Estrada i Amat-Piniella

Tots dos van néixer a Manresa.

Joaquim Amat-Piniella va haver d’abandonar el país i la ciutat als vint-i-sis anys quan, després de la guerra civil, es va exiliar. Per unes circumstàncies o unes altres (el seu ja conegut pas de quatre anys per l’horror de Mauthausen, però també un desterrament forçat per part de les autoritats franquistes, per culpa de les quals es va veure obligat a establir-se primer a Andorra i més endavant a Barcelona), no va poder tornar mai més a viure a la ciutat que l’havia vist créixer. Quan va esclatar el conflicte bèl·lic, Amat-Piniella era –tot i la seva jovenesa— un dels activistes polítics i culturals més inquiets de la capital bagenca: havia publicat el seu primer llibre (Ombres al calidoscopi), col·laborava en publicacions locals com El Pla de Bages, El Dia o Ara, havia estat secretari personal de l’alcalde republicà Selves i Carner, i es relacionava amb altres escriptors i intel·lectuals manresans de l’època, com el malaguanyat Josep Maria Planes.

Jordi Estrada ha viscut sempre al Bages i és un puntal imprescindible en la vida cultural manresana: va presidir Òmnium Bages, de la junta del qual encara forma part; fa de redactor del Pou de la gallina, on coordina la secció de cultura i signa reportatges de primera línia; columnista setmanal –i mordaç— a Regió7; i forma part de la majoria d’iniciatives de caire literari que es produeixen a la ciutat.

A banda de la seva manresanitat gairebé militant, Amat-Piniella i Jordi Estrada comparteixen altres característiques: una ironia intel·ligent que dota els seus textos i les seves personalitats d’un valor afegit, una llunyana semblaça física (potser condicionada per les ulleres) i un profund interès pel país, per la cultura en general i per la llengua i la literatura catalanes en particular.

A partir d’ara hi ha, a més, un altre vincle entre aquests dos manresans: el passat 22 de febrer, Jordi Estrada va obtenir el premi literari Joaquim Amat-Piniella per la seva obra Rius paral·lels (l’Albí, 2010), una ficció lírica al voltant dels últims dies de la vida del poeta Màrius Torres al sanatori antituberculós de Puig d’Olena, l’any 1941. És la primera vegada que coincideix l’origen del guanyador amb el de l’escriptor que dóna nom a un guardó que pretèn reconéixer la millor obra narrativa de temàtica social i contemporània publicada en català la temporada anterior. I cal dir que Rius paral·les és una peça literària potent i perdurable, a l’altura del premi que li acaben d’atorgar.

(Article publicat a El Pou de la gallina, en el número de març de 2012)

LA RIBERA DESERTA, DE JOAQUIM AMAT-PINIELLA: UNA NIT, TRES PERSONATGES

            El fet que la novel·la K.L.Reich hagi figurat com a lectura preceptiva a batxillerat durant alguns anys, ha fet que el seu autor, Joaquim Amat-Piniella, de qui la majoria de lectors no havia sentit a parlar mai (perquè durant moltes dècades poca cosa se’n podia trobar a les llibreries), s’hagi convertit, avui dia, en un nom prou conegut de la literatura catalana de postguerra. Tret d’aquesta novel·la, però, segurament són ben pocs els qui han llegit alguna altra cosa d’aquest autor manresà. Si exceptuem K.L.Reich, Amat-Piniella continua sent, doncs, un desconegut entre els lectors catalans.

            Si bé és cert que K.L.Reich és una novel·la molt potent, i que, a més, és també un testimoni escruixidor i de primera mà sobre la vida en un camp de concentració nazi (una de les mostres més importants del que es coneix com a literatura concentracionària), Amat-Piniella va escriure altres novel·les molt interessants i que, potser amb l’excusa del centenari del seu naixement, l’any 2013, valdria la pena de recuperar i donar a conèixer. Ara mateix, l’única obra narrativa d’Amat-Piniella que podem trobar a les llibreries, a part de K.L.Reich, és Roda de solitaris, un text sobre el rostre més cruel de la guerra (de qualsevol guerra), que l’editorial Ensiola va tenir l’encert de publicar fa un parell d’anys.

            La darrera novel·la que Amat-Piniella va publicar, i que he tingut la sort de llegir darrerament, és La rivera deserta (Alfaguara, 1966), on l’autor amplia la seva galeria de “personatges fracassats, fatalistes i incapaços de comunicar-se amb els altres” (en paraules de Glòria Casals). Des del principi, en què un home de negocis recull una dona en plena nit (“una nit cantelluda, seca, àrida; la nit del revoltat sense ideals”), a la carretera, enmig del no res, l’autor ens submergeix en un ambient angoixant i tens. L’estil, de frase seca i tallant, és decisiu a l’hora de construir aquesta sensació d’ofec i solitud. Un botó de mostra: “El conductor disminueix la velocitat del cotxe i es prepara a passar un camió que ocupa la meitat de la carretera. Fa amb la clàxon tres o quatre tocs llargs. Per uns moments el cotxe s’omple de l’espetegar metàl·lic, regular i sec del tub d’escapada. La mola del transport es resisteix a ser vençuda en la cursa, cosa d’uns segons, i quan cedeix, sembla haver-se quedat desinflada en la nit”.

A La rivera deserta s’alternen tres històries simultànies i interrelacionades. Tot succeeix en unes poques hores, durant una sola nit. La història central és la que té Mònica com a protagonista, narrada en tercera persona des del seu punt de vista. És el personatge més interessant: enigmàtica, egoista, turmentada. Una dona a la recerca d’un home que mai no la satisfà, d’una infidelitat que no acaba de consumar. Ha viscut quinze anys casada i mai no ha deixat de sentir-se sola. Quan comença la novel·la, Mònica és recollida per un home que va cap a Madrid. Aviat sabem que acaba d’abandonar un marit frígid i un amant amb qui volia fugir i a qui ha hagut de deixar, amb una úlcera força greu, en una habitació d’hotel. La relació amb l’home que l’ha recollit (tant egoista com el marit, com l’amant, o com ella mateixa) es converteix en un estira i arronsa entre la seducció i el rebuig. L’altra és la història de Martí, l’amant de Mònica, narrada en primera persona, en forma de monòleg interior. Martí espera, agonitzant a causa d’una úlcera terrible, en una habitació d’hotel, l’arribada de l’ambulància i de la seva esposa fidel, Laura (“Dormir i morir es confonen en la meva son”). I en tercer lloc assistim a la història de Rossend, el marit enganyat (per la dona i per l’amic i soci), que s’emborratxa en un bar de mala mort (“la seva revolta personal desemboca aquí: beure, beure...”). També havia tingut una amant, Andrea. Abandonat i arruïnat, ho explica tot a un company de borratxera, amb qui visiten un bordell fins que rtorna a la casa solitària on hi ha l’habitació de Mònica.

Mònica, Martí i Rossend són, en el fons, tres nàufrags que han anat a parar, per separat, a la ribera deserta de l’angoixa, la frustració i la solitud.

Valdria la pena veure reeditada aquesta novel·la de Joaquim Amat-Piniella, com també les altres obres introbables de l’autor: El casino dels senyors i La pau a casa, que durant aquest any i el 2013 l’editorial Ensiola sembla ser que té intenció de reeditar.

Programa En singular, al Canal Taronja

Si algú em vol sentir parlar una mica sobre algunes de les meves novel·les i sobre la meva experiència com a escriptor, pot clicar el següent enllaç:

Entrevista a Llorenç Capdevila

Plural i espanyola

            Les dues èpoques en què el Partit Popular ha obtingut millors resultats a Catalunya ho ha fet amb el lideratge de persones amb un ego especialment pujat. La primera vegada va ser amb un dels actuals vicepresidents del Parlament Europeu, Alejo Vidal-Quadras (Aleix, quan li convé), un home que sovint ha defensat un pacte d’Estat entre el PP i el PSOE, o fins i tot una reforma constitucional, per minimitzar l’amenaça separatista; un practicant habitual del discurs apocalíptic sobre la disgregació de la gran pàtria espanyola (“esa tremenda mole que se alza en el paisaje de la Historia”) a mans dels perniciosos nacionalismes perifèrics; i un ideòleg que darrerament, arran de la publicació del llibre Ahora, cambio de rumbo: agenda urgente para recomponer España (Planeta, 2011), s’ha posicionat a favor de la desaparició de les autonomies (amb un especial interès per la desaparició de competències en les que gosen autodefinir-se com a nacionalitats històriques). Amb Vidal-Quadras, el PP va aconseguir, en les eleccions de 1995, 17 dels 135 escons al Parlament de Catalunya, i una fita històrica de 410.000 vots.

            Amb una imatge formalment força allunyada de Vidal-Quadras, Alícia Sánchez-Camacho està protagonitzant el segon moment de glòria del PP català. Va superar totes les espectatives (18 escons, i 387.000 paperetes), en les darreres eleccions, amb uns resultats gens menyspreables que, tanmateix, no van més enllà del 12,37% dels vots, ni passen de situar el PPC com a tercera força a Catalunya (bastant lluny, per cert, de les altres dues). El cas, però, és que la senyora Camacho, cal suposar que esperonada davant la feblesa d’un gabinet governamental que ha de fer els equilibris propis de qualsevol govern en majoria simple, ha decidit, amb una hiperactivitat desmesurada, no deixar passar l’oportunitat de fer-se totes les fotos possibles, exercir d’aliada imprescindible i actuar com si es tractés de la dona més poderosa del país. I així ho va dir ben clar en el congrés nacional del seu partit el passat 17 de febrer a Sevilla, on va proclamar que el PP és clau per frenar les possibles derives independentistes de l’entorn de Mas i va presumir d’haver intervingut en les decisions més importants preses pel govern de la Generalitat. Va dir també, enmig de l’eufòria congressual d’un partit al qual darrerament totes li ponen, que (oh, misteriosa paradoxa!) vol una Catalunya “plural y española”.

            Alícia Sánchez-Camacho va accelerada. Actua com si hagués guanyat les eleccions, quan el seu sostre no deu anar gaire més enllà del 15% de l’electorat català. Podria, fins i tot, saltar-se el límit de velocitat i endur-se la castanya pròpia dels qui es creuen més importants del que, en realitat, són... i no serà pas aquest articulista qui ho lamenti.


(Article publicat al suplement Lectura del diari Segre, el dia 4 de març de 2012)

CRIM DE SANG I EL COSTAT FOSC

Barcelona, primers mesos de la Guerra Civil. Una colla de maristes es preparen per fugir esquivant els escamots d’incontrolats que tenen al seu càrrec l’ordre públic. Un grup de caputxines estan amagades –juntament amb el bisbe de Barcelona— al convent de Sarrià, on sobreviuen gràcies al sinistre interès del germà de la mare superiora, Manuel Escorza, un baldat de cos i de ment, que és també un dels principals braços executors de la FAI i que, en plena orgia revolucionària, vol treure rendiment de la comunitat religiosa. El comissari Muñoz, un escèptic amb un passat familiar tèrbol, investiga un doble crim sanguinari i es veu embolicat en una trama que el supera. Un jutge i un metge, que semblen sortits d’una novel·la gòtica, duen a terme experiments secrets que desafien l’ambició humana. I, entremig, un vampir assedegat, que surt del seu amagatall mentre cauen les bombes sobre Barcelona.

            Amb aquests ingredients, Sebastià Alzamora basteix, a Crim de sang (novel·la guanyadora del darrer premi Sant Jordi, que presentarem el dia 14 de març a la llibreria Petit Parcir, de Manresa), una trama insòlita, que barreja gèneres tan diversos com la recreació d’episodis històrics, el terror gòtic, la fantasia, la ciència-ficció, el thriller, el simbolisme o, fins i tot, l’assaig filosòfic. Com si fos una barreja de Dràcula, Frankenstein i El somni de Farringdon Road, Crim de sang passeja el lector per escenaris tan diversos com el bar Tostadero, on un grup de religiosos negocien el pagament d’un suculent rescat amb una colla d’anarquistes perquè els deixin fugir cap a França; un convent de monges de clausura; els carrers bombardejats de Barcelona; o un amagatall secret on s’està creant un autòmat a partir de bocins de cadàver. I tot plegat tenyit de sang, molta sang, un riu vermell que recorre la novel·la de cap a cap, fins al bany final, on es barreja un dels episodis reals més ignominiosos de la guerra amb la ficció més delirant i simbòlica. Amb tot plegat, Alzamora ens presenta una novel·la transgressora, de ritme intens i descripcions expressionistes, amb pinzellades d’això que ara es coneix com a Steampunk (o futurisme retro), on cita amb seguretat els Evangelis i desafia deliberadament el rigor històric, per centrar-se en l’objectiu literari de retratar la maldat, la por, el fanatisme; de mostrar la lluita desequilibrada entre un Bé difícil de trobar i un Mal gairebé omnipresent, en un lloc determinat (“poques ciutats devia haver-hi en aquell moment al món on matar fos tan confortable com a Barcelona”), i en un moment concret (“l’únic efecte positiu de la guerra és que fa emergir a la superfície tot allò que circula d’amagat pel subsòl”).

            Crim de sang exhibeix diferents nivells de monstruositat: des del vampir (de qui acabarem descobrint la sorprenent identitat), passant per l’autòmat (un Gòlem en forma de cavall fantasmagòric), fins a la més horrorosa de totes: la monstruositat humana. Crim de sang és una novel·la plena de frases inquietants com “Els monstres no hi som però existim, intervenim en el món, discorrem entre els homes, ens produïm a través seu. Dins seu”, o bé, “La pietat és la forma en què es manifesta la cortesia de l’assassí”. Una novel·la, en fi, sobre el costat obscur de la naturalesa humana.


(Article publicat a Regió7, el dia 3 de març de 2012)

Amb el cul a l'aire. A partir del llibre A la intempèrie, de Patrícia Gabancho

Acabo de llegir A la intempèrie (Columna, 2011), de Patrícia Gabancho, que porta el subtítol Una memòria cruel de la Transició catalana (1976-1978), i és un llibre de memòries força peculiar i oportú. Tot i haver-se publicat tres dècades després dels fets que narra, no està escrit amb la perspectiva que donen els anys, sinó que recupera un document redactat a cop calent, l’any 1978. A la intempèrie és la crònica d’una etapa mitificada des del punt de vista històric i polític, escrita per una persona que ho va viure a primera línia, com a militant d’un petit partit (Esquerra Nacional), cosa que li va permetre participar, sense restriccions, en l’Assemblea de Catalunya, en l’Organisme Consultiu del president de la Generalitat i, finalment, en la Conferència d’Organitzacions Independentistes. Gabancho fa evident que existeixen certs paral·lelismes entre aquell moment i l’actual, des de les possibilitats de canvi fins a la divisió dels grups independentistes.

Segons Gabancho, la gran derrotada de la Transició (derrota que va culminar amb l’aprovació de la Constitució) va ser Catalunya, i, si avui s’ha d’avançar en el procés sobiranista, cal que no es repeteixin els mateixos errors. A la intempèrie ofereix la mirada neta (a voltes un xic ingènua) d’una periodista molt jove, i molt polititzada, que amb prou feines acabava d’arribar de Buenos Aires. Són curiosos els retrats d’alguns personatges d’una gran solera intel·lectual, social, política o cultural que en aquell moment, per a l’autora, eren pràcticament desconeguts i que, per tant, es permet de tractar amb total naturalitat, allunats de la imatge mítica que sovint se’n té, com és el cas d’un lluitador i egòlatra Lluís Maria Xirinachs, un seductor i arrogant Rafael Ribó o un nerviós i intransigent Josep Benet.

La divisió, després de les eleccions generals de 1977, entre els partits amb representació parlamentària i els que no, va ser la fi de l’Assemblea de Catalunya; l’actitud possibilista dels parlamentaris, a més, va acabar amb l’acceptació d’una Constitució que anava contra les aspiracions dels catalans. “A la intempèrie” (és a dir: “amb el cul a l’aire”) és com van sentir que es quedaven aquells que, com l’autora, haurien volgut anar més enllà. A la introducció, Gabancho comenta, des del moment actual, que “ara que s’ha instal·lat la consciència que Espanya no ens donarà res de substancial, penso que val la pena d’explicar com va començar tot plegat. (···) Avui com ahir el moviment col·lectiu està més madur que no pas la traducció política d’aquesta altíssima aspiració de llibertat, benestar i dignitat nacional”.

A la intempèrie és, doncs, un interessant document que, tot recordant un passat no pas massa llunyà, convida a la reflexió sobre el futur qui sap si força proper.


