Aprendre pel camí

                Mentre filmava imatges d’elefants, a Kènia, el director de documentals Pascal Plisson va veure nens que corrien, travessant la sabana a la matinada. Un dia en va aturar un, a quarts de vuit del matí, i li va demanar què feia. El xiquet li va explicar que havia sortit de casa dues hores abans i anava cap a l’escola, situada rere un turó proper. Com és que no es quedava amb la família per ajudar-los amb els animals? El petit Jackson, d’onze anys, que de gran voldria ser aviador per veure món, ho tenia clar: vol rebre una educació. Ell i la seva germana Salomé, de set anys, recorren cada dia, durant tres hores (tant d’anada com de tornada) els quinze quilòmetres que separen l’escola de la cabana on viuen. La seva família és extremadament pobra. Pel camí, a més, hi ha el perill que els elefants o els búfals els ataquin, com demostra una dada esborronadora: cada any, a l’escola del Jackson, moren quatre o cinc infants. Plisson va quedar impressionat en conèixer aquest testimoni, i va pensar que al món hi deu haver altres nens que realitzen llargs recorreguts per arribar a l’escola. Va decidir fer-ne una pel·lícula.

                El resultat és l’excel·lent documental Camino a la escuela (Sur le chemin de l’école), que, a la Catalunya central, es va poder veure a Sant Martí de Tous el penúltim cap de setmana de gener i que, finalment, es podrà veure als cinemes Bages de Manresa el dia 6 de febrer, a les set del vespre, gràcies a les gestions del col·lectiu “Una altra educació és possible” i la col·laboració del Galliner.

                Paral·lelament al cas del Jackson, Camino a la escuela, que el 2014 va guanyar el premi Cesar a la millor pel·lícula documental, també explica la història del Samuel, un nen discapacitat de l’Índia a qui els seus dos germans petits empenyen –o, a trams, més aviat arrosseguen— cada dia, durant més d’una hora, en una rudimentària cadira de rodes feta a partir d’una cadira de càmping, per camins plens de bassals; i la història del Carlos, que recorre, sobre el cavall i amb la seva germana enganxada a l’esquena, divuit quilòmetres de la Patagònia argentina; i la història de la Zahira, que cada dilluns camina més de quatre hores, acompanyada de dues amigues, amb la motxilla a l’esquena i (almenys el dia que recrea el reportatge) amb una gallina sota el braç, per superar els vint-i-dos quilòmetres de l’Atlas marroquí (nevat, a l’hivern) i arribar a l’escola on es queda tota la setmana. Són quatre històries de perseverança, d’esforç, de responsabilitat i, sobretot, d’amor a l’escola, al coneixement i a l’educació. És commovedora, per exemple, l’escena inicial, en la qual el Jackson excava un petit pou amb les mans per trobar aigua, i es renta l’uniforme que es posarà l’endemà.

                La fotografia és impecable. El guió, dinàmic i efectiu. No hi ha cap veu en off que narri res del que veiem a la pantalla. N’hi ha prou amb les imatges, i amb els diàlegs dels propis nens, per aprendre la lliçó que els quatre protagonistes –quatre petits herois de quatre punts ben allunyats del planeta!— ens ensenyen mentre van cap a l’escola. Una lliçó impactant, emotiva i difícil d’oblidar.

                Si teniu ocasió, aneu a veure aquest documental, i, si pot ser, porteu-hi la canalla.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 31 de gener de 2015)

Terra, mite, àngel

            El passat 27 de novembre es va presentar, a la sala d’actes del Casino de Manresa, el volum que recull els tres llibres de poemes que va publicar, durant la primera dècada del segle XXI, un dels poetes més importants de la literatura catalana contemporània, el guissonenc Jordi Pàmias. Terra, mite, àngel (Pagès editors, 2014) aplega, revisats, els textos que apareixien en els reculls Terra cansada (2004), Narcís i l’altre (2002) i La veu de l’àngel (2009). L’acte no va aplegar multituds, com ja és habitual en aquesta mena de trobades, però això no va impedir que els presents gaudíssim de la brillant anàlisi del llibre que va fer Jordi Estrada i de la lectura d’alguns poemes per part del propi autor. Entre el públic, la presència de poetes bagencs com Josep Fàbrega o Lluís Calderer certificava que Pàmias no és un escriptor qualsevol.

