Llegir salvatgement

 El context és indestriable de qualsevol experiència humana. Sense context, res no té sentit. Posar marc a una pintura i penjar-la a la paret d’un museu en condiciona, per exemple, la percepció i la valoració artística.

En el terreny de les lletres, sovint ens demanem on comença la literatura. Què fa que atribuïm l’etiqueta d’obra literària a un text i no a un altre? La voluntat de l’autor? El treball amb el llenguatge? L’ús de figures retòriques? El tema? La perspectiva? La capacitat de canviar el lector? El grau de ficció? La possibilitat que posseeixi diferents capes d’interpretació? O és el marc que l’envolta?

La veritat és que no podem saber com funciona exactament un text literari. En realitat, la lectura literària quotidiana, la que fem fora de l’àmbit acadèmic, no la fem pas obligats a trobar-hi el reflex, la defensa, l’ensenyança o l’explicació de res. Una obra literària ha de voler dir per força alguna cosa que la nostra intel·ligència lectora hagi de desxifrar? Una obra literària ha de ser percebuda necessàriament com un fruit sec al qual li hem de trencar la closca per assaborir-ne el contingut? I aquest contingut, si es troba, no serà diferent en cada lector?

Una llista amb noms de productes, com si fos la llista de la compra (o després d’haver estat, efectivament, una llista de la compra), per exemple, es pot arribar a considerar text literari? Per què no? Dependrà del context, del lector, de l’autor, d’on la veiem escrita, del moment en què es llegeix... La que llegeixo jo quan vaig al supermercat i que hem elaborat a mitges amb la meva dona no compto que es pugui considerar, en aquell moment, literatura. En canvi, si algú se la troba pel carrer, li crida l’atenció per com li sembla que defineix qui sigui que l’ha fet i la reprodueix en un llibre de poemes, amb un títol ocurrent i exposada a allò que Álvaro Ceballos en diu la «lectura salvatge» (La lectura salvaje, Alianza Editorial, 2025), és a dir, sense filtres, qui ens diu que no pot sacsejar més d’una sensibilitat i qui sap si alguna consciència? Com l’urinari que Marcel Duchamp va intentar exposar en un museu l’any 1917 i que es va convertir en obra d’art.

En aquest text que esteu acabant de llegir, hi ha interrogacions retòriques, comparacions i metàfores; hi ha una invitació a la reflexió i potser haurà empès algú a fer-se preguntes sobre el marc de les nostres vides. Acabeu de llegir un text literari? M’agradaria pensar que sí. Però no soc pas jo qui ho ha de decidir. De fet, no sé si hi ha ningú autoritzat a decidir-ho més enllà de cada lector que, de manera íntima, hi ha posat context i hi ha dipositat la confiança. Sigui com sigui, gràcies per haver tingut la paciència d’arribar fins aquí.

(Lectura, Segre: 6/7/2025)

Candel i els altres

 Enguany es commemora el centenari del naixement de Paco Candel (1925-2007). Les generacions més joves no el recorden i no compto que n’hagin sentit a parlar. Per això és important recuperar-ne la memòria i, sobretot, l’esperit generós i integrador.

Candel va ser un escriptor inclassificable, un visionari que va saber fer visible el problema de la integració dels immigrants arribats a Catalunya en les onades migratòries dels anys 50 i 60. A Els altres catalans (1964), el seu llibre més conegut, amb una naturalitat i una sinceritat abassegadores, repartia les culpes entre els autòctons catalans que menyspreen el nouvingut i els immigrants castellans que no s’adapten. I va fer que uns i altres obrissin els ulls i que uns i altres se’l volguessin fer seu. La seva influència va tenir una transcendència i una transversalitat que pocs discursos sobre migració han obtingut mai a casa nostra. Segurament, alguns aspectes de la transició haurien anat pitjor sense l’existència de Candel. Lligat tota la vida al barri de Can Tunis, que no va voler abandonar mai i que va retratar amb realisme en la seva extensa obra novel·lística, Candel era un home generós i dialogant, que tant podia presentar-se com a senador en representació del PSUC –partit en el qual, d’altra banda, no va arribar a militar—, com mantenir una relació estreta i cordial amb Jordi Pujol, que de seguida es va adonar que valia la pena tenir en compte el discurs candelià.

Més que no pas rellegir els seus llibres (la majoria dels quals són avui introbables), el que no ens podem permetre és oblidar el seu esperit conciliador. I una bona manera d’aconseguir-ho és rellegint la magnífica biografia que li va dedicar Genís Sinca el 2008 (La providència es diu Paco) i que ara ha aparegut reeditada, a Comanegra, amb el títol Candel. Vida de Paco Candel, la màquina d’escriure, un llibre que retrata una època, una gent, un context i, sobretot, una personalitat singular que va ser capaç de situar en el centre del debat públic, i amb voluntat constructiva, el fenomen migratori. Un debat que avui, amb el soroll mediàtic i les posicions extremes, és més difícil d’afrontar que aleshores, cosa que el fa encara més necessari. Ara, «els altres catalans» no són els mateixos que aleshores; ja no procedeixen del sud peninsular, sinó més aviat del continent africà o de llatinoamèrica. D’altra banda, els descendents dels «altres catalans» de què parlava Candel ja són nascuts aquí i, sigui quin sigui el grau d’integració als costums i la llengua propis del territori, es consideren catalans. No és un debat fàcil ni còmode. Per encarar-lo amb condicions, segurament faria falta un nou Candel nascut qui sap si a l’Equador, al Marroc o al Senegal.

(Lectura, Segre: 22/6/2025)

Experiència i escepticisme

 Diuen que l’experiència ens fa savis, i potser és veritat, tot i que sospito que no sempre és així. També diuen que la ignorància ens fa atrevits, i compto que això també passa sovint. A molts, però, més que no pas savis, l’experiència ens ha fet escèptics. Al cap dels anys arriba un moment que, a la feina, mires al teu voltant i t’adones que gairebé tothom és més jove que tu, la qual cosa vol dir que has arribat a una edat provecta i venerable, has acumulat un tou d’experiència i tens més perspectiva que la majoria. Poder mirar enrere facilita l’habilitat de saber mirar endavant. Per això, com a docent amb una pila d’anys a l’aula, compromès amb la feina, amb voluntat constructiva i sense cap intenció ni apocalíptica ni reaccionària, em veig amb cor d’opinar sobre la deriva que, des de fa uns anys i al meu parer, està prenent l’ensenyament.

Com suposo que també deu passar en tants altres camps, en l’ensenyament s’han produït canvis necessaris, útils i molt positius (la idea d’inclusió, la coeducació, la igualtat d’oportunitats, l’accés a noves tecnologies), però també n’hi ha hagut que, potser perquè mai no han anat acompanyats d’una decidida inversió en recursos, contribueixen al desànim professional i al fracàs acadèmic (el menyspreu a la meritocràcia, el bandejament de la cultura de l’esforç, la banalització dels continguts, la sobreprotecció, l’omnipresència de l’educació emocional, el tsunami burocràtic, l’abús de les noves tecnologies).

Avui dia, qui dicta els programes i els procediments metodològics als centres educatius són els alumnes i, sobretot, les famílies, amb la complicitat de gurús de la pedagogia que fa mil anys que no trepitgen una aula, o que no l’han trepitjada mai, i amb el beneplàcit d’alguns sectors de claustres que, amb bona voluntat i poca perspectiva, els compren i n’acaten el discurs. La realitat és que, per una banda, la vocació docent és cada dia més escassa, i, per l’altra, els resultats de les proves externes no sempre arriben a això que ara se’n diu l’assoliment satisfactori. I si això passa és perquè alguna cosa deu fallar.

