Absència

Al Ramon Nadal, que enguany no hi serà

                D’aquí a tres dies serà Nadal. La il·luminació, els pessebres i l’infame anunci de la loteria fa setmanes que ho anuncien. A mi, tot això de l’esperit nadalenc, l’ornamentació kitsch de cases i carrers, la lluminària hortera i, sobretot, la felicitat imposada, m’atabalen una mica. No és pas que no m’agradi, però em sento com si no anés amb mi. Com quan veus una festa on tothom s’ho passa bé i penses que t’hi agradaria ser, però saps que si hi fossis t’hi sentiries fora de lloc.

                Potser, de tot el que envolta aquestes festes, l’espai on millor em sento és el de la sobretaula dels dies de Nadal i Sant Esteve. Parents a qui fa temps que no veus i amb qui cada any (amb la mateixa cordialitat, això sí) acabes discutint sobre els mateixos temes; la mestressa de casa que pateix per si ha trobat el punt adequat de sal en els galets, si ha farcit prou els canalons o si la taula estava ben parada; neules que es treuen quan tothom ja està ben tip i es mengen per pura golafreria; canalla que corre i xiscla fins que algú, tip de sentir-los, decideix que juguin en una altra banda; l’ampolla de bon licor, ben guardada durant l’any, que només es treu en aquestes ocasions; una partida de botifarra ocasional i intergeneracional; les bombolles del xampany (al vi escumós nadalenc mai no li podré dir cava); la conversa alternativa dels fumadors proscrits que, des de fa uns anys, hem de sortir al terrat a satisfer el vici perquè el discurs (i la llei) antitabac ha calat a fons en la mentalitat dels no fumadors i, sobretot, dels exfumadors... i el que cadascú hi vulgui afegir del seu propi retaule nadalenc.

                A totes les sobretaules, però, s’hi sent l’absència dels que en algun moment hi van participar i ja no hi són. Per això, en aquestes trobades, recordem, amb un somriure nostàlgic, anècdotes de padrins i oncles que ens han deixat i a qui potser els més petits ja no recorden o no han conegut. És més dur, en canvi, quan l’absència és recent; quan aquell a qui ara has de recordar seia al teu costat tot just fa un any i, després d’un bon àpat, parlàveu dels plans de futur... L’absència és sempre insubstituïble, però el dol és especialment dur durant el primer any, perquè cada moment és el primer sense aquella persona: els primers sants i aniversaris, la primera Festa Major, el primer Tots Sants i, és clar, el primer Nadal. És cert que amb el record, durant la sobretaula, aconseguirem fer un xic presents els éssers estimats que ja no hi són, però sabem que el record sempre serà insuficient i que, per tant, a alguns, enguany ens tocarà un dinar de Nadal cobert amb una pàtina de tristesa que mirarem de compensar amb un somriure especialment nostàlgic.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 22 de desembre de 2013)

La revolta de Fígols

                A primers de l’any 1932, els miners de la conca de l’Alt Llobregat van engegar una vaga revolucionària amb l’esperança que s’estengués arreu de Catalunya, com una taca d’oli. A Fígols, una colla de miners i filadores van proclamar el comunisme llibertari i, durant uns dies, hi onejà la bandera negra i vermella. Quan va intervenir l’exèrcit –per ordre del govern de la República—, la revolta es va acabar amb una dura repressió. Alguns miners foren detinguts, empresonats i, en alguns casos, fins i tot deportats a l’Àfrica.

              Ara que s’apaga la memòria dels últims testimonis d’aquests fets, aquell episodi ha estat recuperat pels Amics del Teatre de Cercs, que han tingut l’encert d’encarregar a l’escriptor Jordi Cussà (traductor, narrador, poeta i dramaturg) un text que, com tots els de l’autor, desborda talent. L’obra –Fígols, 1932: la revolta— es va estrenar el proppassat 30 de novembre al Cine-Teatre Sant Corneli, de Cercs, i es va poder veure, també, al Teatre Municipal de Berga el dia 14 de desembre. Per qui tingui curiositat de conèixer l’obra, l’editorial berguedana L’Albí –qui, si no?— ha publicat el text de Cussà, que també la codirigeix. I hem de celebrar aquesta publicació perquè en la seva faceta com a dramaturg, amb prop d’una vintena d’obres de teatre, Jordi Cussà mai no n’havia vist cap en forma de llibre.

                Fígols, 1932: la revolta és, a banda d’una bona peça dramàtica, una lliçó d’història destinada als qui pensen que cal recuperar aquest episodi però també, i especialment, cap als qui pensen que “remoure la història no serveix per a res”. Ens parla de l’anarquisme durant la República, d’una època en què “les vagues eren (···) una declaració de guerra social”, d’uns dies en què el somni del comunisme llibertari va ser possible, d’una colla d’obrers (miners i filadores) que, potser amb un xic d’ingenuïtat utòpica, van creure que podien començar una revolució. Treballadores de la colònia Carme –com l’Eulàlia o la Mercè— i miners com el Just, el Cisquet o el líder Manuel Prieto, emprenen una aventura que no pot acabar bé. Al final, coneixerem el destí dels personatges gràcies al recurs escènic on diversos personatges llegeixen o dicten cartes que es van intercanviant. A més, com no podia ser d’altra manera, tractant-se d’un text de Cussà, les escenes, farcides de diàlegs vius i àgils, estan esquitxades de poesia i dels jocs de paraules tan propis de l’autor de Berga: “només en traurem un pa de fam i una bota de misèria”, “una bona bresca de gresca fresca”, “perdre-hi ous i mamelles”, “què més piula, la Pia?”.

Jordi Cussà, que ha evolucionat ideològicament cap a l’independentisme (fins i tot va publicar una novel·la, A reveure, Espanya, on dissenyava, quan això que ara en diem el “procés” era una esperança tot just incipient, la seva versió del camí cap a una Catalunya lliure), no pot dissimular una certa simpatia per les tesis anarquistes o, si més no, per la lluita obrera: “La socialdemocràcia i el capitalisme de rostre humà, com ells ho diuen –comenta el professor, alter ego de Cussà, en una classe que apareix al principi, al mig i al final de l’obra—, no van pas néixer del bon cor d’empresaris i governs, sinó de la lluita i el sacrifici d’homes i dones com el Manuel Prieto”.

(Article publicat a Regió7, el dia 21 de desembre de 2013)

LO-LAI-LO

Aquestes ratlles van adreçades tant als lleidatans que pretenen anar per tot arreu utilitzant l’article masculí “lo”, com a tots aquells parlants de català oriental que (per fer-se el graciós, el simpàtic o, directament, l’imbècil) volen imitar el parlar dels lleidatans i, a banda d’acabar els mots femenins amb un ridícula “e” tancada (“la taule de la sale està trencade”), posen l’article “lo” davant de qualsevol nom masculí i deixen anar bajanades com “lo Antoni” o “vaig veure lo Martí”. L’esgarrifança que em produeixen aquests imitadors de pa sucat amb oli és només comparable a la que em provoquen els qui parlen de “ses Illes” quan es refereixen a les Balears i Pitiüses.

D’entrada, cal advertir que, per més que alguns –abanderats orgullosos del localisme pintoresc— en reclamin l’omnipresència (tant en contextos formals com informals), els lleidatans no l’usem pas davant de qualsevol mot masculí ni –encara menys— en qualsevol posició. Ho fem, només, en alguns casos: davant d’una paraula que comenci amb una consonant (“lo campanar de l’església”, “lo castell de Gardeny”), i, a més, l’article ha d’anar al principi d’una frase, després d’una pausa o bé darrere d’un mot acabat en consonant (“han acabat lo poliesportiu”, “lo veí de dalt fa molt siroll”). No el fem anar, per tant, quan segueix un nom començat en vocal (“l’alcalde us desitja bones festes”) perquè aleshores eliminem la “o”, la qual cosa representem gràficament amb l’apòstrof; ni tampoc (i aquí és on els qui volen imitar la nostra parla punxen estrepitosament) després d’un mot acabat amb el so d’una vocal (“vam veure el castell de Gardeny”, on ningú no diria “lo castell”, o “han tirat a terra el campanar de l’església”, on no es diu pas “lo campanar”).

Com bona part dels trets locals en qualsevol llengua del món, l’ús de l’article “lo” (propi del català nord-occidental) pertany a l’àmbit oral i al registre col·loquial. Un dels indicis que demostren la normalitat d’una llengua és, justament, dominar la diferència de registres i fer-ne una aplicació adequada. Tan decebedor és sentir que algú no sap expressar-se formalment en català, com adonar-se que molts lleidatans eviten, en les converses amb amics i parents, l’ús de l’article masculí “lo” (i el de moltes altres formes dialectals) com aquell qui fuig de la blasfèmia. Tant aquest bandeig com la reivindicació del localisme en tots els àmbits són símptomes evidents d’anormalitat: ningú, en cap llengua “normal” del món, parla igual en tots els contextos i circumstàncies; però ningú, tampoc, no posa en dubte sense criteri les convencions dels registres formals. Deixar d’usar l’article “lo” (a part d’un acte de mesquina pedanteria) és perdre un tros de la identitat dels qui el tenim com a propi. Abusar-ne, però, és caure en una actitud tancada i folklòrica que només afavoreix aquells que volen dividir-nos amb l’objectiu –és clar— de vèncer-nos i de fer-nos desaparèixer.

Acceptar-ne l’ús amb normalitat, sense imitar-lo ridículament, és un senyal de respecte interdialectal.

(Versions molt similars d'aquest article es van publicar al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 8 de desembre de 2013, i també a El Pou Digital)

"PISA, morena, PISA con garbo"

Em costa entendre perquè agrada tant sentir com canten en català coneguts artistes que ho fan habitualment en castellà. El cas, però, és que fa gràcia. Tret de casos excepcionals i remarcables, generalment són interpretacions més voluntarioses que reeixides, on les “ll” es converteixen en “i”, les “e” àtones es transformen en “a”, les esses són totes sordes i les “t” finals desapareixen. Cada any, per exemple, el disc de la Marató aposta per aquesta fórmula a fi d’obtenir més ressò. I se’n surt, la qual cosa legitima el procediment. Perquè als catalans, tan acostumats a sentir-nos minoria acomplexada, ens agrada veure com la gent d’altres dominis lingüístics fa l’intent, encara que sigui puntual i circumstancial, d’expressar-se en la llengua pròpia d’aquest territori. Moltes vegades, fins i tot, és entre els propis catalanoparlants que ens indultem tota mena de barbaritats lingüístiques amb la justificació que l’important és l’ús del català, més que no pas la qualitat.

Ja hauria de formar part d’un passat de transició cap a la normalitat lingüística l’època en què es valorava, per damunt de qualsevol exigència purista, la voluntat d’utilitzar una llengua que durant molts anys havia estat maltractada i minoritzada i, com a mostra d’agraïment a aquesta bona voluntat, es perdonaven tots els castellanismes lèxics, fonèticis i gramaticals. Amb l’esforç n’hi havia prou i, per això, hem hagut d’aguantar, durant dècades, discursos institucionals, declaracions formals o entrevistes a famosos, que ens han fet sentir vergonya aliena. Tot això, però, en un país normal, amb una llengua (o dues, tant se val) normalitzada, hauria de formar part del passat. El que passa és que encara som lluny de poder considerar que l’ús del català està tant normalitzat, a Catalunya i a la resta del territori lingüístic, com el castellà. Alguna cosa falla quan portem trenta anys sentint polítics, periodistes, esportistes o empresaris maltractant el català amb una impunitat només comprensible fins a cert punt. Tothom es posaria les mans al cap si aquestes personalitats fessin el mateix quan s’expressen en castellà.

I això, que passa a Catalunya, també passa al País Valencià i a les Illes on, no fa massa, vam tenir l’oportunitat de presenciar un dels episodis més ridículament patètics que s’han viscut en un Parlament d’expressió catalanoparlant quan la consellera d’Educació i Cultura balear, Joana Maria Camps (del Govern de José Ramon Bauzà, el mateix que ha intentat bandejar el català de tota mena d’àmbits), llegia un text que algú li havia escrit en castellà i que, amb tota probabilitat, havia estat passat pel traductor del Google. Camps va referir-se a l’informe internacional PISA (Program for International Student Assessment), que avalua el rendiment escolar dels adolescents en diversos països, anomenant-lo –agafeu-vos fort!— informe TREPITJA. No, no és cap acudit dolent. És més: es veu que la susdita consellera (d’Educació i cultura, no ho oblidem!), després d’haver protagonitzat aquest episodi, que la posa en evidència i pren una especial rellevància tenint en compte el càrrec que ocupa, no ha dimitit i amb prou feines ha demanat disculpes. I això sí que faria riure, si no fos tan greu.

(Article publicat a Regió7, el dia 7 de desembre de 2013)

"Tot és possible"

                Com ja va passar fa dues temporades, el sant Jordi del 2014 els lectors de la Catalunya Central (i naturalment, també, els d’arreu) tindrem una cita amb els nostres narradors. El 2012 va ser el volum De tot cor, que aplegava trenta-dos relats d’autors del Bages, del Berguedà, de l’Anoia i del Solsonès; relats que tractaven el tema de l’amor des de les perspectives més diverses i, en algun cas, insospitades.

                Òmnium Bages i l’editorial L’Albí tornen a apostar, de cara a la primavera vinent, pel mateix format: recollir relats d’un bon grapat d’autors de la zona, d’edats que van de la trentena a la vuitantena llarga, alguns d’àmplia trajectòria i d’altres de més aviat desconeguts, amb estils ben variats. El tema, aquesta vegada, és la llibertat. És un bon tema per a un any com el 2014, però cal avisar (perquè ningú no es pensi que ensopegarà amb quaranta variacions de la mateixa història) que, de la quarantena de relats que aplegarà el volum Tot és possible, les narracions que giren al voltant de la llibertat dels pobles són una minoria, i encara, sovint, en parlen més en sentit figurat, de forma al·legòrica, que no pas de manera directa. Ben pocs, de fet, se centren en el desig de llibertat dels catalans. N’hi ha que tracten el tema de la llibertat individual, sexual o en relació a algun col·lectiu, com ara les dones; n’hi ha que especulen sobre els límits que ha de tenir la llibertat, si és que n’ha de tenir; n’hi ha que reflexionen al voltant del mateix concepte; n’hi ha sobre la llibertat a l’hora d’exercir la creativitat artística; n’hi ha que critiquen les conseqüències de l’excés de llibertat en algunes etapes de la vida; i n’hi ha que aborden el tema de la llibertat a partir de la seva absència, com a les presons, en un segrest o a causa de l’addicció a l’alcohol. En un parell de relats, fins i tot, apareix la famosa estàtua.

                El dia 12 de desembre, al Celler Oller del Mas –i maridats, com no pot ser d’altra manera, amb una copa de vi jove—, podran sentir-se alguns fragments d’aquests més de quaranta relats. Tothom pot assistir-hi.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de desembre de 2013)

Majories i minories

Sembla ser que, després de la pujada lògica que va seguir la mobilització de l’11 de setembre, hi ha cert interès a refredar l’embranzida independentista, a retornar els esperits dubtosos i les ànimes indecises a les aigües manses d’una suposada moderació. Una posició moderada que passaria per assumir que l’únic canvi a què podem aspirar els catalans no passa per conformar-se amb l’estretor de mires de qui ens administra ni per alliberar-se’n radicalment, sinó per una tercera via que, al capdavall, no seria gran cosa més –de fet, tampoc ningú ho ha concretat— que la paradeta autonòmica que ja tenim. Això sí: canviant-li el nom.

Els qui s’escarrassen, amb tota legitimitat, a vendre les virtuts d’aquesta via intermèdia (ja sigui per plantejar l’articulació d’un estat federal o, simplement, per millorar el finançament), no sé fins a quin punt són conscients que el que ells proposen no és gran cosa més que el que ja constava a la proposta d’Estatut que l’any 2006 va sortir de Catalunya i que de seguida, malgrat les promeses de respecte, va ser retallat, esmenat i escapçat en algunes qüestions clau quan va arribar a Madrid i després de passar pel Tribunal Constitucional. La tercera via, de la qual ara tothom parla (alguns, com si acabessin de descobrir la sopa d’all), era aquell Estatut de Miravet que, amb tota probabilitat, una àmplia majoria de catalans hauria acceptat si hagués pogut desenvolupar-se plenament. A hores d’ara, sorprèn que encara hi hagi qui es pensa (amb tot el dret de pensar-ho, només faltaria!) que les aspiracions sobiranistes dels catalans s’apaivagarien amb un altre peix al cove o amb un nou plat de llenties.

Tot sigui per la bona convivència, diuen. Tot sigui per evitar l’anomenat xoc de trens. Com si fins ara a Catalunya tothom hagués combregat amb una mateixa roda de molí, com si fins ara els independentistes no haguessin existit i, per tant, no haguessin hagut de callar sabent-se minoria. O potser és que, acostumats a callar, haurien de continuar fent-ho ara que, com apunten totes les enquestes, són majoria? Quina mena de pau social és aquesta que, per existir, ha de mantenir callada la majoria de la població? Com és que, quan l’equilibri de forces estava invertit, ningú no parlava de xoc de trens ni de posar bastons a les rodes de la convivència? Què fa pensar que abans els catalans no estàvem dividits? És clar, que estàvem dividits. Però la divisió, en un sistema democràtic, no té perquè alterar la convivència. Si abans els uns acceptaven, amb més o menys desgana, l’Espanya unida i indivisible, perquè els altres eren més, semblaria lògic que ara fossin els altres, que són menys, els qui acceptessin la voluntat d’una majoria popular... No era això, la democràcia?

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, al dia 24 de novembre de 2013, i també al Pou Digital)

Novel·la (històrica?)

            La setmana de l’onze al setze de novembre, a l’esplèndida sala Moragues del flamant Born Centre Cultural de Barcelona, va tenir lloc la primera edició de les jornades divulgatives “Barcelona Novel·la Històrica”, un seguit de conferències, col·loquis i activitats diverses al voltant d’aquest gènere narratiu que atrau els lectors des del segle XIX i que els últims anys (a Catalunya, com arreu) està vivint un moment dolç.

            Com no podia ser d’altra manera –tenint en compte el procés que viu el país, la proximitat del tricentenari i el marc on es desenvolupaven les jornades— l’edició d’enguany ha estat marcada per les obres de ficció que s’han creat al voltant dels fets del setge de Barcelona el 1714. Part del protagonisme el van aclaparar escriptors que han recreat aquell moment, com Alfred Bosch i, sobretot, Albert Sànchez Piñol. Al llarg de la setmana, van passar per l’escenari de la sala Moragues historiadors com José Enrique Ruiz-Domènec, Josep Maria Solé i Sabaté o Agustí Alcoberro i, especialment, un gran nombre d’autors que han conreat el gènere històric: Maria Carme Roca, Coia Valls, Lluís Anton Baulenas, Lindsey Davis (a qui es va atorgar el premi internacional Barcino), Jordi Sierra i Fabra, Santi Baró, Martí Gironell, Jordi Molist, Carles Terès, Francesc Miralles, Jordi Mata o un servidor, que, al costat de José Luís Serrano i Alfonso S. Palomares, el divendres 15 de novembre vam fer de teloners a la superestrella en què, gràcies a Victus, s’ha convertit Albert Sànchez Piñol, que va intervenir en una taula rodona on l’acompanyaven el conseller Mascarell i el diputat David Fernàndez.

            A Palomares, a Serrano i a mi ens va tocar debatre sobre la pertinència d’afegir l’etiqueta “històrica” al substantiu “novel·la”, i he de confessar que el debat va ser força enriquidor. L’etiqueta és un embolcall que pot ajudar el lector que va a la llibreria amb unes expectatives; però, en el fons, siguin del gènere que siguin, les novel·les tracten dels grans temes universals: l’amor, la mort, les lluites de poder, etc. D’altra banda, quina novel·la no és, o no pot ser llegida, com a històrica, si, en el fons, en qualsevol text narratiu hi trobem un document sobre un moment de la història, encara que sigui l’actual? Potser la primera gran novel·la històrica de la nostra literatura va ser Tirant lo Blanc, que recreava el setge de Rodes i la invasió de l’imperi grec per part dels turcs, i que, a més, també podria ser considerada com una novel·la eròtica, de costums, militar... i que, en aquest sentit, com va assenyalar Vargas Llosa, podria qualificar-se de novel·la total.

Si hagués de quedar-me amb una conclusió, però, em quedaria amb la reflexió que el valor literari d’una novel·la no depèn del gènere al qual pertany: hi ha novel·les de gènere (històriques, policíaques, de terror, de ciència-ficció...) amb un gran força literària (Memòries d’Adrià, Fahrenheit 461, El falcó maltès,...), i d’altres d’una gran mediocritat (gran part de la producció d’Agatha Christie); de la mateixa manera que hi ha bones i males novel·les entre aquelles en què s’evita cap etiqueta de gènere i s’aplica l’adjectiu de “literàries”. Sovint, és l’excés de pretensions literàries de l’autor el que fa caure una novel·la en el ridícul.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 23 de novembre de 2013)

Parlar del temps (a partir de la lectura de "La marinada sempre arriba", de Lluís Foix)

                “A la ciutat es parla del temps als ascensors. Als pobles se’n parla sempre i cada dia”. Aquesta afirmació tan encertada –al costat de moltes altres, que poden arribar a fer saltar la llagrimeta a més d’un lleidatà nostàlgic del passat camperol— l’he llegit en el minuciós retaule de la vida rural segarrenca durant la postguerra titulat  La marinada sempre arriba (Columna, 2013), del periodista Lluís Foix, que, fill d’una humil família de pagesos, va viure a Rocafort de Vallbona fins als setze o disset anys i que, en aquest llibre i amb una prosa deliciosa, ofereix un mosaic de records al voltant del món de la seva infantesa, la seva  –com, al capdavall, la de tots— autèntica pàtria.

                És cert. A qualsevol poble ponentí, i sobretot entre els pagesos o els qui ho han estat, les converses sobre el temps no sempre són banals. De fet, no ho són gairebé mai. Tots els qui ens hem criat en un entorn rural on de la clemència o inclemència climatològica depenia, per a una part important dels veïns, poder recollir el fruit de l’esforç (físic i econòmic) de tot un any; els qui hem vist com una pedregada deixava trinxades les pomes, les peres i els préssecs de tot un terme, poc abans de la collita; els qui hem patit en veure com les temperatures descendien per sota dels quatre graus davall de zero en una nit de primavera i, l’endemà, hem esberlat una pera incipient per, desolats, trobar-li el cor negre i sense vida; els qui hem menat el tractor per entre un tou espès i opac de boira a l’hivern, o sota un bat de sol roent al bell mig de la canícula; els qui hem estat testimonis de com la manca de pluges assecava els sembrats, o com l’excés d’aigua els ofegava i aplanava les espigues; tots els qui, en fi, hem viscut –com Lluís Foix— la infantesa en la ruralia lleidatana, no podem parlar del temps climatològic sense dotar el nostre discurs amb una pàtina de transcendència.

                Des que, fa una colla d’anys, els passos professionals em van dur a viure a la Catalunya central, i, per tant, vaig deixar Alpicat –per bé que amb un retorn periòdic, més o menys quinzenal—, les converses telefòniques amb els de casa mai no s’acaben sense haver repassat la climatologia d’un lloc i de l’altre. Que si aquí plou i, en canvi, allà bufa el vent; que si avui no hem vist el sol en tot el matí, però cap al migdia ha acabat traient el cap rere la broma; que si el fred no és normal tan avançada com està la primavera... És un tipus de conversa amb més afecte que contingut, és cert, de parlar per sentir-se la veu, però vull pensar que també conserva un pessic del pòsit antropològic del món que em va veure créixer.

                Quan coincideixo amb algú a l’ascensor, en canvi, no sé mai què dir.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 10 de novembre de 2013, i també al Pou Digital)

Activisme literari a Manresa

Se sap que Josep Maria Planes, jove intel·ligentíssim i esperit inquiet que va ser assassinat l’any 1936 per haver dit les coses pel seu nom, ironitzava sovint sobre el tarannà excessivament discret i poc ambiciós (en matèria cultural i política) dels manresans. Va anar a viure molt aviat a Barcelona –el rovell de l’ou d’aquella Catalunya republicana il·lusionant—, i és possible que no acabés d’entendre que alguns amics seus, com Joaquim Amat-Piniella, es quedessin a Manresa i renunciessin a les oportunitats que oferia el Cap i Casal.

El cas, però, és que a Manresa, durant aquells anys, existia una activitat cultural considerable i els joves intel·lectuals tenien ganes de modernitat. En revistes i diaris com Ara, El Dia, L’Om o Ciutat, per exemple, Amat-Piniella, Ferran Planes, Joan Baptista Claret o Josep Martí Farreras parlaven de jazz, de política, de cinema, de teatre i, fins i tot, publicaven textos avantguardistes. És l’època en què Evarist Basiana formava part del grup Art Nou i Anselm Corrons promovia la Mostra d’Artistes Manresans. Darrerament, les efemèrides ens han portat a recordar les figures de Josep Maria Planes i, sobretot, Joaquim Amat-Piniella, i s’ha reivindicat el paper actiu que van tenir durant el període republicà. Si hi ha, però, un escriptor que va retratar Manresa amb una mirada lúcida, fresca i carregada d’ironia va ser el joier Vicenç Prat a Un llibre verd (il·lustrat, justament, per Anselm Corrons).

Avui, encara en plena eufòria per l’èxit del festival Tocats de lletra, amb els actes de l’any Amat-Piniella per concloure i amb la Nit de Santa Llúcia a la vista (això per no parlar d’iniciatives com, per exemple, la segona edició del projecte que reunirà prop d’una quarantena de narradors de la Catalunya central a primers d’any), Manresa és, com aleshores –i malgrat les estretors econòmiques del moment—, una ciutat amb una vida literària que es pot qualificar, com a mínim, de notable. Així i tot, segur que trobaríem més d’un manresà que, davant d’aquesta reivindicació que no amaga un pessic de cofoisme, no podria evitar-nos una mirada condescendent.

(Article publicat al número de novembre de 2013 de la revista El pou de la gallina)

"La clau de volta"

                L’any del centenari de Joaquim Amat-Piniella ha servit per reivindicar la figura d’aquest escriptor manresà, però sobretot per recuperar la seva obra, més enllà de la seva novel·la més coneguda, K.L.Reich. Gràcies a la iniciativa de la modesta editorial mallorquina Ensiola s’han reeditat novel·les que feia mig segle que estaven descatalogades, i han aparegut un parell d’obres que restaven inèdites: un recull de relats, Retaule en gris (Bromera), del qual ja em vaig ocupar fa un temps; i la novel·la La clau de volta (Club Editor), que ha sortit fa molt poc i a la qual vull dedicar aquesta “Lletra de batalla”.

                Si K.L.Reich és el testimoni de l’home compromès que, després d’haver viscut l’horror concentracionari, es veu amb el deure de denunciar-lo al món, La clau de volta, en canvi, és la història de l’home que fuig de la realitat, un bevedor que ha dimitit de qualsevol compromís i responsabilitat moral. Són dues novel·les, doncs, molt diferents, gairebé oposades, i tanmateix estan escrites, totes dues, pel mateix autor, un Joaquim Amat-Piniella a qui, al capdavall, totes dues novel·les defineixen. Perquè Amat-Piniella va ser l’home compromès que denunciava l’infern nazi, i va ser també l’home decebut que, al cap dels anys, es va tancar en ell mateix, desenganyat, fins a deixar d’escriure. Amat-Piniella va ser l’home que va sobreviure a cinc anys d’ignominiosa reclusió en un camp d’extermini, i va ser també l’home que, a la Barcelona del franquisme, no va recuperar mai més del tot la llibertat.

                La clau de volta, que devia ser escrita entre 1959 i 1963, exhibeix, un cop més, el pessimisme gris que recorre bona part de les pàgines omplertes per Amat-Piniella durant els anys cinquanta i seixanta, i amplia, potser amb més ofici que mai, la galeria de personatges grisos, avorrits del món, solitaris, perdedors, irresponsables i bevedors que trobem en altres novel·les de l’autor, com Roda de solitaris (1957), La pau a casa (1959) o La ribera deserta (1966), i també en molts relats de Retaule en gris (2013) escrits, segurament, als anys cinquanta. La clau de volta aporta, potser, el més desencantat de tots els personatges d’Amat, el Julià, un jove burgès, fracassat i turmentat, que es passa les nits als bars, entre gent de mal viure (“necessitat d’anar d’un bar a l’altre, sense parar, com per una condemna bíblica. Asseure’s davant d’una rastellera d’ampolles com davant d’un mur de lamentacions, i viure cara endins, gràcies a l’alcohol, una vida més acolorida que la que li oferia la serenitat”), fins que un accident ho canvia tot. Ben pocs personatges se salven de caure, poc o molt, en la mesquinesa i, després de tot, potser el qui exhibeix una major integritat moral és, justament, el més cínic, el Julià, que fuig a la recerca de la llibertat i afronta l’acceptació de la pròpia solitud amb un missatge d’esperança, adonant-se “que la immensa solitud que l’envoltava i el profund silenci regnant havien aconseguit encalmar-li l’esperit”. Al capdavall, tanta desolació es veu compensada per una ombra d’optimisme (“si la vida no tingués un sentit o altre, si el món fos únicament un femer, no ens hi aferraríem així”) que propicia que no s’abandoni del tot la recerca d’”una clau de volta que faci robusta la construcció que és cadascú”.

(Article publicat a Regió7, el dia 9 de novembre de 2013)