(Article publicat el dia 19 de febrer de 2012 al suplement Lectura del diari Segre)

Kitch medieval. A propòsit de la Fira de l'Aixada

Les fires medievals han proliferat per les nostres terres, de llevant fins a ponent, com els bolets en una tardor fresca i humida a la muntanya. El poble o la ciutat que no celebra una fira medieval al llarg de l’any corre el perill de ser esborrat del mapa de la Catalunya històrica, de no figurar en el rànquing de localitats de reconeguda i rància estirp quadribarrada, amb unes arrels mil·lenàries que es remunten fins al temps de Guifré el Pilós, de Jaume I el Conqueridor o, com a mínim, de Martí l’Humà.

            A les comarques centrals se’n fan diverses, de fires medievals: a Saldes, Súria, Bagà, Navarcles, etc. Però la més sonada és, sens dubte, la Fira de l’Aixada, de Manresa, que cada febrer es fa coincidir –com el premi literari dedicat a Joaquim Amat-Piniella— amb la tan nostrada festa de la Misteriosa Llum. Diuen que, fa més de cinc-cents anys, Manresa va viure un fet extraordinari, un misteri que li va canviar el destí: una llum intensa, provinent de Montserrat, va anar de pet fins a l’església del Carme. La cosa de seguida va ser interpretada –i així se li va fer veure al bisbe de Vic, Galceran Sacosta— com un senyal diví perquè es resolgués el conflicte que interrompia la construcció de la cobejada i necessària sèquia. Segons la llegenda, doncs, l’aigua va arribar a Manresa gràcies a la intercessió divina.

Per això, durant un cap de setmana –que enguany s’escau els dies 25 i 26 de febrer—, Manresa es converteix en la capital del kitch medieval. Es pretén situar el visitant en el suposat bullici urbà del segle XIV i els carrers, doncs, s’omplen d’artesans i de parades que proven de reproduir el que l’imaginari popular, amb més o menys rigor històric, associa als mercats de l’edat mitjana: vestits esparracats, algun ferrer manxant o picant sobre l’enclusa, palla pels carrers i música de llagut o flauta. Si se’m permet la frivolitat, badant pels carrers de la capital del Bages algun despistat podria imaginar que a l’època del rei En Pere, dit el Cerimoniós, el personal s’alimentava a base de formatge, embotits i ametlles garrapinyades. Fins i tot, amb una mica més d’imaginació, podríem creure que Guillem Catà, l’arquitecte que va dissenyar la sèquia al segle XIV, es delia per les creps de nocilla.

            Amb tot, resulta divertit trobar-se els membres del consistori municipal vestits amb calces i gipó, presenciar l’arribada del bisbe i el discurs del rei Pere III el Cerimoniós, contemplar lluites entre cavallers sense que corri la sang o assistir a algun dels nombrosos espectacles i exhibicions de ressons més o menys medievals que tenen lloc en alguns punts del centre històric. I, ja de pas, ens pot venir de gust fer una passejada subterrània pel carrer del Balç; entrar a la Seu per admirar el meravellós retaule de Sant Marc; acostar-nos fins al Pont Vell, tot passant per davant de la capella de Sant Marc; contemplar els diferents trams de muralla o la torre del portal de Sobrerroca mentre ens imaginem la seva bessona al costat, flanquejant una de les principals entrades a la ciutat... Això sí que seria un veritable viatge a la Manresa medieval. És clar que per a fer-lo no cal esperar la Fira de l’Aixada. Tot això ho tenim, durant tot l’any i sense artificis, davant del nas.


(Article publicat al diari Regió7 el dia 18 de febrer de 2012)

El somni d'Amadeu Cuito

            Qui dijous passat va desafiar el fred va poder assistir, a la llibreria Petit Parcir de Manresa, a la presentació de Memòries d’un somni (Quaderns Crema, 2011), d’Amadeu Cuito, obra finalista del Premi Joaquim Amat-Piniella.

            Memòries d’un somni és la crònica històrica, política i personal de tres dècades, dels anys quaranta als seixanta (amb ullades molt superficials, això sí, als episodis més íntims), escrita amb una prosa àgil per un home amb inquietuds polítiques i culturals que, d’entrada, es mostra prou honest quan afirma que “pretendre restituir el que va passar de veritat és una quimera i ho continua sent per als episodis successius de la nostra existència, no únicament perquè la memòria és traïdora, sinó perquè, en el moment d’escriure, no prescindim de la nostra fantasia, ni del desig de creure, i de fer creure, en el que hauríem volgut que passés i hem acabat creient que ha passat”.

