Gràcies, senyor ministre

Benvolgut senyor ministre,

Li he de confessar que, fins fa poc, ni tan sols sentia per vostè cap simpatia. Més aviat tot el contrari. Però des que li vaig sentir dir que les escoles catalanes fomentaven l’independentisme, i que, en conseqüència, calia espanyolitzar (encara al·lucino que fos exactament aquest, “espanyolitzar”, el verb que va fer servir!) els alumnes catalans, vostè s’ha convertit en un dels meus ídols.

                Fins aquell moment sempre havia cregut que vostè era tan sols un home més de fermes conviccions espanyolistes; un madrileny arrelat a la cultura castellana que, com la majoria dels seus conciutadans, mai no havia entès ni acceptat (ni havia volgut entendre ni acceptar) la diversitat cultural, lingüística i històrica d’un estat que sempre ha tingut, no ens enganyem, vocació de centralista; un habitual de les tertúlies castisses i ferotges de la caverna mediàtica; en fi, un ministre conseqüent del Partit Popular. Però des que va subratllar que no s’havia equivocat, i que ratificava, al peu de la lletra, les paraules dites, vaig saber que, en realitat, vostè és un dels nostres. No sé qui el deu haver infiltrat en el govern de Mariano Rajoy, no tinc ni idea de com ha arribat a ocupar el càrrec que ocupa, però ara sé que la seva missió és mantenir –i, si pot ser, augmentar— l’afecció independentista que, com una taca d’oli, s’estén per Catalunya.

                Com s’explica, si no, que faci unes declaracions com aquestes –que segurament, com a efecte col·lateral, fan assentir, amb l’entrecella corrugada, milions d’espanyols— i es quedi tan ample? Vostè sap –com ho sap tothom a Catalunya— que l’ensenyament a casa nostra té moltes virtuts i alguns defectes, però que si a alguna cosa no es dedica és a l’aplicació d’una pedagogia basada en el proselitisme i l’adoctrinament ideològic. Per tant, si ho va dir, vostè que és una persona intel·ligent (i que coneix des de dins com reaccionen les masses perquè va treballar molts anys en el món dels sondejos d’opinió), va ser per encendre els ànims de tots els catalans, que coneixem, com vostè, la realitat de les nostres escoles.

                L’altre dia, repassava amb la meva filla –que fa sisè de primària en una escola pública i catalana de Manresa— un tema de geografia sobre el qual s’havia d’examinar l’endemà. El títol era “Espanya: el medi físic”, i s’hi parlava del relleu (la Meseta, els sistemes muntanyosos que envolten la Meseta i les depressions de l’Ebre i del Guadalquivir); de les costes mediterrània, atlàntica i cantàbrica; dels rius que desemboquen en els diferents mars peninsulars; del clima i la vegetació mediterrània (bona part de Catalunya, Balears, Andalusia i l’interior de la península), d’alta muntanya (com els Pirineus o la serralada Penibètica), atlàntica (Galícia, Cantàbria) o subtropical (Illes Canàries); dels parcs nacionals dels Picos d’Europa o de Doñana; etc. I vaig pensar que vostè (ministre d’Educació, Cultura i Esports), per força havia de saber que això forma part del temari que s’ensenya (per decret) a les escoles catalanes. I va ser aleshores que vaig acabar d’entendre la seva subtil estratègia.

                Gràcies, doncs, senyor ministre. Espero que continuï en aquesta línia a fi d’assolir l’objectiu que ––ja no en tinc cap dubte— ens és comú.

(Article publicat a Regió7 el dia 27 d'octubre de 2012)

I la llengua?

               Des que, el passat onze de setembre, als catalans se’ns va eixamplar l’horitzó, la desinhibició ha fet que ens plantegem, a cada pas, com serà el món l’endemà d’aconseguir l’objectiu que aquell dia, com a poble, vam manifestar que volíem marcar-nos. S’ha especulat sobre la permanència dins la Unió Europea, el futur de les pensions, si ens caldrà un exèrcit i, fins i tot, en quina lliga jugarà el Barça. En canvi, s’han alçat poques veus sobre què passarà amb llengua. És cert que hi ha unanimitat a considerar, com no podria ser d’altra manera, que la Catalunya independent continuaria sent, com a mínim, bilingüe. Precisament, si alguna cosa va quedar clara en la multitudinària manifestació és que la febrada sobiranista no és a causa d’un conflicte entre castellans i catalans. Entre els manifestants no hi vam veure una massa monolingüe catalanoparlant, sinó que hi sovintejaven, també, les converses en castellà.

                En una Catalunya independent el català no ho tindria fàcil perquè sí. Continuaria sent una llengua minoritzada convivint amb una altra de molt més poderosa; ningú no canviaria de llengua per decret –només faltaria!— i el costum d’adreçar-se als castellanoparlants (majoritàriament monolingües) en castellà per part dels catalanoparlants (majoritàriament bilingües) es mantindria intacte; milers d’adolescents continuarien acabant l’escolarització obligatòria sense haver pronunciat un sol mot en català; les joguines s’anunciarien en castellà a TV3, perquè tothom sap que els infants d’aquest país no tenen cap dificultat a l’hora d’entendre aquella llengua; diaris i revistes continuarien sortint en castellà i la televisió hi seguiria emetent de forma majoritària... Ara bé, en una Catalunya independent es podrien dissenyar polítiques de normalització per al català (o l’aranès) sense haver d’esperar el vistiplau de cap òrgan polític i jurídic superior (que no voldria dir fer el que es volgués, perquè tindríem els nostres propis òrgans polítics i jurídics que haurien de regular el nou estat i garantir la vitalitat de les llengües oficials). Qualsevol procés de normalització lingüística té com a objectiu aconseguir que una llengua minoritzada recuperi, en tots els àmbits d’ús, la normalitat perduda. Fins ara, l’objectiu del centralisme espanyol ha estat reduir la llengua catalana a simple manifestació folklòrica. En una Catalunya independent nosaltres sols decidiríem, per exemple, si la immersió lingüística és un bon sistema integrador, o si ens cal una corporació mediàtica pagada amb diner públic... El català (també!) seria necessari, guanyaria valor social i, fins i tot, podríem ser nosaltres –sense esperar lliçons de ningú— els qui acabéssim defensant les virtuts del bilingüisme i, posats a fer, les d’una societat políglota.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 14 d'octubre de 2012, i també a El Pou Digital)

Contra Espanya vivíem millor

                Fins fa quatre dies, els actes de marcat perfil sobiranista eren tan esquifits que no s’hi podia anar d’incògnit. Tothom es coneixia, perquè sempre hi eren –hi érem!— els mateixos. Ara, en canvi, sembla ser que l’independentisme ha passat a ser una opció ben vista i les sortides de l’armari de la indefinició són un degoteig constant. La literatura (assaig, però també novel·la) sobre la transició democràtica ha estat profusa, i em demano com serà la que es generarà a partir del moment actual, al voltant d’allò que alguns anomenen “transició nacional”.

                L’onada independentista que viu Catalunya ha descol·locat molta gent i, en primer lloc, els independentistes de tota la vida: militants i simpatitzants de partits polítics, moviments municipals, grups i plataformes que flirtegen (o festegen descaradament) amb la idea del secessionisme. La febrada favorable a la independència que hi ha a Catalunya ha estat tan sobtada que un té la sensació que ha agafat els partits que defensaven des de sempre aquesta postura ideològica una mica despistats. Potser és que tenien tan coll avall que defensaven una postura política minoritària que ara, quan han vist envaïda la seva parcel·la per centenars de milers de sobrevinguts que assumeixen com a propi l’ideal sobiranista, no han sabut estar a l’altura d’una societat que els demanava que s’unissin. De cara a les properes eleccions, la primera conseqüència d’aquesta falta d’acord serà que una part dels qui esperaven una coalició, desenganyats, es decantaran pel vot útil a l’únic partit gran que, sense provenir d’una tradició política clarament favorable a l’estat propi, ha fet un gran gir ideològic en aquest sentit i que, a més, té molts números per guanyar les eleccions. És el que recomana Reagrupament. Si a tot això hi afegim el fet inqüestionable que el President Mas ha anat acumulant simpaties amb la intel·ligent jugada mediàtica de presentar-se, davant dels catalans, com una mena d’heroi nacional, valent i segur, barreja equilibrada del seny de Prat de la Riba i de la rauxa de Francesc Macià, no hi ha dubte que, davant de les picabaralles dels partits de base independentista, molts votants que mai no ho havien fet aquest cop li donaran suport. Ara mateix, si hem de fer cas del clam de l’11 de setembre, la prioritat, per a molts catalans, és assolir l’estat propi dins la Unió Europea, i segur que molts votants tradicionals de l’independentisme pensen que si cal arribar-hi amb una majoria de centre-dreta, doncs, mira, què hi farem, ja canviarem el govern un cop tinguem la independència al sac.

                L’independentisme ha perdut els complexos, genera il·lusió i va camí d’esdevenir un corrent majoritari; i això ha agafat descol·locats molts dels qui tradicionalment el defensaven des de posicions que mai no havien tingut prou suport. Ves que d’aquí a uns anys, quan ja siguem independents, algun d’aquests que ara es tiren els plats pel cap, mogut per la nostàlgia, recordant aquella mítica expressió que deia que “contra Franco vivíem millor” i que parodiava els nostàlgics franquistes ridiculitzant la nostàlgia antifranquista, no acabi escrivint, en algun futur assaig sobre aquesta nova “transició”, alguna cosa semblant a “contra Espanya vivíem millor”.

(Article publicat a Regió7 el dia 13 d'octubre de 2012)

Falcó

                Una moto, un entrepà d’hamburguesa, un cotxe antic, una papallona o diverses peces de calçat (vambes, botes o sabates de taló),… Els objectes adquireixen una nova dimensió sota el filtre cromàtic de Joaquim Falcó. L’exposició que es pot veure al Casino fins al 28 d’octubre és d’aquelles que cap manresà amb un mínim de sensibilitat per l’art i la cultura no hauria de deixar passar. Per què? Doncs perquè fa 8 anys que Falcó no exposava a la seva ciutat (i mai no ho havia fet en una sala municipal); i perquè és un representant destacat de la seva generació, i de vegades sembla que el fet de ser de casa sigui un impediment per valorar la qualitat de la seva obra; i perquè els seus quadres impacten amb facilitat i és aconsellable, fins i tot, deixar-se caure per l’exposició amb tota la família.

                La Sala gran del Centre Cultural del Casino, presidida per un quadrilàter que vol simbolitzar la lluita del pintor davant del quadre, el combat diari al qual s’ha d’enfrontar l’artista, compta amb una desena de quadres de gran format que no són més que un tast –però quin tast!— del conjunt de l’obra del manresà. A banda i banda, els dos únics quadres amb figures humanes: l’ombra negra d’un pintor que, en plena activitat, contrasta amb els colors d’allò que pinta; i dos púgils que s’esbatussen dalt d’un ring, una demostració de força i dinamisme que, a diferència de la resta d’obra exposada, utilitza només el blanc i el negre.

                Els documents audiovisuals que complementen l’exposició (un de Núria i Dani Sala i un altre de Núria Oliveras), més que no pas a entendre els quadres (que, de fet, no necessiten cap explicació), ajuden a comprendre el procés creatiu de Joaquim Falcó, la manera de fer, les influències rebudes i, en definitiva, alguns detalls del seu combat quotidià.

(Publicat a El Pou de la gallina, en el número d'octubre de 2012)

Trama i Escriptura

                Fins a l’11 de novembre, a les sales d’exposicions del Consell Comarcal del Solsonès, a Solsona, els dissabtes, els diumenges i la resta de dies festius es pot visitar l’exposició Trama i Escriptura, de la menorquina Margarida Piera Vinent. El muntatge, acurat fins al darrer detall, encaixa a la perfecció en el marc gòtic on s’exposa, potser perquè totes les obres han estat creades entre el 2010 i el 2012, pensant precisament en aquest espai. El visitant és acompanyat, en tot moment, per multitud de cites literàries (cal tenir present que Piera és llicenciada en Filologia Catalana i en Belles Arts) que van des de Sant Agustí fins a Virginia Woolf, passant per Víctor Català, Josep Palau i Fabre o Juan Eduardo Cirlot. La literatura dialoga amb un llenguatge plàstic que, al mateix temps, s’articula a partir dels signes de l’escriptura, perquè parteix de l’exploració de la grafia.

L’artista, a través de cinc sèries que vinculen les arts plàstiques i el llenguatge gràfic, construeix i dóna forma a veritables poemes visuals que, en el fons, cerquen l’essència que tot creador té l’objectiu de mostrar en el buit de la pàgina –o de la tela, o de la làmina— en blanc. En les dues primeres sèries (“Trama i escriptura” i “Un espai que és una pàgina”) centenars de tires estampades amb procediments tradicionals com la litografia, la xilografia o el linòleum, s’entrecreuen formant trames que fins i tot, en alguns casos, juguen amb les pròpies ombres. La tercera sèrie (“Llibre d’hores”) està formada per 24 peces úniques gravades amb punta seca i aiguatinta. I en el cas de les dues darreres sèries (“Habitacions”, la que parteix d’uns referents literaris més concrets, i “Una trama de tinta negra”) la tècnica utilitzada és l’estampa digital glicée.

                De ben segur que un crític acreditat podria fer-ne una valoració tècnica molt més precisa i seria capaç de relacionar les obres de Margarida Piera amb el conjunt de les tendències contemporànies de l’art. Un servidor, en canvi, s’ha de limitar, modestament, a provar de transmetre les impressions subjectives –i, per tant, filtrades per la pròpia sensibilitat— que li produeix l’exposició. I aquestes impressions són bones. Després de repassar les obres exposades, un té la sensació que l’autora –l’artista— no pretén transmetre cap missatge diàfan sobre res en concret, sinó senzillament presentar una mostra de la sensibilitat íntima amb què la seva ànima creadora –i creativa— és capaç d’omplir l’abisme que és una pàgina en blanc. Com diu el solsoní Pasqual Farràs en el pròleg del llibret que acompanya l’exposició: “Hi ha un espai que és una pàgina. No hi ha res, però hi cap tot, perquè el buit es dimensiona, creix, es transforma, atret per imatges que són correspondències”.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, l'últim dia de setembre de 2012; i a El Pou Digital, el primer dia d'octubre)

Els 40 d'Òmnium Bages

                La nit passada (28 de setembre de 2012) ha tingut lloc un sopar per commemorar els quaranta anys de presència d’Òmnium Cultural al Bages amb més de 150 participants. Qui els ho havia de dir, fa just mig segle, als senyors Carulla, Millet, Cendrós, Riera i Vallbé, prohoms barcelonins amb ganes de recuperar una cultura catalana penosament malmesa per la llarga nit franquista, quan es van trobar, amb l’aval de l’abat Escarré –que n’inauguraria la seu del Palau Dalmases l’any 1963—, per fundar l’entitat, que al cap de tant de temps –i després d’haver passat etapes ben diverses— Òmnium Cultural no tan sols hauria guanyat socis, presència territorial i influència civil, sinó que s’hauria adaptat als nous temps fins a convertir-se en l’entitat social més important de les que, en aquesta part del segle XXI, tenen com a objectiu la defensa de la llengua, la cultura i el país? Molt hi ha tingut a veure, en aquest procés modernitzador, la figura de la darrera presidenta nacional, Muriel Casals, que amb el seu to suau i el seu discurs precís i contundent s’ha guanyat la simpatia de la societat civil catalana, fins i tot la d’alguns sectors que fins fa poc encara arrufaven el nas quan sentien parlar d’una entitat que, en algun moment, s’havia associat a l’expressió més rància del catalanisme. Avui, Òmnium és una entitat forta, dinàmica i compromesa; té més de 25.000 socis i passa per un moment dolç, essent un actiu inqüestionable en molts dels esdeveniments que darrerament són notícia.

                L’actual presidenta també hi era, ahir, a la Sala Petita del teatre Kursaal, a Manresa, per intervenir en aquesta celebració del quarantè aniversari d’una de les 24 seus territorials que l’entitat té repartides pel país: la del Bages. Un breu i intens documental, amb el testimoni dels presidents que hi han passat des del 1972, però també amb presència de les noves generacions de socis, va recordar la intensa activitat d’Òmnium a la comarca.

