Quant fa que no envieu una postal? Algú n’envia, encara? Us en recordeu, oi, de les postals? Estic parlant d’aquelles cartolines de mida A6 on, a una banda, al costat de l’adreça del destinatari, escrivíem dues o tres ratlles amb lletra precipitada i un missatge tòpic, enigmàtic, enginyós o divertit per, al capdavall, compartir la notícia que estàvem visitant un lloc més o menys allunyat de la nostra residència habitual. I a l’altra banda, és clar, hi havia una imatge, normalment una fotografia tan vistosa com impersonal, d’aquelles que justificava haver-nos desplaçat fins aquella part del món: un monument conegut, un paisatge idíl·lic, una font espectacular, una platja plena de para-sols, una escena insòlita o el quadre d’un pintor d’anomenada... Tota una demostració de tipisme i banalitat. D’altra banda, no totes les postals tradicionals s’enviaven en el context d’un viatge. Hi havia, per exemple (i estic segur que hi ha qui encara n’envia per correu postal), les postals de Nadal, amb una imatgeria pròpia i de vegades acompanyades de poemes per reivindicar la pau i la germanor, que constituïen un subgènere epistolar a part.
En un article de l’agost del 2015, al diari Ara, Xavier Antich deia que «les postals testimonien (···) el procés pel qual un pensament o un record es materialitza a distància». Les postals han estat, doncs, una manera de transmetre a parents i coneguts que som lluny de casa, però que, tot i així, pensem en ells des de la distància. En el seu article, Antich parlava d’un «ritual en extinció». Al cap de deu anys, crec que ja podem parlar d’un ritual extingit, del testimoni d’una manera de comunicar-se i enviar records que ja ha desaparegut.
Avui, el que més s’assembla a una postal és la fotografia que, just després de fer-la, enviem per whatsapp al grup familiar quan som de viatge, amb un missatge-clixé de l’estil «Records des de (poseu-hi qualsevol punt del planeta). Fa un temps fantàstic i això és molt bonic». O bé la felicitació nadalenca reciclada que hem rebut de ves a saber qui i que reenviem a tots els contactes del mòbil. Missatges i imatges efímers que de seguida es perdran en el núvol. Però no en tenim prou, d’enviar una d’aquestes postals fast food a familiars i amics. Les xarxes socials ens permeten transformar-nos en reporters de pa sucat amb oli, en exploradors bregats de mons que ens pensem que descobrim, en transmissors d’experiències que estem convençuts que cal tastar un cop a la vida... I enviem contínuament «postals» a la galàxia virtual. Gràcies a (o per culpa de) les xarxes socials, doncs, ens comportem com si fóssim qui sap què i sentim ara i adés la necessitat de compartir cada pet que ens fem amb la resta de la humanitat.
(Lectura, Segre: 17/8/2025)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada