El salt d'Ícar

                El calafí Josep Maria Solà, un dels integrants més implicats en el col·lectiu Narradors Centrals, acaba de publicar, a l’editorial berguedana L’Albí, un tríptic narratiu titulat Un salt al blau: tres relats exigents, de gran profunditat intel·lectual, que estan farcits d’ironia, de referències literàries i de pinzellades íntimes. Un triple salt mortal. Una peça d’orfebreria literària aconsellable especialment per als amants de les arriscades experiències introspectives.

                El llibre engega amb un sonet de Miquel Desclot, dedicat a Solà, sobre la solitud amb què els humans ens enfrontem a la vida i sentim, cansats, com a prop nostre Ícar cau a l’aigua poc després d’emprendre el vol (com en el quadre de Brueghel el vell que apareix a la coberta).

La primera narració, Carta, és una carta al pare (mort vint anys enrere) amb evidents i manifestes reminiscències kafkianes. És una carta d’amor, però un amor ple de matisos, perquè “en el fons, no estimem algú sinó que estimem contra algú”, i serveix al narrador per fer una anàlisi (amb bona dosi de determinisme) d’una manera de ser i d’estimar molt de terra endins, molt de l’Alta Segarra i d’aquest món de grans contrastos que és la ruralia catalana. S’hi descriu un amor que passava per tractar els pares de “vostè”, per no expressar sentiments en públic, per demanar-ho tot a la mare bo i sabent que l’última paraula la tindria el pare. Un amor que provenia d’un temps en què la sexualitat havia estat fortament reprimida. En el fons, el text és un cant rebel contra l’”alexitímia”, l’analfabetisme sentimental que el protagonista ha heretat. Al capdavall, després d’haver recordat que no va plorar en la mort del pare, es demana si “¿Poden servir aquestes meves paraules maldestres per substituir aquelles llàgrimes que no em van saber caure en el teu enterrament?”

El segon relat es titula Tango, i té forma de conferència. Aquí, el jo narratiu (que parla en una segona persona del plural carregada de significat) continua el seu viatge vertical fent una reflexió sobre la relació amb el sexe d’una generació educada en la contenció, a la qual aquest tema “sempre ens ha fet por”. S’embranca en un bosc de citacions literàries (Margarit, Borges, Estellés, Sales, Dickinson, Rimbaud, Ferrater,...) per resoldre que el sexe està relacionat amb la mort, i que tot gira al seu voltant.

Finalment, Salt, està dividida en set parts (cadascuna de les quals encapçalada per un verset d’una coneguda cançó de bressol anglesa: “One for sorow, Two for joy...”) i parla d’un naufragi, el del guia d’un museu de Brussel·les, a qui les llàgrimes se li barregen amb la pluja cada matí, i que cada dia ha d’explicar el quadre Paisatge amb la caiguda d’Ícar, de Brueghel el Vell, a tot de colles de turistes que són incapaços de respondre al crit: “Nas de barraca!”. Cansament, dolor, grisor, por, absència, enyorança, llunyania i record condueixen (entre versos de Hölderlin i d’Auden, i en aquest cas també d’una cançó dels Manel) a un salt final, un salt al blau (al blau del mar de la memòria i al blau del cel de, potser, l’esperança), que arrossega el lector una mica més a prop –oh, miracle de la literatura!— del coneixement de la pròpia naturalesa.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 17 de març de 2016)

Un any amb Pere Rovira

                Els quadres de Johannes Vermeer, en quasi tots els quals hi ha una finestra que il·lumina l’escena, sempre m’han fascinat, per la màgia dels detalls quotidians i per la naturalitat dels gestos dels personatges que hi apareixen. Ara, a més, m’he deixat enlluernar per la claror que entrava a través de La finestra de Vermeer, el dietari que Pere Rovira va anar escrivint, amb constància i intel·ligència, durant quasi tots els dies de l’any 2013 i que, amb bon criteri, l’editorial Proa acaba de publicar.

                Si obrim La finestra de Vermeer, que convido a llegir com si fos una novel·la de personatge, hi podem trobar un home madur –ell potser diria vell— a qui els anys, l’experiència i (no pas en darrer terme) les lectures han convertit en un home savi, que té coses a dir. És el segon cop que passo un any amb Pere Rovira. El primer va ser el curs escolar 1987-88, on vaig ser alumne seu en el meu primer curs de filologia a l’Estudi General de Lleida. Aleshores jo era un jovenet enlluernat per la transparència amb què aquell professor –que es passejava per la classe amb una pipa en una mà i un llibre a l’altra— comentava el Lazarillo, el Quixot o un poema de Gil de Biedma. Ara, ni jo sóc aquell barbamec aspirant a filòleg, ni ell el dandi intel·lectual de qui s’enamoraven les companyes de classe. Entremig, hem coincidit diverses vegades, a propòsit dels seus llibres, i hem passat alguna estona de conversa cordial. És a les pàgines de La finestra de Vermeer, però, que m’ha semblat trobar el Pere Rovira més autèntic: irònic, sensible, escèptic, crític, enamorat... que pateix les xacres pròpies de l’edat i que es passeja pel terme d’Alpicat, on viu des de fa anys. D’una anècdota banal (“el pare deia que, si a un gos de cacera se li han d’ensenyar les coses més importants, no valdrà mai res”) en pot extreure una reflexió mordaç (“En això, gossos i escriptors potser s’assemblen”). Rovira reflexiona sobre literatura (des de l’obra de poetes respectats, com Vinyoli o Baudelaire, fins als assajos dels seus admirats moralistes francesos), sobre música (Bach, Beethoven...), sobre pintura (Picasso, sobretot), sobre la vida (la seva, la dels qui té a prop o la vida en general) i, naturalment, sobre el pas del temps; sense esquivar temes d’actualitat, com el procés independentista (en el qual molta gent “veu una autenticitat que no veu en cap més projecte polític”). Es mostra crític amb manifestacions de pretesos intel·lectuals de poca volada i parla amb admiració d’alguns grans personatges a qui ha conegut, com Espriu, Blecua o Barral. I, de tant en tant, deixa anar una sentència amb aires d’aforisme: “potser si no hagués perdut el temps, ara enyoraria les coses que me l’han fet perdre”. Prosa de primera divisió!

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 13 de març de 2016)

Polifonia postsoviètica

               Sovint he parlat del valor de la ficció narrativa com a eina de coneixement. Acostumo a defensar que la ficció és la millor manera d’aprofundir en la comprensió d’aquells racons de la naturalesa humana més difícils d’analitzar des del punt de vista racional. En resum: acostumo a sostenir que allò que explica una bona novel·la no es pot explicar de cap altra manera. Aquest principi, que fins ara només m’havia qüestionat amb la lectura d’un bon dietari o d’unes sucoses memòries, he vist ara com trontollava amb la lectura d’un llibre extraordinari. Es tracta de Temps de segona mà. La fi de l’home roig, d’Svetlana Aleksiévitx. L’autora bielorussa, flamant guanyadora del Premi Nobel de literatura, demostra que en la classificació per gèneres encara no està tot dit i fa un pas més per desdibuixar la línia que separa la ficció de la no ficció. Temps de segona mà no s’assembla a cap llibre que hagi llegit abans. Presenta un complet mosaic  de testimonis de l’etapa postsoviètica (fruit de centenars de converses que Aleksiévitx ha mantingut al llarg dels anys) i, segons com, pot semblar un llibre d’història, o un exercici periodístic, o un assaig polític. Però no és res de tot això. És bona literatura, d’aquella que grata entre els plecs essencials de l’ésser humà. De fet, es pot llegir com una mena de gran novel·la polifònica; perquè quan la no ficció es converteix, com passa aquí, en literatura d’alt voltatge, també pot assolir la càrrega humana i artística d’una bona novel·la. Transcendint de llarg el seu paper de periodista, i amb un virtuosisme narratiu envejable, Aleksiévitx (que va créixer en un entorn rural on dominava l’oralitat) aconsegueix trencar els límits amb què sovint el testimoni es troba davant del llenguatge, davant del fet d’haver d’expressar una realitat amb paraules. La vida es converteix en paraules i, alhora, les paraules prenen vida. Per separat, els testimonis són colpidors. En conjunt, prenen una força que penetra l’ànima del lector, el qual, quan n’acaba la lectura, té la sensació d’haver assistit a l’única experiència que li podia donar una idea més o menys aproximada de com és en realitat la societat postsoviètica. És, com s’apunta en l’epíleg de Marta Rebón i Ferran Mateo, “literatura que utilitza la realitat com a matèria primera per descobrir sentits més profunds i perdurables”.

