Presentar a Manresa

 Que Manresa no és una plaça fàcil per venir a presentar un llibre és una dada més o menys sabuda entre els lletraferits. Sigui perquè l’oferta d’alternatives és sovint molt atractiva o perquè el públic manresà és molt exigent i selectiu, el cas és que costa molt aconseguir que un grapat de persones s’acostin a la llibreria corresponent, a la sala d’actes del Casino o a l’Espai Òmnium per assistir a un d’aquests actes. L’excepció, naturalment, són els autors locals, que arrosseguen parents, amics, coneguts i saludats i de vegades omplen fins a la bandera.

A mitjan juny vaig presentar, a la Parcir, l’última novel·la de Rafael Vallbona, Tardes al Bellamar (Edicions 62, 2025), un bon retrat dels anys 60 i 70 i una bona evocació generacional al voltant, sobretot, de la construcció i evolució d’una escola de Premià de Mar.

Quan em va demanar que l’acompanyés en l’acte, vaig advertir l’autor que a Manresa (com suposo que deu passar si fa no fa a tot arreu) costa molt arrossegar públic a les presentacions, tret que hi tinguis coneguts. Però no es va deixar dissuadir, perquè li feia molta il·lusió mostrar la seva darrera creació a la capital del Bages.

Va arribar el dia i, tal com em temia, a banda de l’autor i del presentador, hi havia només tres persones: la mestressa de la llibreria, un senyor que acompanyava Vallbona i una noia que juraria que buscava un refugi climàtic. I, malgrat tot, Rafael Vallbona va demostrar que és un gran escriptor, va exhibir una professionalitat admirable i (a diferència d’altres autors d’anomenada que, quan veuen que hi ha poca gent, fan mala cara i adopten un to desmenjat) va donar-ho tot en les seves intervencions, com si la sala fos plena de potencials compradors de la novel·la. Va explicar, per exemple, com Premià s’havia anat configurant a base d’un aiguabarreig social que convivia amb certa harmonia i va parlar de l’escola del Pilar, on ell havia anat, creada per unes germanes mestres immigrants fa seixanta anys i que va ser –i encara és— un refugi de respecte i un exemple de bones pràctiques, així com un dels marcs essencials en la construcció de la identitat individual de l’autor. Va quedar palès que a ell l’havien educat molt bé en aquella escola.

(El Pou, juliol 2025)