Crims en miniatura

            Amb més de vint-i-cinc anys de trajectòria literària (l’any 1991 va guanyar el premi Les Talúries amb Els perills de ser dona) Maria Pons s’ha anat consolidant com una veu ponentina a tenir en compte. Fins ara havia alternat la novel·la i el llibre de relats. En el seu últim llibre, però, s’atreveix amb un gènere difícil i arriscat: el microconte. A Petits crims familiars i altres microrelats (que, amb unes il·lustracions delicioses d’Helena Esteve, ha publicat Pagès en català i Milenio en castellà) hi trobem setanta-dues peces narratives petites que van des de la brevetat extrema d’una sola línia fins l’extensió màxima de mitja pàgina.

            Fa una colla d’anys, l’eslògan d’un anunci de colònia per a mascles deia que “en les distàncies curtes és quan un home se la juga”. Si ho adaptem al camp de la literatura, bé podríem dir que “en les extensions curtes és quan un escriptor se la juga”. Maria Pons, doncs, se la juga. I, si bé és inevitable que en el llibre hi trobem microrelats molt variats i de valor literari desigual, en general se’n surt bé. Perquè la brevetat és molt difícil de gestionar. És molt senzill dir alguna cosa interessant en cent o dues-centes pàgines, però en canvi és molt complicat encertar-la en unes poques ratlles. A l’autor de microrelats li cal la capacitat fabuladora del novel·lista i la intensitat expressiva del poeta, la contundència del creador d’aforismes i l’eloqüència de l’explicador d’històries. Si, com deia Julio Cortázar, la novel·la és com un combat de boxa que s’ha de guanyar per punts i el relat ho ha de fer per ko, en el cas del microrelat –podríem afegir— cal que aquest ko es produeixi en el primer assalt. La línia que separa la genialitat del ridícul és, en el cas dels microrelats, especialment fina.

            A Petits crims familiars, Maria Pons se’n surt amb bona nota i s’afegeix a una tradició que en català va conrear, amb especial fortuna, el gran Pere Calders. Pons hi parla de l’amor en molts dels seus matisos (desengany, possessió, passió... “dormien un de cul a l’altre. No volien pas despertar a tots aquells que dormien al mig”), de la feminitat (“Era l’esposa ideal, la mare abnegada, la mestressa de casa perfecta. I es va avorrir tant, que va optar per convertir-se en amant desitjada”), de la família, del temps (“el pas del temps buida les cases de gent i les omple de fantasmes”), de la mort (“Morir no és morir, sempre que algú et recordi”), de l’existència, de la vida, de la por... Uns són més poètics, altres més narratius i algun és dialogat. N’hi ha que demanen un cert esforç d’abstracció, n’hi ha que busquen la complicitat i n’hi ha que semblen acudits. El to predominant, però, és gairebé sempre la ironia, i això ajuda a fer que la lectura sigui ben plaent.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 9 d'abril de 2017)

Perdre-ho tot

                El manresà Jeroni Muñoz avença en bona direcció dins del món literari. Hi ho fa amb un pas ferm. Si l’any passat debutava amb la interessant novel·la Un vestit curt..., que abordava un relat social carregat de matisos, enguany aterra a les llibreries amb El torb sobre el mar (Onada), que va merèixer el Premi Vila de Puçol i que té un punt de partida colpidor: una nit, la policia desperta l’Antoni, un vell arquitecte que va decidir abandonar la vocació per dedicar-se a la pesca, i li comuniquen que el seu fill i un dels seus néts acaben de morir en un accident. Ell i la Maria, la seva dona, ho acaben de perdre tot. L’Antoni, a partir d’aquell moment, sortirà cada nit al mar, tot sol, amb el seu palangrer, “ell, on el primer horitzó deixa de ser-ho, al bell mig de tot plegat”. Per retrobar? Per recordar? Per oblidar?