            Bastant –i, segurament, massa— desconegut fora dels cercles literaris ponentins (podríem dir que a Lleida, on des dels anys noranta s’ha viscut una excepcional fertilitat poètica, amb la presència d’autors consolidats, com Pere Rovira, Jaume Pont o Josep Maria Sala-Valldaura, i més joves, com Txema Martínez o Pere Pena, el paper de patriarca i pont generacional que ha jugat Jordi Pàmias ha estat d’una gran importància i, per tant, gaudeix d’una certa popularitat entre la gent amb inquietuds culturals), a Manresa vam tenir una mostra de la seva poesia aparentment senzilla, amb un llenguatge que fuig de les pretensions grandiloqüents d’aquells que no tenen gran cosa a dir, i que, en realitat, amaga una enorme profunditat, una subtilesa de gran precisió. Els poemes de Terra, mite, àngel permeten recuperar, o descobrir, la força poètica de Jordi Pàmias, capaç de sacsejar el lector amb dosis mesurades, nítides i sòbries de transcendència, introspecció, existencialisme o metafísica. Llegir-lo és passejar pel paisatge segarrenc que el va veure créixer, i és un viatge per diversos episodis de les mitologies hel·lènica i bíblica, on pren una importància cabdal el mite de Narcís i la filosofia de l’alteritat, i, en fi, és compartir una estona amb un escèptic bonhomiós, absolutament honest, que creu en la força redemptora de l’art i de la poesia.

(Article publicat a El Pou de la gallina, en el número de gener de 2015)

Què barrufarem, què direm?

                Sense disposar de dades contrastades, diria que no falto a la veritat si asseguro que les piscines municipals de Lleida construïdes per l’alcalde Pons en ple franquisme (popularment conegudes com a Basses d’Alpicat, perquè estaven ubicades en l’espai on hi havia hagut unes antigues basses que abastien d’aigua la capital) van ser l’espai turístic més concorregut de l’entorn lleidatà durant els anys setanta i vuitanta. Era una època en la qual no existien parcs aquàtics ni temàtics, ni hi havia piscines municipals a la gran majoria de pobles catalans. Hi acudia gent d’arreu d’Europa, que s’estaven al càmping i pujaven a comprar a Alpicat, on es va convertir en habitual trobar-hi francesos, holandesos, alemanys o belgues. La primera vegada que vaig veure un cotxe amb el volant a la dreta pertanyia a uns anglesos que hi feien estada cada estiu. Aquell complex de piscines de llargària, amplada i fondària per a tots els gustos i tots els públics van marcar les èpoques d’esbarjo estiuenc de més d’una generació de lleidatans i alpicatins. Al juny, corríem, en sortir d’escola, per deixar el poble enrere, travessàvem la sèquia del Cap, preníem al camí de l’Albi i, per darrere del recinte del parc, saltàvem la tanca i encara teníem temps de gaudir una estona, i de franc, d’una capbussada reparadora que feia més passador l’estiu incipient. Dúiem posat el banyador sense que a casa, naturalment, no en sabessin res.

                L’estat de deteriorament en què ha caigut la major part del parc des que, fa una vintena d’anys, van desaparèixer les piscines, fa que es vegi com a positiva la notícia de fa unes setmanes, segons la qual l’Ajuntament de Lleida busca inversors per construir en aquell espai una mena de parc temàtic dedicat ni més ni menys que als barrufets. És molt possible, doncs, que d’aquí a un temps, aquell espai on els ponentins havíem tingut la nostra platja particular, el primer racó de l’interior on es va practicar el top-less, sigui ocupat per aquests simpàtics personatges, minúsculs i de color blau, cofats amb una barretina blanca i que viuen en bolets, atemorits pel malvat Gargamel i pel seu gat, que vol cruspir-se’ls. Diuen que la iniciativa pot generar un parell de centenars de llocs de treball i nombrosos beneficis econòmics a la comarca. Pot ser una empenteta, doncs, per sortir de la crisi.

                Tan sols voldria deixar anar un parell de reflexions. Donat que nom dels personatges és tan diferent en català (barrufets) i en castellà (pitufos), i tenint en compte el que voldrà donar-se al parc una dimensió tan global com es pugui, per quin nom s’optarà? El Món dels Barrufets? Pitufilandia? O s’anirà als orígens i serà, per exemple, el Parc dels Schtroumpfs, que és com els va batejar el seu creador, el dibuixant belga Peyo? Per altra banda, en aquest aterratge de barrufets menuts i blaus tan a prop de casa, no puc deixar de veure una invasió que desplaça els minairons pirinencs, molt més propers i amb un pessic més de mala llet (si, quan surten del canut d’agulles on s’amaguen i comencen a demanar “Què farem, què direm?”, qui ha obert el tap no els mana una feina de seguida, l’escanyen immediatament), que l’amic Pep Coll s’ha encarregat de difondre des de fa molts anys.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 18 de gener de 2015, i també al Pou Digital)

D'on venim (a propòsit de l'última novel·la d'Antoni Pladevall)

El taradellenc Antoni Pladevall, que l’any 2007 va guanyar el premi Joaquim Amat-Piniella amb la novel·la Terres de lloguer, i que darrerament s’ha implicat en alguna de les iniciatives dels Narradors Centrals obrint, així, l’entrada d’osonencs a aquest col·lectiu que fins ara formaven autors de l’Anoia, Bages, Berguedà i Solsonès, acaba de publicar el llibre que va merèixer el darrer premi Prudenci Bertrana, El dia que vaig fer vuit anys (Columna).

A cavall entre la novel·la i les memòries infantils (tot un subgènere, dins del memorialisme, del qual formen part obres destacables com Quan érem feliços, de Rafael Nadal, o El nét del pirata, de Manuel Cuyàs), Pladevall presenta trenta estampes, en trenta capítols, que li serveixen per fer un retaule intens, precís i emotiu del que va viure entre els vuit i els quinze anys, des del dia que va prendre consciència de la seva gravidesa física quan el seu avi, als vuit anys, el va pesar a la bàscula que presidia una de les sales del mas, fins al darrer estiu abans de començar a estudiar la secundària, a Vic. I no ho fa pas perquè vulgui deixar testimoni de vivències excepcionals. L’objectiu és retrobar-se amb l’infant tímid i ple d’inquietuds emocionals que va ser ell, compartir aquesta experiència amb el lector, i, de passada, retre un sentit homenatge al món de la seva infantesa i a les generacions que el van precedir i que, al capdavall, s’assemblen molt a les que, més o menys a prop en el nostre arbre genealògic, ens han precedit a tots. Perquè Antoni Pladevall, com el protagonista que, en primera persona, parla a la novel·la, prové d’una família de masovers de la plana de Vic, en la qual convivien (i això vol dir que menjaven, treballaven, s’escalfaven vora el foc o miraven la televisió plegats) els avis, els pares, els germans i un tiet solter. L’estil líric i de gran expressivitat literària s’aparta de la prosa directa i nítida pròpia dels llibres de memòries. La narració d’episodis viscuts, però, és més pròpia d’unes memòries que d’una novel·la de ficció. Podríem dir que és una novel·la verídica. Parla de la felicitat que poden arribar a proporcionar les coses senzilles (com el tió que caga torrons, xampany i alguna llaminadura, o el còmic del Capitán Trueno que la mare li comprava al mercat de Vic cada dissabte) i de l’acceptació, sense queixar-se, de la pròpia condició. Parla de jocs infantils, alguns d’ells força perillosos, i del tracte (sovint d’una crueltat que només entén qui hi ha conviscut) amb tota classe d’animals. Parla de la convivència, no sempre fàcil, de persones d’edats i caràcters molt diferents en un mateix espai, i pren una especial importància la figura entranyable dels avis, la força abnegada de la mare i el caràcter difícil (“rabiüt i garrepa”) del pare. Parla de la vida al camp als anys seixanta i setanta, del fred que feia al mas a l’hivern, de l’escola rural, del dinar de coberta de la collita, d’anar a Barcelona a pagar els amos. Parla dels pagesos veïns, dels personatges passavolants (com la Pepeta, que comprava ous, o el Benet, que feia venda ambulant) i dels estiuejants, com la Maria francesa, un dels personatges amb més força lírica del llibre. Parla de les diferents feines del camp, de les quals no s’escapava ni la canalla, des de la sega fins a la pastura de les vaques, passant per la recollida de patates o la venda de llet, ous i conills. Parla d’anècdotes familiars i, naturalment, de fer-se gran en aquest món petit, de la descoberta de les noies i de la intuïció que la vida és complicada.

El valor del llibre no és la transcendència dels fets que s’hi expliquen, sinó l’autenticitat d’aquests fets, l’honestedat amb què s’expliquen i la reflexió que generen, perquè en el fons, a El dia que vaig fer vuit anys, Pladevall parla dels nostres propis orígens.

(Article publicat a Regió7, el dia 10 de gener de 2015)

Normalitat

            El Consorci per la Normalització Lingüística (CPNL) acaba de complir vint-i-cinc anys. Això vol dir que aquest consorci d’entitats va ser constituït el 1989, quan ja portàvem uns quants anys de transició democràtica. Va aparèixer quan es va veure, tant des de la Generalitat com des de diversos ens locals, que calia impulsar el coneixement i l’ús de la llengua catalana si es volia que algun dia arribés a ser una llengua d’ús normal en el propi territori.

            Passats aquests vint-i-cinc anys, després diverses onades migratòries que han modificat la fesomia sociolingüística del país, amb un procés polític en marxa que no sabem on ens durà però durant el qual s’evita deliberadament concretar el futur en matèria de llengua i de política lingüística, si una cosa està clara és que, si bé s’ha fet camí, encara quedà força lluny l’objectiu de normalitat per arribar al qual es va crear el Consorci. El català no és, ara per ara, una llengua d’ús normalitzat en el seu territori. Avui, a Catalunya (i, per descomptat, en la major part o la totalitat del territori de parla catalana) encara es pot viure exclusivament en castellà, mentre que resulta impossible fer-ho només en català. I tampoc –no ens enganyem!— hi ha cap indici que faci pressuposar que res de tot això pot arribar a canviar en un hipotètic estat català independent. Mentre continuï el degoteig constant d’interferències que empobreixen la gramàtica, mentre molts mantinguin l’acomplexament propi dels parlants de llengües minoritzades (que fa que, en realitat, el bilingüisme el practiquin, sobretot, els parlants d’una de les dues llengües oficials), mentre no s’aturi la falta d’autoexigència d’alguns professionals de la comunicació, mentre la immigració (que arriba sense prejudicis al país) prefereixi de forma invariable aprendre primer el castellà perquè resulta més pràctic, mentre a casa nostra quedin àmbits d’ús (justícia, cinema, premsa...) on el català sigui testimonial o clarament minoritari, mentre només un de cada deu escriptors en català pugui viure de la seva feina (en part perquè encara hi ha una majoria de lectors, a Catalunya, que s’estan de llegir en la llengua pròpia, que molts tenen com a materna), mentre no s’aturin les intervencions polítiques i judicials centralistes i agressives en contra de l’avenç social del català... Mentre tot això no canviï, el paper del CPNL serà, encara, imprescindible o, si més no, molt necessari.