                I qui els ho havia de dir, als fundadors i als primers socis de la seu bagenca (Lletjós, Sitges, Camprubí, Badia, etc...), que 40 anys més tard, en un teatre Kursaal recuperat, se’ls retria un homenatge i que la delegació s’hauria convertit en una de les entitats culturals més actives de la Catalunya Central? Avui, Òmnium Bages és al darrere de presentacions de llibres, premis literaris, recitals, cicles de conferències, cursos d’història, exposicions, projectes per afavorir la cohesió social, etc... Col·labora amb l’Assemblea Nacional de Catalunya i amb Manresa per al Independència en l’organització d’actes per promoure el dret a decidir. L’any vinent  serà l’entitat que coordinarà els actes de les festes de la Llum, i ha impulsat una iniciativa destinada a modificar sensiblement la fesomia cultural de la ciutat: el conjunt escultòric dedicat a Amat-Piniella, obra de Ramon Oms i pagat per subscripció popular, que es vol inaugurar davant la biblioteca del Casino el 2013, any en què es commemora el centenari del naixement de l’escriptor manresà més important del segle XX.

                Òmnium és una entitat que (a Manresa, al Bages i a Catalunya) les circumstàncies han situat en una posició crucial, i que, paradoxalment, essent avui més necessària que mai, aspira a no ser-ne gens en un futur proper.

(Article publicat a Regió7 el 29 de setembre de 2012)

La mala educació

                Es troben, cara a cara, dues parelles conegudes que caminen per la vorera en sentit oposat. Se saluden i, com que fa dies que no coincideixen, s’aturen a parlar. Una de les parelles empeny un cotxet amb una criatura a dins i els altres en fan els pertinents elogis, amb els pertinents escarafalls, i ocupen tot l’ample de la vorera. Com que s’hi estan una estona –que si el nen fa tanta bondat, que si el que li costa és acabar-se tot el biberó, que si naps, que si cols—, i la vorera és força concorreguda, acaben formant un col·lapse de dimensions considerables: els altres vianants han de baixar a la calçada per poder passar i, quan vénen cotxes, tot s’atura, amb la qual cosa acaba havent-hi un tap enorme en les dues direccions. En cap moment, però, ni una parella ni l’altra s’hi han fixat ni, encara menys, s’han plantejat la possibilitat d’enretirar-se deu metres més enllà, on la vorera es fa més ampla i no provocarien cap problema de fluïdesa peatonal. No s’ho han plantejat perquè cap dels quatre no pensa que al món conviuen amb altres éssers de la mateixa espècie.

                En un vagó de tren, sona el mòbil a una dona, que el despenja i es posa a explicar-li a algú, amb tots els detalls –fins i tot els més íntims i escabrosos—, la baralla que va tenir no fa gaire amb un paio amb qui és fàcil deduir que, fins fa poc, mantenia allò que en diuen una relació sentimental. Al cap de cinc minuts, tots els passatgers que viatgen en el mateix vagó saben, entre d’altres coses, que aquell “malparit” coronava el front de la pobra dona amb dues banyes i que, a més, s’estimava més anar al bar amb els amics que no pas estar amb ella. Al seu costat, una senyora ha hagut de deixar la lectura del llibre que tenia a les mans, no pas perquè l’interessi gens ni mica el culebrot de la veïna, sinó perquè, amb els crits, concentrar-se li ha acabat per resultar impossible.

                A la terrassa d’un bar, un divendres a la nit, a les dues de la matinada, una colla de gent –no necessàriament jove— xerra animadament. S’ho passen bé i, com que l’endemà no treballen, no els ve d’una hora. En cap moment no els ha passat pel cap considerar que fer soroll, a aquelles hores, en plena via pública, pot molestar ningú, però –ves per on!— tampoc no se’ls acudiria mai d’anar just a sota de casa seva a fer xivarri. A pocs metres, alguns veïns intenten agafar el son des de fa estona.

                Un d’aquests dies, començat el curs escolar, les parelles que han col·lapsat la vorera, la noia del telèfon mòbil i els clients del bar que manté oberta la terrassa fins a la matinada, passaran per davant d’un institut, es trobaran amb una allau d’adolescents baladrers que criden, s’empenyen, s’insulten i interrompen el pas... i se sorprendran que el jovent sigui tan mal educat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 16 de setembre de 2012, i posteriorment a El Pou Digital)

Independència!

