. I ja està bé que sigui així. Perquè això ens permet evocar-la i, per un instant, recuperar la sensació de descobrir el món.

(Lectura, Segre: 31/8/2025)