La feina que s’ha fet fins ara des del CPNL és encomiable, però en queda molta per fer. Per tant, ens hem de resignar, de moment, a desitjar que per molts anys (i en el futur context polític que sigui) els voluntaris i professionals que hi estan implicats la puguin continuar.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 4 de gener de 2015)

Elogi del pagès

            Antoni Pladevall acaba de publicar El dia que vaig fer vuit anys, una novel·la que s’anuncia com “un homenatge a les generacions que ens han precedit”, i que va merèixer el premi Prudenci Bertrana. Pladevall és l’escriptor català que, ara mateix, millor retrata la pagesia catalana de l’últim mig segle a partir dels seus textos de ficció. Ell mateix prové d’una família de masovers que va abandonar el vincle amb la terra en la generació dels seus pares.

            El dia a dia dels pagesos osonencs que apareixen en els llibres de l’autor de Taradell és força diferent a la vida dels pagesos lleidatans que jo conec i he conegut. A Terres de lloguer (Columna, 2006), Pladevall evocava, amb un punt de pessimisme, la situació crepuscular d’una família de masovers que, lluny dels nuclis de població i sense ser amos de la terra ni de la casa, havien viscut de combinar el conreu de cereals i patates amb la cria de bestiar, exposats a haver d’abandonar-ho tot quan l’amo (barceloní i acomodat) ho decideix en la revisió anual del contracte. A la ruralia lleidatana, l’exercici de la masoveria ha estat sempre molt més testimonial i els conreus, si més no a partir de la producció generalitzada de fruita dolça, força diferents. En un i altre cas, però, al llarg dels darrers quaranta anys s’han produït canvis radicals que han provocat una diàspora constant de pagesos que, als pobles, ha invertit els percentatges ocupacionals: si, fa cinquanta anys, a Alpicat o a Taradell hi havia un 80% de pagesos, avui no compto que s’arribi al 20%. En qualsevol altra activitat professional, la desaparició de tants llocs de feina hauria ocasionats grans i sonats titulars, però la deriva neoliberal de les últimes dècades (que va coincidir amb el boom immobiliari i amb una certa expansió industrial que propiciava una recol·locació immediata als qui abandonaven la terra) ho ha presentat com un fenomen natural, gairebé biològic.

            No és el lloc ni el moment per a lamentacions socioeconòmiques. El que està clar és que amb la desaparició de tants pagesos s’ha esfumat també una manera de viure i de veure el món que fins fa poc era predominant i que alguns (els qui ens vam criar al camp, en un entorn de pagesos) encara conservem en un racó de l’ànima. I Antoni Pladevall és un d’aquests. Un escriptor que reconstrueix (i a El dia que vaig fer vuit anys ho fa en primera persona) la seva infantesa en aquell món d’homes i dones de pell colrada pel sol, sense horaris, amb una cultura de l’estalvi lligada a la pròpia supervivència, amb la convicció que no s’arriba enlloc sense patiment. Un món que a ningú no hauria de resultar tan estrany, perquè, com he sentit dir a Pladevall, fet i fet, agradi o no, “tots som pagesos en primera, segona o tercera generació”.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 21 de desembre de 2014)

L'avi de la Bruna

                Gairebé sempre, quan una obra literària descansa sobre els principis bàsics de l’honestedat, la sinceritat i la sensibilitat, l’anècdota particular més intranscendent pot convertir-se en manifestació d’una experiència universal.

