Fonalleras & Climent

            No sabria dir què és el que m’ha agradat més de Climent (Amsterdam, 2013), la novel·la que, al cap d’una colla d’anys de poca producció literària, retorna Josep Maria Fonalleras a la primera divisió de la literatura catalana.

No sabria dir si són les reflexions sobre el procés de creació artística, sobre la transcendència de l’acte creatiu, sobre la dificultat de transmetre “una mica d’ànima més enllà de les paraules”, sobre si “només es pot escriure si penses que allò que escrius és imprescindible”, sobre “la mort com a nucli de la creació”.

No sabria dir si és el tractament del llenguatge, on la varietat d’estils associada a la diversitat de veus fa que es vagi de l’intens lirisme d’alguns passatges intimistes, a l’oralitat versemblant dels diàlegs.

No sabria dir si és la trama, deliberadament amagada rere una estructura d’aparença anàrquica. Com el pintor que, quan té el quadre fet, es dedica a desdibuixar-lo (“abans no era una obra mestra i tampoc no ho va ser després, però em vaig fixar en la seva energia, en la voluntat d’anar més enllà”). La trama de Climent s’entrelluca entre textos i imatges i surt a la superfície d’una forma nítida enmig d’un trencaclosques de fragments desgavellats. Una trama on s’entrecreuen i es barregen diverses històries: la de Climent, un cas particular d’escriptor que no escriu (un Bartleby, en diria Vila-Matas, inspirat per Melville), que ha mort i ha deixat una calaixera on havia recollit material per a una novel·la que mai no arribava a escriure; la del narrador a qui els amics de Climent encarreguen que s’ocupi de la “puta calaixera” de plàstic, plena de material caòtic (papers, llibres, llibretes, fotos, dietaris, bitllets de tren, entrades...) i provi de reconstruir la novel·la inacabada o, si més no, ho endreci; i la història que Climent estava construint, la de Sebastià, un pintor obsessionat, com el suís Hodler, a pintar l’agonia de l’estimada abans que aquesta es mori. Una trama que acaba esdevenint un joc de miralls on els personatges, fins i tot, arriben a confondre’s.

No sabria dir si és el tractament que Fonalleras fa del tema de la mort. Juntament amb l’amor (i allò que els francesos en dirien “amistat amorosa”), la mort és el gran tema de Climent; i l’obsessió dels personatges principals: “la mort com a nucli de la creació”, el desig d’anar més enllà (“Al di là”) gràcies a la creació artística.

El cas és que, no sabria dir amb exactitud per què, però Climent m’ha resultat una lectura estimulant, que traspua honestedat creativa i gust pel detall, i que no puc deixar de recomanar a tothom qui vulgui viure una experiència literària d’alt voltage que convida a reflexionar sobre la lluita de l’art contra la mort i reivindica la força humanitzadora de la creació artística.

(Article publicat a Regió7 el dia 30 de març de 2013)

Licantrops al Matarranya

            Per quina raó una nissaga familiar mata els fills mascles tot just acabats de néixer? Potser per evitar que pateixin de licantropia, la malaltia que s’associa als homes llop i de la qual les femelles són portadores, sense arribar a desenvolupar-la. Entre la mitologia associada amb els llops hi ha, a casa nostra (com suposo que també en altres cultures i comunitats), històries de tota mena. Una d’elles parla de la figura del llobater. S’explica que antigament, quan a Catalunya encara hi havia llops que campaven per les muntanyes, existien homes capaços d’ensinistrar-los. El llobater dominava el líder de la colla i cobrava un impost als ramaders que volien mantenir vives les ovelles.

            D’aquesta mitologia folklòrica beu Carles Terès, autor de la novel·la Licantropia, publicada a primers d’any per Edicions de 1984. Casualitat, o no, entre els darrers títols de la col·lecció Mirmanda n’hi ha dos més que fan referència als llops (Llop entre llops, de Hans Fallada, i L’instint del llop, de Massimo Lugli). El protagonista de Licantropia és un fotògraf del Matarranya que va descobrint els seus orígens i, al mateix temps, es va descobrint –en ell mateix i en algunes persones del seu voltant— instints que fins llavors li havien passat per alt o havia arraconat deliberadament. Una teoria inquietant i fantasiosa plana, com a rerefons, al llarg de tota la novel·la. Una teoria segons la qual hi ha “zones fosques en l’evolució” i que algunes espècies, més que desaparèixer, “s’han infiltrat en l’espècie més prolífica imitant el seu aspecte fins al mínim detall, però mantenint la seva especificitat”.

            De títol potser massa explícit, i amb una història que defuig, a favor de la trama, el potencial d’anàlisi psicològica a què es presta el tema, Licantropia és una novel·la de terror prou ben resolta, amb moments angoixants, malediccions familiars, secrets terribles, antics manuscrits reveladors, ombres de follia i premonicions que provoquen un nus a l’estómac. Les pinzellades pròpies de la novel·la gòtica, les referències al gran escriptor Lovecraft (el mestre del terror psicològic) o a les pel·lícules de Roger Corman mostren fins a quin punt Terès sap perfectament en quin terreny es mou: el d’intentar analitzar el costat fosc dels humans, i al mateix temps explorar i desplegar un bon domini dels mecanismes que provoquen la por. Així, Licantropia contribueix a engrandir la galeria de monstres que formen part de la literatura catalana, i que van des del vampir de Les històries naturals, de Joan Perucho, fins als granotots de La pell freda, d’Albert Sánchez Piñol.

            I tot plegat amanit amb un treball lingüístic notable: els personatges utilitzen, sovint, un parlar perfumat amb els trets dialectals propis del català del Matarranya.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 17 de març de 2013, i també al Pou Digital)

La invasió dels homes rata

                La burgesia com a tema literari –per fer-ne sàtira o per analitzar les relacions humanes— sempre ha estat de moda en aquest país. Com a mínim, des que Josep Maria de Sagarra va escriure la imprescindible Vida privada. Darrerament, a més, sembla que el tema ha revifat. És curiós que, per exemple, els tres darrers títols que han guanyat el premi Josep Pla fan un retrat, cadascun a la seva manera, d’aquesta classe social. El cau del conill, de Cristian Segura, guardonada amb el Josep Pla del 2011, es promocionava amb l’epígraf “un retrat de la burgesia barcelonina”; Quan érem feliços, de Rafel Nadal –que, a banda del Pla del 2012, també ha estat reconeguda amb el darrer Amat-Piniella—, fa la radiografia d’una família de la renovada burgesia liberal gironina durant els anys seixanta; i, finalment, la primera novel·la que publica el periodista manresà Genís Sinca, Una família exemplar, acosta dues famílies burgeses, una de Tortosa i una altra de Manresa.

Sinca explica la història tragicòmica de Joan Bou, un pediatre tortosí sobrevingut, per matrimoni, a la rància nissaga dels Antich –on les dones sempre han gaudit d’una generosa pitrera—, que casa una filla amb l’hereu dels manresans Mirabaix, una poderosa família manresana els membres de la qual, a poc a poc, aniran devorant tot i tothom que es mou al seu entorn. I és que els Mirabaix, propietaris de mitja ciutat, darrere dels seus dos trets físics congènits més distintius –una inevitable cara de babau i unes poderoses incisives superiors—, amaguen una naturalesa pràctica forassenyada, una obsessió malaltissa per acumular i una monstruositat estalviadora que els aboca a servir-se de tothom de qui puguin obtenir algun benefici, sense comptar mai amb les conseqüències que les pròpies accions i decisions puguin tenir per als altres. El pobre doctor Bou, de bona fe, es veu xuclat per l’egoisme manipulador del gendre i del consogre i arriba a un grau de desesperació que ratlla la bogeria. Afeccionat a confeccionar arbres genealògics, reconeix que “mai no havia vist un cas de prevalença genètica tan clar i espectacular” com el dels Mirabaix i descobreix la fosca realitat que hi ha al darrere d’aquella família d’orígens poc clars.

Una família exemplar és un relat de contrastos i caricatures, carregat d’ironia i sarcasme, que a vegades s’acosta a l’esperpent. És una novel·la escrita amb una prosa fluïda, un punt desenfadada, carregada d’eloqüència i d’adjectivació vistosa. Es coneix que al darrere hi ha un escriptor a qui agrada escriure, en sap i s’hi recrea. Potser al lector amb poca paciència li costarà d’arrencar, perquè arribats a la pàgina 100 encara no ha passat gran cosa, però cal continuar fins al final per adonar-se que tot –fins la situació més rocambolesca— té un sentit; que no hi ha res gratuït.

                 Quan vaig començar a llegir Una família exemplar, esperava trobar-hi una història lleugera i divertida sobre els maldecaps de dues famílies acomodades arran del casament de la filla dels uns amb el fill dels altres. Al final, però, he acabat descobrint una reflexió interessant sobre com de mesquins poden arribar a ser els homes bons quan es barregen amb aquells que semblen haver heretat l’ànima –i el físic!— de les rates de claveguera.

(Article publicat a Regió7 el dia 16 de març de 2013)

Manresa: ciutat de novel·la?

                L’aparició de la darrera novel·la de Genís Sinca, Una família exemplar, ha generat força expectatives entre els manresans. Han aparegut diverses veus (entre les quals, la del mateix autor) que parlen del potencial de Manresa com a ciutat de novel·la. Crec, però, que llegir Una família exemplar esperant trobar-hi la gran novel·la sobre Manresa seria caure en un error i el lector n’ha d’estar previngut.

                Una família exemplar és una novel·la divertida, que explica la història d’un pediatre tortosí que casa una filla amb l’hereu d’una poderosa família manresana. És un relat escrit amb una prosa fluïda i vistosa, carregat d’ironia i sarcasme, que a vegades ratlla l’esperpent i sembla acostar-se amb intel·ligència al terreny al·legòric. Però no és, ni pretén ser, una novel·la sobre Manresa.

                La capital del Bages hi apareix descrita, des del record del metge tortosí, com una ciutat amb “un encant relatiu, fins i tot vulgar i de color gris”. Més endavant, diu que el passeig “presentava un ambient magnífic; sota l’ombra dels arbres, els ocells xisclaven amb aquella estridència furiosa i desmesurada típica de l’època”; poc després “Crist Rei, les escales, la barana, les columnes de la façana, oferia la imatge àrida i distant de sempre, deliciosament tètrica, bellíssima en tota la seva austeritat”, i fins i tot s’esmenten les cadires del passeig amb “una senyora eixerida i simpàtica que, a un preu mòdic, les llogava als passejants”. Aquí i allà apareixen coneguts topònims manresans (les Escodines, el Xup, la clínica Sant Josep,...). En fi, que la trama d’Una família exemplar està situada a Manresa, però això no converteix Manresa en una ciutat de novel·la com Laura de la ciutat dels sants, de Miquel Llor, ho fa amb Vic, o Vilaniu, de Narcís Oller, amb Valls; novel·les on val a dir que ni el nom de Vic ni el de Valls apareixen. Potser el més semblant a novel·lar Manresa que s’ha fet fins ara continua sent El casino dels senyors, d’Amat-Piniella, en la qual, per cert, en tot moment es parla de La Ciutat.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de març de 2013)

Crisi, crisi, crisi

                Ja sé que, a hores d’ara, lamentar-se és tan inútil com estèril. Però no em cansaré de repetir –perquè no em canso de pensar-hi— que si tots plegats haguéssim tocat de peus a terra, si no haguéssim viscut per sobre de les nostres possibilitats, si els bancs no haguessin fet tot el possible per entabanar-nos i nosaltres no ens haguéssim deixat entabanar tan fàcilment, si haguéssim comptat amb uns dirigents amb una mica més de perspectiva, ara els efectes de la crisi serien menors.

                L’altre dia em vaig trobar fent una reflexió, davant d’un grup d’adolescents, que em va retornar una imatge decadent de mi mateix. Els recordava com ho tindran de fotut quan –uns d’aquí a poc i d’altres d’aquí a uns anys— surtin a buscar la primera feina. Ells, que van ser educats en un entorn dominat per l’abundància, on els gossos es lligaven amb llonganisses i res que no fos caríssim i nou de trinca no tenia valor, han hagut de patir una dràstica reducció d’expectatives. Són la generació que haurà viscut la joventut en plena crisi econòmica. La majoria, ara mateix, tenen deu mil preocupacions que passen per davant d’aquesta situació, i en canvi han de sentir per totes bandes els missatges angoixats, pessimistes i apocalíptics dels mateixos adults que els havíem malcriat. Però és que són ells, els agradi o no, la generació que haurà de liderar la sortida d’una conjuntura que ara mateix no sembla que s’acosti a cap final. Em poso a tremolar cada vegada que el governant de torn s’esplaia en frases de l’estil “hem tocat fons”, “ja es veu la llum al final del túnel” o “es comencen a percebre indicis de recuperació”. Tothom sap que aquestes afirmacions responen tan sols a un intent d’exorcitzar els maldecaps immediats a base d’insultar la nostra intel·ligència. Cada cop que diuen que iniciem la remuntada deixen clar que encara ens enfonsarem més. Si els indicis fossin clars, no caldria pregonar-los.

El cas és que vaig acabar sentint-me a mi mateix com deia que, d’aquí a uns anys, necessito que els joves d’avui treballin, i no pas que acabin convertits en una colla de vagarosos sense ofici ni benefici, perquè el dia de demà vull cobrar la jubilació. Amb una població envellida que cada cop allarga més l’esperança de vida, i unes xifres de l’atur que posen els pèls de punta, tot fa pensar que aviat no hi haurà prou gent cotitzant per pagar, cada mes, aturats i pensionistes. Si no hi ha una remuntada del mercat laboral, el sistema pot petar. Si els estudiants d’avui no troben feina demà, els treballadors d’avui no podrem jubilar-nos. Som, per tant, els primers interessats en propiciar un escenari que garanteixi un futur acceptable a la propera fornada de treballadors. Si ells no tenen oportunitats, nosaltres serem un destorb, una nosa massa costosa de mantenir.

(Article publicat el dia 3 de març de 2013 al suplement Lectura del diari Segre, i també a El Pou Digital)

El senyor del Casino

               L’any 1956, Joaquim Amat-Piniella tornava a Manresa –literàriament— convertit en el fantasma del conserge i administrador del Casino. El casino dels senyors (publicada el 1956, i que ara està a punt de recuperar l’editorial mallorquina Ensiola), feia un retrat mordaç, des del record i a partir d’una passejada d’aquell entranyable espectre per diferents espais del casino al llarg de tota una jornada –el guarda-roba, el vestíbul amb el piano, el saló de juntes, l’escala interior, la biblioteca, la sala de ball, la cafeteria, la terrassa enlairada, la sala de joc, el jardí i les pistes de tenis—, de la burgesia provinciana dels anys 30 en un lloc anomenat La Ciutat, fins que, amb l’esclat de la Guerra Civil, aquell món s’enfonsava i entrava en una decadència irreversible.

                L’any 2013, i més concretament el passat 21 de febrer, davant mateix de l’actual biblioteca i centre cultural del Casino de Manresa, amb tota la solemnitat que es mereixia l’acte i amb un deliciós espectacle del grup Gog i Magog, es va inaugurar el conjunt escultòric dedicat a Joaquim Amat-Piniella. L’obra l’ha promogut Òmnium Bages i es paga per subscripció popular. La inauguració va coincidir amb el tret de sortida dels actes que, al llarg del 2013, commemoraran el centenari del naixement de l’escriptor manresà.

                Un Amat-Piniella de bronze, assegut en una cadira “Tonet” i recolzat a la barana del Casino, té al davant una tauleta rodona, de terrassa de bar, amb una tassa de cafè a sobre. Just a l’altra banda hi ha una altra cadira, buida, que convida el passavolant vagarós a seure-hi i al turista ocasional a retratar-s’hi. L’escriptor es mira el Passeig amb naturalitat, com si el Casino fos encara el que va conèixer en l’època republicana; com si no hi hagués hagut una guerra fratricida pel mig, ni s’hagués produït el dramàtic exili que havia de culminar amb quatre anys i mig al camp nazi de Mauthausen; com si no hagués patit la misèria i la duresa del camp, ni hagués hagut de veure-hi morir alguns dels seus millors amics, ni hagués novel·lat la seva experiència mentre continuava exiliat a Andorra; com si no l’haguessin fet fora de la ciutat quan, als anys cinquanta, havia tornat per visitar una parada de llibres en català que, per Sant Jordi, s’instal·lava a Sant Doménec; com si no hagués hagut de passar els últims anys apartat de la vida pública i reclòs, cada vegada més, en ell mateix. Ramon Oms ha estat capaç, un altre cop, d’injectar una alenada d’ànima en un bocí de bronze i d’integrar una escultura seva en el paisatge urbà de la ciutat. Amat-Piniella ha tornat a Manresa per quedar-s’hi! I s’ha instal·lat, com no podia ser d’altra manera, davant del Casino dels senyors, en una posició elevada que li permetrà entregar-se a una de les activitats preferides dels escriptors: badar totes les hores del món, observar l’anar i venir de la vida ciutadana i prendre nota mental de tot el que s’esdevé al seu davant.

                L’Amat-Piniella de Ramon Oms és ara –com La ben plantada, de Clarà, que hi ha a la Bonavista; o el rei Pere III, obra de Ramon Majà a partir de les orientacions de Frederic Marès, davant de Crist Rei— un dels habitants permanents del Passeig. I tot gràcies a la voluntat de la ciutadania.

(Article publicat a Regió7 el dia dos de març de 2013)

K.L Reich

            Vaig llegir K.L.Reich fa una colla d’anys, a finals dels vuitanta, quan era un adolescent. Com qui diu, ho vaig fer per casualitat. En aquell moment, la novel·la de Joaquim Amat-Piniella, que s’havia publicat als anys seixanta, no es trobava a les llibreries ni, de fet, s’hi trobaria encara durant força temps. Es va produir, però, un cúmul de coincidències que me la van fer caure a les mans. He dit que K.L.Reich no es trobava a les llibreries, però sí que se’n va fer una edició, l’any 1984, conjuntament entre Ediciones Orbis i Edicions 62, per a una sèrie de fascicles col·leccionables d’una Història de la literatura catalana en tres volums que anaven apareixent, cada setmana, al quiosc. Amb cada fascicle hi anava un llibre (novel·la, poesia, teatre, assaig), fins a un total de vuitanta-tres. Alguns eren textos canònics imprescindibles de la nostra literatura, però els editors, amb bon criteri, més aviat van optar per recuperar textos tan interessants com difícils de trobar. Jo en aquell moment llegia qualsevol cosa que em queia a les mans, i gràcies a la col·lecció esmentada vaig tenir oportunitat de devorar grans obres de la literatura catalana que d’una altra manera mai no hauria ni fullejat. I amb el segon lliurament, ves per on, van incloure-hi la gran novel·la d’Amat-Piniella, de qui jo aleshores no havia sentit parlar. De seguida va cridar-me l’atenció que un escriptor català, després d’haver passat per un camp nazi, n’hagués fet una novel·la. I, naturalment, me la vaig llegir. Era el primer cop que m’empassava un text literari de tema concentracionari. Fins llavors, els meus coneixements sobre els camps nazis procedien de les classes d’història a l’institut, dels documentals de la televisió i de les pel·lícules americanes. La lectura de K.L.Reich em va impressionar, i em va dotar d’uns coneixements que cap altre mitjà que no sigui la ficció literària no pot transmetre.

            Ni el cinema, ni l’assaig històric, ni tan sols els llibres de memòries, poden fer viure l’experiència humana en el receptor amb la força que ho pot fer una bona ficció literària, una bona novel·la. És per això que els testimonis literaris de Primo Levi o d’Amat-Piniella són tan efectius: la literatura no és pas (com molts es pensen) una manera d’evadir-se i de passar l’estona, sinó una forma –segurament la millor de totes— d’examinar la naturalesa humana.

            I és de la naturalesa humana que ens parla K.L.Reich, de la part més fosca d’aquesta naturalesa, però també de la més lluminosa. Perquè K.L.Reich parla de víctimes i de botxins, d’assassins despietats i d’homes amb ganes de viure. Passejant per les pàgines de la gran novel·la d’Amat-Piniella un pot sentir el fred sota els peus nus, una gana ferotge que emboira el cervell, l’olor que surt del crematori i que ho impregna tot, el dolor de les pallisses, la fatiga de carregar rocs pesats escala amunt, la humiliació, la ràbia, la impotència i de vegades, finalment, també l’esperança en el triomf final de la humanitat, la victòria “de l’Home damunt de l’esperit dels camps nacionalsocialistes, l’enemic que jau sense vida, però encara tebi”.

            Quan, l’any 1994, vaig anar a viure a Manresa, vaig descobrir dues coses: que Joaquim Amat-Piniella hi havia nascut (detall que fins aleshores no m’havia preocupat), i que molt pocs manresans en coneixien l’obra. Des de llavors, la difusió de l’obra i de la figura d’Amat-Piniella s’han disparat (diverses edicions de K.L.Reich, que a més va ser lectura prescriptiva als institut durant uns anys; reconeixement institucional per part de l’Ajuntament de Manresa; instauració d’un premi literari amb el seu nom; presència a la xarxa...) però és encara insuficient.

            Cal continuar reivindicant, doncs, el llegat literari d’aquest autor que va néixer fa tot just cent anys.

(Text publicat a la pàgina sobre Amat-Piniella de memoria.cat: http://www.memoria.cat/amat/content/any-2013-opinions-sobre-kl-reich-demanades-amb-motiu-del-centenari)

Sobirania i independentisme

                Per primera vegada en molts segles, el poble de Catalunya ha expressat la seva voluntat –a través de gairebé dues terceres parts dels seus representants electes— de decidir el seu futur de forma sobirana. El camí cap a l’exercici legítim que, com a poble, tenim d’escollir el nostre destí ja no té marxa enrere. Malgrat el que pugui semblar, però, no s’ha de confondre sobirania amb independentisme: poder triar si volem o no continuar dins de l’Estat espanyol pot tenir com a resultat –legítim, naturalment— decidir que la unitat d’Espanya és el millor camí.

                Els primers interessats a confondre els dos conceptes són els partits unionistes, que esquiven tant com poden, en el seu argumentari, la idea d’una Catalunya que, sobirana, escollís quedar-se a Espanya. Repeteixen que la majoria de ciutadans d’aquest país no són independentistes, però ens neguen el dret a refutar –a les urnes— aquest argument, de la mateixa manera que es neguen a ells mateixos el dret a demostrar-lo. També és veritat, però, que, a casa nostra, qui generalment reivindica la sobirania acostuma a ser qui vol exercir-la per separar-se d’Espanya. Però això no canvia l’essència del concepte. Ser sobirà vol dir poder decidir el teu futur, i la decisió és a les mans del poble que, en referèndum, triarà el que vulgui: quedar-se, marxar o la fórmula intermèdia de continuar flirtejant alhora amb la puta i la Ramoneta. Potser l’únic partit netament sobiranista ha estat, de moment, ICV, que s’ha mostrat favorable al dret a decidir tot i que no s’ha decantat obertament per cap de les opcions. Els altres partits, o bé s’han declarat decididament independentistes (ERC, CUP i, amb matisos, CiU), o bé unionistes fins al moll de l’os (PP i Cs), o bé han fet el paperot (PSC).

Negar la sobirania a una comunitat històrica, lingüística i cultural com Catalunya és negar-li el reconeixement que, com a poble, es mereix. Supeditar les decisions que afecten el destí de Catalunya a l’opinió del conjunt de l’Estat espanyol és, a hores d’ara, poc menys que una provocació arrogant. És cert que la llei empara aquesta posició: l’únic subjecte sobirà que reconeix la Constitució espanyola és la totalitat de l’Estat. Però també és cert que el dret d’un poble a reivindicar-se com a tal és absolutament legítim. I allò que és legítim hauria de passar –de forma natural, com s’ha fet tantes vegades al llarg de la història— per davant del que és legal. Quan la llei impedeix un dret legítim, cal canviar la llei. I si la llei, en un cas com aquest, no es canvia, cal tirar pel dret. La legitimitat ens empara i això –l’exercici sobirà del dret a decidir; no pas, encara, de moment, la proclamació d’independència— no hi ha qui ho aturi.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, diumenge 17 de febrer de 2013, i també a El Pou Digital)

Llops i humans

                Sempre m’ha fascinat la relació que la nostra tradició folklòrica ha mantingut amb els llops. Les rondalles van plenes de llops famolencs que endrapen cabretes, porquets o nenes indefenses. En la fraseologia catalana també abunden les referències a aquests mamífers udolaires: la foscor més extrema i temible ho és “com una gola de llop”; quan “la pell és del llop” no hi ha sortida airosa possible; si un “cau a les urpes del llop”, està perdut; els qui es volen donar més importància de la que tenen “no maten llops”; mentre que alguns hipòcrites perillosos diem que “tenen cara d’ovella i urpes de llop”; quan un es troba en perill li “veu l’orella al llop”; i, finalment, quan algú “veu el llop” pot ser que simplement s’hagi quedat sense veu.

                El cinema ha explotat, sovint, el mite de l’home-llop que, en realitat, prové d’una la tradició molt antiga i que, en el fons, serveix per explicar la dualitat inevitable de la naturalesa humana: tots tenim una part fosca –un costat que enllaça amb un passat ancestral de caçadors ferotges— que apareix de tant en tant i, sobretot (si fem cas de la versió moderna del mite), les nits de lluna plena. A banda de la referència que en fa Ovidi en les seves Metamorfosis, la versió més antiga que en conec apareix en un dels Lais (una mena de contes medievals d’origen cèltic) que Maria de França va recollir al segle XII. El situa a la Bretanya i és la història d’un cavaller que desapareix de casa cada dos per tres. Quan la seva dona insisteix que li expliqui on va, tement una aventura amorosa, ell acaba confessant que es converteix en llop. La dona, que ha sabut que si li pren la roba mentre dura la transformació el marit no recuperarà la forma humana, pacta la traïció amb un antic pretendent. Traït i convertit en llop, el cavaller ensopega un dia amb el seu rei, per qui sentia un gran afecte, i li demostra una docilitat inusitada, per la qual cosa el monarca decideix adoptar-lo com a mascota. Viu a la cort i no agredeix ningú. Un dia, però, coincideix amb la dona que l’havia abandonat i li arrenca el nas d’una mossegada. Tothom se sorprèn que aquell animal tan dòcil hagi agredit, tot de sobte, aquella dona, la qual, després de ser torturada, acaba confessant. El rei, després de tornar la roba al cavaller i propiciar, doncs, que recuperi la seva forma humana, expulsa del país l’esposa deslleial i el seu company. I es veu, segons explica la llegenda, que algunes filles d’aquell llinatge van néixer sense nas i van viure desgraciades.

                Fa anys, en la meva novel·la O rei o res! vaig incloure una adaptació lliure d’aquest Lai i, poc després, vaig titular Ànima de llop la història d’un home dominat pel costat salvatge de la seva naturalesa. És potser per aquest interès que em desperta el mite de la dualitat humana que no he pogut resistir-me a llegir, d’una tirada, la novel·la Licantropia (Edicions de 1984), que ha publicat recentment Carles Terès, en la qual he descobert, a banda d’un relat prou absorbent i interessant, amanit amb diàlegs perfumats amb el dialecte del Matarranya, l’arrelament del mite en aquesta part de la franja aragonesa i l’existència dels anomenats llobaters, homes que, segons la tradició, eren capaços de comunicar-se amb els llops i a qui pagava qui volia tenir els ramats protegits.

(Article publicat a Regió7 el dia 16 de febrer de 2013)

Llegir Amat-Piniella

Des del punt de vista literari, l’any 2013 és sinònim, a Manresa, d’any Joaquim Amat-Piniella. I no hi ha dubte que el millor homenatge que, a títol particular, podem fer cadascun de nosaltres a l’autor manresà, és la lectura (o relectura) dels seus textos, no tots els quals, dissortadament, són igual d’accessibles. Si bé la seva obra més important, la novel·la K.L.Reich, fruit del seu pas pel camp nazi de Mauthausen, es pot trobar en qualsevol llibreria en diverses edicions (Club Editor i Edicions62), no passa el mateix amb la resta de les seves novel·les. Sí que podem llegir, per exemple, els poemes de Les llunyanies, escrits quan l’autor era al camp d’extermini i publicats per l’Albí l’any 1999, que podríem aconseguir amb certa dificultat. Hauria de ser fàcil trobar la novel·la Roda de solitaris, un intens retrat sobre la guerra, que la modesta editorial mallorquina Ensiola va tenir l’encert de recuperar fa un parell d’anys. El passat novembre l’editorial Bromera va publicar Retaule en gris, un interessant recull de relats, escrits a cavall dels anys quaranta i cinquanta, en el qual Amat-Piniella retrata la grisor de la postguerra. Aviat, també, i gràcies a la mateixa editorial, disposarem d’una edició completa, amb pròleg de Lluís Calderer, de la més manresana de totes les novel·les d’Amat-Piniella, El casino dels senyors, i podrem, per tant, acompanyar el fantasma de l’antic conserge del Casino que, quinze anys després de la guerra, torna a passejar pels racons de l’edifici on havia treballat i que avui és un centre cultural, amb biblioteca, oficines i sales d’exposicions. Esperem que també arribi a bon port l’edició d’un recull d’articles, a cura de Toni Mata, que apareixerà a l’editorial Acontravent durant l’any. De moment, però, no hi ha perspectives de retrobar les últimes novel·les publicades en vida de l’autor –La pau a casa (1957) i La ribera deserta (1966)—, ni Ombres al calidoscopi (1933), la seva primera obra, una col·lecció d’eloqüents retrats literaris de personatges manresans, que li va prologar el malaguanyat Josep Maria Planes, amic seu.

(Article publicat a El Pou de la gallina, febrer de 2013)