L'illa dels terroristes espacials

                Ens han avisat. Ho han fet amb un to que ha anat evolucionant: primer era el paternalisme propi dels defensors de la mare pàtria que, condescendents, alliçonen els temeraris habitants d’una colònia agosarada amb aspiracions secessionistes; després, i cada vegada més, l’histerisme nerviós de qui comença a veure que la cosa se li escapa de les mans i no té cap idea de com evitar-ho. Ens ho han dit del dret i del revés. Si després les coses van tal com ens han advertit, no tindrem dret a queixar-nos. I no ens queixarem, perquè el dret que ens interessa exercir, davant de tot, no és el de queixar-se com un nen malcriat que no vol assumir les conseqüències del seu eixelebrament, sinó el dret a decidir i acceptar els resultats de la nostra decisió. Per tant, senyores i senyors que patiu perquè molts catalans ens deixem arrossegar cap a derives “autodestructives”, tingueu per ben segur que ja ho sabem. I, gràcies, però no cal que patiu per nosaltres. Després no direm que no ens havíeu explicat què passaria en una hipotètica Catalunya independent.

                I quines són les prediccions catastrofistes que preveuen els profetes de l’Espanya indivisible?

                Si Catalunya exerceix la seva sobirania i els catalans decidim crear un estat propi, “la independència condemnarà Catalunya a vagar per l’espai sense reconeixement internacional” i el país quedarà “exclòs de la UE pels segles dels segles”, diu José Manuel García Margallo, ministre d’afers exteriors. Fent l’orni davant d’aquests viatges espacials, el president espanyol Mariano Rajoy afirma que “allò que oferiu és la cosa més semblant a l’illa de Robinson Crusoe que un es pugui imaginar”. I, encara, per si no n’hi havia prou i elevant a la màxima potència el joc dels despropòsits, el ministre de l’interior, Jorge Fernández Díaz, assegura que “una Catalunya independent seria terreny adobat per al terrorisme i el crim organitzat”. Així, doncs, si es compleixen aquests pronòstics apocalíptics, d’aquí a un temps els catalans ens podríem trobar en una illa solitària que vaga eternament, plena de terroristes i mafiosos, per l’espai interestel·lar.

                Si aquesta és tota la capacitat argumentativa dels qui diuen que volen protegir-nos contra la nostra pròpia dèria, si a aquestes altures no han estat capaços de generar un discurs més convincent ni, encara menys, contrarestar el desig de la majoria de catalans amb propostes sòlides i clares que convidin a replantejar l’horitzó que ens hem marcat, no hi ha res que faci pensar que el futur dels catalans sigui a les mans de ningú més que de nosaltres mateixos.

                El que sembla que no dubta ningú (i això ens hauria de fer rumiar) és que si arribem a exercir el dret a decidir, el sentit de la nostra decisió anirà en una direcció molt concreta.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 20 d'agost de 2014, i també al Pou Digital)

Som uns marcians

                No hi ha dubte que els catalans hem aterrat en aquest planeta, i més concretament en el sector nord-oriental de la Península Ibèrica, amb l’objectiu de fer la punyeta a tot bitxo vivent i, molt especialment, als “altres” espanyols.

                Si no fóssim tan primmirats, no ens encaparraríem a voler que a casa nostra tothom conegui i pugui utilitzar la llengua pròpia i no aplicaríem la immersió lingüística a l’escola, que és un sistema que permet l’accés al coneixement del català a molts nens i nenes que, d’una altra manera, no el tindrien. Si no no estiguéssim abduïts per alguna força extraterrestre, no voldríem que els nostres adolescents acabessin l’escolarització obligatòria amb un nivell de català igual de bo que aquell que les proves de competències bàsiques de 4t d’ESO demostren que es té en castellà.

Si no tinguéssim tendències col·lonitzadores, una franquícia francesa mai no hauria gosat posar un rètol en català en una de les vies més transitades de Màlaga, on, com tothom sap, cal utilitzar el castellà i l’anglès, però no pas el català. Que sí, que el català és una llengua espanyola (com el basc, el gallec, el valencià, el baleàric, l’aragonès, el bable o, naturalment, el LAPAO), però que només es parla en la nostra “regió”. Si fóssim una mica més intel·ligents, els catalans no ens quedaríem amb cara de lluç quan llegíssim que l’empresa en qüestió es disculpa i diu que no volien “ofendre ningú”. Com pot ser que alguns catalans obtusos no entenguem que utilitzar la nostra llengua (una llengua espanyola, però regional!) pot ofendre la sensibilitat dels “altres” espanyols?

Si no ens miréssim tant el melic, molts catalans aniríem a veure la súper exitosa i súper enrotllada pel·lícula Ocho apellidos vascos i hi veuríem alguna cosa més que, rere l’aparença de voler retratar cultures i identitats amb simpàtiques bromes “de les de tota la vida”, un intent de fer gràcia amb quatre tòpics “regionals”. Si ja se sap que, al capdavall, la diferència entre les cultures d’Espanya es redueix a un grapat de manifestacions folklòriques. Si fóssim més oberts, alguns no tremolaríem de pensar que se n’està preparant una segona part, ambientada a Catalunya, i n’esperaríem l’estrena amb candeletes, disposats a pixar-nos de riure amb el culé independentista que s’enamora d’una meiga mentre ballen un xotis.

Si els catalans apostéssim per un món global, on és millor estrènyer llaços que aixecar fronteres, la majoria dels nostres representants a Brussel·les no s’entestarien a demanar, una vegada més, l’ús de la llengua pròpia en el Parlament Europeu. Que no ho veuen, que els “altres” espanyols representats (tret dels de Podemos, és clar, que encara es troben en aquell moment de fer-se estimar i de dir que sí a la llibertat dels pobles), més assenyats i, pel que es veu, amb més cultura democràtica, ens neguen aquest dret? Que no ho veuen, que el català només el parlen set o vuit milions de persones? Que sí, que són tants com parlen croat o danès i molts més dels que parlen eslovè, letó, finès o, per descomptat, maltès... però totes aquestes llengües tenen un estat al darrere...

Així, doncs, perquè et respectin has de tenir un Estat? Interessant! N’informaré la nau nodrissa, perquè passi l’informe al Consell Intergalàctic. 

(Article publicat a Regió7, el dia 19 de juliol de 2014)

Nens i adults

                De vegades es qüestiona, o es menysté, l’existència de la literatura infantil i juvenil. Alguns bufanúvols exhibeixen l’argument que els nens i els joves haurien de formar-se en el camp literari a partir d’obres –clàssiques— que no hagin estat pensades per a ells però que puguin entendre. No és un mal plantejament. De tant en tant, però, un es troba amb l’agradable sorpresa d’ensopegar amb un text que, etiquetat com a infantil o juvenil, resulta estimulant a qualsevol edat. Així, si bé estic d’acord que la canalla ha de visitar el territori literari dels adults i ha de llegir, també, aquelles grans obres que no se’ls dirigeixen directament, de la mateixa manera seria necessari que els adults exploréssim de tant en tant uns llibres que, publicats en col·leccions de literatura infantil i juvenil, ens ofereixen històries d’una força lírica, dramàtica, èpica o còmica capaç de trasbalsar-nos tant –o més!— que Homer, Shakespeare o Kafka. L’illa del tresor és una gran novel·la, Alícia al país de les meravelles és una insuperable demostració d’enginy, Roald Dahl gasta perícia narrativa i considerable mala bava tant quan escriu per a joves com quan ho far per als grans.

                Un dels darrers llibres que ha publicat l’amic Pep Molist, El petó de Lili Marleen (Barcanova, 2014), té aquesta virtut. Molist ja va demostrar el seu interès per aquesta manera de veure la literatura quan va publicar l’assaig Dins el mirall. La literatura infantil i juvenil explicada als adults (2008), on deia, per exemple que “allò que hem d’exigir a una obra destinada a la mainada és el mateix que exigirem a una obra per a la gent gran”. A El petó..., els nens hi trobaran la història d’un noiet que supera les pors gràcies a l’amistat que estableix amb un home que es dedica a fotografiar els moments feliços que viuen els altres. Els adults hi trobarem un text deliciós, d’una força literària sorprenent i evocadora, que a voltes ratlla el lirisme i que –com fan els clàssics de totes les èpoques— convida a la reflexió sobre l’esperança i el pas del temps.

(Article publicat en el número d'estiu de El Pou de la Gallina)

Joves d'ahir i d'avui

                La mort d’un jove sempre resulta especialment dramàtica. “Te’n vas anar amb aquell ponent dolcíssim...”, deia el poeta Maragall, i ho reblava amb un “caigueres, lluitador, al marxar a la lluita”. Fa poques setmanes va morir l’actor Rik Mayall. L’any 1998 havia patit un greu accident de quad, del qual no s’havia arribat a recuperar. Tenia 56 anys i, per tant, no era precisament jove. Així i tot, per als de la meva generació sempre serà un dels “joves” de la sèrie de la BBC, dels anys vuitanta, The Young Ones, que a TV3 es va titular, justament, Els Joves. Es tractava d’una sitcom alternativa, esbojarrada i surrealista, que presentava un pis on vivien quatre estudiants força pintorescos que, en el fons, representaven les obsessions, les manies, els interessos i les fòbies d’una generació de joves de classe mitjana que, al capdavall, mantenen un sorprenent rosari de coincidències amb molts joves de l’actualitat. Rik Mayall hi interpretava el paper d’un estudiant de sociologia, anarquista amb vocació de poeta del poble, amb pretensions d’agitador de masses, que clamava contra el sistema capitalista i contra la política de Margaret Thatcher, sense poder amagar, però, una personalitat egocèntrica i un caràcter hipòcrita que el duien a intentar ser sempre el centre d’atenció. Defensor del comunisme, en la variant trotskista, el Rick no suportava que els seus companys de pis toquessin cap de les seves pertinences. Així, per exemple, s’indignava en sospitar que Vyvyan (el punkie amb tendències autodestructives) havia utilitzat el seu desodorant i, tot i que sovint criticava les males pràctiques policials, no dubtava en amenaçar d’avisar la policia cada cop que els altres envaïen el seu territori “privat”.

                Aquests dies s’ha parlat de la vigència de la sèrie. Algun diari, fins i tot, n’ha ofert el DVD. Crec que el plantejament de la sitcom no tan sols és actual, sinó que ho és més que mai. Potser avui es tractaria d’una casa “okupada” en comptes d’un pis de lloguer, però les contradiccions dels ocupants serien les mateixes. Potser els protagonistes conviurien amb una colla de gossos, en comptes de fer-ho amb un hamster que mor a cada episodi, però serien víctimes del mateix egocentrisme i de la mateixa hipocresia que el poeta Rick. Caldria veure, tanmateix, si la correcció antisistema (l’altra cara de la moneda on hi ha estampada la correcció política) ho permetria. Vull pensar que sí.

                De moment, ens queden les astracanades de l’anarquista hipòcrita Rick, del violent Vyvyan i la seva obsessió destructiva, del hippie pacifista i depressiu Neil, i del Mike i les seves pràctiques mafioses. Una hipèrbole que, al capdavall, amaga més d’una veritat que a molts joves d’avui, que tant volen fer-se sentir, no sé si els agrada gaire d’escoltar.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 6 de juliol de 2014, i també al Pou Digital)

El petó literari de Pep Molist

            Pep Molist, el responsable de la secció infantil de la biblioteca del Casino de Manresa, és un d’aquells autors especialitzats en literatura infantil i juvenil que, tot i aquesta etiqueta (alimentada amb la creació literària i amb l’assaig didàctic i crític), ha anat desenvolupant una obra sòlida i coherent que pot atreure lectors de qualsevol edat.

            Aquest 2014 ha publicat una novel·leta deliciosa, El petó de Lili Marleen (Barcanova), que narra la relació que s’estableix entre el Pere, un noiet tímid i poruc, que viu a Timoneda, on fa molt temps que no plou, i el senyor Salom, un fotògraf molt especial. Al Pere li fan por els crits dels companys, els esgarips de les òlibes, els lladrucs dels gossos, la pols dels camins, l’home del sac i, naturalment, el record d’una època recent de conflictes. El senyor Salom no és un fotògraf qualsevol. Des de petit, “havia tingut el desig d’aturar els gestos que li agradaven, d’intentar conservar els colors, els sabors, els sorolls... dels instants feliços”. S’ha especialitzat, doncs, a immortalitzar, d’improvís, alguns moments feliços de la gent. Per exemple, li agrada captar aquells instants en què algú, sense saber volar, per un moment s’aixeca i no toca a terra (“aquells vols d’un segon, aquells salts que et mantenen a l’aire per un instant breu”), com ara la fotografia del cosí que es llança a la bassa amb un crit gegantí, o l’oncle que fa dringar els peus en fer un salt, mentre amb les mans s’agafa el barret. O, per exemple, els retrats de les primeres vegades, com el d’un noiet, encisat, que es mira el mar, i l’horitzó infinit que té al davant, per primer cop a la vida.

            Dues cantarelles, amb la lletra inclosa, acompanyen el lector en aquest viatge a l’univers literari de Molist: la coneguda cançoneta infantil “En Pere de la Cullera...” i, és clar, la cançó alemanya “Lili Marleen”, que apareix al títol. La primera ens transporta al món de la felicitat infantil, aquella que en té prou amb una imatge divertida, que es converteix en hilarant quan s’hi afegeix algun apunt escatològic... La segona, en canvi, ens recorda que la felicitat dels adults, sovint, es basa en el record d’un temps feliç i en l’esperança que torni (“Com més lluny em trobo, més em sento a prop / com més dies passen l’amor és molt més fort / i entre la boira cap al tard, veig el fanal on vull tornar, / amb tu Lili Marleen, / amb tu Lili Marleen”). I també són importants les imatges, que, en no poder ser les fotografies originals de J. H Lartigue que, com diu l’autor, van representar “la guspira que em van portar a escriure aquesta novel·la” (Molist les va descobrir en l’exposició “Un món flotant”, que el 2010 va passar pel CaixaFòrum de Barcelona), estan formades pels excel·lents dibuixos de Jorge del Corral. Amb el seu llapis i la seva sensibilitat, del Corral sap mantenir el lirisme i la sensibilitat que transmeten les paraules de Molist, en una simbiosi molt aconseguida entre dibuix d’estil personal i fotografia artística.

            L’obra de Pep Molist és la demostració que un bon escriptor de literatura infantil i juvenil és, primer de tot, un bon escriptor. En aquest cas, Molist és capaç de fer-nos un petó literari que parla d’esperança, del pas del temps i, naturalment, de l’experiència extraordinària de fer-se gran.

(Article publicat el dia 5 de juliol de 2014, al diari Regió7)

Final de curs

                S’han acabat les classes, perdura la sentor agredolça dels petards de la revetlla de Sant Joan i arriba l’hora, per part de tots els sectors implicats en el món educatiu (professors, alumnes i pares), de fer balanç de com ha anat el curs i assumir la responsabilitat de cadascú en els resultats obtinguts. En el cas d’aquells que acaben una etapa educativa (6è de primària, 4t d’ESO, 2n de batxillerat...), aquest balanç cal fer-lo amb una mica més de perspectiva. Cada alumne és, sense cap dubte, el principal responsable del propi rendiment, d’haver aprovat o haver suspès assignatures i d’haver assolit les competències bàsiques que han de servir per continuar endavant en la vida acadèmica o laboral. Però no hem d’oblidar que pares i professors tenim, també, la nostra part de culpa en aquests resultats, tant si són dolents com si són bons.

                Com a pare, haver acompanyat els fills en el seu procés d’aprenentatge –amb consells, establiment de pautes, reforç d’hàbits, paraules d’ànim o de retret i, sobretot, hores i més hores de dedicació esforçada al seu costat sempre  que ha calgut— hauria de ser la manera, no sempre reeixida, d’haver contribuït al seu èxit escolar, així com també al seu desenvolupament com a persones.

                Com a docent (i educador, per tant, dels fills dels altres), a banda de pretendre haver treballat uns continguts amb professionalitat i haver-los avaluat amb pertinència, tinc –i he de tenir— la humil pretensió d’haver transmès als alumnes un xic d’entusiasme per aprendre, d’haver-los guiat per un camí que porta cap a l’exercici de la pròpia dignitat i cap al respecte per la dignitat dels altres, cap a la convivència pacífica i educada i, molt especialment, cap a assumir les conseqüències, bones o dolentes, dels propis actes i decisions. I això tan sols ho concebo des de la convicció que, com diu sovint Gregorio Luri, “un bon mestre és millor que un bon mètode”, així com des del compromís amb una feina que, si bé hi ha dies en què un se sent envaït per una mandra immensa, demana, com a mínim, un bon pessic de vocació, sense la qual el docent acabaria (com, de vegades, acaba) abocat a una existència professional més agra que dolça.

                Només des d’aquestes premisses –i, per tant, des de la modesta contribució a fer-ho possible— puc pretendre esperar una generació que, en el futur, estigui formada per homes i dones lliures i responsables, capaços d’esforçar-se per aconseguir les seves fites, de valorar l’exercici de la intel·ligència i menystenir l’ambició de vulgaritat. Homes i dones que dominaran el món d’aquí a quatre dies, que seran els fusters, advocats, lampistes, metges, enginyers, bombers, mecànics, policies, perruquers, funcionaris de l’administració pública i, és clar, mestres i pares del futur.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 22 de juny de 2014, i també a El Pou Digital)

El llegir i l'escriure

                Ja sigui per la meva vinculació professional amb l’ensenyament de la llengua i la literatura, o perquè he publicat algunes novel·les, o perquè en aquest diari hi parlo sovint de llibres, o perquè em trobo al darrere d’algunes iniciatives literàries més o menys locals, o perquè em costa dir que no quan em demanen col·laboracions, el cas és que cada any, durant la primavera, acabo participant, com a jurat, en un rosari de certàmens literaris. A banda del que s’organitza, per Sant Jordi, a l’institut d’Auro de Santpedor, on treballo (en aquest cas, més que de col·laboració caldria parlar de feina), enguany he fet de jurat del premi de l’Associació de Veïns de Cal Gravat, dels primers Jocs Florals Escolars del Departament d’Ensenyament, dels Premis Bages Juvenils que munta Òmnium i que es van concedir a finals de maig al castell de Cardona, del certamen de relats gastronònics que concedeix Diesa, i del quart concurs literari del Grup Santasusana, el resultat del qual també es va donar a conèixer no fa massa.

                La participació considerable en aquesta mena de concursos contrasta amb els baixos índexs de lectura publicats per les institucions (que diuen que la meitat dels catalans pràcticament ni tan sols ensumen un llibre en tot l’any). Un té la sensació, tot sovint, que en aquest país hi ha més gent que escriu que no pas que llegeix. La qualitat d’una part dels textos que es presenten als concursos, de fet, ho corrobora, perquè una persona amb un mínim de bones lectures (i, per tant, amb un mínim de contacte amb la bona literatura) no seria capaç de presentar segons què a un certamen literari amb la pretensió de guanyar-lo. Per tant, he de suposar que n’hi ha que escriuen però no llegeixen, i la ignorància els fa agosarats. Els seus textos serveixen perquè els organitzadors dels certàmens puguin presumir d’una alta participació, i per a res més.

                Si mai se m’ha demanat consell sobre quin és el secret per escriure textos literaris, la meva resposta ha estat sempre la mateixa: ser lector, llegir literatura de ficció, integrar la lectura com una part imprescindible de la pròpia vida. I, si pot ser, no abandonar la lectura dels clàssics, ni de gèneres de vegades menys “entretinguts”, com la poesia. I restar obert a les recomanacions d’altres lectors acreditats, perquè no tots els llibres són bons. No concebo un escriptor que no sigui, primer de tot, lector. I un bon escriptor ha d’haver llegit bona literatura. L’escriptor, en certa manera, ha de caure malalt d’allò que en el món de les lletres i de la psicologia s’anomena “bovarisme”, en honor d’Emma Bovary, el personatge de Flaubert que, a causa d’una insatisfacció crònica, vol viure com ho fan els personatges de les novel·les romàntiques que llegeix. Llegir ens ha de fer perdre el cap, com a Don Quixot, si volem escriure bé. I, tot i així, no tenim cap garantia d’èxit. Perquè, malgrat tot, malgrat que hi hagi molts escriptors que, en primer lloc, són lectors empedreïts, que es deixen la pell en cada llibre que llegeixen i, per descomptat, en cada frase que escriuen, són molt pocs, poquíssims, els grans escriptors que deixaran petjada, i encara menys els que es convertiran en clàssics.

(Article publicat al Regió7, el dia 21 de juny de 2014)

Pla, inexhaurible

                El quadern gris, del qual fa poc n’ha sortit la traducció americana, és un pou inesgotable de bona literatura. A banda del valor lingüístic, cultural, social i històric, la principal característica per la qual El quadern gris pot ser considerada una de les grans obres de la literatura universal del segle XX és el retrat humà que Josep Pla fa d’ell mateix. No importa si allò que explica és veritat, ficció o una veritat filtrada per la memòria selectiva i la voluntat de presentar-se com un tipus interessant. No importa, tampoc, si coincidim o no en les valoracions que fa l’autor sobre els temes més diversos del món que l’envolta: la burgesia, el país, el matrimoni, les lectures, les dones, l’alcohol... Podem, fins i tot, sentir certa aversió per algun dels comentaris que hi llegim. Res d’això no li resta valor literari.

                El que és inqüestionable és que, després d’haver llegit El quadern gris, o, més endavant, quan n’espigolem fragments a l’atzar, perquè és una obra a la qual resulta imprescindible tornar de tant en tant, tenim sempre la sensació d’haver conegut un xicot extraordinari, no necessàriament simpàtic, que exhibeix (fins i tot per presumir-ne) els seus defectes i que té la pretensió de dedicar la seva vida a gargotejar fulls (posseït per una “diabòlica i secreta mania d’escriure”), que vol que la vida i l’escriptura siguin, per a ell, una mateixa cosa. Algú capaç de dir que “el meu egoisme és nauseabund i infecte” es mereix ser escoltat, fins i tot quan elogia els caràcters sorruts i assegura que “perquè la gent s’estimi és indispensable que visqui allunyada”. Confessa que “amb una ploma a la mà, tothom es torna una mica exagerat, en aquest país”, i que els empordanesos “tenim una imaginació tan exhuberant que confonem les mosques amb les àguiles”, i no s’està de menystenir la ficció narrativa (“les novel·les són la literatura infantil de les persones grans”). I, encara, un tret que ens atrau del caràcter contradictori de Josep Pla és el seu cinisme, com quan assegura que “una societat de fatxendes és plausiblement concebible; una societat d’humils seria inhabitable i perillosíssima”.

(Article publicat en el número de juny de la revista El Pou de la Gallina)

Fronteres

            No us podeu imaginar com m’agradaria proclamar-me ciutadà del món. Us ben asseguro que un dels somnis que més em transporta a un estat mental d’idíl·lica pau interior és aquell en què m’imagino un planeta sense símbols comunitaris ni fronteres, on la totalitat dels homes (i les dones) –de qualsevol raça, llengua i condició social; tots i totes, gent de bona voluntat— conviuen abocats a un ideal comú basat en l’amistat, el diàleg i l’harmonia. I és que a dins meu habita un esperit llibertari que, malauradament, fins ara no ha tingut mai l’oportunitat de manifestar-se.

            De moment, és ben curiós observar que els qui, amb arguments de to globalitzador i paternalista, defensen els efectes perniciosos de dividir territoris (per, de forma més o menys explícita, atacar el procés sobiranista dels catalans), s’aferren sempre, de forma implícita, a deixar les coses com estan. Són aquells que menyspreen les banderes perquè diuen que són símbols inventats pels humans. És clar que, si els ho plantegéssim d’aquesta manera, dirien que tan en contra estan d’unes fronteres com de les altres, que ells són ciutadans del món. Però mai no havien mogut un dit per enderrocar la frontera que fins ara els ha cenyit a un territori estatal, mai –fins ara— no havien lluitat per crear una societat que no estigués regida pels símbols que asseguren menysprear. No ens enganyem, siusplau: proclamar-se neutral en el procés sobiranista, adduint fòbia a les fronteres, és acceptar que tot plegat es quedi com està i, per tant, per més que ho vulguin maquillar amb un discurs carregat de flors i violes, el posicionament està orientat molt clarament a favor d’una de les dues tendències contraposades.

            He de reconèixer que, en el fons, sento enveja per aquests profetes de l’immobilisme disfressat de fraternitat global. Jo també vull ser-ne un. És per això que m’agradaria molt comptar amb un estat que respectés les meves particularitats (lingüístiques, culturals, socials...) per, així, poder renegar d’aquest estat i demanar que s’enderroquin totes les fronteres, que s’aboleixin els símbols, per cridar que els homes (i les dones) no som ningú per establir a qui pertany una muntanya, un riu, un camp de blat o la sargantilla que pren el sol sobre una roca. Quan no em calgui ser independentista –és a dir, quan em pugui sentir una mica més lliure a casa meva, perquè de nacionalista no me n’he considerat mai— seré el primer de proclamar-me ciutadà del món i lluitar contra el poder que concentren els estats-nació. De moment, però, abans de batallar per assolir la llibertat global, em cal continuar demanant el que a mi em sembla un dret legítim: votar en un referèndum i acceptar la decisió majoritària, sigui quina sigui.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el diugmenge 8 de juny de 2014)

Violència

                Digueu-me poruc o, si voleu, covard, però sempre he fugit de la violència.  No tan sols de la violència de les armes que, d’entrada, tindria ben pocs avaladors, sinó de qualsevol situació tensa que pugui acabar a mastegots i, fins i tot, de la violència verbal, fins al punt que m’incomoden les discussions acalorades i, per tant, sóc un pèssim tertulià i un polemista patètic. De petit, per exemple, evitava els esports de contacte, perquè la meva falta d’agressivitat m’impedia fer-hi un paper mínimament acceptable. És potser per això que l’art que explora la violència, en canvi, sempre m’ha fascinat: sóc un fan de les pel·lícules de Tarantino i m’agraden les novel·les de Cormac McCarthy, així com els quadres de Caravaggio, per posar alguns exemples. Les meves novel·les, d’altra banda, són plenes de personatges violents. I és que suposo que els humans, al capdavall, necessitem canalitzar d’una manera o altra el costat més visceral, més primari, més bestial, de la nostra naturalesa.

                Com a professor de secundària, sovint em toca parlar amb adolescents sobre el seu futur professional. De tant en tant, algun em diu que de gran voldria entrar al cos de Mossos d’Esquadra per formar part de la Brigada Mòbil, és a dir, els Antiavalots, perquè li agradaria repartir llenya. Hi he pensat aquests dies, arran dels aldarulls que es van produir a Barcelona després que desallotgessin i enderroquessin la casa ocupada de Can Vies, a Sants. Hi ha hagut enfrontaments entre la policia i els qui protestaven. Els cossos policials i les institucions han denunciat l’actitud violenta d’una part dels col·lectius que donen suport als ocupes, i els manifestants filoanarquistes s’han queixat de la violència amb què ha actuat la policia. Els uns justifiquen els seus mètodes perquè no poden cedir al xantatge dels qui prenen els carrers sota consignes antisistema, i els altres cremen contenidors, rebenten caixers i trenquen vidres legitimats, segons el seu parer, per uns principis que estan molt per sobre de la pau social. Enmig de tot plegat, el cap de la policia catalana (Manuel Prat) va i dimiteix per, segons diu, motius personals, i el portaveu d’aquest corrent conegut com a #EfecteCanVies es fa anomenar Pau Guerra (en realitat es diu Rubèn Molina) i resulta que té antecedents per actitud violenta en el setge al Parlament. El bàndol institucional, que recela de l’ocupació de propietats (públiques o privades), veu en els aldarulls una revolta incontrolada que cal aturar, mentre que el bàndol antisistema, indignat pel que considera una retallada dels drets individuals i col·lectius, creu que les cases ocupades són un espai de llibertat que s’ha de preservar peti qui peti i atribueixen els aldarulls a una lògica explosió de ràbia dels que ja no aguanten més. Això, sí: els uns i els altres, com és habitual, s’omplen la boca amb la paraula democràcia i, en nom de la raó, els uns i els altres actuen amb prepotència.

Tornant a l’alumne que em deia que volia ser de la Brimo per estovar el personal, m’adono que, en realitat, en un conflicte com el de Can Vies, tant me’l puc imaginar en una banda com en l’altra. Tant el veig amb el casc i la porra, com amb la dessuadora, la llamborda a la mà i la caputxa.

(Article publicat a Regió7 el dia 8 de juny de 2014)