(Article publicat a la revista el Pou de la Gallina, en el número de març de 2016)

La guerra del Pep

                Tot comença el dia 3 de setembre de 1981, a un parell de setmanes d’engegar el curs escolar. L’acció té lloc a Ullastrell, a prop de Terrassa. El narrador, que es diu Pep Puig, explica des de l’actualitat el que diu que li va passar aquells últims dies de vacances. Mentre juguen a cuca amagar, la Sara Amat desapareix i, després que tothom l’hagi buscat pel poble, el Pep la troba a la seva habitació, amagada. El protagonista, doncs, en plena preadolescència, es troba a l’habitació la noia amb qui somiava cada nit abraçat al coixí. Al seu parer, la Sara Amat era “bonica, no lletja com deia la gent, sinó preciosa. Si voleu rara, però preciosa”.

                Aquesta és l’arrencada de La vida sense Sara Amat, la novel·la de terrassenc Pep Puig que va guanyar la darrera edició del Premi Sant Jordi, i que, sota el paraigua d’Òmnium Bages, presentarem dijous vinent, dia 10 de març, a la llibreria Parcir de Manresa.

                A partir d’aquí, en una història més carregada de gestos que d’accions, anem coneixent la timidesa, les indecisions i els dubtes del protagonista, que, com diu ell mateix, “era un noi d’abans, innocent, bon nen, una mica enze” i assistim al fet que “sense saber-ho, aviat es començaria a clivellar, lentament hi anirien apareixent escletxes i reguerols que em permetrien mirar esbalaït a l’altra banda”. El detonant del canvi és la figura i la personalitat de la Sara, una noia que ja hi és, a l’altra banda: descarada, atrevida, atea convençuda, malparlada, lectora, que sap que els adults guarden secrets. Una noia a qui el poble se li ha fet petit i que troba que a dins de la novel·la Guerra i pau, que llegeix mentre viu amagada, hi deu “bategar més vida que en el poble sencer”. Al llarg dels deu dies que passaran plegats, la Sara acompanyarà el Pep en aquest pas transcendental de travessar la porta que condueix a fer-se gran, a preparar-se per anar a la guerra, perquè, com li diu la Sara, “tu també hi hauràs d’anar algun dia, a la guerra, si no, mai et faràs un home de debò”. I és que fer-se gran, segons aquesta versió del procés, seria com tenir la noia dels teus somnis amagada a l’habitació. Perquè “l’adolescència no ve definida tant per un estat temporal com sobretot per un estat interior”.

Com he llegit en algun lloc, Pep Puig deu ser un dels pocs escriptors catalans que no ha estudiat filologia. Potser per això aconsegueix fer allò tan complicat d’explicar coses complexes amb un llenguatge transparent tot mantenint un to d’honesta, deliciosa i sàvia sensibilitat. La vida sense Sara Amat està escrita amb una senzillesa que no esquiva reflexions ben profundes. Així, per exemple, llegim, a través de la mirada d’un noiet de dotze anys, que “la mort, al costat de la vida, era el pensament més terrible de tots. Sobretot perquè, a diferència de la vida, no semblava que hagués de tenir fi. Era això el més terrible de la mort: que no s’acabava mai.” Una senzillesa que es deixa portar per fortes dosis de nítida i poètica simbologia, d’ironia gens maliciosa, de fantasia que sembla tocada pel realisme màgic, de saviesa vitalista. Una novel·la que ens transporta, inevitablement, al moment en què –cadascú a la seva manera— vam travessar la porta que comunicava la infantesa amb l’edat adulta.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 5 de març de 2016)

Postsoviètics

                Amb Mikhaïl Gorbatxov es va gestar el final de la Unió Soviètica. Les reformes estructurals (la Glàsnost  i la Perestroika) van permetre, durant els anys vuitanta, que la gent dels països de l’òrbita russa gaudissin d’unes cotes de llibertat desconegudes. Amb la caiguda definitiva del comunisme, però, va desaparèixer tot un món, i en va sorgir una societat d’una complexitat tan gran que encara avui la majoria d’occidentals som incapaços de comprendre. Ara, però, tenim l’oportunitat d’aproximar-nos-hi en català gràcies a la traducció que Marta Rebón ha fet, per a l’editorial Raig Verd, del llibre Temps de segona mà. La fi de l’home roig, de la Premi Nobel de Literatura 2015, Svetlana Aleksiévitx.

                D’un valor literari incontestable, Temps de segona mà és un llibre difícil de classificar. No és una novel·la, ni un assaig, ni un llibre d’entrevistes. Si de cas, és una mena de mosaic polifònic que es pot llegir com una gran novel·la sobre el món postsoviètic. La primera part recull el testimoni dels qui van viure el final de l’URSS: homes i dones educats en la convicció de formar part de la nació més important del món, en l’orgull de viure la història en majúscules, en el fanatisme patriòtic, l’admiració militar, la mitificació dels líders i, per tant, desconcertats davant del canvi que va provocar que, per exemple, un coronel soviètic acabés convertit en un comercial que ven sanitaris,... Testimonis ressentits, desesperats, carregats de ràbia i, en ben pocs casos, d’esperança. N’hi ha que expliquen amb orgull les glòries del passat. Altres parlen amb vergonya, o por, dels camps stalinistes. Sovint són testimonis d’una generació que va tenir una “infància comunista” i que, poc després, es van haver d’espavilar en la “vida capitalista”. És eloqüent el cas d’un vell comunista que diu que “la meva època ha acabat abans que la meva vida”. La segona part aborda testimonis posteriors a 1993, quan “mig Rússia volia fer un salt endavant i l’altra meitat, un enrere”. Una època de conflictes entre armenis i azerbaidjanesos; de refugiats txetxens o georgians (tots ells, abans, soviètics) a Moscou; de bandes mafioses que controlen l’economia; d’atemptats al metro de Moscou; de cases on, al frigorífic, només hi ha vodka; d’una dictadura encoberta a Bielorússia,... Des del cas d’una jove policia russa morta a Txetxènia (oficialment per suïcidi), fins a la fascinant i escruixidora història d’Elena Razduieva, una mena de Medea russa, que va abandonar marit i fills perquè va enamorar-se d’un condemnat a cadena perpètua que havia comès un crim atroç.

                Després de llegir Temps de segona mà, un té la sensació de conèixer una mica millor l’ànima postsoviètica i, fins i tot, de compartir el “sentiment de derrota” que molts, encara avui, conserven.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 28 de febrer de 2016)

Què diuen de "L'herència del vell pirata"?

Des que es va publicar, a l'octubre, la novel·la L'herència del vell pirata (Cruïlla, Premi Gran Angular, 2015), en diversos blocs i revistes d'Internet se n'ha parlat.

Aquest és un recull d'enllaços del que s'ha dit:

Josep Maria Aloy, al bloc Mascaró de Proa

Àngela Sánchez Vicente, al bloc La Petita Llibreria

Pep Molist, a Llibres al Replà

Joan Portell, a la revista Faristol

Rosa Mut a la revista Cavall Fort

Dones i literatura

                El camp de la literatura es troba lluny de la paritat de gènere. Estic segur que es publiquen més obres literàries escrites per homes que no pas per dones. La paradoxa és que, en canvi, tot sembla indicar que les dones llegeixen més que els homes (només cal passejar per una llibreria i observar qui compra llibres habitualment, o deixar-se caure per les biblioteques i fixar-se en qui assisteix als clubs de lectura). L’escena de lectura més habitual, doncs, és ara mateix la d’una dona que llegeix una obra escrita per un home, la qual cosa ens hauria de xocar. I, si no ens xoca, és perquè potser hi estem massa acostumats. Quan estudiava filologia catalana a la UdL, recordo que l’alumnat de les classes de literatura era majoritàriament femení, mentre que la major part dels professors (Macià, Murgades, Rovira...) eren homes. I diria que la cosa no ha canviat pas gaire.

Hi ha dades empíriques i numèriques que demostren la disparitat de gènere en el món literari. L’any 2014, per exemple, vaig participar en la publicació d’un recull de relats de narradors de la Catalunya central (Bages, Berguedà, Anoia i Solsonès) que aplegava textos sobre la llibertat. El volum, titulat Tot és possible (L’Albí), comptava amb 43 contes escrits per 30 autors i 13 autores. Com que formava part de l’equip que coordinava el recull (tot homes!), puc assegurar que aquest resultat no responia a cap mena de prejudici, sinó al percentatge de dones d’aquelles comarques amb obra publicada.

Una altra dada, més recent, va aparèixer a mitjans de desembre del 2015. Un estudi fet per l’Observatori Cultural de Gènere, en col·laboració amb la ILC i l’AELC, després d’analitzar una mostra de 70 premis literaris en català, va concloure que els premis (“un dels mecanismes de promoció més importants per als escriptors i les escriptores”) estan molt lluny de la paritat. Així, les dones amb prou feines representen el 20% de qui guanya premis literaris als Països Catalans. El percentatge puja en el camp de la narrativa infantil i juvenil (36,4%), però és en canvi testimonial en l’assaig (7,4%) i el teatre (4,8%).

Diria que els prejudicis, en aquest camp, s’han superat. No compto que ningú triï un llibre en funció de si l’ha escrit un home o una dona i, per tant, els editors tampoc no publiquen (ni els jurats premien) tenint en compte el gènere de l’autor. La realitat, però, mostra un panorama poc igualitari i el que caldrien són estudis que en determinessin la causa, per posar-hi remei. L’últim premi Nobel de literatura l’ha guanyat una dona (Svetlana Aleksiévitx), amb una obra extraordinària i imprescindible per a entendre la Rússia postsoviètica. Això sí, l’obra d’Aleksiévitx ha estat lloada per una crítica on predominen les veus masculines.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 14 de febrer de 2016)

Humans i animals

                Criatures humanes i altres petits animals (Mosaics, 2015) és el debut de la manresana Anna Montesinos en el camp de la narrativa infantil. Són els primers contes que publica (il·lustrats, a més, amb els magnífics dibuixos de Montse Español), però n’ha escrit molts més, de moment encara inèdits, durant la pila d’anys que fa que es dedica als nens com a mare, mestra d’educació especial, psicòloga, logopeda i metgessa.