                És el que passa amb el simpàtic llibre de poemes La lluna, la Bruna, que el manresà Josep Maria Aloy acaba de publicar, amb excel·lents il·lustracions del navassenc Valentí Gubianas, a l’editorial Fil d’Aram. Els moments compartits amb la seva primera néta, la Bruna, van despertar en Aloy el cuquet de la poesia i, pel que explica el propi autor, “amb l’ànim de transmetre algunes d’aquestes sensacions, he enfilat  –o desenfilat— aquest petit grapat de versos”. Les experiències són tan quotidianes i habituals que qualsevol avi (com qualsevol pare, oncle o germà gran) les pot reconèixer i s’hi pot identificar: veure com una tortuga amaga el cap, col·leccionar pedretes, mirar els estels, obrir els regals dels Reis, quedar-se a casa malalta, jugar al parc, la passejada de l’escola a casa, visitar el mercat, riure, plorar, l’ocell que vetlla des de la finestra que la nena s’ho mengi tot, les primeres rebequeries, menjar-se els fideus de la iaia, la descoberta de les paraules, les cançons o l’arribada d’una germaneta. Són experiències quotidianes, sí. Però quan la quotidianitat passa pel filtre expressiu d’un escriptor sensible s’esdevé allò que només pot fer possible la poesia. Aloy, un “avi feliç”, se sent tan satisfet de la complicitat aconseguida amb la petita Bruna que decideix “proclamar-ho a tot vent”. I és per això que comparteix, en forma de poemes, episodis d’una transcendència tan petita com personal i, alhora, universal. És així, doncs, que ens mostra l’infant mirant un estel que hi ha al costat de la lluna, i li fa petons; o com la nena perd la por a picar ben fort el tió; o com no se sent tan sola quan, malalta, s’adona que el tió li fa companyia; o com construeixen, plegats, una torre feta “peça a peça”, que ha de convertir-se en la “nostra petita obra immortal”; o com desafia el tobogan, després que el primer cop de baixar-hi cau de cul a terra; o com, en el camí de l’escola a casa, descobreix un gavadal d’estímuls; o l’extraordinària i acolorida visita al mercat, amb especial atenció a “la boca oberta i ulls atents” dels qui poblen la parada del peix, o l’espectacle “gran i vistós” de la fruiteria, fins que, a cal forner, ensuma les magdalenes i “amb un parell d’ullades / en va tenir les galtes plenes”; o com es desperta després d’una llarga migdiada; o com es posa a cantar per felicitar el seu oncle, que fa anys.

                Tampoc no estalvia algun bon consell, com que, a banda de xerrar pels descosits, sàpiga també escoltar; o que respecti l’entorn. Aloy es mostra desconcertat davant d’algunes reaccions de la néta (“Tan petita i tan manaire! / A tu et sembla que hi tens dret? / No sé si dir-te: a prendre l’aire! / O bé que ets el cul d’en Jaumet”.), però també el veiem com un avi admirat, que, en el fons, enyora la mirada ingènua de l’infant i, per això, li aconsella que “no facis cas de la gent / que diu que tot és complicat. / Posa-hi ganes i vés fent, / i creix, Bruna, feliçment”.

                Cap tió no hauria de deixar de cagar La lluna, la Bruna, aquest Nadal.

(Article publicat a Regió7, el dia 20 de desembre de 2014)

XV PREMI AMAT-PINIELLA

            Enguany són tres les obres que opten al premi Joaquim Amat-Piniella, el lliurament del qual tindrà lloc a l’Auditori de la Plana de l’Om el dia 25 de febrer de 2015. Són tres històries ben diferents, tant en la forma com en el fons, però que encaixen plenament en la voluntat del premi de difondre textos que retraten aspectes interessants de les vicissituds sociopolítiques del segle XX.

Les llavors del silenci, d’Àlvar Caixal, és una primera novel·la escrita amb un estil molt sòlid i una gran intensitat literària. Caixal enllaça dues trames (un jove anglès, estudiant de medicina i membre de les Brigades Internacionals, que desapareix al front d’Aragó; i l’Alfred, que, al cap de setanta anys, després del suïcidi del seu pare, troba uns papers que l’impulsen a investigar els seus orígens) que  conflueixen, finalment, en una reflexió profunda sobre la identitat, la culpa i la recuperació de la memòria.

Dos taüts negres i dos de blancs, de Pep Coll, recrea els crims que el 1953 van tenir lloc a Carreu, al Pallars. Un matrimoni i les seves filles van ser cruelment assassinats a mans d’una parella de masovers veïns. La investigació d’aquelles morts, però, va tapar-se per evitar mostrar una mala imatge de la plàcida, pacífica i victoriosa Espanya de Franco. La interferència política i la desídia judicial van ser tan grans, que el crim va quedar impune malgrat que tothom en coneixia els autors. Coll fa una reconstrucció minuciosa i absorbent d’aquesta esfereïdora història real, que va més enllà de la simple crònica negra novel·lada.

Finalment, a El nét del pirata, el periodista Manuel Cuyàs repassa, amb un estil irònic i eficaç, una part dels seus records, especialment tot allò que es refereix a la seva ciutat, Mataró, i a la relació que hi ha tingut al llarg dels anys. És una crònica centrada especialment en la pròpia infantesa i joventut, on la família té un pes important (començant pel rebesavi pirata que va viure a l’Argentina). És, també, el retrat d’una època carregada de canvis, uns canvis que, simbòlicament, van començar després que el món sortís de nou a la llum després de la impressionant nevada de 1963, que ho va colgar tot.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de desembre de 2014)

Lligar a la biblioteca

No fa gaire vaig coincidir amb l’escriptora mataronina Lola Casas, en el marc d’una taula rodona on ens van demanar com havien anat els nostres primers contactes amb les biblioteques. Jo, pobre de mi, vaig haver de resignar-me a dir que fa trenta anys, als pobles petits (com ho era Alpicat) no hi havia biblioteca i que, per tant, fins que no vaig anar a estudiar a Lleida –i especialment a la Universitat— no vaig poder conèixer les possibilitats que oferia un equipament que concentrava la saviesa humana en milers de volums. La Lola, en canvi, si que disposava de biblioteca al Mataró dels anys seixanta, i va confessar que el seu interès per anar-hi, a banda dels llibres, es veia esperonat pel fet que era un espai que compartien nois i noies i, per tant, resultava ideal per assajar els primers flirtejos. Jo, amb la meva experiència bibliotecària juvenil tan limitada, mai no havia vist les biblioteques des d’aquesta perspectiva.

L’altre dia, mentre llegia El nét del pirata, el llibre de memòries d’un altre il·lustre mataroní, Manuel Cuyàs, vaig trobar la següent afirmació: “A la biblioteca, diguem-ho tot, s’hi anava també a lligar, a tirar l’ham a les noies. Si les escoles de la ciutat i del país mantenien la separació per sexes, la biblioteca afavoria la promiscuïtat, i convergíem en aquell punt els nois i les noies del centre urbà”. Així, doncs, la biblioteca de Mataró –i m’imagino que també altres biblioteques repartides per la geografia urbana de Catalunya, si més no aquelles en què la direcció sabia fer la vista grossa— devia ser, als anys seixanta, un veritable camp de proves per a l’expansió hormonal dels adolescents locals.

Ignoro si encara avui les biblioteques són un bon espai per lligar. Ara n’hi ha una a cada poble. La imatge mítica d’una mirada fugaç i sensual a banda i banda d’una prestatgeria en el moment d’enretirar un llibre ha quedat per al cinema. Avui ben pocs hi busquen llibres, a les biblioteques. Però mentre els escolars hi vagin a fer deures o a estudiar, segur que sí, que s’hi exerceix el papalloneig sentimental, perquè el ritual d’aparellament –més o menys descarat— és inherent a aquella etapa de la vida. Fins i tot, crec que avui dia les biblioteques ofereixen possibilitats per al festeig a homes i dones de totes les edats. Els clubs de lectura que hi ha arreu del país, per exemple, proporcionen un ambient propici al flirteig –conversa distesa, exhibició intel·lectual, exposició de sentiments—, tot i que acostumen a estar integrats bàsicament per personal femení. No estaria malament promoure’n la participació amb l’incentiu de la possibilitat de trobar-hi parella. Segur que més d’un badoc hi trauria el nas amb l’objectiu de “tirar l’ham” i, de pas, acabaria per llegir més d’un bon llibre.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 7 de desembre de 2014, i també a El Pou Digital)

Facebook

            Sense voluntat d’ofendre ningú, deixeu-me dir que trobo més aviat còmica aquella declaració tan formal i solemne que molts dels meus amics de Facebook (com suposo que heu fet molts dels qui llegiu aquest article) han compartit al seu mur durant els últims quinze dies. Es veu que a partir de 2015 Facebook inclou unes noves directrius que hi ha qui interpreta que permetran, des del primer dia de gener i amb més facilitat que fins ara (si és que això és possible), veure i fer ús del que pengem al nostre mur d’aquesta xarxa social. I dic que ho trobo còmic perquè jo pensava, i encara penso, que això s’ha pogut fer sempre, que, precisament (per més que un pugui seleccionar el grau de públic d’allò que hi penja), al capdavall l’objectiu de la xarxa és compartir i que els amics ho comparteixin. I, no ens enganyem (o no fem trampes al solitari, com diuen els tertulians que parlen de política a la ràdio): un dels principals desitjos de bona part dels usuaris de Facebook és veure el màxim nombre de “m’agrada” cada cop que pengem una imatge, que compartim un acudit enginyós, o que escrivim una reflexió transcendental sobre la injustícia social, sobre l’últim partit del Barça o sobre la fotografia dels ous ferrats que ens hem fet per sopar.

            Això vol dir que de debò hi havia qui penjava imatges, missatges i opinions a Facebook creient que tot plegat quedava en l’estricta privacitat? Que no ho sabem, que, a part dels nostres amics, allò que pengem a Facebook diria que ho poden veure, d’entrada, els amics dels amics que ens han posat m’agrada o han fet un comentari? Tot sovint, per exemple, en la meva pàgina d’inici, hi veig com amics meus comparteixen enllaços d’amics seus a qui jo no conec.

            No puc deixar de pensar que, en el fons, tots plegats (o, com a mínim, els qui en el seu moment vam decidir obrir-nos un perfil a Facebook) portem a dins un exhibicionista hipòcrita a qui encanta que tothom cliqui “m’agrada” cada cop que penja una foto i, en canvi, s’escandalitza per la possibilitat que aquella mateixa foto pugui circular fora del seu abast. Em recorda l’actitud d’aquells famosos que volen sortir a totes les fotos quan són a la cresta de l’onada i, en canvi, defugen les càmeres i s’escandalitzen el dia que els retraten en una actitud poc decorosa. Per mi, la cosa és ben senzilla: si un no vol que allò que penja a Facebook ho vegi tothom, el millor que pot fer és no penjar-ho a Facebook ni, de pas, a cap altra xarxa social. Són les regles del joc.

            Així és que, senyors de Facebook, podeu fer ben bé el que us doni la gana amb l’excel·lent material que un servidor ha penjat fins ara a la xarxa social que administreu i us podeu passar pel forro, com heu fet sempre (perquè d’això es tracta), els articles L.111, 112 i 113 del codi de la propietat intel·lectual. Declaro que sóc conscient que, el mateix dia que vaig obrir el meu perfil, els meus drets en relació a les dades personals, dibuixos, pintures, fotografies, textos... que hi he publicat, van deixar d’existir. Sé que la violació de la meva privacitat és castigat per la llei (UCC 1 1-308-308 1-103 i l'Estatut de Roma), però també sé que tenir un perfil a Facebook vol dir renunciar a aquesta privacitat. I, per descomptat, dono permís, a qui ho vulgui, perquè comparteixi això al seu mur.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 6 de desembre de 2014)