                Abans de l’èxit incontestable de la manifestació del passat 11 de setembre a Barcelona ja hi havia algun polític que, preveient una resposta massiva a la convocatòria de l’Assemblea Nacional Catalana –i adonant-se, doncs, que no podia quedar al marge d’un esdeveniment que, aquesta vegada sí, podia acabar sent històric—, s’escarrassava a justificar les pretensions de l’acte segons els propis interessos partidistes. Una actitud que diu molt del nivell moral i personal d’alguns dels nostres dirigents. Duran Lleida, per exemple, aterrit davant la possibilitat de no sortir en una foto que potser algun dia serà transcendent, deia, una setmana abans, que aniria a la manifestació perquè “ja no és independentista”, i feia ostentació, una vegada més, d’aquesta capacitat dels polítics per interpretar-ho tot des d’una òptica interessada. Per la seva banda, el líder del PSC, Pere Navarro, va arribar a dir, quan faltaven uns dies per a l’esdeveniment, que l’èxit previsible del sarau que es presentava com a sobiranista seria, en realitat, una mostra del descontentament de la societat davant la situació de crisi i retallades que pateix. L’allau de penjaments que va venir-me al cap quan vaig sentir que Navarro –amb el seu to permanent de líder desubicat que no alça la veu per no molestar— o Duran Lleida –com si acabés de rebre una revelació divina— procuraven reinterpretar una consigna inequívoca (no oblidem que el lema de la convocatòria era: “Catalunya, nou estat d’Europa”), no el podria pas reproduir ara públicament, perquè tinc prou capacitat de contenció verbal per estalviar-me maldecaps jurídics. Que no ens estranyi, doncs, si ara tothom vol apuntar-se la victòria, si tota aquesta colla de polítics que modulen el discurs segons com es desenvolupa el curs dels esdeveniments intenten ara liderar la massa popular que dimarts es va manifestar pels carrers de Barcelona.

                Per altra banda, després d’haver assistit a la concentració massiva, amb el precedent de la que ja ens va convocar el 10 de juliol de 2010, un no pot deixar de ser una mica escèptic. L’ombra del desencís i del desconcert que es van viure durant els mesos posteriors a la manifestació de 2010 plana per damunt de l’èxit d’aquesta convocatòria. Aquest cop, però, la multitud no mostrava cap ambigüitat. Si el crit de “som una nació” i el dret de decidir (consignes més o menys còmodes per a gent de sensibilitats polítiques força diverses) van unir més d’un milió de persones fa dos anys, aquesta vegada el missatge era ben clar i es va cridar amb una unanimitat sense fissures. Pels carrers de Barcelona, per la Gran Via fins i el Passeig de Gràcia, per la plaça d’Urquinaona i per la Via Laietana, pel Passeig d’Isabel II, pel parc de la Ciutadella i fins davant mateix del Parlament... el clam no es prestava a interpretacions equívoques. Mai, abans, un acte independentista havia tingut, ni de bon tros, una acollida similar. Un milió i mig de persones (segons dades de la guàrdia urbana i la Conselleria d’Interior), de diferents tendències ideològiques, d’estracció social diversa i no tots nascuts sota el paraigua de la mateixa cultura, ens vam unir per fer un mateix crit: “in-inde-independència!”

(Article publicat a Regió7 el dia 15 de setembre de 2012)

Carn a la brasa

                No sóc massa de platja, la veritat. El mar m’agrada més a l’hivern que no pas a l’estiu i, si he de banyar-m’hi, prefereixo una cala solitària (o, fins i tot, un racó abrupte, sense sorra) que no pas l’esplanada interminable, esquitxada de xiringuitos i parades de patins aquàtics, on la sorra es barreja amb tovalloles estampades, hamaques de ratlles, neveres portàtils i para-sols llampants; on la ferum de protector solar fereix la pituïtària amb la mateixa intensitat que l’olor de crispetes quan vas al cinema; on, en fi, centenars –milers!— de cossos d’una humanitat amorfa s’estiren –ara panxa enlaire, ara de bocaterrosa— exposats als rajos solars amb la finalitat de torrar-se com llagostins a la planxa. Per tant, sempre que puc evito d’assistir a un tal espectacle, que –tret que me’l miri amb ulls d’antropòleg— em resulta més aviat desolador. El que passa és que per complaure la filla –no fos cas que li creéssim alguna mena de trauma infantil i, de gran, ens refregués per la cara que de petita no la dúiem a la platja, com tothom—, la dona i jo cada estiu claudiquem i passem un parell de cops per l’experiència demolidora de carregar el cotxe amb tot l’atrezzo necessari; posar rumb cap a la costa; pagar una picossada per deixar el vehicle en un aparcament descobert; plantar el para-sol i estirar les tovalloles, enmig de la multitud; fer un capbussó reparador tot esquivant meduses; suar la cansalada, ajaguts a dins del cercle d’ombra, mentre nens enjogassats t’esquitxen de sorra; i tornar a casa amb el cos cobert d’una crosta de sorra i sal que costa déu i ajut d’arrencar.

                De tot plegat, però, potser el que més em costa de pair és la visió dantesca –infernal!— de tota aquella quantitat de cossos mig amuntegats, entomant la roentor solar. La bellesa d’un cos nu, que tants artistes s’han escarrassat a mostrar-nos d’una manera sublim a través de la pintura i l’escultura des de fa mil·lennis, es veu de cop i volta qüestionada per la realitat de tones de carn flonja socarrada, de pelleringues antieròtiques, de postures desmanegades... Ja sé que queda més progre fer-se el naturalista i reivindicar la llibertat de no haver d’estar sotmès a l’esclavatge de la moda ni a cap mena de carcassa artificial. Però, què voleu que us digui? Entre les meves conviccions inamovibles, n’hi ha una que valoro especialment: la dignitat de les persones és sagrada. Sovint, miro d’imaginar-me aquells homes i dones vestits com deuen anar normalment quan són a casa, o a la feina, o quan surten de festa, o quan van al súper a comprar... i no puc deixar de pensar que la majoria dels humans, quan anem vestits, guanyem, tant des del punt de vista estètic com pel que fa a la dignitat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 2 de setembre de 2012)

Voluntat de servei (Rafael Tasis)

Després de llegir Diari íntim (Acontravent), el recull de textos autobiogràfics, fins ara inèdits, de Rafael Tasis, un té la sensació d’haver llegit una obra d’un interès literari més aviat escàs, però que, en canvi, contribueix a divulgar la personalitat d’un dels homes imprescindibles de la nostra cultura.

                Gràcies a Diari íntim assistim als maldecaps adolescents de Rafael Tasis, que als setze anys, amb una llengua vacil·lant, somiava amb esdevenir un escriptor famós, es deixava portar per la sensualitat que li despertava la visió de la bellesa femenina i era víctima dels habituals turments inconformistes de l’adolescència (“Tinc dies tan profundament irats i amargats, que em trec l’ànima plena de fel... Ira contra mi, contra el món, contra l’estupidesa de les convencions...”). És interessant, doncs, conèixer els flirtejos juvenils de Rafael Tasis, les lectures que feia de forma compulsiva, la precocitat amb què va començar a publicar... i, més endavant, les impressions sobre els primers dies de la guerra, sobre l’assassinat del seu amic Josep Maria Planes (en parla a l’entrada del 10 d’agost del trenta-sis, quan totes les fonts situen el fet el dia 24), sobre la fugida cap a l’exili francès o sobre l’alliberament de París. En els primers capítols d’una autobiografia que va quedar incompleta la força literària hi és més gran, però s’atura després d’explicar els orígens familiars i algunes impressions de la infantesa.

                De formació autodidacta i amb una ambició considerable, Tasis va començar a publicar relats infantils i articles periodístics. Més tard, i especialment després de la guerra, les circumstàncies el van portar a escriure amb voluntat de servei, i va publicar novel·les que retrataven la seva generació (Tres), va ser el pioner del gènere policíac en la nostra llengua (La Bíblia valenciana), va estrenar peces teatrals (La maleta) i va contribuir a omplir algun forat historiogràfic (Pere el Cerimoniós i els seus fills).

(Article publicat a El Pou de la Gallina, en el número de setembre de 2012)