                A Criatures humanes... hi ha quatre contes que parlen de la convivència entre els infants i la naturalesa. Són quatre propostes narratives que pretenen assolir un doble objectiu: fer xalar la canalla i, al mateix temps, contribuir a educar-los. I és amb aquests objectius que els protagonistes dels relats –que tant poden ser nens, com animals domèstics, animals salvatges, plantes o, fins i tot, fenòmens meteorològics— es deixen endur sovint per conductes reprovables que poden servir de mirall als petits lectors que, en veure-s’hi retratats, faran treballar la consciència per, tant de bo, corregir-les o evitar-les. Així, hi ha un roure que se sent gelós i enrabiat amb el cirerer que acaben de plantar vora seu i es comporta, davant del rival, amb arrogància i orgull. Una gelosia diferent és la que senten la Maria i el Ramon (un personatge, aquest darrer, que sorprendrà el lector) per l’arribada d’un nou membre a la família. L’Agustí, un jove pagès a qui no agrada treballar, es passa l’estona mirant els núvols i insultant-los fins que aquests, tips de sentir-se menyspreats, se’n vengen. Una garsa garlaire, la Raquel, descobreix que els animals no sempre maten per menjar i que els humans no sempre saben com tractar les bèsties. Per aprofundir en els coneixements que es desprenen de la lectura, o ampliar-los des de disciplines ben diverses (llengua, medi, plàstica,...), hom pot descarregar-se una bona quantitat d’activitats, gratuïtament, des d’internet.

Potser els textos d’Anna Montesinos no tenen la profunditat lírica dels contes literaris que de vegades semblen pensats més per als adults que per als nens, però s’ha de reconèixer que, en canvi, estan escrits amb habilitat didàctica i transmeten uns missatges clars, senzills i efectius que connectaran, segur, amb el públic infantil a qui van destinats.

(Articlel publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de febrer de 2016)

Rere els vidres

                La literatura en general, i la poesia en particular, acostuma a ser –quan és honesta— un reflex dels racons més íntims de l’ànima de l’autor. Sovint, com a lectors descobrim que aquella ànima, aquell alè d’humanitat, s’assembla tant a la nostra –perquè, al capdavall, els humans ens assemblem els uns als altres potser més del que  ens pensem— que ens commou. I així, commovedors, són els poemes de Rere els vidres (L’Albí, 2016), l’últim recull del berguedà Jaume Huch.

                El llibre comença amb No et veig, un  poema que expressa amb dolorosa intensitat el sentiment d’absència i desemparament (“Em deixes ben sol a la sort dels llamps / que em destralegen”) que deixa la mort d’algú proper. És, però, el sentiment de solitud –de silenciosa i paorosa solitud— el que predomina al llarg de les pàgines de Rere els vidres. Els versos d’Huch, carregats d’interrogants que esperonen la introspecció, parteixen de l’experiència. L’autor es despulla i presenta, en forma de poemes, els plecs més íntims d’una temporada dins d’un pou (imatge que apareix diversos cops, com la follia), amb l’”ànima devastada”. Acompanyat per la influència poètica de l’Ungaretti del dolor quotidià, del nàufrag que ha sobreviscut, es demana pel sentit de viure i, en una segona persona que és un joc de miralls (una altra imatge recurrent), parla amb una desesperació (“T’has buidat lentament i ets un pou sec / que ja no espera pluja”) que no abandona del tot l’esperança (“Al fons de tu mateix potser hi ha un cuc / assedegat que malda per tornar a obrir-se pas / pels viaranys antics de l’aigua”). Més endavant, invoca el foc purificador, el pas del temps que tot ho esborra, i es vesteix amb mots “per no sortir al carrer / nu altre cop”. Amb una sèrie d’haikus, ens mostra pinzellades íntimes, reflexions de recolliment (“Ara els ulls tanco / perquè vull que el cor s’obri. / Música lenta”), on continua el debat entre la desesperança (“D’un pou molt fondo / emergeixen les hores: / el passat sura”) i l’esperança (“El cel escampa / una blavor solemne. / ¿Desig o somni?”). I, finalment, s’obre una escletxa, apareix la voluntat de refer-se, de recomençar. Aquí, l’epígraf de Vinyet Panyella és prou revelador: “Que per un temps feliç m’oblidi de qui sóc, / m’alliberi de nom, d’arrels, cognom i casa”. Ara el “tu” ja no s’identifica tan fàcilment amb el “jo” poètic. Dignitat i resignació són ara els sentiments que s’imposen per “després de la pluja”, mirar cap a l’”horitzó”, sortir del “laberint” (“sol, sense tu”) i superar el tràngol (“El teu record no em fa gens de basarda”).