            Provinent d’una família d’exiliats amb una destacada implicació en la vida cultural i política de la Catalunya republicana (fill de l’enginyer i polític Ferran Cuito i nét de l’advocat i diputat republicà Amadeu Hurtado), Amadeu Cuito divideix el seu llibre de memòries en quatre parts. En primer lloc descriu com va ser la seva infantesa a Perpinyà, amb el rerefons de l’ocupació alemanya durant Segona Guerra Mundial. A la segona part narra la seva vida a París, on es va traslladar la família, el creixement intel·lectual i la presa de consciència històrica, el pas per la universitat, la decisiva coneixença de Josep Pallach (un home que “vivia en el present i només pensava en el passat si se’n podia treure conclusions que donessin ales a projectes actuals i de futur”) i els primers passos en la política, a l’exili. El tercer capítol se situa a finals dels anys cinquanta, quan Cuito es va traslladar a viure i treballar a Nova York, on, després d’una primera etapa de solitud i incomunicació, acabarà descobrint la cultura americana i la vida social novayorquesa. Per últim, explica el seu retorn a Europa, entre París, Berlín, Barcelona, Castella, Lisboa i altres punts de la Península; l’intent, sempre al costat de Pallach, de “configurar un socialisme capaç d’acceptar un estat plurinacional”, de crear un “gran partit nacional, demòcrata i socialista”, de disciplina catalana. I acaba les memòries l’any 1969, perquè el règim tenia garantida la continuïtat, perquè Pallach havia tornat a Catalunya i ja no li calia algú que fes de corretja de transmissió amb l’interior; i perquè va conèixer la seva dona i la política va passar a ocupar un segon terme.

            Per aquest somni desfilen, a més, personalitats que l’autor va conèixer de petit, a través del seu pare (Pompeu Fabra, Pau Casals o Eugeni Xammar), altres amb qui va coincidir de jove (Claude Simon, Josep Pla o Albert Camus) i, sobretot, intel·lectuals i polítics amb qui es va relacionar durant els anys seixanta (Joan Fuster, Dionisio Ridruejo, Mario Soares o Felipe González); i no s’està de mostrar-se escèptic cap al marxisme imperant entre els joves de l’època o la seva visió irònica i desmitificadora de les revoltes d’estudiants del maig del 68, que el van enxampar a París i que, pel que diu, van ser només una “revolta contra la pèrdua d’una situació privilegiada”.


(Article publicat al diari Regió7 el dia 6 de febrer de 2012)

Ignorància i orgull

En una mostra de gran saviesa i modèstia, Sòcrates va deixar anar, si fem cas del que va escriure el seu deixeble Plató, una de les màximes més conegudes del pensament filosòfic: “només sé que no sé res”, amb la qual cosa va demostrar, paradoxalment, que sí que sabia alguna cosa. Sòcrates, com Plató, i com molts altres pensadors de la Grècia clàssica, eren molt intel·ligents i rebien un important reconeixement social per aquest fet.

Els valors, però, han canviat i es diria que, ara per ara, la intel·ligència no és pas un atribut digne de fer-ne ostentació, i sí que ho és, en canvi, la ignorància. L’ínclit Cristiano Ronaldo deixava anar, no fa massa, una perla que ha estat reproduïda a bastament:  “com que sóc guapo, ric i bon jugador, la gent em té enveja”. I, per més ràbia que faci, tenia raó: la bellesa, els diners i les habilitats esportives són avui, entre els nostres joves –i segurament també entre els no tan joves—, valors molt més a l’alça que no pas la possessió d’una vasta cultura, d’una intel·ligència brillant o d’una bona capacitat analítica (atributs, aquests, que si analitzem el comentari citat podem afirmar que CR7 no té ni, pel que sembla, necessita). Les enquestes diuen que els nois volen ser futbolistes i les noies actrius o, directament, tots plegats volen ser famosos, així, com a finalitat en si mateixa, sense tenir en compte els mèrits o demèrits que s’han fet per arribar-hi. Fa uns quants anys, David Beckham i la seva dona Victoria (una de les Spice Girls) es vantaven de no haver llegit mai un llibre. Se’n mostraven orgullosos, com si la lectura estigués renyida amb el glamur.

La paraula “ignorar” ve del llatí ignorare, que, casualment, és també l’origen d’”enyorar”, és a dir, trobar a faltar alguna cosa amb tristesa. I aquesta curiositat etimològica em porta a la següent reflexió: el món és ple d’ignorants que no anyoren els coneixements que no tenen, de persones que no es conformen sent felices en l’analfabetisme sinó que –emparats per un sucós compte corrent— se senten legitimades per mostrar, arrogants, la seva incultura.

Això no vol dir que la ignorància no es pugui portar amb dignitat. És clar que sí. Si estem d’acord amb la màxima socràtica, tots som ignorants. Com a ignorants que som, doncs, hem de ser humils, especialment davant de qui sap més que nosaltres i ens pot ensenyar alguna cosa. He conegut persones sense estudis de qui he après moltes coses i persones amb un currículum acadèmic llarg i brillant que no m’han ensenyat res. De bons mestres també en vaig tenir: a l’escola, a l’institut i a la universitat. No tothom ha tingut les mateixes oportunitats i no per haver tingut una vida més difícil ningú es mereix una consideració diferent.

Al capdavall, però, només un imbècil pot mostrar-se orgullós de la seva ignorància.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 5 de febrer de 2012)

El llibre de l'any, de Vicenç Pagès Jordà i Joan Mateu

Vicenç Pagès Jordà és autor de novel·les destacables, que van des de la breu i sorprenent Carta a la reina d’Anglaterra (1997) fins a la darrera i exitosa Els jugadors de Wist (2010), i d’assajos sobre literatura també molt notables, com Un tramvia anomenat text (1998) o De Robinson Crusoe a Peter Pan (2006), també ha conreat el conte, en llibres com El poeta i altres contes (2005) i, a poc a poc, s’ha convertit en un dels principals autors de la generació que va començar a publicar durant els anys noranta.

            El seu últim llibre és, però, una obra curiosa i difícil de classificar. El llibre de l’any (Labutxaca, 2011) és l’obra d’un escriptor exigent, però sobretot d’un lector insaciable, que presenta cinquanta-tres textos de la mida d’una columna de diari (de fet, parteixen d’articles publicats per l’autor a la revista Presència o al diari El Punt), acompanyats de cinquanta-tres dibuixos del pintor Joan Mateu, que s’hi relacionen en un irònic i efectiu diàleg entre pintura i literatura. Cada text està relacionat, poc o molt, amb el moment de l’any al qual va destinat i la reflexió que s’hi desenvolupa parteix, gairebé sempre, de referències a autors clàssics i universals (des de Josep Maria de Sagarra a Nikolái Gógol, passant per Txèkhov, Verne, Kafka, Valle-Inclán, Cioran, Poe, Pla, Woolf, Joyce, Calvino, Scott Fitzgerald, Cortázar, Keats, Vinyoli, Wilde, Huxley i molts altres) per tocar temes tan diversos com l’estil narratiu considerat “modern”, la proximitat entre la literatura elevada i Auschwitz, les màscares que ens posem, la mort i la bellesa, el dret a la mandra, la tendència a substituir clàssics juvenils per obres de fàcil lectura, el turisme, la vigència dels poemes de Papasseit, la rebel·lia dels joves o la relació entre vida i art.

            Pagès Jordà presenta el llibre com un “almanac literari” i, fins i tot, proposa al lector que llegeixi un article cada setmana de l’any. A la contracoberta hi podem llegir un missatge força revelador: “No us refieu de qui ha escrit més llibres dels que ha llegit”, una cita atribuïda a l’escriptor britànic Samuel Johnson, la imatge més coneguda del qual és un quadre de Joshua Reynolds, de 1775, titulat El lector voraç, on veiem un home grassonet –Johnson—, absolutament concentrat en la lectura d’un llibre que té, doblegat i mig rebregat, entre les mans. A El llibre de l’any, Vicenç Pagès Jordà es mostra també com un lector voraç, i demostra el profit que li han fet les bones lectures.


(Article publicat a la revista El pou de la gallina, en el número de febrer de 2012)