                Carregada d’imatges suggerents, amb un domini absolut del llenguatge mariner i del vocabulari dels pescadors, El torb sobre el mar va adoptant la forma d’una al·legoria on cada objecte, cada situació, pot prendre diferents lectures. El vaixell del vell mariner, el mar, l’horitzó, un portacontenidors sense càrrega amb el qual ensopega nit rere nit... cada detall pot adquirir, en un moment determinat, significats profunds.

                Muñoz, que demostra habilitat en la construcció de la història, explicada en bona part a través de silencis plens de sentit, no ha escrit una novel·la de trama trepidant. En aquesta novel·la, revestida d’una pàtina de dramatisme existencialista, hi passen més coses a dins dels personatges que no pas a fora. No és una novel·la que serveixi, simplement, per passar l’estona, sinó, sobretot, perquè el lector, mentre acompanya l’Antoni en la seva persistent recerca, acabi reflexionant sobre la vida, la mort, els records, l’oblit, l’amor, la paternitat, la solitud... I això la converteix, tot i la brevetat, en una novel·la ambiciosa: pels temes, pel llenguatge, per la força de la història, per la intensitat de les imatges o per uns personatges que, al cap d’uns dies d’haver-la acabada de llegir, encara conserves enganxats en algun plec recòndit de la memòria.

(Article publicat al Pou de la gallina, en el número d'abril de 2017)

La ficció nostra de cada dia

M’agrada que m’expliquin històries. Sempre m’ha agradat. En realitat, no conec ningú a qui una bona història el deixi indiferent. Els qui vam ser nens als anys setanta som la primera generació marcada per la ficció televisiva, però encara vam ser a temps d’entrar en el món de la ficció a través dels contes que ens explicaven els padrins  o les tietes. Si teníem la sort de comptar amb algú a prop que sabés explicar-los bé, la felicitat era completa. Aquesta generació nostra, però, ens hem dedicat més a llegir-ne que no pas a explicar-ne, de contes. Els nostres fills han tingut, i tenen, més contacte amb la ficció que cap generació anterior –televisió, cinema, internet...—, però, en canvi, sovint s’han perdut la màgia i la intensitat que té un bon conte explicat per algú que en sàpiga. En molts casos, els únics contes que els han explicat els han sentit a l’escola i, per tant, els associen amb aquest entorn.

La meva intenció, però, no és la de fer un elogi de la ficció transmesa a través de l’oralitat, sinó més aviat de la ficció en general, i de la necessitat de consumir-ne que tenim els humans. Ja he dit que m’agrada que m’expliquin històries. I no m’estic de confessar, tot sovint, que m’agrada més que me n’expliquin que no pas explicar-ne. He dit moltes vegades que puc imaginar-me, sense cap problema, la vida sense escriure, però no me la imagino sense llegir (i, quan dic escriure i dic llegir, em refereixo especialment a la ficció literària).

De petits ens agradava escoltar contes i rondalles. Més endavant vam descobrir que els llibres anaven plens d’històries (tantes, que no ens les podrem acabar mai). Vam descobrir el còmic (allò que ara anomenen novel·la gràfica), l’univers fascinant del cinema i la ficció televisiva. Quan visitem algun lloc parem una atenció especial per les llegendes que hi ha associades. Acabem sopars d’amics explicant acudits, que són narracions breus o autèntics microrelats. El món de l’autoajuda aprofita sovint la ficció per exemplificar les seves sentències grandiloqüents. La ficció és present en la nostra vida quotidiana, cada dia, a tot arreu.

I per si algú encara dubta que els humans, en realitat, tenim una necessitat –m’atreviria a dir vital— de consumir ficció, només cal que ens fixem en un detall: què passa mentre reposem de tot, és a dir, quan dormim? Somniem. I què són, els somnis, sinó una forma ben curiosa que té el nostre subconscient d’explicar-nos històries (i històries de ficció!) a nosaltres mateixos? Per viure, doncs, els humans necessitem menjar i respirar, però també tenim altres necessitats bàsiques, com estimar, i, per més que sigui una activitat que es considera inútil per als temps que corren, també necessitem que ens expliquin històries.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 26 de març de 2017, i també al Pou Digital)

Baixos fons (sobre "Temps de rates", de Marc Moreno)

                Marc Moreno és periodista, editor i escriptor de novel·la negra. Així és com apareix descrit a la solapa del seu darrer llibre, Temps de rates (RBA), que ha guanyat fa molt poc el Premi Crims de Tinta. Moreno forma part d’una colla d’activistes literaris que s’han encaparrat a tornar a posar de moda la novel·la negra a casa nostra: n’escriuen, munten editorials especialitzades en aquest gènere i organitzen festivals a tort i a dret.

                És poc habitual que la novel·la negra o policíaca aporti, a hores d’ara, res de nou a la literatura catalana. Des dels anys seixanta no s’ha deixat d’escriure novel·la negra en català en totes les seves variants. Si hi ha una qüestió complicada en la novel·la negra catalana, però, és el retrat d’ambients habitualment castellanoparlants. Els baixos fons de la delinqüència i de les drogues, l’ambient dels barris marginals de les grans ciutats, tan freqüents en aquesta mena d’històries, s’acostumen a esquivar a casa nostra, perquè sembla molt difícil donar-los versemblança i perquè els escriptors catalans tendim a sentir un cert complex d’inferioritat alhora de retratar, en català, determinades situacions sociolingüístiques (cosa que no passa quan algú retrata ambients catalanoparlants en castellà).

                Marc Moreno, en canvi, a Temps de rates aconsegueix retratar el barri barceloní de la Verneda, ple de camells violents i drogoaddictes miserables, d’aturats que passen el dia al bar, de famílies desnonades, de joves sense futur... i ho fa amb versemblança, sense complexos i en català, amb un estil realista i un ritme frenètic, farcit de diàlegs esmolats i sense abandonar el sentit de l’humor. I se’n surt molt bé.

                Tot plegat comença quan un camell fugitiu encoloma una motxilla amb vuit quilos de droga al seu veí de 19 anys, l’Eloi, que haurà de guardar-la-hi fins que torni. A partir d’aquí, els esdeveniments es precipiten i el protagonista viu una autèntica espiral de violència i misèria moral, en una situació “de la qual és incapaç de sortir. O almenys de fer-ho sense prendre mal”. Per davant dels nostres ulls, i de forma molt plàstica, desfilen camells que no s’estan d’atonyinar qui sigui, mossos d’esquadra corruptes, fracassats que “deixen que la vida se’ls escapi dia a dia sense cap més al·licient que trobar un euro a la butxaca per demanar una altra mitjana”, famílies que no arriben a final de mes, i joves desvagats que viuen “en un forat massa profund per sortir-ne”, que, per més que ho desitgin, no podran girar full. “El teu puto full –adverteix un policia corrupte al protagonista— serà sempre el mateix, el d’ahir, el de la setmana passada, el dels teus germans grans, el dels teus pares...”.

                Novel·la negra o novel·la social. Digueu-ne com vulgueu.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 12 de març de 2017)

Pintar, escriure, viure

                L’art ha estat, des de sempre, una de les formes més elevades de comunicació. Potser no sempre resulta fàcil interpel·lar el receptor amb missatges abstractes –ja sigui a través de les paraules, dels colors o d’unes notes musicals—, perquè els missatges artístics, al capdavall, no es capten a través de la vista o de l’oïda, sinó a través del cor. Però no hi ha millor manera de transmetre les veritats més profundes dels humans que a través de l’obra d’art. A més, quan el receptor –l’interpel·lat— es troba dins d’un mateix, el missatge pot adquirir una profunditat tan íntima que només es pot descodificar des de la sensibilitat.

                La santpedorenca Carmina Duran, mestra a Castellnou de Bages, coneix molt bé els mecanismes per comunicar-se a través dels sentiments i les emocions, perquè fa molts anys que treballa amb infants que tenen entre tres i cinc anys, que amb prou feines entendrien cap missatge abstracte que no procedís directament del cor. L’any 2014, a la Carmina li van diagnosticar un càncer –un “tumoret al pit”— i, mentre lluitava per vèncer-lo, mentre s’enfrontava al dolor físic i al daltabaix anímic, mentre superava els estralls d’una medicació agressiva... es va posar a pintar. La pintura es va convertir, durant un temps, en la vàlvula per on la Carmina, íntimament, deixava anar les seves angoixes, en una manera d’expressar la por i el patiment, però també l’esperança i l’amor dels qui l’acompanyaven... La pintura va ser, també, una manera de dialogar amb la pròpia malaltia, d’interpel·lar-la directament i de plantar-li cara des dels plecs més profunds de l’ànima.

                Feliçment superada la convalescència, animada per familiars, amics i metges, la Carmina va muntar una exposició amb algunes d’aquelles pintures, i va acompanyar els quadres amb uns textos que, si bé originalment devien voler ser explicatius, acaben convertits en petites peces líriques, les quals, més que no pas explicar-lo, reforcen i aclareixen el missatge de cada pintura. L’exposició es va poder veure a Santpedor, a Berga o a Manresa. Mostrava una experiència transmesa a través de l’art. L’impacte emocional entre els visitants va ser tan profund que, finalment, després que alguns ho suggerissin, l’exposició ha acabat convertida en llibre.

                El resultat (Pintar, camí de vida, 2016) és un producte deliciós. A banda de la qualitat de l’enquadernació, del disseny i del paper, en aquest llibre hi trobem una col·lecció de pintures abstractes –la majoria acrílics, alguna aquarel·la i anilines—, on els colors expressen tantes coses com les formes, i textos, que repassen, amb una força corprenedora, amb un codi molt particular, tot el procés de la malaltia, els daltabaixos emocionals, i la presència permanent i imprescindible d’aquells que sempre hi són.

                Pintar, camí de vida és alguna cosa més que un llibre. És una experiència. Al darrere de cada pintura, i de cada text, hi ha veritat i sensibilitat, hi ha sinceritat i honestedat, que és tot el que li podem demanar a una manifestació artística. Allò que va néixer com una forma de diàleg amb la pròpia malaltia –amb el maleït “tumoret”— acaba esdevenint una experiència que, amb esforç i generositat, l’autora ha decidit compartir amb nosaltres. No podem fer altra cosa que donar-li les gràcies.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 7 de març de 2017)

WICCA

L’Agustí Franch acaba de publicar una novel·la, Wicca, a l’editorial andorrana Mesclant. Franch (manresà, santpedorenc i, des de fa uns anys, andorrà sense passaport) és un escriptor del tot imprevisible: un home orquestra de les lletres que sovint s’amaga, discretament, darrere d’un somriure murri, com si no acabés de ser responsable del que escriu, com si es tractés d’un infant entremaliat que, dissimuladament, tira la pedra i amaga la mà. Si, fa un temps, m’haguessin demanat quines característiques defineixen la seva prosa hauria destacat l’humor autèntic de les trames i l’agilitat hilarant dels diàlegs esmolats. Poc m’havia de pensar, en canvi, quan em va caure a les mans aquest seu darrer artefacte literari, que acabava de parir una novel·la llarga, d’argument enredat, que busca més sorprendre que fer riure, una història de bruixes i misteris, d’assassinats i enganys, hipnòtica i travada amb tots els girs argumentals que el gènere demana.

Parlar d’una novel·la on el pes recau, bàsicament, en l’habilitat de crear una teranyina que enganxa el lector, és complicat, perquè t’impedeix dir gran cosa de les aventures que viu el Jaume, el protagonista, un xicot cec que descobrirà un passat familiar misteriós, un passat que, quan al principi de la història se li mor l’avi, poc s’imagina, i on els “wicca”, practicants d’una mena de religió neopagana, propera a la bruixeria, que es va posar de moda als anys 50, tenen també el seu protagonisme. Franch va confessar, el dia que va presentar el llibre a Manresa, que havia decidit d’escriure aquesta història després d’haver llegit El codi Da Vinci i plantejar-se si ell era capaç de construir una història trepidant, una trama angoixant i terrorífica, que atrapés el lector, com la de Dan Brown. Aquesta és l’ambició de Wicca i l’Agustí Franch se’n surt prou bé.

Wicca és una novel·la per deixar-se portar, per passar l’estona, per abandonar-se a una trama lineal –amb alguns flashbacks ben repartits— plena de moments sorprenents. No té més pretensions. I no li’n calen. Si el món anglosaxó ven milions de llibres amb històries similars, per què no ho podem provar també en català?

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de març de 2017)

Mentides que no enganyen

                 Un dels llibres que recollia els articles que Quim Monzó publicava –i encara publica— a La Vanguardia es titula Tot és mentida (Quaderns Crema, 2000). La ironia és un tret característic dels textos de Monzó i és curiós que posi aquest títol, Tot és mentida, a un dels seus llibres que no és un recull de relats, que, en principi, és on hi hauria d’haver més ficció, és a dir, més mentida.

                La línia que separa la realitat de la ficció sempre m’ha fascinat i, amb el temps, he arribat a la conclusió que no té res a veure amb la línia que separa la veritat de la mentida. Dit d’una altra manera: allò que percebem com a real pot ser mentida i, d’altra banda, a través de la ficció es poden dir grans veritats. Només cal que ens adonem de com, tot sovint, ens venen les notícies alguns mitjans de comunicació. Recordeu, per exemple, com han cobert les manifestacions de l’onze de setembre alguns mitjans espanyols els darrers anys? Moltes vegades, doncs, no hi ha res més fals que allò que ens volen fer passar com a real. A cada cantonada ens donen gat per llebre, o garsa per perdiu. Cal anar molt alerta. Contrastar. I, així i tot, ens entabanen cada dos per tres. Qui no ens enganya mai, en canvi, és la ficció literària. Els contes i les novel·les parteixen de la base que tot allò que expliquen és mentida, però si estan ben escrits, de forma honesta i sincera, si persegueixen retratar un pessic de la naturalesa humana (que és el que tota bona ficció literària hauria de perseguir), i se’n surten, per més que expliquin històries que no són ni han estat mai reals, allò que tenen de veritat, allò que mostren de nosaltres mateixos, és més autèntic que no pas el que llegim cada dia en molts diaris, escoltem a la ràdio o veiem per televisió.

                És per això que considero una bajanada aquella afirmació que s’ha repetit fins a l’avorriment i que diu que “la realitat supera la ficció”. És cert que tot sovint la ficció parteix de la realitat, de la mateixa manera que la realitat de vegades vol imitar la ficció. És, però, només a través de la ficció literària que molts escriptors han trobat la forma de dir grans veritats. Si, per exemple, Joaquim Amat-Piniella hagués escrit un llibre de memòries, en comptes de la impressionant novel·la K.L.Reich, per difondre la seva experiència en un camp d’extermini nazi, el seu missatge (i el que té de veritat) hauria tingut molta menys força. Així mateix, podem trobar més veritats sobre l’amor si llegim Anna Karénina que no pas en deu mil programes de televisió on apareixen testimonis “reals” airejant les seves intimitats sentimentals.

                Els qui ens volen transmetre la realitat sovint ens enganyen. Les grans obres literàries, en canvi, aquelles que estan carregades de veritats universals, no ens enganyen mai.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 26 de febrer de 2017)

Tant sí com no!

            És com una plaga. De sobte, una paraula o una expressió forana (sovint, del castellà) comença a utilitzar-se en català i, en quatre dies, el seu ús passa a ser general, com si sempre hagués format part de la nostra llengua i les generacions més joves, en molt poc temps, l’acaben percebent com a genuïna. És el que està passant (o potser ja ha passat) amb l’expressió “sí o sí” per indicar que alguna cosa s’ha de fer tant si ens agrada com si no, que no hi ha alternativa. Aquesta expressió, que mai no havien dit els nostres avis, se sent ara cada dia i per tot arreu. I no tan sols al carrer, sinó en els discursos dels polítics (de tots els partits), a les tertúlies radiofòniques, a la televisió... L’hem llegit en la portada d’algun diari. La diu tothom: gent gran i gent jove, persones d’ideologia oposada, universitaris i analfabets... La cosa no seria greu si no fos que en català existeixen diverses expressions genuïnes que volen dir exactament el mateix i que fins fa poc eren d’ús ben normal: “peti qui peti”, “de totes totes” o, sobretot, “tant sí com no”. La cosa no seria greu, tampoc, si no fos que passa una cosa molt semblant amb una gran quantitat de paraules, expressions o trets sintàctics. I la cosa, finalment, tampoc no seria tan greu si no fos que la major part d’aquestes interferències procedeixen de la llengua poderosa amb la qual el català conviu en una situació que, malgrat tots els esforços, continua sent de clara minorització.

            La substitució d’una llengua per una altra (i, d’exemples, la història en va plena) no es produeix d’avui per demà. Durant un temps, les dues llengües en contacte (una de les quals, tard o d’hora, acabarà per substituir l’altra) conviuen al carrer. I en aquest període de convivència (que pot ser d’uns quants anys o d’uns quants segles) la llengua que finalment s’acabarà imposant va interferint en l’altra, més feble i influenciable, amb paraules, expressions i trets sintàctics o fonètics que les van acostant a poc a poc, fins que, arribat un punt, la llengua feble acaba convertida en un dialecte de la llengua forta, que s’acaba imposant –amb més o menys subtilesa— entre els parlants.

            Per tant, que en català esdevingui general l’ús d’expressions com “sí o sí”; que alguna cosa deixi de fer “olor de mandarina” i, cada vegada més, faci “olor a mandarina” o, directament, “olori a mandarina”; que desapareguin alguns pronoms febles en frases com “ja tinc prou” o “no hi ha cap”; o que hi hagi cada cop més parlants que, en comptes de “caure”, “es caiguin”... que tot això sigui cada dia més corrent no és un bon símptoma per a la salut del català.

I encara hi ha qui té el cinisme d’afirmar que s’han de protegir altres llengües, a casa nostra, per assegurar-ne la supervivència?

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 12 de febrer de 2017, i també al Pou Digital)

Veritat i ficció

                Si hi ha un fil conductor que entrellaça els relats de Mística conilla (Edicions de 1984), el darrer recull del vigatà Jordi Lara ( a qui vam descobrir fa alguns anys amb un altre recull de relats que, en aquell cas, podia llegir-se com una novel·la gens carrinclona sobre el món de la sardana: la soprenent Una màquina d’espavilar ocells de nit, 2008), és la reivindicació que fan de la importància de la ficció. L’autor ho va repetir diverses vegades durant la presentació del llibre que, davant d’un públic més interessat que nombrós (un altre dia podem parlar de qui acut, i qui no, a les presentacions de llibres a Manresa), va fer el passat 11 de gener a la sala d’actes del Centre Cultural del Casino: la ficció és necessària, no podríem viure sense les històries que llegim o que ens expliquen, sense les pel·lícules que anem a veure al cinema o sense els somnis que genera el nostre propi cervell.

                Un nen que descobreix la poesia de la mà del mateix Verdaguer infant, una reflexió sobre la identitat individual i col·lectiva, el suïcidi d’una directora de cinema russa després d’haver creat una obra definitiva que planteja la ficció dels somnis, un home gran que deixa la dona per una fada amb l’objectiu de fugir d’una realitat massa dolorosa, un acomodador que explica una pel·lícula a Jorge Luís Borges, i una trobada d’exalumnes que comença i acaba reivindicant la força de la ficció llegendària. Amb frase esmolada, ús intel·ligent de la ironia, riquesa lingüística que en cap cas resulta embafadora, lirisme intens i personatges complexos, Jordi Lara crea un univers que, tot i recordar sovint l’autoficció, s’aparta de la realitat per, al capdavall, explorar grans veritats universals com el sentit de l’existència o la necessitat humana de fugir, trobar un refugi on evadir-se. Un refugi que, sovint, trobem en la ficció (el cinema, el somni, les llegendes rurals o urbanes...), la qual, en el fons, pot ser la millor manera d’expressar veritats. Potser la “mística conilla” del títol és això: aquella veritat que es troba a mig camí entre la realitat i la ficció, i que es manifesta, sobretot, a través de la creació artística.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de febrer de 2017)

Bèsties humanes

                Ho ha tornat a fer. Joan Jordi Miralles ens ha tornat a sorprendre. Cada cop que publica un nou text, l’enfant terrible de les lletres manresanes (i un dels autors més interessants de la narrativa catalana actual) ens deixa amb la boca oberta. Ja fa gairebé quinze anys que va sacsejar les entranyes dels lectors amb L’Altíssim i, des de llavors, a través de les seves novel·les (L’úter de la balena, Una dona meravellosa) i obres de teatre (Això és Àustria, Els nens feliços), ha anat construint i oferint una obra coherent i insubornable, caracteritzada per un estil vigorós (imatges insòlites, vocabulari ric...), uns personatges extremats (obsessius, torbadors, insatisfets, desconcertats, perplexos... que de vegades són un bon mitjà per transgredir la correcció política) i unes històries d’ambició universal.

                L’estiu passat, Joan Jordi Miralles va guanyar el prestigiós Premi Marian Vayreda amb La intimitat de les bèsties, un recull de set relats llargs que acaba de sortir publicat per Empúries. Com els Animals tristos (2002), de Jordi Puntí, que també dedica el títol a la condició salvatge de la naturalesa humana, els personatges angoixats, afligits i perplexos d’aquests relats centren la major part de l’atenció. Com en els relats de Raymond Carver, si bé sempre hi ha algun element torbador que atrapa l’interès del lector, les històries flueixen fins a extingir-se sense grans escarafalls. Es tracta d’un llibre escrit amb un llenguatge nítid i sense estridències, que fa de molt bon llegir; un estil ple de diàlegs tallants i precisos i imatges d’una gran plasticitat; uns personatges que deambulen per un món que els és estrany; i un to que de vegades s’acosta al lirisme intimista i evita el plantejament hiperbòlic que havíem conegut en altres obres de l’autor.

La intimitat de les bèsties arrenca amb Insular, que explica un curt viatge a Eivissa protagonitzat per una parella, la Maria i el Daniel, que alterna moments de ràbia, de tendresa i d’angoixa, amb un final que ens deixa garratibats.  Segueix Venació, un relat de caçadors que parla de “l’home, la natura, les bèsties” i que es tanca amb una imatge corprenedora. Cims és una història sobre la nostàlgia i el desànim. Erupció recupera, en alguns passatges, el to irreverent, la sexualitat i la violència explícites que ens recorden Una dona meravellosa i, sobretot, L’Altíssim, per acabar conduint el xicot protagonista cap a un final ple d’humanitat. Exorcisme presenta, d’entrada, una mare malalta i despòtica davant d’una filla abnegada i servil, per anar-nos mostrant, a mesura que avança el relat, els tons grisos d’un i altre personatge. Rauxa, escrit com una torrentada, parla de la gelosia i com de complicades poden ser les relacions. I, finalment, Amants, se centra en la conversa entre dos rivals  per abordar el tema de l’amor amb una gran tendresa.

Miralles, doncs, ofereix una petita col·lecció de retrats d’alguns dels plecs recòndits de la naturalesa contradictòria i complexa de les bèsties que som els humans. En parla sense caure en el recurs fàcil de la pirotècnia sentimental, deixant de banda el nihilisme i m’ha semblat que, fins i tot, amb un pessic d’esperança cap a les bondats de la raça humana.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 4 de febrer de 2017)