Crec que molts dels docents que es troben, com jo, més a prop de la jubilació que de l’última pandèmia, comparteixen el meu escepticisme. Al capdavall, dubtar de tot és potser també una forma de saviesa. Soc conscient que, com a veterà del ram del guix (i del retolador, i de la pissarra digital), el meu paper hauria de ser el de rondinar, i el paper de les noves fornades de docents hauria de ser el de deixar-me dir i no fer-me cas. Però quan llegeixes que un percentatge important de joves professors de secundària es plantegen seriosament canviar de feina per poder dormir a les nits, dubtes encara més de cap a on va tot plegat.

(Lectura, Segre: 8/6/2025)

Candel i Sinca

  Quan un escriptor emprèn el projecte d’escriure una biografia, segurament la seva pròpia història queda, a partir d’aquell moment, lligada a la del biografiat. Quan Genís Sinca, l’any 2001, va visitar per primera vegada Paco Candel al barri de Can Tunis amb la intenció de recrear la seva història, no compto que s’imaginés que aquell projecte, que acabaria amb la publicació de La providència es diu Paco (La Magrana, 2008) un any després de la mort de Candel, el portaria, vint-i-cinc anys més tard, a comissariar els actes de commemoració del centenari de l’autor de Els altres catalans i Donde la ciudad pierde su nombre.

La història de la literatura és plena d’estranyes parelles. La formada pel novel·lista que millor i més exhaustivament va retratar el fenomen migratori durant la segona meitat del segle XX i el periodista manresà que s’ha convertit en un dels més brillants autors de biografies de la literatura catalana no sé si és estranya, però, des del dia que Sinca va fer la primera visita a Candel, estava destinada a fructificar amb un llibre tan interessant com l’esmentat, que ara podem recuperar, reeditat per Comanegra, amb el títol Candel. Vida de Paco Candel, la màquina d’escriure (2025).

I és que quan escriu una biografia, Sinca no es limita a fer un recull de to enciclopèdic amb episodis més o menys rellevants, anècdotes i obres destacades del biografiat. El manresà té molt clar que l’objectiu és captar i transmetre l’essència (l’ànima!) d’aquell a qui pretén retratar. En el cas de Candel, un personatge únic i inclassificable, ho aconsegueix quan s’adona que l’antunenc, més que no pas parlant d’ell, es deixa anar quan parla dels altres, dels amics, col·laboradors o còmplices com el doctor Ribas, mossèn Cuspinera o el crític teatral Xavier Fàbregas. I Sinca sap anar posant esquers per treure el màxim rendiment de les converses.

El llibre de Sinca, escrit amb la sensibilitat literària que ja li coneixem, és la història d’un escriptor vocacional, però també, com la mateixa obra literària de Candel, el retrat d’una època, d’un barri i de la seva gent, i d’un fenomen (la immigració dels anys 50 i 60) que va configurar la Catalunya que hem conegut els de la nostra generació.

(El Pou, juny 2025)

Alimentar el cervell

  Deia Josep Pla (i, si no ho deia, segur que podria haver-ho dit) que allò que més l’interessava de la cuina és el resultat. És una bona manera de definir-se com a amant de la gastronomia però no pas dels fogons. I és que, certament, un pot renegar de passar-se hores elaborant plats gustosos i, en canvi, gaudir molt davant d’una espatlla de xai al forn, d’uns caragols a la llauna, d’un bacallà amb samfaina o, fins i tot, d’una truita a la francesa acompanyada de pa amb tomata i regada amb un bon vi.

Conec molta gent que no cuina, però no conec ningú a qui no agradi menjar. Uns queden satisfets amb àpats més o menys senzills, d’altres busquen una estona de felicitat en la sofisticació de l’alta cuina, i n’hi ha que s’alimenten a base de pizza, macarrons i patates fregides. Sigui com sigui, tots gaudim menjant, perquè, al capdavall, forma part de la naturalesa humana allò de fer de la necessitat virtut. A veure si, al final, per més que ho vestim amb mil idees creatives, resultarà que, com qualsevol animal del planeta, en el fons els humans no busquem res més que satisfer les necessitats bàsiques. A veure si, al final, per més que ho intentem maquillar amb interminables rius de tinta, només ens mou la necessitat de menjar per sobreviure i copular per perpetrar l’espècie.

Vull pensar, tanmateix, que, a banda de satisfer les necessitats del ventre i del baix ventre, els humans també tenim necessitats intel·lectuals, per senzilles o bàsiques que siguin. I em sembla que és per això que, des que el món és món, ens inventem històries i ens les expliquem a través de rondalles, faules, acudits, sopars de duro, contes, novel·les, pel·lícules o sèries. La ficció alimenta el cervell. Necessitem la narrativa. Sense narracions no podem viure. Les narracions ens fan persones. Quan som petits, ens ajuden a assimilar els biaixos del comportament humà, ens ofereixen models i pautes que, de manera més o menys inconscient, contribuiran a formar-nos. Després, quan ja som grans, permeten aprofundir en l’anàlisi de la pròpia naturalesa. Les històries poden arribar per mil canals: explicades a la barra d’un bar o al llit abans d’anar a dormir; llegides en un llibre o al diari; a través de la televisió, la ràdio o el cinema, etc. Els uns sobreviuran a base d’històries simples o superficials i els altres necessitaran literatura de qualitat. Això ja dependrà dels interessos, les capacitats o l’ambició de cadascú. Però ningú no sobreviu sense ficció.

De la mateixa manera que necessitem menjar, respirar o dormir, també necessitem ficció narrativa. La necessitem fins a tal punt que, quan ens adormim i, per tant, ningú ens nodreix el cervell amb històries de ficció, som nosaltres mateixos que ens les generem a través dels somnis.

 (Lectura, diari Segre: 25/05/2025)

Arxipèlag literari

 

(Foto: Enric Casas)

Roc Casagran ha passat per la llibreria Poques Paraules de Manresa després d’haver guanyat el Premi Sant Jordi amb la novel·la Somiàvem una illa. Una vintena llarga d’assistents (entre coneguts de Rocafort, gent d’Òmnium i públic passavolant) vam acollir-lo, vam acompanyar-lo i vam gaudir d’una conversa que, naturalment, va girar al voltant de les illes, físiques i reals, però també metafòriques: illes apartades del món, illes artificials, illes devastades, illes desnaturalitzades, illes que s’enfonsen, illes tancades, illes obertes... Illes connectades i, alhora, separades per l’aigua de mars i oceans. I vam parlar de la Carla, la protagonista, una dona que ha passat la ratlla de la joventut («Arriba un moment en què només se’ns considera joves si morim»), i que ha patit dos traumes personals que li fan replantejar alguns dels fonaments en què se sustentava fins ara la seva existència. El primer el coneixem de seguida (la mort de la seva mare) i el segon es reserva per l’últim capítol (perquè no es pot pas explicar tot des del començament). És, doncs, un context en què «La vida volia continuar, però feia pujada». Aïllada del món i, com qui diu, agafada a un tros de fusta per salvar-se del naufragi personal, la Carla (que just acaba de dirigir i és a punt d’estrenar una sèrie documental sobre illes del món, que, en el fons, són una extensió metafòrica d’ella mateixa), escriu una llarga carta al seu company on repassa i fa balanç de la seva vida fins llavors: els alts i baixos entre ells dos, la relació amb la mare, els fills que comparteixen... I li serveix per reflexionar sobre la vida, la mort, la llibertat, el desengany, l’amor, l’amistat o, naturalment, la soledat.

I, agombolats per la cordialitat amb què l’autor exposava els ets i uts de la seva novel·la, tots ens vam sentir una mica com si fóssim illes, però no pas illes solitàries i desemparades, sinó illes que formen part d’un arxipèlag: l’arxipèlag literari.

(Publicat a la secció "Àlbum de visites", acompanyant la fotografia d'Enric Casas, en el número de maig de 2025 de El Pou de la gallina)

Qui edita els autors de casa?

 

Un any més, Òmnium Bages-Moianès i la Biblioteca del Casino de Manresa han organitzat la Revetlla de Sant Jordi. La trobada acull bona part de les novetats literàries de proximitat. Si ens fixem en la vintena d’obres a les quals es va donar visibilitat en aquesta edició, i posem el focus en les editorials que hi ha al darrere, constatarem que n’hi ha una que predomina de manera incontestable: gairebé la meitat dels llibres presentats en la Revetlla són publicacions de Parcir Edicions. El segell manresà és al darrere de llibres infantils vinculats al forn de Cabrianes (el de Joan Ros i Roser Rojas), al Parc de la Séquia (d’Estefania Santcreu i Anna Villegas) o als sants patrons de Cardona (d’Ovidi Cobacho i Valentí Gubianas); ha publicat també narrativa de bagencs amb cert recorregut (Montserrat Vilarmau, Pere Joan Cardona, Josep Tomàs i Eugènia Vilaró) o d’altres que fan la primera incursió en el camp literari (Noemi Isla, Cèlia Costa, Montserrat Fargas); i, fins i tot, és el segell amb què ha confiat el veterà Josep Fàbrega per al seu darrer llibre de poemes.

Sense entrar a valorar la qualitat literària dels textos, és innegable, doncs, que Parcir fa una feina indiscutible com a plataforma perquè molts autors locals puguin veure impresos els seus textos i puguin tenir novetat literària per Sant Jordi.

I a la resta, qui els edita? A la Revetlla hi havia llibres publicats per la berguedana L’Albí (per partida doble, amb novel·les d’Imma Cortina i de Josep Heras), la mallorquina Lleonard Muntaner (amb el llibre de relats de Marta Julià), la lleidatana Pagès (el recull de Jaume Capsada), l’andalusa Apuleyo (Joan Garcia i Joan Romero); les editorials de l’entorn barceloní Xandri (el debut literari de Pau Brunet), Voliana (la novel·la negra de Joan Company), Animallibres (l’última de Pep Molist) o Crims.cat (el relat criminal de Lluís Riera). D’altra banda, és interessant observar que només dues de les novetats literàries presents a la Revetlla estan vinculades a grans grups editorials: el debut literari de la periodista Núria Bacardit (a La Campana, que ja fa temps que pertany a Penguin Random House) i l’últim lliurament del detectiu Clatellot creat per Isaac Palmiola (a Estrella Polar, del Grup62).

(Article publicat a El Pou de la gallina, en el número de maig de 2025)

Províncies

 «Un poble de Lleida entre els 20 més bonics d’Espanya», «Un poble de Lleida tindrà aquest any tres reines magues», «Un poble de Lleida fa un comunicat per demanar als veïns que no s’insultin pel carrer», «Apareix un llangardaix africà en un poble de Barcelona», «Roben 10.000 litres d’oli d’oliva d’un magatzem d’un poble de Barcelona», «Mor un nadó d’onze mesos en un poble de Barcelona després de ser atacat pel gos de la família», «Un poble de Tarragona estudia aprovar una plantació de cànnabis per la crisi», «Una esquerda recorre tot un poble de Tarragona», «Un poble de Tarragona té l’estàtua de Mazinger Z més gran del món», «Un poble de Girona sanciona un veí que va gastar 5 milions de litres d’aigua en un any», «Un ramat de vaques sembra el caos en un poble de Girona», «Un poble de Girona declara Felip VI persona non grata».

Fins aquí, un recull de titulars més o menys recents extrets, en una recerca ràpida i a l’atzar, de la premsa catalana, tant en paper com digital. N’hi ha de La Vanguardia, de El Periódico, de Segre, de TimeOut, de NacióDigital, de CatalunyaPress o del Diari de Girona. I em crida l’atenció que, quan mires de quin poble es tracta en cada titular, cap d’ells sigui del Segrià, del Barcelonès, del Tarragonès o del Gironès. Cap ni un. Per aquest ordre, parlen de Bagergue (la Vall d’Aran), Belianes (l’Urgell), Àger (la Noguera), Matadepera (el Vallès Occidental), Castellví de Rosanes (Baix Llobregat), Fonollosa (el Bages), Rasquera (la Ribera d’Ebre), Barberà de la Conca (la Conca de Barberà), Cabra del Camp (l’Alt Camp), Esponellà (el Pla de l’Estany), Terrades (Alt Empordà) i Breda (la Selva).

La normalitat amb què els mitjans es refereixen als pobles catalans situant-los geogràficament en l’àmbit provincial demostra que el mapa mental de les províncies s’ha naturalitzat completament a Catalunya. Després que, ara fa dos segles, l’administració estatal espanyola va dividir el territori en províncies, els intents dels catalans per replantejar-les (i de fugir, per tant, d’una divisió territorial pensada des d’Espanya) s’han vist sempre frustrats o no han prosperat per motius ben diversos. La Generalitat Republicana tenia, a principis dels anys 30, el projecte de dividir el territori en comarques i vegueries, però no hi va haver temps d’aplicar-lo. L’any 1987, el Parlament volia convertir Catalunya en província única, però no ho va dur a la pràctica. L’Estatut del 2006 preveu també una nova divisió en vegueries, però aquest article topa amb la Constitució Espanyola, que estableix que qualsevol alteració dels límits provincials ha de ser aprovada per les Corts Generals mitjançant una llei orgànica. Tinc la sospita, però, que ara mateix ningú (ni allà, ni aquí) no vol trencar amb aquest marc provincial.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 27 d'abril de 2025)

Illes somiades

 Els humans som illes. Illes com ara Sumbawa, al sud d’Indonèsia, devastades, engolides per un volcà i que, tot i així, es resisteixen a quedar-se sense vida. Illes com Tristan da Cunha, al bell mig de l’Atlàntic, isolades, on no arriba mai ningú. Illes com Sentinel du Nord, entre l’Índia i Birmània, tancades, que no volen saber res del que hi ha fora. Illes com Tromelin, al nord de Madagascar, ocupada per antics esclaus que només poden ser lliures en un quilòmetre quadrat de terreny. O com l’Insulo de Rozoj, a prop de la costa italiana, creades artificialment amb l’objectiu de viure en llibertat. O com Clipperton, al Pacífic, desemparades i abocades a l’infern. O com les Illes dels Urus, a dins del llac Titicaca, desnaturalitzades per la globalitzadora invasió turística. O com les Tuvalu, al Pacífic, destinades a desaparèixer. I és que les illes, sovint, són microcosmos que poden resultar molt útils als amants de la metàfora.

Una metàfora que explota fins a les últimes conseqüències el terrassenc Roc Casagran en la seva darrera novel·la, Somiàvem una illa (Univers, 2025), amb la qual va guanyar el Premi Sant Jordi. Amb un estil que podríem definir com de realisme poètic (perquè explica, amb sensibilitat, històries properes i quotidianes amb un llenguatge carregat de pinzellades líriques), Casagran reconstrueix la història d’una dona, la Carla, que ha passat la ratlla de la joventut («Arriba un moment en què només se’ns considera joves si morim»), i que ha patit dos traumes personals que li fan replantejar alguns dels fonaments en què se sustentava fins ara la seva existència. El primer el coneixem de seguida (la mort de la seva mare) i el segon es reserva per l’últim capítol (perquè no es pot pas explicar tot des del començament). És, doncs, un context en què «La vida volia continuar, però feia pujada». Aïllada del món i, com qui diu, agafada a un tros de fusta per salvar-se del naufragi personal, la Carla (que just acaba de dirigir i és a punt d’estrenar una sèrie documental sobre illes del món, que, en el fons, són una extensió metafòrica d’ella mateixa), escriu una llarga carta al seu company on repassa i fa balanç de la seva vida fins llavors: els alts i baixos entre ells dos, la relació amb la mare, els fills que comparteixen... I li serveix per reflexionar sobre la vida, la mort, la llibertat, el desengany, l’amor, l’amistat o, naturalment, la soledat.

Al capdavall, com escriu la protagonista, «Els humans som éssers socials. Sobre el paper, sobre la pantalla. A la pràctica, som illes diminutes que no sabem què passa més enllà». I, més endavant, ho rebla: «Hem d’aprendre a acceptar la immensitat dels oceans que ens envolten». I és d’aquest aprenentatge que pretén parlar la novel·la de Roc Casagran.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 13 d'abril de 2025)

D'on som

  «I tu, d’on ets?». La pregunta, que per a tanta gent deu tenir una resposta automàtica i sense matisos, pot generar dubtes –o, si més no, una certa vacil·lació— en persones que hem tingut una vida poc o molt errant. Aquells que no vivim allà on vam néixer tenim la sort que, per exemple, sovint ens pot escaure més d’un qualificatiu geogràfic, però també ens trobem que de vegades hem de bregar contra un sentit de pertinença un xic ambivalent.

Us exposaré el meu cas. Si no hi ha dubte que sempre se’m podrà aplicar el gentilici «alpicatí», que m’adjudico amb orgull perquè Alpicat és el poble on vaig néixer, on vaig créixer i on vaig viure fins als vint-i-cinc anys, també és cert que la proximitat amb Lleida i el fet d’haver-hi estudiat fa que em senti còmode quan se’m qualifica de «lleidatà». D’altra banda, fa trenta anys que visc al Bages i això crec que m’atorga el títol de «bagenc» («manresà» durant vint-i-cinc anys i «castellnouenc» —perquè ara visc a Castellnou de Bages, on gairebé tothom és nouvingut— els darrers cinc). I això que molts sabem com costa, que t’acceptin com a membre de la tribu: durant molts anys, els mitjans de la Catalunya central parlaven d’un servidor com del «lleidatà establert al Bages», fins que un bon dia van començar a qualificar-me directament de «manresà» o «bagenc». També he de dir que més d’una vegada, per respondre a la pregunta amb què començava aquest article he adoptat una resposta ambigua i enjogassada i, per fer content a tothom, m’he definit com a «ponentí del Bages» o «bagenc de Ponent». Quan, per temes d’estadística, a l’entrada d’un museu em demanen d’on soc, sempre tinc un moment de dubte i no sempre responc amb el mateix lloc de procedència.

Si toquem de peus a terra i observem com funcionem els catalans a l’hora de repartir-nos gentilicis, al capdavall només n’hi ha un que mai no deixarà de ser-me propi: «alpicatí». Perquè del lloc on vaig néixer i on vaig créixer mai no me’n podré desempallegar. Ni ganes, també us ho he de dir. Com no se’n pot desempallegar ningú. Així, per exemple, per més que Vidal Vidal sigui un dels cronistes més brillants de la ciutat de Lleida, mai no deixarà de ser «arbequí» (és clar que tots en venim poc o molt, d’Arbeca); o Jacint Verdaguer, encara que en marxés jovenàs, sempre es dirà que era de Folgueroles; o Pep Coll, que sempre identificarem amb el Pallars d’on és originari i on, d’altra banda, s’ha proposat de mantenir-se literàriament; o, fins i tot, la senyora Angelina Torres, que fa més d’un segle que viu a Barcelona, però sempre podrà comptar amb un titular com el que el diari Segre li va dedicar al març: «L’àvia de Catalunya, de Bellvís, compleix 112 anys en perfecte estat».

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 30 de març de 2025)