Diuen que posar nom a les malalties, a les síndromes o als trastorns ajuda a posar-hi remei, si és que n’hi ha. Si més no, pot ser un punt de partida.
No fa gaire, vaig posar nom a una sensació que m’aborda sovint: la dificultat de gaudir de moltes experiències gratificants a causa de la frustració per no estar fent una altra cosa que potser seria millor. O, dit d’una altra manera: la por de perdre’m alguna cosa important mentre n’estic fent una altra. D’això, en anglès, en diuen fear of mising out i s’ha popularitzat amb el nom de síndrome FOMO o, directament, FOMO.
Em passa, sobretot, quan faig turisme intensiu (dedicar deu o quinze dies a conèixer tots els racons possibles d’un país de l’altre cap de món, allò que alguns, amb certes pretensions, en diuen «viatjar»). Soc dels qui no es volen perdre res, volen veure-ho tot, passar per tot arreu, tastar tot el que hi ha a l’abast i fer totes les activitats possibles. Sé que no és la millor manera de conèixer territoris i cultures, perquè al final em quedo amb la sensació d’haver fet moltes coses i no haver-ne aprofitat cap del tot. A més, no acabo de gaudir prou d’algunes de les experiències perquè mentre n’estic vivint una ja estic pensant si tindré temps de viure la següent. I de vegades no tinc temps, i aleshores em quedo amb el mal cos de pensar que allò que m’he perdut potser hauria estat molt millor que el que sí que he fet. M’hi esforço, i amb l’edat diria que una mica sí que ho he millorat, però no puc evitar tenir el rau-rau contínuament de pensar que em perdo alguna cosa. Potser ara que li he posat nom em serà una mica més fàcil trampejar-ho. De fet, ja em disculpareu, però escric aquest article, a les portes de les vacances, amb la voluntat d’exorcitzar l’angoixa que sospito que m’assaltarà quan aquest estiu estigui fent turisme per aquests mons de déu, és a dir, amb l’aspiració que em serveixi d’exercici d’autoajuda i pugui gaudir una mica més d’allò que faci enlloc de lamentar-me del que no podré fer.
Potser m’estimaria més, tant per tant, patir una altra síndrome, la d’Stendhal, a la qual confesso que algun cop també he sucumbit de manera lleu i transitòria. Henri Beyle, conegut com a Stendhal, l’autor francès que dona nom a aquest trastorn psicosomàtic, escrivia l’any 1817 que «sortint de la Santa Croce em bategava el cor, la vida se m’havia exhaurit i caminava amb por de caure». Alguns psicòlegs defensen que l’exposició a un excés de bellesa pot provocar aquests símptomes i la psiquiatra florentina Graziella Magherini va posar nom a aquest trastorn l’any 1989. I tanmateix –o potser per això— no em canso mai de visitar Florència.
Amb el desig que no hagueu de fer front a cap d’aquestes penalitats, espero que tingueu, si és que en feu, unes bones vacances.
(Lectura, Segre: 2/8/2025)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada