Doble vara

 Ho confesso, estic tip de sentir comentaris sobre com de malament parlen el castellà els alumnes catalanoparlants.

No fa gaire, en una reunió d’equip docent, una professora de castellà va comentar, amb certa sornegueria, que un alumne, amb ganes de quedar bé, en acabar la classe li havia demanat si «¿Me he llevado bién?». Rialletes còmplices, mirades de desaprovació, algú que hi afegeix que encara com no va dir «traído» en comptes de «llevado», més rialles, un altre que demana resignació al fet que l’institut es troba en un poble on la majoria de la població s’expressa habitualment en català... i els professors de català forçant un somriure incòmode i aguantant el tipus en silenci, per no crear una situació tensa, perquè ells, per cada exemple de catalanada que deixen anar els alumnes quan s’expressen en castellà, podrien posar vint-i-cinc exemples de castellanades que airegen els mateixos minyons i minyones cada cop que es comuniquen en la malmesa llengua dels seus avis, i el doble en el cas dels alumnes que habitualment parlen en castellà.

El subconscient, sovint, ens delata. El comentari de la professora de castellà, lluny de ser malintencionat, volia ser il·lustratiu, però no aconseguia amagar un pessic de condescendència ni el missatge subliminar associat a un supremacisme latent segons el qual és molt més greu profanar la gloriosa llengua de Cervantes que trepitjar el simpàtic i pintoresc codi endreçat per Pompeu Fabra.

Tal com passa amb el teòric bilingüisme, que només s’exigeix en una direcció (als catalanoparlants se’ns demana que el practiquem, mentre que els castellanoparlants poden exercir el monolingüisme sense cap problema), per més que, sobre el paper, la cooficialitat atorga rang d’igualtat al català i al castellà a casa nostra, a l’hora de la veritat l’escàndol només es produeix en una direcció: quan els catalanoparlants no dominen de manera impecable el castellà. En canvi, si un castellanoparlant nascut a Catalunya i educat en la immersió lingüística destrossa el català cada cop que l’utilitza encara li hem de donar les gràcies per la deferència. I és cert que, amb els temps que corren, cal agrair que algú que no ho fa habitualment s’expressi en català, encara que allò que li surt de la boca sigui un refregit poc consistent.

Quan algú, parlant en castellà, diu que «un chiclet hace olor de fresa» o «los macarrones són buenos», tothom s’escandalitza. En canvi, si parlant en català sentim que «un xicler fa olor a maduixa», «els macarrons estan bons», «m’he caigut de la bicicleta» o «li he trucat, però no estava», en cas que algú s’adoni de la pífia encara hem de donar les gràcies a qui fa l’esforç d’expressar-se en la nostra llengua. Si això no és una doble vara de mesurar, ja m’explicareu què és.

(Lectura, Segre: 26/10/2025)