                Fora dels haikus, i amb alternança amb el vers lliure, el predomini del decasíl·lab i l’alexandrí contribueix a vestir els poemes amb un to profund i greu. Uns poemes que es poden llegir per separat o com un tot. Fins arribar a l’últim vers (“m’embolcalla el silenci rere els vidres”), d’on surt el títol del llibre, en un epíleg que juga amb les paraules “llum”, “silenci”, “música”, “fosca” i, altre cop, “llum”. La llum que, vista des de rere els vidres, es va fonent. La llum que, al capdavall, no ha deixat d’entrar per la finestra. I és per això que, tot i el dolor, tot i la solitud, tot i la por, tot i el silenci... la veu que es mirava el món des de l’altra banda dels vidres no s’ha quedat tancada a casa. I això, com a lector, s’agraeix.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 6 de febrer de 2016)

Pairolí, Hikmet, Gaziel...

                Fins ara no ens havia passat mai i és potser per això que a alguns ens ha sorprès. Comptar amb un president de la Generalitat amb formació humanística deu tenir aquestes coses. De cop i volta, en la solemnitat d’un discurs d’investidura o d’una presa de possessió que ja ningú no s’esperava que arribés i, per tant, en uns parlaments improvisats o, com a mínim, embastats a corre-cuita i a última hora, cita escriptors que no són els de sempre, els clàssics que tothom s’atreveix a recitar sense ni tan sols, molt sovint, haver-los llegit.

                Carles Puigdemont és filòleg, s’ha dedicat al periodisme, parla mitja dotzena de llengües i, pel que sembla, ha llegit alguns llibres dels considerats “poc útils” per part dels gurús del que Nuccio Ordine anomena la “dictadura del benefici”. No sé com serà la seva gestió política, tot i que com a independentista de la primera fornada tinc les meves expectatives força amunt. De moment, però, ha regalat als catalans algunes cites literàries prou interessants. Vegem-ne tres exemples. El dia de la investidura va tancar la seva al·locució citant les paraules d’un conterrani seu, el malaguanyat Miquel Pairolí, l’obra del qual és tan brillant com, en general, poc coneguda. Li va manllevar uns mots per intentar descriure el tarannà que hauria de regir la seva acció de govern, així com l’esperit del poble que vol dirigir: “La dignitat construeix la personalitat com l’orgull tendeix a destruir-la. Per tant, deixem l’orgull, agafem la dignitat”. En la presa de possessió, just després de prometre fidelitat al poble de Catalunya i d’oblidar-se del rei i de la constitució espanyols, va citar uns versos molt eloqüents (que segurament tenien molt de picada d’ullet a la tendència del seu predecessor, Artur Mas, a l’ús de metàfores marineres per referir-se a les vicissituds d’allò que ja tothom anomena el Procés) del poeta turc Nassim Hikmet: “El més bonic del mar / és allò que no hem navegat”. I va acabar, aquest cop, amb la cita d’un dels grans periodistes catalans, Gaziel (que, com recordava Antoni Gutiérrez-Rubí a El País, va ser “un republicano íntegro, de talante moderado, más federalista que nacionalista” i que, per tant, no entra en el cànon dels autors previsibles) per definir l’actitud amb què pretén exercir el càrrec: “Sóc falible, però insubornable”.

              
Espero que les cites literàries de Puigdemont no siguin una anècdota aïllada. Espero que els seus discursos siguin pròdigs en referències procedents dels seus autors predilectes. I, de pas, espero que contribueixin a demostrar que les humanitats, tan desprestigiades en un món on la formació només es considera vàlida quan genera beneficis econòmics, també són útils i necessàries.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 31 de gener de 2016, i també al Pou Digital)