Enguany es commemora el centenari del naixement de Paco Candel (1925-2007). Les generacions més joves no el recorden i no compto que n’hagin sentit a parlar. Per això és important recuperar-ne la memòria i, sobretot, l’esperit generós i integrador.
Candel va ser un escriptor inclassificable, un visionari que va saber fer visible el problema de la integració dels immigrants arribats a Catalunya en les onades migratòries dels anys 50 i 60. A Els altres catalans (1964), el seu llibre més conegut, amb una naturalitat i una sinceritat abassegadores, repartia les culpes entre els autòctons catalans que menyspreen el nouvingut i els immigrants castellans que no s’adapten. I va fer que uns i altres obrissin els ulls i que uns i altres se’l volguessin fer seu. La seva influència va tenir una transcendència i una transversalitat que pocs discursos sobre migració han obtingut mai a casa nostra. Segurament, alguns aspectes de la transició haurien anat pitjor sense l’existència de Candel. Lligat tota la vida al barri de Can Tunis, que no va voler abandonar mai i que va retratar amb realisme en la seva extensa obra novel·lística, Candel era un home generós i dialogant, que tant podia presentar-se com a senador en representació del PSUC –partit en el qual, d’altra banda, no va arribar a militar—, com mantenir una relació estreta i cordial amb Jordi Pujol, que de seguida es va adonar que valia la pena tenir en compte el discurs candelià.
Més que no pas rellegir els seus llibres (la majoria dels quals són avui introbables), el que no ens podem permetre és oblidar el seu esperit conciliador. I una bona manera d’aconseguir-ho és rellegint la magnífica biografia que li va dedicar Genís Sinca el 2008 (La providència es diu Paco) i que ara ha aparegut reeditada, a Comanegra, amb el títol Candel. Vida de Paco Candel, la màquina d’escriure, un llibre que retrata una època, una gent, un context i, sobretot, una personalitat singular que va ser capaç de situar en el centre del debat públic, i amb voluntat constructiva, el fenomen migratori. Un debat que avui, amb el soroll mediàtic i les posicions extremes, és més difícil d’afrontar que aleshores, cosa que el fa encara més necessari. Ara, «els altres catalans» no són els mateixos que aleshores; ja no procedeixen del sud peninsular, sinó més aviat del continent africà o de llatinoamèrica. D’altra banda, els descendents dels «altres catalans» de què parlava Candel ja són nascuts aquí i, sigui quin sigui el grau d’integració als costums i la llengua propis del territori, es consideren catalans. No és un debat fàcil ni còmode. Per encarar-lo amb condicions, segurament faria falta un nou Candel nascut qui sap si a l’Equador, al Marroc o al Senegal.
(Lectura, Segre: 22/6/2025)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada