Una coneguda periodista ha publicat aquesta tardor un assaig on reflexiona al voltant de la impunitat amb què, avui dia, es pot difamar algú fins a enfonsar-lo i quedar-se tan ample. L’origen de l’assaig és l’experiència viscuda per la pròpia autora fa deu anys, quan, just després que diagnostiquessin un càncer terminal al seu marit (figura molt respectada en el camp del periodisme), hi va haver un opinador que va llençar, a través del seu blog, un reguitzell de comentaris sarcàstics i feridors sobre la imminent condició de vídua de l’autora; un enfilall d’atacs que ella ha definit amb encert com un «escarni classista, misogin i cruel».
Els textos que van ferir la periodista fa deu anys no estaven pensats per generar debat, ni eren una crítica d’interès públic; eren un atac gratuït, altament narcisista, per part d’una persona intel·ligent, que sap escriure, que és capaç de generar idees interessants, molt per damunt de la mitjana, però que, parapetat a dalt del seu Olimp intel·lectual que li impedeix sentir empatia i, qui sap si mogut per alguna mena de gelosia, va activar un mecanisme de defensa que consisteix a escarnir tot allò i tots aquells que no li agraden, o que considera éssers inferiors, fins al punt de fer bandera d’aquesta esborronadora manca d’humanitat. Fa deu anys, l’opinador en qüestió va demostrar que la capacitat de generar idees d’un cert gruix intel·lectual no ha d’anar lligada necessàriament a la capacitat de sentir empatia i comportar-se amb dignitat. I val a dir que deu anys després, lluny de mostrar vergonya o penediment, quan la víctima s’ha defensat el difamador ha continuat furgant en la ferida.
El més sorprenent i trist de tot plegat, però, no és tant que hi hagi personatges que actuen amb condescendència petulant i amb insolència prepotent, que desqualifiquen i insulten sense filtre, que es passegen per la xarxa amb aires de superioritat, jutjant el món que els envolta com si, des de la seva torre d’ivori, fossin el guardians d’una veritat que únicament es troba al seu abast. Sempre n’hi haurà algun, d’aquests, i desgraciat d’aquell que es converteix en la seva diana. El que més em sorprèn, doncs, no és l’existència d’un egocèntric presumptuós, sinó el seguici de perfils que li riuen les gràcies cada cop que vomita un dels seus comentaris ofendosos. Qui pot aplaudir aquesta mena d’exabruptes? Només se m’acut que han de ser persones acomplexades que necessiten creure’s superiors a la resta i es pensen que s’hi acosten tot mostrant complicitat amb un agressor eloqüent, amb un incompetent social a qui consideren el súmmum de l’ocurrència. I vull pensar que no n’hi ha tants com sembla, però que els que hi ha fan molt soroll.
Si no, ja podem plegar.
(Lectura, Segre: 9/11/2025)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada